28 d’agost, 2009

Apreciacions turques. Per la frontissa.

Em feia il·lusió situar-me a l’espai geogràfic que separa Europa d’Àsia i que té tantes connotacions històriques. L’eix Dardanels-Mar de Màrmara-Bòsfor és un punt clau. Per aquí han passat i s’han enfrontat Orient i Occident, des dels antics grecs al segle passat: guerres, invasions, comerç, ... Estratègicament, avui, és un punt cabdal de pas d’hidrocarburs des de les seves fonts asiàtiques als mercats consumidors europeus.

Turquia, epíleg del Imperi Otomà, controla banda i banda dels estrets. Els turcs passen d’Àsia a Europa a la meitat del S. XIV, eliminen les restes del Imperi Bizantí a meitat dels s.XV amb la conquesta de Constantinoble i allà estan encara.

Un servei de transport marítim recorre el Bòsfor des de l’atracador d’Eminönu fins a Anadolu Kavagi al cantó asiàtic, just al límit de la zona militar que controla l’entrada, o la sortida, al Mar Negre.


El trajecte d’anada permet veure primer el desenvolupament de l’àrea metropolitana d’Istanbul, més endavant les zones residencials i d’esbarjo dels seus habitants, amb els “yalis” d’abans i d’ara, i desprès ja més espaiats pobles pescadors i mariners, fins arribar al final de l’estret esquitxat, aquí i allà, de restes d’instal·lacions militars de diferents èpoques que han controlat aquest pas.

El tràfec marítim és constant: mercants, petrolers, transport regular de passatgers i també d’esbarjo. El diumenge, en paral·lel a la carretera cap a l’aeroport que recorre la costa en el Mar de Màrmara la cua de vaixells que esperava travessar el Bòsfor era llarguíssima.

Al final d’una travessia plàcida i després de pujar a les restes del castell bizantí per gaudir de la vista, a cantó i cantó d’ambdós continents i a banda i banda de l’aigua de l’estret, ens esperava en un dels restaurants de l’embarcador un bon plat de sardines a la brasa amb una copiosa amanida i musclos arrebossats.


Mataró, 28 d'agost.

El nostre món.

A l’estiu, lectura de la premsa per sobre i menys televisió. Les estrelles, el vespre a la fresca, són més boniques.

No per això deixes escapar algunes perles com aquest interessant article de Vargas Llosa publicat diumenge passat a El País: “El mundo en que vivimos”.
Transcric el paràgraf final:

“¿No les gusta el mundo en que vivimos? Peor para ustedes, porque todo indica que ya no nos queda el antiguo recurso de apagar el aparato de televisión. Ahora, la televisión comienza a ser la vida misma y, nosotros, sus inexistentes comparsas.”




Mataró, 27 d’agost.

27 d’agost, 2009

Todo es según el color …

Rebombori per l’anàlisi de la publicació de les dades de creixement del PIB del 2on. trimestre d’enguany que avui ha publicat l’INE. Llegint, escoltant o veient els mitjans de comunicació les referències i comentaris són negatius. Ja en els avançaments que hi va haver a començaments de mes d’aquesta dada pel Banc d’Espanya i desprès pel propi INE els comentaris anaven pel mateix camí.

Anem al gràfic publicat avui que és el següent:




Sí, el PIB a Espanya continua caient. Però, algunes consideracions:

1a. Cau menys que el trimestre precedent i igual que el darrer del 2008. És a dir, s’amoroseix una mica la caiguda. Pot ser un indici d’estar tocant fons, encara que n’hi ha d’altres d'indicis semblants: l’aturada de la destrucció d’ocupació, o les xifres de vendes de cotxes. Faltarà veure (i no ho veurem fins d’aquí a tres mesos) que està passant aquest tercer trimestre.

2ona. Malgrat tot, l’evolució del PIB espanyol continua per sobre de l’evolució PIB de la UEM (15) i de la UE (27), i això és manté en tota la sèrie des de l’any 2003. Home! Alguna cosa deu voler dir això, no? No tot s’ha de veure en clau interna tremendista.

3era. És cert que mentre a la UEM i a la UE aquest indicador remunta una mica a Espanya encara és descendent. Aquí cal tenir present el pes de les economies més importants de la zona com l’alemanya i la francesa que després d’una brusca (i sorprenent) caiguda el primer trimestre que va arrossegar molt avall l’indicador ara han tingut uns resultats positius que expliquen aquest repunt.

No m’agraden, però, les explicacions sobre la sortida d’aquesta crisi basades solament en les perspectives de la represa “per se”. Crec que tardarem molt, si hi tornem, a créixer a les taxes dels anys passats (3-4%), que els anys d’alegries no tornaran i que es produiran ajustaments als que ens haurem d’habituar i acceptar millor que pitjor, i és aquí on s’ha de treballar. És evident, pels propers anys, el del mercat de treball que no podrà suportar una població ocupada de vint milions de persones, encara que l’evolució de la població i la reducció de la immigració pal·liarà la situació a mig termini. També és evident l’ajustament en el sector de l’automòbil (Nissan és sols el començament), en el de la construcció (que crec que ja s’ha efectuat totalment) i en el de les finances que veurem la seva amplitud al conèixer les xifres dels comptes de resultats del 2009, sinó abans. Les finances públiques, de totes les administracions, també hauran de passar pel adreçador, però aquí, encara que no agradi a molts sentir-ho, jo crec que hi ha camp per córrer per ser més eficients i fixar millor les prioritats, tant en les despeses com també en els ingressos.



(Sir Cámara, en Temas para el debate, nº 177-178)


Sarkozy a dit : “El que crea que estamos en una situación pasajera y que luego volveremos a los esquemas anteriores está cometiendo suicidio”.
(Cita extreta de l’interessant i recomanable article de Hans Harm: “La fiesta se acabó”.)

Mataró, 27 d’agost.

26 d’agost, 2009

Apreciacions turques. Espectacle.

Jo prou que m’hagués agradat un genuí espectable de música i dansa del país, però ens varem decidir, erròniament penso ara a “toro passat”, per un espectable de derviches recomanat per turistes. Quins cops de cap d’ensopiment! Alguns veïns de fila dormien directament. Sí, això sí, moltes fotografies de l’originalitat, que no varietat, que per els occidentals cristians representava l’espectacle. Clar, cal anar a veure les coses autòctones encara que no entenguis res, estiguin fora de context, i siguin als nostres ulls una llauna.



Vaig pensar quina idea tindria qualsevol ciutadà mitjà de cultura musulmana agnòstic o ateu, que n’hi deu haver molts, si el portessin al claustre de Santo Domingo de Silos a escoltar un concert de cant gregorià.


Però la industria turística descansa en la transmissió de l'excedent que tenen els habitants de les societats riques, o els rics de les societats pobres, cap a aquelles societat que tenen quelcom que ensenyar o oferir, sigui natura, història, cultura o simplement diferència. No s’omple Barcelona de “guiris” mirant els edificis modernistes, anant als toros i passejant per les Rambles? Fins i tot alguns deuen acabar prenent una copa de fino en un “tablao flamenco”.

Mataró, 23 d’agost.

25 d’agost, 2009

Apreciacions turques. Un cert xoc.


He de confessar que des del meu etnocentrisme vaig trobar-me incòmode els primers dies a Istanbul. El que veia no m’agradava massa. Tot i estar en una país que va fer la seva revolució “occidentalista” ja fa més de vuitanta anys, que aspira a integrar-se a la U.E., que té uns nivells de desenvolupament econòmic considerables, encara presentava als meus ulls moltes diferències amb la meva realitat.

Sobre arquitectura i decoració: No ho sé, no m’acaben d’agradar les mesquites. Aquells amples espais nus, solament encatifats, amb una decoració per a mi abstracte d’inscripcions incomprensibles i sanefes i motius florals repetitius, amb els jocs de llums baixos per l’alçada del edifici, no em feien, i encara no em fan, el pes. A més, no en sé trobar les diferències, les veig totes iguales. Tampoc és que m’hi aturés massa a distingir-les. El Topkapi, doncs un conjunt d’estances buides, sense mobles, de parets despullades, tot ben lluny dels palaus europeus, evidentment encantador en la seva concepció oriental. Clar que els mateixos sultans del segle XIX ja les varen abandonar i són relíquies del passat. Els bars i restaurants amb taules i cadires pel meu gust “demodés” i carregats de catifes que els feien pesats i obscurs. Sort que varem encertar en triar un hotel modern que la seva terrassa valia un “imperi”, al davant mateix dels principals monuments de la ciutat.














Sobre la imatge de la dona: Al costat de vestits com els que estem habituats, dones com paneroles que sols mostraven els ulls, o només la cara. Algunes, menys impactants, amb mocadors virolats però sense ensenyar els cabells amb horroroses gavardines llargues fins els peus. Què deu pensar una criatureta vestida “normal” del esgarrifós vestit de la seva mare que la porta de la mà? Quin destí l’espera quan es faci gran i en lloc de lluir graciosament el tipet es vegi entaforada de negre de cap a peus? I el que més em va sobtar va ser que els acompanyants masculins anaven com jo. Perquè ells sí i elles no? Quina concepció de la dona comporta aquesta imatge! Això va a més o a menys? No ho sé pas. El temps ens ho dirà, i ens dirà si va per bé o per mal. Curiosa la imatge dels nens, acompanyats sols dels elements femenins de la família, que anaven a fer la cerimònia de la circumcisió abillats com patges reials. La separació d’espais per les dones a les mesquites, la seva nul·la presència als bars.



Sobre el comerç: No acabo d’entendre l’activitat de la distribució comercial a la menuda tal com es mostra pels carrers i els mercats. Segurament tenia un sentit en èpoques pretèrites, però ara se’m fa difícil entendre la relació entre els estocs acumulats, i apilonats, a les botigues i la seva rotació. Entenc el paper dels “mercadillos” per l’abastiment de les capes més pobres de la població a partir de productes senzills i barats. El cost de la reproducció de la mà d’obra ha de ser baix. També entenc el que comporta d’enlluernador per les masses de turistes que per cap preu ens carreguem de peces que no necessitem. Però com a estructura econòmica desenvolupada no hem sembla de rebut que el centre de la ciutat s’ompli a la caiguda de la nit de mercaderies exposades directament al terra. Clar que alguna cosa d’aquesta mena estem veien ja a les nostres ciutats tant modernes.

Mica en mica, amb el pas dels dies i la coneixença de nous espais no tant “turistitzats” o tradicionals, vaig anar fent-me una idea més complexa de la realitat turca i la seva dualitat socioeconòmica. En la seva música, però, no vaig aconseguir entrar-hi. Llàstima que els seus dolços siguin autèntiques bombes calòriques que cal limitar, contrarestant-los amb saludables productes mediterranis com les fruites de temporada i les verdures que et donen a tot arreu i el peix abundant a les cartes.

Mataró, 23 d’agost.

04 d’agost, 2009

Aborígens i estrangers.

Del darrer Informe de conjuntura socioeconòmica de Mataró corresponent al segon semestre de l’any 2008 m’ha interessat l’apartat sobre la població: “Evolució recent de la natalitat a Mataró. Trencant límits.”

El gràfic de l’evolució del nombre de naixements entre 1975 i 2008 és completament aclaridor. Davallada fins el 1994 i continuat ascens fins ara en que hem recuperat el nombre absolut de l’any de partida, encara que no ens apropem a la taxa de natalitat bruta. L’any 1975 varen néixer 1.711 nous mataronins amb una taxa bruta del 18,3 per mil, davallant el 1996 a 954 i una taxa del 9,4 per mil (quasi bé la meitat!) i l’any passat en varen néixer 1.729 amb una taxa del 14,2 per mil.



Gran part del període que vaig estar al davant de l’administració local mataronina es va caracteritzar per una política de reconducció continuada de la reducció del nombre d’aules escolars necessàries a la ciutat. Al final ja es començava a parlar, tímidament però, de que potser en tornarien a faltar, fet que es va evidenciar ben palès als primers anys de la dècada actual i que s’ha acabat traduint en la construcció de noves escoles.

L’anàlisi demogràfic és cabdal per qualsevol acció política, especialment en l’àmbit local. D’aquí que aturar-se breument en el què està passant no és gens ociós. Ja he apuntat que caldria analitzar millor el què ha passat al conjunt de la població espanyola els darrers deu anys per entendre el què està passant al mercat de treball.

El increment altra vegada de la natalitat té a veure amb l’entrada en època de fecunditat dels estols nascuts en el “boom” dels anys setanta, una mica més tard del que era habitual temps enrere, i també del fort procés immigratori dels darrers anys. Ambdues coses es tornaran a reconduir. Hi haurà més endavant menys parelles fèrtils fruit de la davallada demogràfica anterior i probablement la situació econòmica menys favorable aturi certament el fenomen migratori.


Torna a augmentar la base de la piràmide d’edat que estava assolint una forma de pera alarmant, en camí de convertir-se, en lloc d’una piràmide, en una baldufa. El pes del nascuts de la població estrangera ja arriba al 30% del total i mentre l’endarreriment del moment de tenir fills és un fet en la població autòctona (31 anys), i el nombre de fills continua essent molt baix malgrat un lleuger repunt (1,34), no passa el mateix amb la població forana (bé, ara forana, demà ja d’aquí) que té fills més aviat (28,85 anys) i un nombre de fills major (2,58).

Anècdota d’Alcalde: La darrera vegada que vaig girar visita al Hospital de Mataró per saludar als primers nous nats de l’any i a les seves famílies em vaig trobar amb el “pati” següent: El primer nascut era moro (perdó per la incorrecció, però des del temps dels romans eren moros), el segon era xinès i el tercer era aborigen però d’ètnia gitana. Res, una anècdota.

Una última dada sociològica interessant: El progressiu augment dels fills nascuts fora del matrimoni. Del matrimoni convencional, s’ha d’entendre. L’any 1986 eren poc més del 5%, mentre que el 2007 són quasi bé el 30%! Tot una dada per entendre el brutal canvi social que està experimentant la societat espanyola.

Mataró, 3 d’agost.

03 d’agost, 2009

Grecs i turcs.

Varem decidir que aquest any aniríem a Istanbul. En Gerardo va proposar allargar-ho un dies a la Capadòcia. Bé, ja ho tenim tot a punt. Si l’any passat fou Amèrica, enguany serà Àsia, després de la part europea de la frontissa del Màrmara.


La luna en el mar riela,
en la lona gime el viento,
y alza en blando movimiento
olas de plata y azul;
y va el capitán pirata,
cantando alegre en la popa,
Asia a un lado, al otro Europa,
y allá a su frente Estambul.

(Espronceda,La canción del pirata”)




Com sempre cal contextualitzar una mica el viatge, i més si hem d’anar a una ciutat carregada d’història com és la vella Constantinopla. Vaig començar refrescant els seus moments cabdals: la creació de la capitalitat del Imperi Romà d’Orient per Constantí, l’esplendor bizantí amb Justinià, els creuats, la caiguda en mans dels turcs de Mehmet II al 1453, data que ens varen explicar que clou l’Edat Mitja, la Sublim Porta de l’imperi otomà, Gallípoli, Ataturk i la revolta dels joves turcs, … Uff! Quanta història en un lloc clau de pas entre l’Orient i l’Occident, entre el Mar Negre, el Pont Euxí dels grecs, a la nostra Mediterrània.

Una Història Universal d’aquelles de fons de biblioteca em va ajudar. He tornat a llegir a Porcel a “Mediterrània, onatges tumultuosos” i també el capítol dels “Moments estel·lars de la Humanitat” de Stefan Zweig que narra la caiguda de la ciutat per l’oblit de tancar la porta de Kerkaporta. He recuperat un llibre mig llegit de temps enrere, “Los señores del Horizonte, una historia del Imperio Otomano” de J. Goodwin. Evidentment, no podia faltar, “Estambul” d’Orhan Pamuk que m’ha portat a la vida de la burgesia laica dels turcs sorgida de la revolució kemalista. La guia de rigor, que amb les que portaran els joves, ens acompanyarà a l’estada: Palaus, mesquites, banys, mercats i botigues, el Bósfor,...Somio ja amb les olors, els colors i els sabors, amb la gent d’avui i la mirada de la Història.

“Fue un imperio islámico, aunque muchos de sus súbditos no eran musulmanes y no se hizo ningún esfuerzo por convertirlos. Controlaban las rutas de comunicación entre Oriente y Occidente, pero no estaba interesado de manera especial en el comercio. Era comunmente aceptado como “Imperio turco”, aunque la mayoría de sus jerarcas y oficiales, así como los cuerpos de élite del ejército, eran eslavos balcánicos; su dignidad, persa; su riqueza, egípcia; y su literatura, árabe. Entre sus contemporáneos no tenían fama de buenos constructores, aunque un oscuro gran visir es recordado por erigir más iglesias que Justiniano. No ingeniaron sistemas de desarrollo agrario, pero la producción agrícola alcanzó altos niveles, en especial en los territorios conquistados de Europa. No eran generalmente fanáticos religiosos; los otomanos eran musulmanes suníes, seguidores de la moderada escuela de interpretación coránica hanefí. Los sultanes leían la vida de Alejandro Magno, pero no estban particularmente interesados en el pasado.”
(J. Goodwin, “Los señores del horizonte”, Alianza Ed., M.2004)

Però la millor sorpresa d’aquesta preparació ha estat ensopegar-me casualment amb Petros Màrkaris, “Mort a Istanbul”. Novela negra de la que m’agrada, però que conté tots els elements per contextualitzar plenament el viatge. L’inspector Kostas Kharitos amb un grup de turistes grecs de visita a Instanbul es veu involucrat en un cas que ens portarà uns personatges que permeten fer-se una idea de la turmentada vida de la ciutat al segle passat. Cal fer justícia, a més, del treball dels traductors que anoten a peu de pàgina expressions i conceptes que ajuden molt a entendre la història, la de la novel·la i la real. A tall d’exemple, la nota a peu de la pàgina 65:

“Els pobles d’orient anomenaven els grecs en general yunan, a partir de la forma “jonis”, i els occidentals “grecs”, a partir del nom del fill de Zeus i Pandora, Grecos. Els grecs, però, es diuen a si mateixos hel·lens, descendents d’Hel·len, el fill de Deucalió i Pirra. Rum és la forma turca que correspon a la grega romiós, “romà”. Els grecs de Constantinoble es consideraven hereus del Imperi Romà d’Orient, mal anomenat Bizantí, i popularment encara s’anomenen a si mateixos ïi romïi, és a dir, “els romans”.

Va, ja falta poc per la partença.

Mataró, 3 d’agost.

01 d’agost, 2009

Agost.

Vacances.
Mataró, 1 d'agost.