Apreciacions turques. Un cert xoc.

He de confessar que des del meu etnocentrisme vaig trobar-me incòmode els primers dies a Istanbul. El que veia no m’agradava massa. Tot i estar en una país que va fer la seva revolució “occidentalista” ja fa més de vuitanta anys, que aspira a integrar-se a la U.E., que té uns nivells de desenvolupament econòmic considerables, encara presentava als meus ulls moltes diferències amb la meva realitat.

Sobre arquitectura i decoració: No ho sé, no m’acaben d’agradar les mesquites. Aquells amples espais nus, solament encatifats, amb una decoració per a mi abstracte d’inscripcions incomprensibles i sanefes i motius florals repetitius, amb els jocs de llums baixos per l’alçada del edifici, no em feien, i encara no em fan, el pes. A més, no en sé trobar les diferències, les veig totes iguales. Tampoc és que m’hi aturés massa a distingir-les. El Topkapi, doncs un conjunt d’estances buides, sense mobles, de parets despullades, tot ben lluny dels palaus europeus, evidentment encantador en la seva concepció oriental. Clar que els mateixos sultans del segle XIX ja les varen abandonar i són relíquies del passat. Els bars i restaurants amb taules i cadires pel meu gust “demodés” i carregats de catifes que els feien pesats i obscurs. Sort que varem encertar en triar un hotel modern que la seva terrassa valia un “imperi”, al davant mateix dels principals monuments de la ciutat.

Sobre la imatge de la dona: Al costat de vestits com els que estem habituats, dones com paneroles que sols mostraven els ulls, o només la cara. Algunes, menys impactants, amb mocadors virolats però sense ensenyar els cabells amb horroroses gavardines llargues fins els peus. Què deu pensar una criatureta vestida “normal” del esgarrifós vestit de la seva mare que la porta de la mà? Quin destí l’espera quan es faci gran i en lloc de lluir graciosament el tipet es vegi entaforada de negre de cap a peus? I el que més em va sobtar va ser que els acompanyants masculins anaven com jo. Perquè ells sí i elles no? Quina concepció de la dona comporta aquesta imatge! Això va a més o a menys? No ho sé pas. El temps ens ho dirà, i ens dirà si va per bé o per mal. Curiosa la imatge dels nens, acompanyats sols dels elements femenins de la família, que anaven a fer la cerimònia de la circumcisió abillats com patges reials. La separació d’espais per les dones a les mesquites, la seva nul·la presència als bars.

Sobre el comerç: No acabo d’entendre l’activitat de la distribució comercial a la menuda tal com es mostra pels carrers i els mercats. Segurament tenia un sentit en èpoques pretèrites, però ara se’m fa difícil entendre la relació entre els estocs acumulats, i apilonats, a les botigues i la seva rotació. Entenc el paper dels “mercadillos” per l’abastiment de les capes més pobres de la població a partir de productes senzills i barats. El cost de la reproducció de la mà d’obra ha de ser baix. També entenc el que comporta d’enlluernador per les masses de turistes que per cap preu ens carreguem de peces que no necessitem. Però com a estructura econòmica desenvolupada no hem sembla de rebut que el centre de la ciutat s’ompli a la caiguda de la nit de mercaderies exposades directament al terra. Clar que alguna cosa d’aquesta mena estem veien ja a les nostres ciutats tant modernes.

Mica en mica, amb el pas dels dies i la coneixença de nous espais no tant “turistitzats” o tradicionals, vaig anar fent-me una idea més complexa de la realitat turca i la seva dualitat socioeconòmica. En la seva música, però, no vaig aconseguir entrar-hi. Llàstima que els seus dolços siguin autèntiques bombes calòriques que cal limitar, contrarestant-los amb saludables productes mediterranis com les fruites de temporada i les verdures que et donen a tot arreu i el peix abundant a les cartes.

Mataró, 23 d’agost.