Un altre disbarat. Remodelació del Consell Executiu.
Titular d’un diari: El Tripartit es renova per desplegar l’Estatut. Primera sorpresa: Quin Estatut? Si no tinc mal entès el projecte de reforma de l’Estatut inicia la setmana que ve el seu pas pel Senat, on la correlació de forces és molt complicada. Caldrà estar ben atents a cada votació en Comissió, perquè desprès al Ple no hi hagin problemes, no es desfaci res del que es va aprovar al Congrés i no hagi de tornar-hi. Creuem els dits. Ja va ser sorprenent determinar la data del Referèndum sense haver culminat el procés. Volem enviar el missatge que el Senat no serveix per a res?
Però, és que desprès d’aquesta complicada navegació el text resultant s’enfrontarà al seu principal escull que és el referèndum pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. I ja sé que n’hi ha que ho donen tot per fet (en positiu, és clar), però jo no ho veig tant fàcil. Vull pensar que tot acabarà bé. Bé, vull dir, pel que desitjo. Però, en política mai se sap. Això de jugar d’antuvi amb la voluntat sagrada dels ciutadans/nes, amb la seva darrera decisió, no em sembla una actitud democràtica. Què passa? Que els polítics tenim la veritat, per sobre dels ciutadans als que representem solament? Això és un joc perillós. Els dipositaris de la sobirania ens poden donar una clatellada sensacional.
El més sensat era esperar acabar el procés estatutari (tot plegat, segons les previsions optimistes, són dos messos) i llavors actuar segons les indicacions que hagués donat el cos electoral. Però això de la sensatesa sembla que no està fet per alguns.
Alhora, la remodelació crea greuges en els propis i expectatives favorables en els adversaris. Tots els socis del Govern en surten agreujats. Els d’Iniciativa per Catalunya, sense forca per oposar s’hi, qualifiquen d’injusta la decisió de canviar al Conseller Milà, però s’ho han tingut que empassar. Quin serà el seu tarannà en el futur davant d’aquest “trágala” ? Els d’Esquerra Republicana han tret pit i han imposat un personatge qüestionat protagonista del darrer escàndol que havia sacsejat al Govern. No vols “caldo”? Doncs, dues tasses! Els socialistes, resignats. I nosaltres, desprès haurem de votar que el President torni a ser el nostre cap de llista? Complicat ho veig. Colateralment, els delicats equilibris, paritaris (de gènere), territorials i de “sensibilitats” que van ser bastits al seu moment s’han esbandit sense miraments. Galdós exemple per creure que les modes són quelcom més que paraules!
Amb aquest panorama, l’oposició exultant. Sols hauran de tenir una mica més de paciència. La fruita madura cau sola del arbre, sense esforç.
I, a sobre, els d’ Esquerra interpreten que aquesta actuació els legitima per poder dir la seva sobre la reforma de l’Estatut sense que això comporti res amb relació a la seva presència al Govern. Sensacional! Han aconseguit la quadratura del cercle! La principal aposta d’un Govern por ser resolta de forma divergent pels seus components i no passa res! Més material per l’estudi de les nostres facultats de ciència política. Exercicis pels catedràtics, professors i estudiants catalans, que no crec que hi hagin gaires de fora que perdin el temps amb aquesta evident excentricitat que no sigui per constatar-la. Com pot gestionar el nou Estatut ( si és que al final s’assoleix) un Conseller de Governació que hi voti en contra? Algú ho pot explicar? Com es menja? Amb cullera, o amb forquilla?
No, no és de república bananera. No és arbitrarietat. És una altra cosa.
Res, una llarga (o potser no tant) i patètica agonia. No ens ho hauríem de merèixer.
Mataró, 21 d’abril.
Titular d’un diari: El Tripartit es renova per desplegar l’Estatut. Primera sorpresa: Quin Estatut? Si no tinc mal entès el projecte de reforma de l’Estatut inicia la setmana que ve el seu pas pel Senat, on la correlació de forces és molt complicada. Caldrà estar ben atents a cada votació en Comissió, perquè desprès al Ple no hi hagin problemes, no es desfaci res del que es va aprovar al Congrés i no hagi de tornar-hi. Creuem els dits. Ja va ser sorprenent determinar la data del Referèndum sense haver culminat el procés. Volem enviar el missatge que el Senat no serveix per a res?
Però, és que desprès d’aquesta complicada navegació el text resultant s’enfrontarà al seu principal escull que és el referèndum pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. I ja sé que n’hi ha que ho donen tot per fet (en positiu, és clar), però jo no ho veig tant fàcil. Vull pensar que tot acabarà bé. Bé, vull dir, pel que desitjo. Però, en política mai se sap. Això de jugar d’antuvi amb la voluntat sagrada dels ciutadans/nes, amb la seva darrera decisió, no em sembla una actitud democràtica. Què passa? Que els polítics tenim la veritat, per sobre dels ciutadans als que representem solament? Això és un joc perillós. Els dipositaris de la sobirania ens poden donar una clatellada sensacional.
El més sensat era esperar acabar el procés estatutari (tot plegat, segons les previsions optimistes, són dos messos) i llavors actuar segons les indicacions que hagués donat el cos electoral. Però això de la sensatesa sembla que no està fet per alguns.
Alhora, la remodelació crea greuges en els propis i expectatives favorables en els adversaris. Tots els socis del Govern en surten agreujats. Els d’Iniciativa per Catalunya, sense forca per oposar s’hi, qualifiquen d’injusta la decisió de canviar al Conseller Milà, però s’ho han tingut que empassar. Quin serà el seu tarannà en el futur davant d’aquest “trágala” ? Els d’Esquerra Republicana han tret pit i han imposat un personatge qüestionat protagonista del darrer escàndol que havia sacsejat al Govern. No vols “caldo”? Doncs, dues tasses! Els socialistes, resignats. I nosaltres, desprès haurem de votar que el President torni a ser el nostre cap de llista? Complicat ho veig. Colateralment, els delicats equilibris, paritaris (de gènere), territorials i de “sensibilitats” que van ser bastits al seu moment s’han esbandit sense miraments. Galdós exemple per creure que les modes són quelcom més que paraules!
Amb aquest panorama, l’oposició exultant. Sols hauran de tenir una mica més de paciència. La fruita madura cau sola del arbre, sense esforç.
I, a sobre, els d’ Esquerra interpreten que aquesta actuació els legitima per poder dir la seva sobre la reforma de l’Estatut sense que això comporti res amb relació a la seva presència al Govern. Sensacional! Han aconseguit la quadratura del cercle! La principal aposta d’un Govern por ser resolta de forma divergent pels seus components i no passa res! Més material per l’estudi de les nostres facultats de ciència política. Exercicis pels catedràtics, professors i estudiants catalans, que no crec que hi hagin gaires de fora que perdin el temps amb aquesta evident excentricitat que no sigui per constatar-la. Com pot gestionar el nou Estatut ( si és que al final s’assoleix) un Conseller de Governació que hi voti en contra? Algú ho pot explicar? Com es menja? Amb cullera, o amb forquilla?
No, no és de república bananera. No és arbitrarietat. És una altra cosa.
Res, una llarga (o potser no tant) i patètica agonia. No ens ho hauríem de merèixer.
Mataró, 21 d’abril.
3 comentaris:
El Senat no ho sé pas, però el Parlament de Catalunya, com la sociovergència ha demostrat, no és res, no serveix per a res ...a part de per insultar els ciutadans i ciutadanes que voten i que tenen una opinió i un pensar polític. Ara patiu per l'estatut? Per què vau votar un estaut al Parlament i l'endemà ja hi renunciaveu? No, de república bananera no, això és tota una altra cosa.
Senyor Mas, a mi em sembla bé que un president pugui nomenar com li sembli els consellers del propi partit. Com fa Zapatero vaja.
Forcadell: Estem en ondes diferents. Em sembla, però, que aquest ha estat el debat del Nou Estatut tota l’estona. Jo estic dins un marc polític que comporta unes regles i uns procediments que fins ara s'estan complint escrupulosament. Que a algú no l'hi agradin, això és una altra cosa. Vostè està, legítimament com tota opció política democràtica, pretenent que es faci una actuació fora d’aquest marc, i per això li sembla el que li sembla tot el que està passant. Des de fa mesos intento explicar aquest dilema i les seves conseqüències en els ciutadans que de bona fe no entenen el que passa. I crec que aquesta hauria de ser l’actitud dels polítics, explicar millor les coses.
Per l’Estatut hi pateixo lo imprescindible ja que les meves principals preocupacions van per altres camins. Crec que el que deixo escrit ho explicita.
Pedro: El President de qualsevol Govern és qui té la facultat d’anomenar els seus components, siguin o no del seu partit. Però si ho fa contra la voluntat dels que l’han escollit (en un règim parlamentari, no presidencialista, que és el nostre cas) pot trobar-se amb problemes, ja es digui Maragall o Zapatero. Les factures s’acaben pagant.
22 abril, 2006 21:05
Publica un comentari a l'entrada