“Nuestras vidas se proyectan hacia delante, pero nuestros pensamientos sólo pueden viajar hacia atrás. O, en otras palabras, juzgamos los acontecimientos en función de sus consecuencias. Los historiadores, sin embargo, a la vez que persiguen la verdad, deben abrirse paso a través de una jungla de mentiras. Saben (o mejor dicho, deberían saber) que cuanto ocurre es inseparable de lo que las persones creen que ocurre; pero esa inevitable condición no se cumplió en el pasado, cuando algunas cosas que ocurrieron no siempre fueron lo que otros creían que eran en ese momento.”
John Lukacs. “Sangre, sudor y lágrimas. Churchil y el discurso que ganó una guerra.” Ed. Turner, M-2008.
M’assabento per El Periódico d’una certa polèmica desfermada arran d’un acte d’homenatge a Lluís M. Xirinachs recentment celebrat a Barcelona. Sembla ser que es varem explicar les manifestacions cíviques que van tenir lloc pels carrers de Barcelona de l’any 1976 en clau independentista.
Llegeixo al mateix diari un article comentant el fet d’en Toni Bolaño (suposo que és el “meu”). Jo hi vaig ser en aquelles manifestacions (n’hi ha constància gràfica a La Vanguardia) i també ho puc assegurar: d’independentisme, res de res. S’havia mort en Franco, al llit. Volíem superar la dictadura i esdevenir una democràcia, amb tot el que això representava. El crit de guerra era la consigna de l’Assemblea de Catalunya. “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia” Res més (ni res menys!). No sé si van haver-hi gaires banderes, no ho recordo, encara que ho dubto. No estava el pati encara per gaires expressions externes de draps i llençols.
Hi ha gent “emperrada” en escriure la història segons els convé, alguns per justificar-se ara de la seva invisibilitat abans. Només el segle XX, a casa nostra i al món, dóna per a molt. Les grans ideologies, les grans revolucions, les grans guerres, les grans transformacions,... Deixem-ho ja pels historiadors, prou feina en tenen amb l’ingent material que hi ha.
En Xirinachs, respectable. Com tantes altres persones. L’independentisme, respectable. Com tantes d’altres opcions. Però, que no en venguin garses per perdius!.
Mataró, 18 d’octubre.
John Lukacs. “Sangre, sudor y lágrimas. Churchil y el discurso que ganó una guerra.” Ed. Turner, M-2008.
M’assabento per El Periódico d’una certa polèmica desfermada arran d’un acte d’homenatge a Lluís M. Xirinachs recentment celebrat a Barcelona. Sembla ser que es varem explicar les manifestacions cíviques que van tenir lloc pels carrers de Barcelona de l’any 1976 en clau independentista.
Llegeixo al mateix diari un article comentant el fet d’en Toni Bolaño (suposo que és el “meu”). Jo hi vaig ser en aquelles manifestacions (n’hi ha constància gràfica a La Vanguardia) i també ho puc assegurar: d’independentisme, res de res. S’havia mort en Franco, al llit. Volíem superar la dictadura i esdevenir una democràcia, amb tot el que això representava. El crit de guerra era la consigna de l’Assemblea de Catalunya. “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia” Res més (ni res menys!). No sé si van haver-hi gaires banderes, no ho recordo, encara que ho dubto. No estava el pati encara per gaires expressions externes de draps i llençols.
Hi ha gent “emperrada” en escriure la història segons els convé, alguns per justificar-se ara de la seva invisibilitat abans. Només el segle XX, a casa nostra i al món, dóna per a molt. Les grans ideologies, les grans revolucions, les grans guerres, les grans transformacions,... Deixem-ho ja pels historiadors, prou feina en tenen amb l’ingent material que hi ha.
En Xirinachs, respectable. Com tantes altres persones. L’independentisme, respectable. Com tantes d’altres opcions. Però, que no en venguin garses per perdius!.
Mataró, 18 d’octubre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada