30 d’abril, 2006

El consens sobre l'energia nuclear

No n’hi ha. Les posicions polítiques, probablement més certes ara per ara, en el tema de l’energia nuclear són: A favor, en contra,... i oberta (especialment tal com està el panorama energètic mundial). Per oberta entenc no definida expressament, “al pairo”, malgrat les declaracions oficials.

El G.P.Socialista, va portar, juntament amb el grups de CiU i del PNV una proposició no de llei a la Comissió d’Indústria instant al Govern a la creació d’una Comissió Interministerial per establir els criteris que hauria d’acomplir l’emplaçament d’un A.T.C. (Magatzem Temporal Centralitzat) de combustible nuclear gastat.

Els residus gastats fins ara per les centrals nuclears que funcionen a Espanya es guarden en les pròpies centrals i alguns s’han emmagatzemat de forma provisional a França i a altres països. La provisionalitat s’acaba el 2011 i ens els tornaran. Cal posar ja fil a l’agulla per tenir resolt el problema per aquella data, i d’aquí ve la proposició presentada.

Els grups proposants són els que tenen una posició que he qualificat d’oberta. La seva forma de pensar i la seva cultura de govern els limita a prendre posicions dràstiques, tant a favor com els del PP, com en contra com els d’IC-V. No hi ha hagut problemes amb els primers, que només s’han queixat de la manca de definició, mentre que si n’hi ha hagut amb els segons que han amenaçat que no hi haurà consens sobre el tema (el del emmagatzemant de residus) si prèviament no hi ha una definició clara i precisa de l’abandó de la utilització d’aquest tipus d’energia. El problema, segons ells, per l’establiment d’un A.T.C. no rau en el mateix, sinó si és d’us limitat als residus gastats de l’activitat nuclear fins avui, o si de resultes de la nostra indefinició resta obert a una ampliació de residus derivats de més activitat futura. Els principis per endavant de la realitat.

El tema punyent que es deriva de la situació és el de la possibilitat d’intent de bloqueig polític, o de l’impossibilitat del consens, d’una força parlamentària amb una petita representació sobre una gran majoria que no hi està d’acord amb la seva posició.

Sotmès el tema a votació el resultat ha estat de 30 vots favorables a fer l’encàrrec al Govern (PSOE, PP, CiU, PNV), 1 en contra (IV-IU-ICV-EUA), i 1 abstenció (ERC).

Madrid, 27 d’abril.

Clarificació*

*(article per Capgros.com)
L’endemà de la superació de l’etapa del Congrés del recorregut per l’aprovació del nou Estatut de Catalunya, el periodista, i no obstant amic, Saul Gordillo va publicar una entrada al seu blog (La gent n’està tipa: feu comentaris!) a on desprès de comentar opinions que es deien en el seu entorn personal i fer-ne un esbós d’interpretació, animava als lectors a dir-hi la seva sobre el tema.

No vaig tenir ganes de ficar-me al vesper que llavors ja representaven les respostes que va tenir. L’ultima vegada que m’hi vaig ficar anaven per més de 150. Sincerament, aquell és per a mi territori apatxe ( recordeu la cançó de La Trinca: Hi ha una tribu d’indis al oest americà, que té molta retirada amb el poble català,…)

Malgrat tot, em van quedar ganes de dir-hi la meva. No del que pot passar, que no ho sé. No estic al cap dels protagonistes actuals (els polítics) ni dels definitius (els ciutadas/nes). Mai he entès la pregunta: Guanyarà el Barça aquest vespre? I jo què sé!. Una altra cosa és: Vol que guanyi el Barça aquest vespre? Si, ho vull. Com als casaments. I, per últim, una altra és: Creu que pot guanyar el Barça aquest vespre? Crec que sí, però depèn si la pilota entra més cops a l’altra porteria que a la nostra. Ja ho veieu: això de les respostes, depèn de les preguntes. (això està escrit el dimecres a la tarda)

Per tant, suposo que no tinc que explicar massa què vull ja què és obvi i perfectament previsible. Però si, què pot passar i especialment, què m’agradaria que passes.

Tot suposant que no hi hagin problemes especials en els trams finals del recorregut de la tramitació del projecte de Nou Estatut fins a la consideració pels ciutadans/nes en Referèndum m’agradaria que les forces polítiques, totes, fessin l’esforç d’explicar clarament al cos electoral les seves opcions. No sols de l’Estatut, encara que és el tema a explicar, sinó que més enllà d’ell en quin marc volen l’administració de la nostra convivència. I que la resposta dels ciutadans/nes fos també clarificadora de la seva voluntat. Vol dir això què desprès de la consulta es descartarien les opcions polítiques que no fossin majoritàriament recollides? En absolut. Però si que comptades una a una les preferències expressades per la ciutadania es determinaria la fotografia d’aquest moment i reposaríem un xic de continuar el debat existencial que ens ha ocupat, al meu parer massa, en els últims temps.

Sembla que les opcions que hi ha sobre la taula són clares per fer aquest comptatge. D’un costat hi ha la aparentment (o no?) centralista, la de la defensa d’una Espanya unitària i centralitzada. D’altra banda, hi ha la federal, resignada o convençuda (o no?), o millor dir, provisional o definitiva. I, per últim, hi ha la declaradament (o no?) separatista o independentista. Crec que és perfectament acceptable el debat clar, net i transparent, com ha de ser en tota societat democràtica. El que primer ha de dir tothom és què demana als ciutadans sobre el tema que formalment se’ls consulta. El vol, o no el vol?. Accepto que mentre que l’expressió del si no presenta més problemes, l’expressió del no pot ser diversa per tal de diferenciar les varies opcions que pot voler dir, això no crec pas que hagi de ser problema pel recompte.

Però, a continuació, en el mateix espai del debat, totes les manifestacions han de dir què representa la seva opció, en el marc que ens movem, de cara al futur. És a dir, si guanya la seva pretensió com gestionarà el resultat l’opció guanyadora. Aquest darrer tema em sembla crucial ja que crec que a la política catalana hi ha masses miratges i masses miralls trencats, i tinc la impressió que hi ha imatges del país que no són massa reals. Ara si que tenim l’oportunitat de comptar-nos de veritat, de saber, no només qui és qui, sinó la talla de cadascú.

No crec pas que cap demòcrata pugi oposar-se a aquesta pretensió, ja que tot plegat el que tenim a les nostres mans decidir sols és el marc administratiu en que ens movem, que malgrat que ja sé que per alguns és el més important, jo crec que sols és l’espai per desenvolupar la gestió de la comunitat. A mi, que no sóc nacionalista, l’espai d’actuació m’importa relativament. Crec que puc batallar per les meves idees en qualsevol d’espai. Si, ja sé, en algun marc segurament millor que en un altre, però vaja no és el fonamental per a mi. Entre d’altres coses perquè crec fermament que en el món actual els vells espais “nacionals” s’estan esborrant ràpidament.

Bé, deixem-ho. Tornem a parlar de l’energia?: el preu del petroli, la crisi de l’Iran. O, d’allò que va dir Sami Nair fa poc al Monumental de que ens preparéssim (els europeus) per ser el Brasil del segle XXI?

Madrid, 26 d’abril.

29 d’abril, 2006

Mercats municipals

Ja feia dies que hi anava al darrera. Sempre s’ha parlat de les diferències en la distribució comercial, especialment en alimentació, entre Madrid i Catalunya. Força de l’estructura del comerç tradicional, contra abandó i menysteniment. Calia veure-ho directament.

Gràcies a la disposició i contactes del Director General de Comerç del Ministeri d’Indústria Turisme i Comerç, Ignacio Cruz Roche, dimecres passat al matí vaig fer una volta per alguns mercats municipals de la Vil·la de Madrid. Pocs, per fer-me una idea precisa. Sols tres dels més de 45 que hi ha. Però suficient per fer-me una primera impressió.

Las característiques socials del entorn on estan situats aquests equipaments els condiciona de forma obvia. No pot haver-hi una oferta d’esquena a la demanada, i més en un mercat tan específic com aquest. Per tant, el mercat de Las Maravillas, a Tetuán, barriada obrera i avui molt marcada per la nova immigració, té una oferta de volum i nivell diferent del mercat de La Paz, al barri de Salamanca situat en un del carrers més exclusius (en trama urbana, no en dispers) de la capital, o el de Chamartín, situat al barri del seu mateix nom, en una zona de classe mitja alta.

Vam anar acompanyats a les visites pel President de la COCAM (Federación de Comercio Agrupado, Mercados y Galerías de la Comunidad Autónoma de Madrid) Javier Ollero, i la directora de l’entitat, que ens van anar explicant característiques, problemàtiques, historia i anhels, al temps que anàvem veient les parades dels mercats visitats. (La seva web està en construcció, fet que impedeix un coneixement més complert). No hi havia parades tancades; generalment eren de grandària folgada, per agrupament de les inicials; oferta adequada a la demanda: productes de diversa procedència, preus i ofertes en un; “delicatessen”, presentació i serveis a d’altres; una fruiteria amb 25 treballadors (en mercat municipal!), i carn japonesa d’última generació a 150 euros el kg. Ah!, un restaurant de “batalla”, però arreglat ,que serveix més de 600 coberts cada dia, i serveis complementaris, com costura, planxa,...

Pel que em van explicar, l’Ajuntament ja fa molt anys, des dels ’70, que va abandonar apostar per aquest format de distribució comercial que si s’ha aguantat i renovat a estat per la voluntat dels comerciants. Alhora la seva queixa és que en el nou urbanisme “desarrollista” que hi ha en la connurbació madrilenya tampoc s’aposta per aquesta formula, deixant-ho tot en mas de les grans superfícies.

Llàstima que no tinc prou elements de comparació tant de distintes zones geogràfiques com d’ofertes diferenciades de formats per valorar correctament el que vaig veure.

Madrid, 27 d’abril.

26 d’abril, 2006

De condecoracions

A l’ordre del dia del Ple de Congrés d’aquesta setmana hi figura, en l’apartat de Proposiciones no de Ley, el punt n. 4 titolat:

Del Grupo Parlamentario Popular en el Congreso, sobre la concesión de la Cruz del Mérito Militar con distintivo rojo a los militares fallecidos en Afganistán el día 16 de agosto de 2005 a bordo del helicóptero del Ejercito de Tierra ET-657.
“BOCG. Congreso de los Diputados”, serie D, número 367, de 7 de abril de 2006.
(Núm. Expte. 162/000459)

Què hi havia darrera aquesta Proposició? La clau estava en el color del distintiu. Pels que no estem avesats en els temes militars (Jo, ni la mili he fet!) és difícil comprendre de que va aquest tema. Cal anar al Reglamento General de recompensas militares per saber-ho.
Allà es pot veure la diferència entre el distintivo rojo (Las Cruces del Mérito Militar, del Mérito Naval y del Mérito Aeronáutico, con distintivo rojo, se concederán a aquellas personas que, con valor, hayan realizado acciones, hechos o servicios eficaces en el transcurso de un conflicto armado o de operaciones militares que impliquen o puedan implicar el uso de fuerza armada, y que conlleven unas dotes militares o de mando significativas) i el distintivo amarillo (Las Cruces del Mérito Militar, del Mérito Naval y del Mérito Aeronáutico, con distintivo amarillo, se concederán por acciones, hechos o servicios que entrañen grave riesgo y en los casos de lesiones graves o fallecimiento, como consecuencia de actos de servicio, siempre que impliquen una conducta meritoria)

Resulta que el militars que van morir en aquell accident ja se’ls havia donat la condecoració amb distintivo amarillo. Si acceptàvem la seva proposició estàvem acceptant que la presència de tropes espanyoles a l’Afganistan era de les mateixes característiques que la presencia militar que va haver-hi a l’Iraq, fet que no és cert. Aquí, doncs, estava la clau, "l'intríngulis" de la proposició

Els del PP no han assumit encara el rebuig generalitzat que a Espanya va tenir aquella operació que sols la arribada al Govern de Zapatero va desbaratar, i encara continuen “ladrando su rencor por las esquinas”, com ell mateixos van popularitzar.

Evidentment la proposició va ser rebutjada per quasi bé tots els grups de la cambra.

Madrid, 26 d'abril.

25 d’abril, 2006

Blogosfera

Presentació a Madrid del llibre : La blogosfera hispana, pioneros de la cultura digital.

La Fundació France Telecom España ha patrocinat la confecció i edició de l’obra col·lectiva , que sota la direcció de José M. Cerezo han escrit divuit entesos en el tema. Suposo que, en aquest món vertiginós dels blogs, al ser la darrera aportació és la més actualitzada a casa nostra, malgrat que probablement demà ja estarà superada. Cal però, llegir-la per fer-se una idea del panorama actual dels que és i del que es diu sobre el tema.

Una curiositat afegida, per a mi, era que la presentació es feia a l’hotel Puerta de América que és un del més recents, moderns i espectaculars de Madrid, i això convidava a la tafaneria sobre el lloc.

A més dels patrocinadors, han presentat el llibre el director de El Mundo.es, Gumersindo Lafuente, i la meva companya, i també bloguera, Lourdes Muñoz.

Algunes de les coses que han dit i que comparteixo per coneixement pròpi:

“Es una herramienta extremadamente sencilla y económica para tener voz”.
“De promedio, pueden girar alrededor de un blog unas 150 personas (en el meu cas deu ser la meitat de la meitat de la meitat…), pero la fuerza de este mundo está en la interrelación de todas ellas, de las que giran entorno a los blogs”.
“No hay que sobrevalorar el papel de los blogs como periodismo”.
“Es un mundo muy libre, pero será la gente el que lo aclarará” “Desde la política: Configura un poder más plano”.
“Es un método para comunicarse y superar los medios de comunicación tradicionales.”
“Es un método bidireccional que los políticos deben utilizar. No pueden estar al margen de este fenómeno”.
M’ha agradat la comparació sobre a qui arribes digitalment i presencialment, Lourdes, malgrat que la diferència és que en el primer cas quasi bé sempre arribes als mateixos.

Bé, mai havia anat fins avui a una trobada bloguera, encara que aquesta no ho era estrictament. Personatges “variopintos”, patrocinadors, administració pública (pocs), usuaris de l’eina, addictes,... Del càrrec, més enllà de la Lourdes, sols m’he trobat amb el senador socialista Luís Salvador, de Granada, que és tot un convençut i practicant de la comunicació política digital.

Madrid, 24 d’abril.

Si, senyor! "Parecen preguntas idiotas, pero es necesario formularlas,..."

Pensava que potser jo estava equivocat. La bromera de la commemoració del 75 aniversari de la proclamació de la II República desbordava el vas, i fins hi tot el President del Govern s’hi apuntava com ha estat ben recollit i utilitzat, tant a favor com en contra.

Per això avui, quant he llegit l’article d’opinió publicat a El Pais per Antonio Muñoz Molina, m’he tranquilitzat. Mira, no sóc sol a dir el que penso. És evident que en devem ser molts els que pensem igual, però trobar un article, extens, ben escrit i argumentat que plasmi el que et roda pel cap, i ho corrobora, em satisfà.

La diferència entre memòria i historia, correlativa a novel·la i ciència:

"La historia es un saber difícil que requiere largas investigaciones, ofrece muchas incertidumbres y da a veces amargas noticias. La memoria no se investiga, sólo se recupera, sin exigir mucha disciplina, incluso, muchas veces, con un propósito de afirmación personal o colectiva que nadie está autorizado a discutir, ya que la memoria, por definición, le pertenece al que la posee."

"La responsabilidad de la novela es estética y moral: la de los discursos públicos, casi como la de la ciencia, debería estar sujeta a las exigencias más severas del conocimiento."

El canvis que hem protagonitzat i aconseguit en aquests anys que ara son posats en dubte.

"...en 30 años España ha cambiado tan prodigiosamente que ni siquiera los que hemos vivido este tránsito somos capaces de comprender su magnitud y su calado. Nos hace falta el testimonio deslumbrado de quienes nos han visto desde fuera, y no hemos sido capaces de hacer conscientes a nuestros hijos de la novedad y la fragilidad de lo que nosotros no tuvimos y ellos dan casi desganada o despectivamente por supuesto. Hemos pasado de la dictadura a la democracia, del centralismo al federalismo, del tercer mundo al primer mundo, del aislamiento internacional a la plena ciudadanía europea. Nos hemos dado un sistema educativo y sanitario públicos que con todas sus deficiencias sólo puede valorar quien ha viajado algo por el mundo y sabe lo que significa que la salud y la escuela sólo sean accesibles a quien puede pagarlas. Y sin embargo nadie o casi nadie siente lealtad hacia el sistema constitucional que ha hecho posibles tales cambios, y en lugar de compartir una concordia basada en la evidencia de lo que hemos podido construir entre todos nos entregamos a una furia política en la que cada cuál parece guiado por un propósito de máxima confrontación."

I la constatació que no hi ha color entre el que és i el que no va poder ser.

"Ni una sola de las libertades que afirmaba la Constitución de 1931 está ausente de la de 1978, del mismo modo que las valerosas iniciativas de justicia social, educación e igualdad de aquel régimen no pueden compararse, por la enorme diferencia de los tiempos históricos, con los progresos del Estado de bienestar que disfrutamos ahora. ¿Fueron entonces más iguales las mujeres y los hombres? ¿Hubo mejor protección para los parados, recibieron mejor atención pública los enfermos? ¿Estuvieron más respetadas las minorías? ¿Fue más autónoma Cataluña con el estatuto de 1932 que con el de 1980? ¿Podemos excluir de nuestra genealogía democrática a Adolfo Suárez o al general Gutiérrez Mellado, que tan gallardamente se mantuvieron en pie frente a la zafia agresión de los golpistas del 23 de febrero de 1981?"

Conclou: Estos son mis ideales republicanos:


"...defender la instrucción pública y no la ignorancia, el respeto a la ley frente a los mangoneos de los sinvergüenzas y los abusos de los criminales, el acuerdo cívico y el pluralismo democrático por encima de los lazos de la sangre o la tribu, la soberanía y la responsabilidad personal y no la sumisión al grupo o la impunidad de los que se fortifican en él. Estos son mis ideales republicanos: espero que se me permita no incluir entre ellos la insensata voluntad de expulsar al adversario de la comunidad democrática ni el viejo y renovado hábito de repetir consignas en vez de manejar razones y acusar de traición a quien se atreve a disentir de la ortodoxia establecida, o a no seguir la moda ideológica del momento."

Gràcies, Sr. Muñoz Molina.

Madrid, 24 d’abril.

22 d’abril, 2006

Brutal

(Ferreres, a El Periodico)

I, Francesc de Carreras a La Vanguardia.

"Quizás éste es el fondo de todo nacionalismo: no ser menos que el vecino. Algo, ciertamente, bastante primitivo e infantil, más producto de los sentimientos que de la razón, sólo comprensible si tenemos en cuenta los aspectos más primarios de la naturaleza humana. Juan Benet contaba que haciendo el servicio militar un sargento le explicó qué era la patria: "¿Verdad que te da rabia cuando ves a un francés? Pues esto es la patria". La rabia, la rabia al vecino."
Mataró, 22 d'abril.

21 d’abril, 2006

Quin disbarat!

Un altre disbarat. Remodelació del Consell Executiu.

Titular d’un diari: El Tripartit es renova per desplegar l’Estatut. Primera sorpresa: Quin Estatut? Si no tinc mal entès el projecte de reforma de l’Estatut inicia la setmana que ve el seu pas pel Senat, on la correlació de forces és molt complicada. Caldrà estar ben atents a cada votació en Comissió, perquè desprès al Ple no hi hagin problemes, no es desfaci res del que es va aprovar al Congrés i no hagi de tornar-hi. Creuem els dits. Ja va ser sorprenent determinar la data del Referèndum sense haver culminat el procés. Volem enviar el missatge que el Senat no serveix per a res?

Però, és que desprès d’aquesta complicada navegació el text resultant s’enfrontarà al seu principal escull que és el referèndum pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. I ja sé que n’hi ha que ho donen tot per fet (en positiu, és clar), però jo no ho veig tant fàcil. Vull pensar que tot acabarà bé. Bé, vull dir, pel que desitjo. Però, en política mai se sap. Això de jugar d’antuvi amb la voluntat sagrada dels ciutadans/nes, amb la seva darrera decisió, no em sembla una actitud democràtica. Què passa? Que els polítics tenim la veritat, per sobre dels ciutadans als que representem solament? Això és un joc perillós. Els dipositaris de la sobirania ens poden donar una clatellada sensacional.

El més sensat era esperar acabar el procés estatutari (tot plegat, segons les previsions optimistes, són dos messos) i llavors actuar segons les indicacions que hagués donat el cos electoral. Però això de la sensatesa sembla que no està fet per alguns.

Alhora, la remodelació crea greuges en els propis i expectatives favorables en els adversaris. Tots els socis del Govern en surten agreujats. Els d’Iniciativa per Catalunya, sense forca per oposar s’hi, qualifiquen d’injusta la decisió de canviar al Conseller Milà, però s’ho han tingut que empassar. Quin serà el seu tarannà en el futur davant d’aquest “trágala” ? Els d’Esquerra Republicana han tret pit i han imposat un personatge qüestionat protagonista del darrer escàndol que havia sacsejat al Govern. No vols “caldo”? Doncs, dues tasses! Els socialistes, resignats. I nosaltres, desprès haurem de votar que el President torni a ser el nostre cap de llista? Complicat ho veig. Colateralment, els delicats equilibris, paritaris (de gènere), territorials i de “sensibilitats” que van ser bastits al seu moment s’han esbandit sense miraments. Galdós exemple per creure que les modes són quelcom més que paraules!

Amb aquest panorama, l’oposició exultant. Sols hauran de tenir una mica més de paciència. La fruita madura cau sola del arbre, sense esforç.

I, a sobre, els d’ Esquerra interpreten que aquesta actuació els legitima per poder dir la seva sobre la reforma de l’Estatut sense que això comporti res amb relació a la seva presència al Govern. Sensacional! Han aconseguit la quadratura del cercle! La principal aposta d’un Govern por ser resolta de forma divergent pels seus components i no passa res! Més material per l’estudi de les nostres facultats de ciència política. Exercicis pels catedràtics, professors i estudiants catalans, que no crec que hi hagin gaires de fora que perdin el temps amb aquesta evident excentricitat que no sigui per constatar-la. Com pot gestionar el nou Estatut ( si és que al final s’assoleix) un Conseller de Governació que hi voti en contra? Algú ho pot explicar? Com es menja? Amb cullera, o amb forquilla?

No, no és de república bananera. No és arbitrarietat. És una altra cosa.

Res, una llarga (o potser no tant) i patètica agonia. No ens ho hauríem de merèixer.

Mataró, 21 d’abril.

20 d’abril, 2006

Descentralització*

*(article per Capgros.com)

Malgrat l’evident procés de descentralització que hi ha hagut a Espanya des de la Constitució del 78 i la construcció de l’Estat de les Autonomies tinc la impressió que el que representa aquest procés encara no és un fet interioritzat fermament, no ja per la ciutadania sinó per la pròpia classe política.

La distribució del conjunt de la despesa pública a Espanya és, més o menys, així: descomptat el 30% corresponent a la Seguretat Social, l’Estat té un 19% del total, les Comunitats Autònomes (CCAA) el 38% i les Corporacions Locals (CCLL) el 13%. Haver aconseguit això en una generació és impressionant, és un capgirament total del funcionament del Estat en que vivim. No obstant, més enllà de declaracions retòriques, no em sembla que estigui degudament valorat, és més, em sembla menysvalorat.

Penso que aquest fet es deu a dues raons. D’una banda a la resistència derivada de la rutina del funcionament centralista de l’Estat en la nostra història contemporània, expressió del pensament nacionalista espanyol. I d’altra banda la resistència dels altres nacionalismes a acceptar una font de legitimitat que no és la que volen.

Una de les forces del pensament nacionalista espanyol és l’existència d’unes estructures administratives centralitzades des de les que imposa la seva concepció de la convivència i que és un instrument per impedir manifestacions de diversitat. Això és comú a tots els centralismes. Aquestes estructures alhora donaven als que les ocupaven un status social que els feia defensors radicals de les mateixes. “Madrid” era, en aquesta concepció, la culminació d’una piràmide de poder que el feia punt final de tot una carrera personal, professional o política. Per això, el procés de construcció de l’Estat de les Autonomies provoca moltes resistències ja que comporta l’estroncament d’aquesta visió. A tall d’exemple del que vull explicar: el problema de l’habitatge va comportar fa un temps un estat d’opinió, tant públic com publicat, que es va traduir en la reconstrucció d’un Ministeri del tema (en Franco ja n’havia fet un), quant la responsabilitat ja s’havia traspassat altres nivells de l’Estat com les CCAA i les CCLL. També podríem posar d’exemples la pervivència d’altres estructures burocràtiques estatals que ja no tenen sentit i que costa fer desaparèixer. Em resulten sorprenents alguns dels debats que encara fem al Congrés sobre temes que en puritat ja no són competència de l’Estat, però que totes les forces polítiques, àdhuc les que es proclamen nacionalistes, porten a discussió allí. (He de dir també que vaig perdre la batalla inversa, al pretendre que l’Ajuntament sols es tractessin temes de govern local) En general quan hi ha un problema encara es pensa en l’antiga estructura estatal centralitzada i no en l’estructura real que ja està en funcionament.

Pels nacionalistes perifèrics el problema és diferent. La descentralització representa la delegació del exercici del govern des d’una instància que no es vol reconèixer. Tan se val que qüestions importants per la vida de la comunitat, l’educació i la sanitat sense anar més lluny, siguin gestionades per institucions pròpies amb competències legislatives. El problema rau en l’origen de la delegació, en la sobirania. Pels nacionalistes acceptar que l’origen de les seves capacitats està en una normativa d’abast superior, que ells no decideixen sols sinó que l’estableixen amb tot el conjunt estatal, no és acceptable. Si, a més, hi ha d’haver la restricció d’una certa coordinació d’àmbit estatal, ja sigui per motius tècnics o polítics, encara pitjor. El bilateralisme és entès no com la relació d’una part amb el tot, sinó d’una part amb una altra part. Catalunya amb “Espanya”, de la que la primera no en formaria part. Que hi hagin normatives estatals a las que s’hagin d’adaptar les autonòmiques costa d’acceptar ja que evidentment marquen uns límits a les decisions i senyalen el lloc on realment s’està. Com és que el Congrés dels Diputats (“Madrid”) ha de dir la seva? El Parlament (“Catalunya”) no és la representació del poble català? Aquesta visió resta importància als evidents avenços que en el tema de l’autogovern s’han assolit en aquests anys, i no hi ha hagut qui, amb força, ho defenses. Estic pensant amb els meus propis, malgrat les moltes declaracions fetes.

Però la descentralització és un procés necessari en la forma de govern de les nostres comunitats avui en dia per superar els obstacles que comporten les dues visions antagòniques existents. La centralista, per l’evident impossibilitat de gestionar adequadament la complexitat de les nostres societats. Que la presa de decisions estigui més a prop dels administrats és convenient de cara a facilitar la transparència, el control i la pròpia gestió ja que és més abastable. Hi ha uns límits de mida, per sobre i per sota, en els que la gestió pot ser molt més eficaç. La sobiranista, per resoldre els anhels i expressions diferents existents en les construccions estatals històriques sense haver de negar aquelles i destruir aquestes.

Curiosament, ara que es parla tant de la II República com a antecedent de la nostra actual pauta de convivència, no estaria de més fer més esment a alguna de les idees de la Primera de República, i recordar i reivindicar més a Pi y Margall.

Mataró, 18 d’abril.

15 d’abril, 2006

8. Les comunicacions.

Autopistes i autovies permeten desplaçar-se fàcilment d’un punt a l’altra de la geografia. La "Meseta" de costat a costat. (Sobre tot si vas a contracorrent dels fluxos vacacionals)
7. Alguna que altra curiositat.

Sense comentaris.

6. Setmana Santa.

Cap processó enguany i poques esglésies. A Lleó, evidentment la Catedral gòtica (sols per fora) i San Isidoro romànic (no vàrem baixar a la cripta, atapeïda de tourist). Al fons del Valle del Silencio la mossàrab de Santiago de Peñalba val la pena per ella mateixa i pel paisatge per arribar-hi.
5. “Estar en Babia”.

Passada la comarca minera de Laciana, sota la cara sud de la serralada cantàbrica discorre la comarca de Babia (si, allà on un Rei de Lleó es distreia caçant i oblidava el seu comès, d’aquí la dita: “estar en Babia”). La carretera va planejant entre prats verds al costat de muntanyes de pedra grisa plenes de rierols.

4. Enginyeria. Dels romans, al món d’avui.

A Las Médulas, als primers temps de la nostra era, els romans van establir un impressionant sistema per obtenir or. El que n’ha quedat, 2.000 anys després és un paisatge torturat i l’admiració de la tècnica emprada.
L’espectacular pont de l’enginyer Fernández Casado sobre la presa de Barrios de Luna va permetre un gran avanç en la comunicació entre la Meseta i Astúries.
3. Turisme rural.

En la visita que vaig fer a El Bierzo l’any passat vaig tenir l’oportunitat de conèixer el Palacio de Canedo i tot el que gira en torn a Prada a tope. Vaig proposar-me tornar-hi per hostatjar-me tant bon punt pogués. El lloc és esplèndid. Les vinyes ara sols mostren els ceps nus. A l’estiu deuen omplir de verdor aquelles terres, i a la tardor d’ocres i daurats. En aquest temps de primavera eren els cirerers florits els que donaven la nota blanca de color, les figueres sols despuntaven, i els castanyers estaven per brotar encara. (Llàstima de la desgavellada urbanització d’arreu)

2. Amics.

Barbacoa a Ciudad Lineal. El vell somni d’Arturo Soria, existeix. Suposo que és l’excepció, o la mostra del que volia que fos i no va ser.

Històries d’amics forjats fa quasi bé trenta anys. O calbs, o cabells blancs. O, com jo, totes dues coses alhora.

(en Pancho i en Pep)

Descans

Uns dies de descans. Descans? Bé, de l’activitat quotidiana. Fer 1.000 km de cop per tornar a casa no és precisament reposar.

1. L’exposició temporal del Prado.

“L’americano” Ramón de Errazu va llegar, ara fa cent anys, al Museo del Prado una col·lecció de quadres excel·lents (Fortuny, Madrazo, Rico,...). Val la pena veure’ls.


14 d’abril, 2006

14 d'abril. Petit homenatge sense nostàlgia.




(Agafada, aquests dies, a les parets del “barrio Húmedo” de León)



Vull reiterar, però, el que vaig deixar escrit en una entrada que vaig fer temps enrera:

Cercas acusa Wert de presentar una visió equidistant entre la guerra civil i la postguerra. D’acord amb ell, no n’hi pot haver d’equidistància. Però no va d’això el debat, sinó del que diu Wert en la seva darrera resposta. “La tesis era muy sencilla: La Transición es mejor espejo de referencia de nuestra actual democracia que la República” I amb això li dono la raó. Segurament per que els protagonistes n’estem satisfets a la vista dels resultats que hem aconseguit. Cosa que, dissortadament, no poden dir, amb culpa o sense, amb raó moral o política o sense, els nostres pares. No podem prendre com a referència una cosa que no va poder ser tenint a mà una que és.

M’ha agradat l’article de J.B. Culla: “La Segona República o el mirall trencat” al Quadern de l’edició de Catalunya de El Pais d’ahir.

Mataró, 14 d’abril.

07 d’abril, 2006

Alfredo



Gràcies, sort i éxits.

Mataró, 7 d'abril

Ple a les vuit del matí.

Avui el Ple del Congrés ha arrencat a les vuit del matí. Ja vaig explicar la causa. M’he negat anar-hi. No perquè em fes res llevar-me més aviat. A aquesta hora ja estic dempeus, faltaria més. Al continuar la sessió, s’hi tractava el retorn del Senat de la Llei de “Tropa y marinería”, que és un tema molt important i àdhuc apassionant, però no és un tema meu. I cal tornar a explicar com es treballa al Congrés en lloc de fer “numerets” mediàtics. La queixa de l’absència generalitzada dels Diputats/des en el Ple és ben comprensible si no és vol entendre el mètode de treball de la Cambra.

A tall d’exemple, el que exposo al final de l’anterior entrada és una mostra de que no és el mateix treballar que fer feina.

Per cert, ahir al vespre no vaig poder anar a la presentació del segon volum de les memòries de l’Alfonso Guerra, que m’hagués agradat, ja que era dels comptats (amb els dits de les mans) que encara romania al Ple ja que es debatia una interpel·lació a la Ministra de Medi Ambient, i jo pertanyo a aquesta Comissió. El President de la Cambra be prou que en va poder fer la presentació del llibre. Cal explicar-ho, també.

Madrid, 6 d’abril.

"Guerrilles" parlamentàries

El PP per boca d’un dels seus diputats senglars ha portat una batalla frontal, quasi personal, contra el ministre Montilla per compte de l’OPA de Gas Natural sobre ENDESA. A la tribuna del hemicicle les acusacions han estat molt pujades de to i fins hi tot desagradables. De resultes d’una d’aquestes interpel·lacions el PP va fer seguir al Ple del passat dimarts una moció (proposta dirigida al Govern que s’ha de votar) que va camuflar amb un llenguatge i un to completament diferent que el que havia emprat abans. Allò del llop amb pell d’ovella.

El que havíem d’haver fet els socialistes era rebutjar-la de dret com a mostra d’indignació, però en ares al “bon rotllo” es va creure convenient presentar-hi esmenes per intentar arribar a un acord. També ho van fer, de presentar esmenes, ERC i el BNG.

El PP va tenir l’habilitat d’incorporar aquestes darreres esmenes a la seva proposta rebutjant les del G.P. Socialista, atrapant així a aquells grups en un parany que comportava, d’aprovar-se, una agressió gratuïta d’aquells al ministre.

Sort que en una finta d’hàbil i bregat parlamentari en Sánchez Llibre, en nom de CiU, va anunciar que canviava el vot que tenia pensat de fer el seu grup d’abstenció arrenglerant-se amb el Grup Socialista i permeten així rebutjar la proposta del PP. Va aprofitar la situació a fons “salvant la vida” al Govern i “refregant pels morros” a ERC la seva coincidència de vot amb el PP, va dir “com en altres temes importants”, en clara referència a l’actualitat.

L’endemà, però, en Sánchez Llibre s’ho va cobrar a la Comissió d’Economia. Va aconseguir el recolzament de tots el grup de la Comissió menys el Socialista per una proposició no de Llei del seu grup que demanava un Pla de xoc en matèria d’estímul a les exportacions vista la situació de la balança de pagaments, i evidentment (el grup Socialista no té majoria) la va guanyar.
El fet curiós és que el dia abans s’havia celebrat una compareixença del Secretari d’Estat de Turisme i Comerç, Pedro Mejía, a la Comissió d’Indústria per explicar la situació del nostre comerç exterior i les actuacions que es feien des del Govern. En Sánchez Llibre no va poder assistir-hi, vull suposar, i va delegar en el seu company Pere Grau (que no és l’habitual en aquesta Comissió) que sols va parlar de les conseqüències del diferencial d’inflació que tenim amb els nostres veïns. L’exposició del Secretari d’Estat va ser extensa i aclaridora del munt d’actuacions que comporta la política de comerç exterior que és possible avui des de qualsevol Govern d’un Estat com el nostre que està dins la Unió Europea. Més enllà de les lògiques crítiques dels diferents grups no vaig sentir en cap moment que ningú demanes un pla de xoc en aquest tema.
Per tant, ara, davant aquesta demanda de la Comissió d’Economia el Govern sols ha de contestar amb el que va dir el Secretari d’Estat a la Comissió d’Indústria el dia abans.

Quina pèrdua d’energies i de temps!


Madrid, 5 d’abril.

05 d’abril, 2006

S'acosta la Setmana Santa


El President de la Junta directiva de La Ruta del Tambor y del Bombo m’envia un saluda que acompanya un folleto divulgatiu i promocional de la seva Setmana Santa.

“En nuestro primer año en el que ha sido declarada la semana Santa de los pueblos de la Ruta como “Fiesta de Interés Turístico Nacional”, animo a que visite nuestra página web en la que encontrará todo sobre nuestra Semana Santa, con historia, tradiciones, etc,…”

Doncs, aquí queda.


(dedicat a la companya Yolanda Casaus)

Madrid, 5 d'abril.

Més sobre l'energia

Alemanya, amb un govern de gran coalició entre demòcrata cristians i social demòcrates, comença a fer un debat sobre el futur de l’energia.

La crisi del gas rus al seu pas per Ucraïna ja passa factura. Com també, encara que no ho sembli, l’episodi de les vinyetes daneses sobre Mahoma, i el “maldito imbroglio” d’Iraq i tantes altres situacions d’inestabilitat i prepotència en països exportadors d’hidrocarburs. Ah!, i no cal oblidar el proper esgotament de les reserves dels pous del Mar del Nord (Llavors, Noruega entrarà a la U.E.)

L’afilat Hermann Tertsch va molt fort i ho descriu així:

Para que Europa y Alemania como su principal garante sean libres han de tener fuerza para poner condiciones a sus suministradores de petróleo y gas pero también para producir ellos mismos. En fuentes alternativas y en la nuclear, aunque en la reunión ahora convocada aún se hable en voz bajo sobre ella. La decisión de replantear el desarrollo de una energía nuclear en Alemania no va a poder paralizarse mucho más tiempo por izquierdismos milenaristas, vocaciones antitecnológicas o movimientos agropecuarios propios de los años ochenta.

Aquí, segons els diaris d’avui, el PSOE i Los Verdes treuen una nota conjunta mantenint el que van pactar per les eleccions del 2004. Serà un important debat en la confecció del futur programa per les properes.

Els companys del GPS Soraya Rodríguez (PSOE) i Paco Garrido (Los Verdes)

Madrid, 5 d’abril.

03 d’abril, 2006

La gosadia

Aquest passat cap de setmana vaig fer una xerrada a Pineda de Mar i vaig anar a la missa concelebrada de Cornellà.

Al primer acte vaig apuntar –ni el temps de que disposava, ni la característica del acte permetien més – una reflexió que intueixo, i que potser és falsa, sobre una qualitat de l’exercici de la política a casa nostra en aquests primers anys del tercer mil·leni: La gosadia.


"Estamos haciendo una España moderna,plural, democrática y de Paz"

Primer va ser la dreta, exercint renovadorament el seu paper. Sense manies. No és cert com a continuadors del franquisme, sinó amb aires i formes nous. Amb “xuleria”, si voleu, com els correspon. Després va ser la pròpia ciutadania afirmant-se a favor i en contra, sortint als carrers. Mai havien sortit tants (i tant diferents) darrera una pancarta. No desencís i abúlia, sinó expressió vehement. I ara, l’estil ZP, obrint i enfrontant-se a molts temes alhora. No prudència, sinó risc. No to baix, com alguns analistes aconsellen donat el pati, sinó envestint de dret els temes. Política exterior, relacions socials, distribució territorial, el procés de pau,… I sembla que l’aposta, agosarada aposta, comenta a donar fruits. Gil Calvo en el seu article d’avui a El País: Inflexión, afirma “Estos idus de marzo pasarán a la historia”

Veurem. Potser els anys i el caràcter em fan ser més prudent que atrevit, però no s’ha de negar mèrit als ardits.

"¡Presidente. Zapatero. Saluda al follonero!"
Mataró-Madrid, 3 d'abril.

El govern del món

Joaquín Estefanía no para d’escriure. Fa una labor divulgadora dels entrellats de la política i de l’economia en el món d’avui.

En el seu darrer assaig “La mano invisible” Ed. Aguilar. M-2006, pretén explicar a on està el poder real avui en dia. Des de la definició de la Real Academia de la Lengua: “tener expedita la facultad de hacer una cosa”, a intentar descriure qui té de veritat aquesta facultat.

Moltes referències als EE.UU., els amos del món. Les grans empreses financeres i tecnològiques, i les línies de pensament. Cites a Krugman, Stiglitz, Galbraith, i a tot el que conforma el pensament reformista . Els dubtes de què fer. El anàlisis del creixement de les desigualtats entre i dins dels països. La impotència del Estat-Nació front el nou ordre mundial i la seva substitució per l’Estat-xarxa. La manca d’una regulació global d’una economia global. El paper dels mitjans de comunicació, els sondeigs demoscòpics i l’actuació dels jutges com a nous poders fàctics. L’home de Davos, i l’home de Seattle.

Com no, un apartat a “El poder de los Blogs”. Però, atenció a la seva darrera reflexió sobre aquest fenomen.

“Muchos de sus hagiógrafos lo cualifican de fenómeno revolucionario. Pero los filósofos más cautos subrayan una paradoja sobre la que reflexionar: para hacer una revolución hay que salir a la calle. Los blogs por el contrario, acentúan la intervención desde un domicilio particular; son más onanistas que revolucionarios”

Acaba:

“Se puede imaginar una sociedad sin Estado, como han hecho algunas de las utopías universales, pero no una sociedad sin poder, aunque al final de todas las utopías esté la desaparición del mismo. Pero estas utopías han traido en el pasado, sobre todo durante el siglo XX, el infierno a la tierra; el poder, en si mismo, no es objeto de indignación siempre que se use en dosis homeopáticas. Casi todo el mundo entiende que el ejercicio normal del poder, la sumisión de la voluntad de unos a otros, es inevitable en la sociedad moderna.”

Com sempre. El que ara tenim millors eines, mes capacitat i més voluntat de fer-ho millor per a tots, i no sols en profit de pocs.

Mataró-Madrid, 3 d’abril.

01 d’abril, 2006