Al primer acte vaig apuntar –ni el temps de que disposava, ni la característica del acte permetien més – una reflexió que intueixo, i que potser és falsa, sobre una qualitat de l’exercici de la política a casa nostra en aquests primers anys del tercer mil·leni: La gosadia.
"Estamos haciendo una España moderna,plural, democrática y de Paz"
Primer va ser la dreta, exercint renovadorament el seu paper. Sense manies. No és cert com a continuadors del franquisme, sinó amb aires i formes nous. Amb “xuleria”, si voleu, com els correspon. Després va ser la pròpia ciutadania afirmant-se a favor i en contra, sortint als carrers. Mai havien sortit tants (i tant diferents) darrera una pancarta. No desencís i abúlia, sinó expressió vehement. I ara, l’estil ZP, obrint i enfrontant-se a molts temes alhora. No prudència, sinó risc. No to baix, com alguns analistes aconsellen donat el pati, sinó envestint de dret els temes. Política exterior, relacions socials, distribució territorial, el procés de pau,… I sembla que l’aposta, agosarada aposta, comenta a donar fruits. Gil Calvo en el seu article d’avui a El País: Inflexión, afirma “Estos idus de marzo pasarán a la historia”
Veurem. Potser els anys i el caràcter em fan ser més prudent que atrevit, però no s’ha de negar mèrit als ardits.
1 comentari:
Esperava la teva visió sobre el míting del passat dissabte. Personalment, en diverses ocasions havia parlat del nou estil de fer política que el president Zapatero ha demostrat reiteradament i jo el definia com un punt d'inflexió en la recent història de la nostra democràcia. No tindria cap sentit que amagués l'admiració que sento vers el Zapatero, una persona compromesa, valenta, decidida però per sobre de tot, malgrat que no he tingut l'oportunitat de parlar amb ell, tinc la percepció que és una gran persona. És per aquest i molts altres motius que el dissabte no em vaig voler perdre l'oportunitat d'estar al míting de Cornellà.
Personalment, la paraula gosadia no m'ha agradat mai, sempre he pensat que darrera d'aquest terme hi ha un sentit pejoratiu d'allò al·ludit.
No obstant, sóc concient de la dificultat de cercar un sol terme per definir la tendència que escrius al teu article. El més fàcil és fer critica destructiva i com no volia caure en aquesta he intentat cercar un terme alternatiu, així que amb el teu permís a mi m'agrada més el mot atreviment o valentia. No gens menys, no voldria semblar a un sector de la política del nostre país que es passa el dia discutint si és millor un mot que un altre, per sobre de tot estan les actuacions que el nostre president ens demostra diàriament, i com diuen en castellà, el nombre no hace la cosa.
Publica un comentari a l'entrada