Malgrat l’evident procés de descentralització que hi ha hagut a Espanya des de la Constitució del 78 i la construcció de l’Estat de les Autonomies tinc la impressió que el que representa aquest procés encara no és un fet interioritzat fermament, no ja per la ciutadania sinó per la pròpia classe política.
La distribució del conjunt de la despesa pública a Espanya és, més o menys, així: descomptat el 30% corresponent a la Seguretat Social, l’Estat té un 19% del total, les Comunitats Autònomes (CCAA) el 38% i les Corporacions Locals (CCLL) el 13%. Haver aconseguit això en una generació és impressionant, és un capgirament total del funcionament del Estat en que vivim. No obstant, més enllà de declaracions retòriques, no em sembla que estigui degudament valorat, és més, em sembla menysvalorat.
Penso que aquest fet es deu a dues raons. D’una banda a la resistència derivada de la rutina del funcionament centralista de l’Estat en la nostra història contemporània, expressió del pensament nacionalista espanyol. I d’altra banda la resistència dels altres nacionalismes a acceptar una font de legitimitat que no és la que volen.
Una de les forces del pensament nacionalista espanyol és l’existència d’unes estructures administratives centralitzades des de les que imposa la seva concepció de la convivència i que és un instrument per impedir manifestacions de diversitat. Això és comú a tots els centralismes. Aquestes estructures alhora donaven als que les ocupaven un status social que els feia defensors radicals de les mateixes. “Madrid” era, en aquesta concepció, la culminació d’una piràmide de poder que el feia punt final de tot una carrera personal, professional o política. Per això, el procés de construcció de l’Estat de les Autonomies provoca moltes resistències ja que comporta l’estroncament d’aquesta visió. A tall d’exemple del que vull explicar: el problema de l’habitatge va comportar fa un temps un estat d’opinió, tant públic com publicat, que es va traduir en la reconstrucció d’un Ministeri del tema (en Franco ja n’havia fet un), quant la responsabilitat ja s’havia traspassat altres nivells de l’Estat com les CCAA i les CCLL. També podríem posar d’exemples la pervivència d’altres estructures burocràtiques estatals que ja no tenen sentit i que costa fer desaparèixer. Em resulten sorprenents alguns dels debats que encara fem al Congrés sobre temes que en puritat ja no són competència de l’Estat, però que totes les forces polítiques, àdhuc les que es proclamen nacionalistes, porten a discussió allí. (He de dir també que vaig perdre la batalla inversa, al pretendre que l’Ajuntament sols es tractessin temes de govern local) En general quan hi ha un problema encara es pensa en l’antiga estructura estatal centralitzada i no en l’estructura real que ja està en funcionament.
Pels nacionalistes perifèrics el problema és diferent. La descentralització representa la delegació del exercici del govern des d’una instància que no es vol reconèixer. Tan se val que qüestions importants per la vida de la comunitat, l’educació i la sanitat sense anar més lluny, siguin gestionades per institucions pròpies amb competències legislatives. El problema rau en l’origen de la delegació, en la sobirania. Pels nacionalistes acceptar que l’origen de les seves capacitats està en una normativa d’abast superior, que ells no decideixen sols sinó que l’estableixen amb tot el conjunt estatal, no és acceptable. Si, a més, hi ha d’haver la restricció d’una certa coordinació d’àmbit estatal, ja sigui per motius tècnics o polítics, encara pitjor. El bilateralisme és entès no com la relació d’una part amb el tot, sinó d’una part amb una altra part. Catalunya amb “Espanya”, de la que la primera no en formaria part. Que hi hagin normatives estatals a las que s’hagin d’adaptar les autonòmiques costa d’acceptar ja que evidentment marquen uns límits a les decisions i senyalen el lloc on realment s’està. Com és que el Congrés dels Diputats (“Madrid”) ha de dir la seva? El Parlament (“Catalunya”) no és la representació del poble català? Aquesta visió resta importància als evidents avenços que en el tema de l’autogovern s’han assolit en aquests anys, i no hi ha hagut qui, amb força, ho defenses. Estic pensant amb els meus propis, malgrat les moltes declaracions fetes.
Però la descentralització és un procés necessari en la forma de govern de les nostres comunitats avui en dia per superar els obstacles que comporten les dues visions antagòniques existents. La centralista, per l’evident impossibilitat de gestionar adequadament la complexitat de les nostres societats. Que la presa de decisions estigui més a prop dels administrats és convenient de cara a facilitar la transparència, el control i la pròpia gestió ja que és més abastable. Hi ha uns límits de mida, per sobre i per sota, en els que la gestió pot ser molt més eficaç. La sobiranista, per resoldre els anhels i expressions diferents existents en les construccions estatals històriques sense haver de negar aquelles i destruir aquestes.
Curiosament, ara que es parla tant de la II República com a antecedent de la nostra actual pauta de convivència, no estaria de més fer més esment a alguna de les idees de la Primera de República, i recordar i reivindicar més a Pi y Margall.
Mataró, 18 d’abril.
La distribució del conjunt de la despesa pública a Espanya és, més o menys, així: descomptat el 30% corresponent a la Seguretat Social, l’Estat té un 19% del total, les Comunitats Autònomes (CCAA) el 38% i les Corporacions Locals (CCLL) el 13%. Haver aconseguit això en una generació és impressionant, és un capgirament total del funcionament del Estat en que vivim. No obstant, més enllà de declaracions retòriques, no em sembla que estigui degudament valorat, és més, em sembla menysvalorat.
Penso que aquest fet es deu a dues raons. D’una banda a la resistència derivada de la rutina del funcionament centralista de l’Estat en la nostra història contemporània, expressió del pensament nacionalista espanyol. I d’altra banda la resistència dels altres nacionalismes a acceptar una font de legitimitat que no és la que volen.
Una de les forces del pensament nacionalista espanyol és l’existència d’unes estructures administratives centralitzades des de les que imposa la seva concepció de la convivència i que és un instrument per impedir manifestacions de diversitat. Això és comú a tots els centralismes. Aquestes estructures alhora donaven als que les ocupaven un status social que els feia defensors radicals de les mateixes. “Madrid” era, en aquesta concepció, la culminació d’una piràmide de poder que el feia punt final de tot una carrera personal, professional o política. Per això, el procés de construcció de l’Estat de les Autonomies provoca moltes resistències ja que comporta l’estroncament d’aquesta visió. A tall d’exemple del que vull explicar: el problema de l’habitatge va comportar fa un temps un estat d’opinió, tant públic com publicat, que es va traduir en la reconstrucció d’un Ministeri del tema (en Franco ja n’havia fet un), quant la responsabilitat ja s’havia traspassat altres nivells de l’Estat com les CCAA i les CCLL. També podríem posar d’exemples la pervivència d’altres estructures burocràtiques estatals que ja no tenen sentit i que costa fer desaparèixer. Em resulten sorprenents alguns dels debats que encara fem al Congrés sobre temes que en puritat ja no són competència de l’Estat, però que totes les forces polítiques, àdhuc les que es proclamen nacionalistes, porten a discussió allí. (He de dir també que vaig perdre la batalla inversa, al pretendre que l’Ajuntament sols es tractessin temes de govern local) En general quan hi ha un problema encara es pensa en l’antiga estructura estatal centralitzada i no en l’estructura real que ja està en funcionament.
Pels nacionalistes perifèrics el problema és diferent. La descentralització representa la delegació del exercici del govern des d’una instància que no es vol reconèixer. Tan se val que qüestions importants per la vida de la comunitat, l’educació i la sanitat sense anar més lluny, siguin gestionades per institucions pròpies amb competències legislatives. El problema rau en l’origen de la delegació, en la sobirania. Pels nacionalistes acceptar que l’origen de les seves capacitats està en una normativa d’abast superior, que ells no decideixen sols sinó que l’estableixen amb tot el conjunt estatal, no és acceptable. Si, a més, hi ha d’haver la restricció d’una certa coordinació d’àmbit estatal, ja sigui per motius tècnics o polítics, encara pitjor. El bilateralisme és entès no com la relació d’una part amb el tot, sinó d’una part amb una altra part. Catalunya amb “Espanya”, de la que la primera no en formaria part. Que hi hagin normatives estatals a las que s’hagin d’adaptar les autonòmiques costa d’acceptar ja que evidentment marquen uns límits a les decisions i senyalen el lloc on realment s’està. Com és que el Congrés dels Diputats (“Madrid”) ha de dir la seva? El Parlament (“Catalunya”) no és la representació del poble català? Aquesta visió resta importància als evidents avenços que en el tema de l’autogovern s’han assolit en aquests anys, i no hi ha hagut qui, amb força, ho defenses. Estic pensant amb els meus propis, malgrat les moltes declaracions fetes.
Però la descentralització és un procés necessari en la forma de govern de les nostres comunitats avui en dia per superar els obstacles que comporten les dues visions antagòniques existents. La centralista, per l’evident impossibilitat de gestionar adequadament la complexitat de les nostres societats. Que la presa de decisions estigui més a prop dels administrats és convenient de cara a facilitar la transparència, el control i la pròpia gestió ja que és més abastable. Hi ha uns límits de mida, per sobre i per sota, en els que la gestió pot ser molt més eficaç. La sobiranista, per resoldre els anhels i expressions diferents existents en les construccions estatals històriques sense haver de negar aquelles i destruir aquestes.
Curiosament, ara que es parla tant de la II República com a antecedent de la nostra actual pauta de convivència, no estaria de més fer més esment a alguna de les idees de la Primera de República, i recordar i reivindicar més a Pi y Margall.
Mataró, 18 d’abril.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada