30 de setembre, 2005

Anem a pitjor*

*(article pel Capgros.com)

No afluixa la tensió existent a “Madrid”. Reprès el període de sessions al Congrés dels Diputats continua el fort enfrontament polític del PP contra el Govern i el PSOE en general, i en menor mesura contra els altres grups polítics, notablement amb ERC, fet que també queda reflectit als mitjans de comunicació.

La culminació (ja era hora!!) del debat sobre l’Estatut de Catalunya i la seva incertesa fins el final (en el moment d’escriure aquestes ratlles) està crispant enormement l’ambient. “Espanya és trenca. Canvi de règim. En Carod s’imposa. El tripartit ja és un triumvirat". Tothom pregunta i opina com acabarà el culebrot i què passarà desprès.

Però també la continuada marxa mirant tota l’estona el retrovisor, tant el Govern com la oposició. La setmana passada va ser amb motiu de l’accident amb morts a l’Afganistan. Cinc hores llargues per parlar del tema que van portar, com no, a la guerra d’Iraq, a l’actitud del anterior Cap de Govern, a les posicions dels socis preferents de l’actual Govern... "Mentiders, intoxicadors, manipuladors,...", i tota mena d’improperis en la línia del “...i tu més”. La tensió a la tanca de Ceuta i Melilla no ajuda tampoc, ja que la política d’immigració dels Govern actual i del anterior son usats com a armes en una “guerra civil” a l’interior de la fortalesa europea.

Aquesta setmana semblava que començava bé. Sorprenentment varies preses en consideració de projectes de llei ho van ser per unanimitat. Potser perquè les presentaven els grups petits, potser perquè els grups grans van transaccionar o transigir, però el marcador de les votacions era tot verd (afirmatiu). Podria haver més votacions així, especialment en temes menys rellevants, però malauradament van ser excepció. La sessió de control al Govern del dimecres va tornar a ser agre, amb durs atacs al Ministre Moratinos. I el dijous, el debat del projecte de Llei de “tropa i marineria” va tornar a portar l’espiral del retret, amb “bronca” inclosa entre el Ministre Bono (...soldados de Esgpaña) i el President Marín per compte d’un tema col·lateral (?) que va sortir: l’Estatut de Catalunya!!, altre cop, amb els del PP fent el “caldo gros” a ERC.

Sort que en acabar el Ple, a la Comissió de Medi Ambient vam discutir sobre les causes de “...la disminución de la población de la perdiz roja en nuestro país...” de la mà del PP, i de “...la paralización de la construcción de aparcamientos... en la playa del Pinar de Castellón” de la mà d’ERC. Ara, una diputada gallega del PP, amb èmfasi i convenciment, proposa la creació d’un centre d’alerta de “tsunamis” a la costa atlàntica. Una mica surrealista.

Me’n vaig a la subcomissió de descolonització. Perdó! A la subcomissió de deslocalització.

Madrid, 29 de setembre.

28 de setembre, 2005

Los viejos rockeros nunca mueren

En la meva etapa política anterior, la d’Alcalde de Mataró, vaig encapçalar, com corresponia, tota l’administració municipal. És conegut que em vaig interessar per unes coses amb més amplitud que per d’altres. La Hisenda local va ser una d’elles. Per deformació professional. Perquè vaig començar la meva vida pública amb aquests temes. Perquè m’agradava. Perquè vaig tenir responsabilitats municipalistas sobre la qüestió (vuit anys President de la Comissió de Hisenda de la FMC , i vuit anys més de la FEMP). Per tarannà personal (fa més de trenta anys que a casa funcionem amb pressupost).

De tot això en va quedar una imatge de que sóc “especialista” en el tema. No és cert. Sé forces coses de Hisenda local per la pràctica que vaig fer, pels contactes que vaig establir, pels debats en que vaig participar, però sempre he cregut que em mancava una base teòrica més sòlida que la que m’havia proporcionat la carrera universitària. De la munió d’escrits i intervencions que vaig fer sobre el tema al llarg de més de vint anys guardo un especial “carinyo” a un article que vaig fer l’any 97 per l’anuari del Govern Local de la Fundació Pi i Sunyer d’estudis autonòmics i locals, on sintetitzava alguna de les coses que pensava.

Però, “quien tuvo, retuvo y guardó para la vejez”. Ara, des de que estic a Madrid ja no em cuido de l’estat de les finances locals, i no obstant, encara quant surt el tema les mirades es giren cap a la meva persona: “En Mas en sap d’aquestes coses, consultem-lo, o que intervingui, o que ens digui la seva”. Déu ni do les vegades que n’he parlat des que vaig abandonar el món local. He pujat a la tribuna del Congrés un parell de vegades. M’han convidat a participar en un grup de treball del PSOE que està acabant un elaborat informe. He tingut la satisfacció de poder explicar com ho veig al Vice-president Solbes en un agradable dinar amb ell al Ministeri d’Economia i Hisenda. He contestat preguntes que m’han formulat Secretaris d’Estat i Directors Generals. No hem puc pas queixar del reconeixement que tinc.

Avui, però en un d’aquests encontres he demanat al meu interlocutor que relativitzes els meus coneixements, i les meves opinions. Sóc un gat vell, però he abandonat el cau per la gatera, deixant-hi alguns pèls, i no penso tornar-hi. Ara ho veig a distància i des de fora. En aquesta posició les coses es veuen d’altra manera, lluny de la passió, de la pressió i dels neguits de la responsabilitat. I també, per respecte als que “se están batiendo el cobre”, assumint la càrrega dels resultats dels seu treball quotidià, no fora just que pontifiqués massa ni pretengués marcar el camí. He indicat noms de gent amb tanta o més experiència que la meva i que encara estan en actiu.

L’experiència serveix per donar consells, però sense la implicació directa s’ha de quedar solament aquí, en aconsellar. Pel que vulgueu a la vostra disposició. Em podeu cridar quant ho creieu necessari, sempre seré municipalista, però ara, fins un punt

(amb el President Pujol; Pilar Blasco, Presidenta de l'ACM; i Luis Tejedor, Alcalde de El Prat de Llobregat, a l'inauguració del 2on. Congrés de Minicipis de Catalunya. Tarragona, 2001)

Madrid, 28 de setembre.

Investigació

Aquest matí s’ha procedit a la inauguració de una antena d'espais profunds a Cebreros (Àvila). L’antena s’aixeca en una antiga instal·lació que tenia la NASA de seguiment de satèl·lits i que ja fa temps va ser abandonada. Ara, l’ Agència Europea de l’Espai (ESA) ha recuperat l’espai físic i hi ha instal·lat la segona de les antenes d’aquestes característiques que té al món, que al ser la més recent és la més moderna. L’altra està a Austràlia (New Norcia). Aquesta antena forma part d’un conjunt que es completarà amb una tercera que probablement anirà a Xile. Des d'aquesta instal·lació es farà el seguiment de l’expedició de la sonda Venus - Express que es llençarà el proper mes d’octubre, i dels dos satèl·lits que es llençaran el 2007 per continuar estudiant l’origen del univers., segons ha explicat el Sr. David Southwood que ha qualificat l’acte d’avui com el de l’ obertura d’una porta a l’Univers: planetes, estrelles i galàxies... L’ESA compleix enguany 30 anys i és l’equivalent a la NASA impulsada pels països europeus (els de la U.E. a 15 més Noruega i Suïssa).

Sembla que es donen bones condicions per l’exploració de l’Univers des de la geografia espanyola, tota vegada que aquesta instal·lació no és gaire lluny de la que mantén activa la NASA a Robledo de Chavela, i del centre d’astronomia espacial de Villafranca del Castillo (ESAC) també de l’ESA. Entre les persones que he conegut i saludat en aquest acte hi havia l’astronauta espanyol Pedro Duque.

Madrid, 29 de setembre.

( Pedro Muñoz, diputat per Àvila; Antonio Cuevas, President Comissió Indústria i diputat per Sevilla; i, Charo Velasco, diputada per León)

26 de setembre, 2005

Gràcies, Ramoneda

Intuïa que podia anar per aquí, però no coneixia l’existència de la teoria de l’espiral del silenci. (només sé que no sé res)

No estic d’acord, i em rebel·lo, amb exposicions, preses de posició, actituds que es fan en moltes coses, i especialment en el món en que em moc que és el de la política (també passa en d’altres camps): sobre les identitats, el medi ambient, la salvaguarda del patrimoni, l’economia,... hi ha una actitud acrítica respecte a tesis que es donen per segures i es menysprea i s’ignora qui les qüestiona.

Diu Josep Ramoneda a la seva columna de “El País” de fa uns dies: “Todos conocemos la teoría de la espiral del silencio, que explica cómo una idea va creciendo y haciéndose hegemónica sobre la pérdida de voz de los que disienten de ella. Así se construyen las correciones políticas”

Crec que hem de ser més incorrectes políticament. Ser valents, i arriscar-nos a dir el que pensem i no sotmetre’ns al que està establert. Sense dubtes, ni diàleg, ni debat, no pot haver-hi una societat democràtica. Hi ha masses “certeses” que cal posar en qüestió. Alguns, a totes les bandes, n’ha tret bons rendiments d’aquesta situació. Del “consens de Washington”, a la “carta d’Aalborg”; de la Constitució, a l’Estatut. Tot plegat, tampoc passa res si ens equivoquem, no som tant importants i imprescindibles.

Sobre aquest tema em va agradar l’article de Joaquín Leguina a “El Siglo” de la setmana passada.

25 de setembre, 2005

CATALUNYA: És l'hora, de què?

Fa uns dies Salvador Cardús va publicar un article a La Vanguardia amb el títol “Es la hora de las grandes ambiciones”. Em va cridar l’atenció, però després la lectura del seu contingut no va respondre a les meves expectatives. Si, fa una bona anàlisi de com succeeixen, a vegades, els canvis en la història, una bona anàlisi de l’actual situació a Catalunya en l’elaboració d’un nou Estatut, però no vaig trobar ni les grans ambicions, ni l’hora que les justifiqués.

De què és l’hora de Catalunya? Pels que no estan satisfets amb una determinada situació sempre és hora d’actuar per millorar-la. Però, hi ha unanimitat en les coses en que s’està insatisfet? Segons sembla del que diuen i fan els polítics hi ha força consens en que cal millorar i/o superar “l’encaix de Catalunya amb Espanya”, encara que no sembla que aquesta sigui una preocupació especialment sentida per la ciutadania.

Crec que els polítics, uns per estratègies irreals i d’altres per tàctiques a curt termini, s’han llençat a “trescar” per un camí de tartera que té molt difícil sortida i que està provocant un cansament generalitzat.

Crec que ara es l’hora de gestionar els reptes que tenim al davant amb les eines polítiques i administratives de que disposem, segurament imperfectes, però que poden donar molt joc encara. Segurament però, com passa a altres llocs i ha passat en altres èpoques, potser no és possible fer-ho.
Cabrils, 25 de setembre.
(podriem batejar-la com: Tot esperant l'Estatut)

Tertúlia

Dijous passat vaig ser convidat a participar a la tertúlia “La Nit” de la COMRàdio que dirigeix i modera Ramon Miravitllas. Feia temps, llevat de les campanyes electorals, que no participava en actes d’aquesta mena. He de manifestar que me’ls miro amb una certa prevenció ja que penso que potser són contraproduents, especialment si deriven més cap una xerrameca de cafè que en intercanvi rigorós de punts de vista. Doncs, malgrat aquesta prevenció m’hi vaig trobar molt còmode. Suposo que l’excel·lent direcció del moderador hi va contribuir.

Tres temes sobre la taula: el civisme, els matrimonis homosexuals, i, com no, l’Estatut, amb representants de les forces polítiques parlamentàries que no coneixia de res, però amb qui també m’hi vaig trobar bé.

En l’hora i mitja del programa, ratllant a la mitja nit, sols vam tractar els dos primers temes. Difícil com enfocar el tema del civisme en una societat tan permissiva com és la nostra: Temps i paciència vaig apuntar, i el representant de CiU va reblar: i constància en les actuacions. En el tema dels matrimonis homosexuals el representant del PP va rebre de tot arreu: de la resta de tertulians i dels oients. Crec que en aquest tema els del PP han fet tard, els ha passat l’oportunitat, i el millor que podrien fer ara és donar-lo per perdut i anar per altres coses, sinó quedaran en la imatge dels ciutadans/nes com a presoners dels sectors més carques de la societat. Del tercer tema, l’Estatut, que el moderador havia deixar perquè ho introduïssin els oients ni s’hi va entrar, no en va parlar ningú. Quin interès!!
Cabrils, 25 de setembre.

SOLANA,José Gutiérrez (1886-1945) "La tertúlia del Café Pombo"1920. MNCARS

21 de setembre, 2005

Debat Estatut valencià

Després d’una sessió de més de sis hores dedicada exclusivament a la reforma de l’Estatut valencià hem pres en consideració la seva tramitació a les Corts Generals. Gairebé unanimitat. Sols els vots en contra de IV (IU-ICV) ja que el text considerat els deixa extraparlamentaris (fixa un mínim del 5% per obtenir representació), i l’abstenció d’ERC. Aquests darrers van capitalitzar part del debat ja que, malgrat no tenir cap força i ser residuals a la CAV, les seves posicions d’enfrontament amb el PP, Països catalans, denominació de la llengua i de la comunitat, els seu diputat Cerdà (valencià per Barcelona), etc… van ser trencadores amb la tònica general, i molt en la seva línia habitual. Els del PNV i CiU van anar a la seva com si es discutís una altra cosa. Molt bo el discurs d’en Rubalcaba marcant bé les diferències conceptuals amb el PP, malgrat les coincidències. Ara veurem com serà el pas del text de les Corts Valencianes per la Comissió Constitucional.

Entre els canvis tecnològics que s’han fet a l’Hemicicle aquest estiu hi ha la reforma del sistema de megafonia. Suposo que no deu ser fàcil sonoritzar una sala de característiques arquitectòniques decimonóniques. El resultat fins ara no és satisfactori, ja que has de fer un continuat esforç d’atenció doncs el só arriba embarbussat i fosc. Caldrà afinar, o adjuntar com a novetat una farmaciola amb aspirines. Moltes hores intentant seguir discursos en aquestes condicions fan molt mal de cap.

Oh, sorpresa!! El punt informàtic és un punt “tonto” (ja ens ho havien dit) que no permet guardar un text redactat en ell sobre la marxa ni enviar-lo a una destinació de correu. Suposo que es podrà guardar en un disc portàtil, o trobar algun camí alternatiu. Continuarem provant.

20 de setembre, 2005

L'Arc palestí


El País” d’ahir publicava un article sobre una proposta
urbanística pel futur de Palestina. El tema em va sembla interessant des del punt de vista d’ordenació, o millor d’estructuració, d’un territori, i més tractant-se d’un espai geogràfic i polític tan “baquetejat” com el palestí.

Però no és d’urbanisme del que vull parlar. El que em va cridar més l’atenció era de com havia sorgit la proposta.

Si no ho he entès malament, un vell nord-americà ric que deu ser jueu (la noticia sols parla de que és amic de Moshe Dayan) es preocupa pel futur dels palestins, pels “altres” (en aquest cas mai tant ben dit), i encarrega de la seva butxaca un estudi a la Rand Corporation. Aquest centre contracta un equip tècnic i ja tenim proposta sobre la taula.

La preocupació pels “altres” com a garantia del propi benestar. Si jo visc bé en un entorn que viu malament jo en patiré les conseqüències. Aquesta visió del meu entorn, més enllà de mi mateix, és el que garanteix la meva tranquil·litat. Dues imatges em venen al cap: Fa temps em vaig sorprendre a Lima veient com tot un barri benestant havia de fortificar les seves cases amb altes tanques filferrades i proteccions electròniques per viure (?) segurs i tranquils. A Melilla, aquests dies estem veient el mateix amb setges que recorden més l’Edat Mitja que el s. XXI. Quant entendrem que cal pagar de la nostra pròpia butxaca, que xarbota riquesa, el benestar dels “altres”, que els falta de tot, per poder viure en pau?
Madrid, 20 de setembre.

Ara que s'acaba l'estiu

No puc sostreure’m a la temptació (narcisista, evidentment) de penjar el mail que m’ha enviat l’Aurora, la meva jove.

Sembla que s'està acabant el bon temps, ja no podrem anar gaire a la platja, torna la rutina, comencen a rodar jaquetes per Cabrils, pensem en com fer el gall d'indi de Nadal,... però a que no sabeu què és el que no trobarem a faltar?


La camisa d'en Manel!!!!
Encara que també cal tenir en compte que és feliç amb ben poca cosa, i això té el seu mèrit!


Gràcies, noia. Un petó.


Camisa de procedència desconeguda (encara que no cal ser massa llest per endevinar d'on) comprada al “mercadillo” de L’Escala aquest estiu a uns V.N.S. (venedors no sedentaris, en l’argot comercial) que devien ser del sub-continent indi. Una camisa, 7 euros, dues 12. Els pantalons curts son “made in Tunisia”, i les sandàlies son “made in Vietnam”. Els calçotets, com correspon, són de Mataró (gràcies, amic Carrés).

17 de setembre, 2005

Inici de curs

Dimarts y tretze. Reunió del G.P.S. al complert (Diputats/des, Senadores/s, Europarlamentaris/es). Com al començament de curs en una escola. Retrobament d’amics i coneguts que conviuen cada dia i que el període estival dispersa. Com t’han anat les vacances? Que “guapa” que estàs? T’has engreixat, o, t’has aprimat !! Vaig llegir-te (al diari, o a Internet). Salutacions especials i benvinguda a la Lourdes.

La Vice-presidenta Mª Teresa Fernández de la Vega fa l’exposició d’inici de curs. Fa molt bona cara (de lluny, i penseu que jo sóc miop). L’hi ha provat l’estiu, va acabar el curs passat bastant “estragada”. La direcció del Grup al Congrés quasi bé no ha fet vacances, han hagut d’estar al peu del canó. (l’Alfredo, en Diego, en Paco, la Tere i la Mamen).

Paraules de la Vice:

Agraïment pel treball dels parlamentaris. La legislatura serà llarga.

Repàs del que hem fet: en política exterior, en drets civils, en I+D+i, en la forma de governar... Els propers mesos: treball a l’escena internacional, molta presència, l’ONU (l’Aliança de Civilitzacions), la cimera euromediterrànea, la iberoamericana. Els pressupostos, amb rigor i sensibilitat social. L’economia va com un “tiro”, bones dades i bones perspectives. Regularització que quasi bé mig milió d’immigrants. Increment de la dotació del fons de reserva de la S.S. El Parlament ha ocupat el centre de la vida política per voluntat dels ciutadans (que no van donar majoria a ningú) però també per l’estratègia socialista d’apostar pel diàleg.

Obrim el curs amb un nou impuls legislatiu: 30 projectes de Llei hi ha sobre la taula, i 15 més a punt. Sobre tots els camps (Touts azimuts, que dirien els francesos) però centrats en els ciutadans/nes. L’any 2005 el dels drets dels ciutadans, l’any 2006 el dels drets socials. Esperem tenir més recolzament parlamentari. El pressupost 2006 amb superàvit per reduir el deute de generacions futures, i tampoc hi haurà llei d’acompanyament (pobre Sánchez Llibre). Continuarem amb les prioritats de l’any passat. Parlarem d’educació, intentarem que hi hagi un model estable aconseguit per ample consens, amb el PP i tot s’hi és possible. Corregir el fracàs escolar, augmentar l’educació en la ciutadania, afavorir la integració dels nouvinguts. També esforç en I+D+i amb un increment del 30% sobre l’any anterior. No pot ser que estem en el número 32 en investigació quan siguem la 8èna. economia del món. Ah! en atrevirem a reformar la imposició (Vols dir, Vice?). No volem el deteriorament de la Sanitat pública, esperem que l’oferta a les CCAA sigui acceptada, ni “dinerillos”, ni “caballos regalados”. La llei d’autonomia personal que mantingui i reforci el model social europeu front els reptes de la globalització. Llei d’igualtat per aprofundir, entre altres coses, en la paritat entre homes i dones. Sobre la taula, també, les reformes estatutàries basades en les tres C: Constitució, consens i ciutadania).

El curs serà apassionant amb necessitat d’esforç i de treball. Control, treball rigorós, debat a les Cambres parlamentaries, amb el recolzament sempre condicionat dels ciutadans/nes, ja que la democràcia no és un xec en blanc que aquells donen als polítics. Com sempre, ànims i a treballar !!. (Forts aplaudiments de la concurrència)

S’obre el debat. L’Isabel López Chamosa dubte que baixar els impostos sigui d’esquerres (jo, també). Com es finança l’Estat el Benestar? (Bé, Isabel, bé !). Els indirectes: s/ la llum i la gasolina, els paguem tots, i els pensionistes també. (Ets una clàssica !). L’Antonia Martínez incideix en els temes de Ciència i Tecnologia, que els increments que es fan els sapiguem transmetre bé als que els reben. La Mamen Sánchez recorda els temes punyents de l’estiu: els incendis forestals de juliol, l’accident de l’helicòpter a l’Afganistan, i agraeix la sensibilitat del Govern en aquests temes amb la seva presència. Carlos Carnero (eurodiputat) comença recordant un tema simbòlic: a la sala on estem hi falta la bandera europea. Defensa que expliquem el nostre model en el moment de crisi que viu la construcció europea. Arcadi Díaz, de Canàries, temes concrets de les illes (com correspon): control de la immigració clandestina i l’estat de les presons que estan curulles (El Salto del Negro). Paco Fuentes: equilibri entre flexibilitat i tolerància entre el Govern i el Grup Parlamentari. En educació el PP no és autònom sinó presoner dels sectors més reaccionaris del país. Crítiques a Maragall: “que algú alliberi a determinats companys de dir una genialitat cada dia” (Ah!, és d’Extremadura). Juan Antonio Barrio de Penagos: superàvit i impostos (també en la línia clàssica). Compte amb el que pensen els ciutadans i especialment els “nostres”, ja que rebaixar l’impost de successions com fa la Comunitat de Madrid beneficia als rics. María Escudero parla de la Llei de Violència de Gènere i que es mantingui la tensió de tothom en el seu desenvolupament.

La Vice-presidenta contesta a tots/es. S’aixeca la reunió.


Sala de Columnes. Congrés dels Diputats. (fet a “vuela pluma”, sobre la marxa)
Madrid, 13 de setembre.
Mataró, 17 de setembre.

D'esquerres i nacionals*

*(article pel CapGros.com)
Al primer semestre d’enguany va tenir molt impacte mediàtic el manifest d’un grapat d’intel·lectuals i professors universitaris sobre la situació política a Catalunya. Impacte degut no pas pel què deien, sinó a que gosaven trencar la imatge de “l’oasi” català, perquè s’atrevien a dir-ho contra la correcció imperant. Es queixaven que malgrat el canvi de govern del 2003 i les esperances de canvi, no s’havia corregit, ans al contrari havia augmentat, la deriva nacionalista que lògicament els governs de CiU havien imprès a la vida política i social catalana.

Ja era sorprenent que encara existissin sectors cosmopolites que haguessin resistit a l’ofec nacionalista que suportem des de fa algunes dècades. Són sectors molt reduïts, amb poca força, encara que tenen elements de cert prestigi personal, sense gaires connexions socials ni polítiques ( i ja se sap que en el món d’avui qui no està en un grup no és res, i més en concret, fora dels partits no hi ha vida, com han constat aquells que gosen separar-se i pretenen anar per lliure) Fins i tot, van manifestar la voluntat de construir un partit polític que no fos nacionalista, encara que posteriorment algun dels seus membres va admetre la ingenuïtat de la proposta.

Ara corre per Internet una “carta a los militantes del PSC” que ve en un paper que té les capçaleres de dues “plataformes”: Ágora socialista, i Socialistas en positivo, que he de confessar que no sé quin abast real tenen.

A mi m’ha arribat de la mà d’un vell conegut. Pepe Castellano és un veterà militant socialista que provenia de la desapareguda Federació Catalana del PSOE que temps enrera en els Consells Nacionals del PSC mantenia actituds crítiques a les oficials des de posicions espanyolistes. (És evident que això de posar la teva adreça a la xarxa té el resultat de ser molt accessible)

Sols veient l’índex del document, ben estructurat i presentat, ja es veu per on va, i no es pas el seu contingut que vull comentar.

El que vull destacar és què representa aquest document en el moment actual de redacció i debat d’un nou Estatut per Catalunya. Estem fent marxa enrera en el camí costosament treballat de mantenir la unitat civil de tots els que vivim en aquest petit racó de món. Des de la transició, el PSC ha estat el bastió ferm i segur d’aquesta unitat civil. Ho teníem, ho tenim, a gala. N’estem orgullosos de, malgrat el legítim govern del país durant molts anys fos declaradament nacionalista i exasperadament, per alguns, proselitista, mantenir-nos ferms en la nostre doble condició d’autònoms i federals, de catalans i espanyols, d’esquerres i nacionals. De tant en tant, cants de sirena, millor dit de pastors de terra endins, qüestionaven la nostra condició, mentre bufaven, dia si, dia també, tramuntanes “almogàvers” que pretenien esborrar-nos i treure’ns del mapa ja que reiteraven que som un cos estrany a les “essències” del país. I nosaltres ferms, i el que és millor i que alguns obliden o no volen veure: recollint el suport principal d’entre les opcions polítiques que s’ofereixen als ciutadans/nes catalans/nes. A vegades llegint segons quins mitjans, i segons quines opinions, dona la impressió que els llocs a la “graella” de sortida estan trastocats. Que els de darrera estan al davant, i els primers - per voluntat popular - son uns “outsiders”.

Sembla que a Catalunya en els darrers temps sols hi ha el problema de que cal reformar l’Estatut (i la Constitució, si cal), i ser Més! (Per alguns, més sobirans, més lliures, cap a la Independència). I a Catalunya passen moltes altres coses molt més importants: L’educació – com també a la resta d’Espanya – no va, i hi ha sectors socials, els de baix, que ho pateixen més. La sanitat està en l’atzucac de compaginar els recursos que s’hi destinen i les prestacions que es volen. Els paràmetres de benestar estan en qüestió per les noves circumstàncies socials i culturals. El futur del nostre teixit econòmic és incert per la revolució continuada que la globalització capitalista comporta. L’establiment de nouvinguts porta tensions, per allò que ja fa temps que dic dels altres colors, olors, Déus i llengües.

I, hi ha gent que davant aquestes coses, que creu més importants, alça la veu, gosa discrepar, s’atreveix a dir, aixeca el cap, surt a la llum i qüestiona obertament l’opció majoritàriament expressada que segurament no és la majoritàriament sentida per la població. I el PSC, veritable pal de paller de la majoria de la societat civil (potser no geogràfica, però si humana) ha – hem – de estar ben amatent i saber quines son les “línies roges” que no es poden traspassar.

Madrid, 14 de setembre.
Mataró, 16 de setembre.

Ironies de la vida

De retorn a casa, després dels dies de la feina a Madrid, obro la correspondència rebuda. Hi ha una carta de l’Òmnium en la que em presenten el nou carnet de l’entitat i em lliuren el meu. Aquesta carta es deu haver creuat amb la meva que els vaig enviar donant-me de baixa de l’entitat; http://manelmas.blogspot.com/2005/09/11-de-setembre-2.html.

Per cert, que hi fa aquí “La Caixa”? Potser els del departament de marketing s’ho facin mirar. Després no son d’estranyar les furibundes reaccions de la “caverna” a Madrid quan es fa una OPA. Sr. Fornesa, no em dirà que igual tenen raó? Si, ja sé que els botiguers han d’estar a bones amb tots els clients, però l‘ambigüitat té els seus costos.

15 de setembre, 2005

Noves tecnologies

Com nens el dia de Reis amb les joguines noves. Al tornar a seure al nostre escó a la represa de les sessions parlamentaries del Congrés, ens hem trobat que ens havien instal·lat un punt d’accés informàtic. Com jugarem els propers dies!

El sistema informático de su escaño no es un PC convencional, es un punto de acceso a la red informática.
Consta de tres entornos diferentes que permiten funciones diferentes. 1. Imágenes y mensajería interna del Hemiciclo. 2. Orden del día del Pleno. Intranet. Internet y Webmail del Congreso. 3. En una etapa posterior: sistema de Información Personal
.

En el llibret explicatiu que ens han donat hi ha un llistat per comunicar-nos: Nom dels Diputats/des (ordenat alfabèticament per cognoms) i numero d’escó. Suposo que més endavant això estarà informatitzat ja que anar amb un “listín” no s’escau amb el canvi que es pretén. El punt informàtic té una connexió LAN que permet connectar l’ordinador portàtil a la xarxa del Congrés, i un port USB per inserir un “flaix drive”.

Tot això representa un salt qualitatiu, un gran pas, en les eines de treball que disposem els membres de la Cambra. Quant vaig prendre possessió del meu lloc de treball, ara no fa més d’un any i mig, en el petit despatx que em va ser assignat, sobre una taula metàl·lica, d’aquelles que van ser habituals fa 30 anys, hi havia un ordinador 286 que era realment un “cacharro”. La comunicació de la Cambra amb els Diputats/des es feia per telegrama, no com el segle passat (el XX), sinó com l’anterior (el XIX).
(obsolets i abandonats "casilleros" per distribuir la correspondència als Diputats/des a la M-30)
Recordo l’esverament amb que em va telefonar la meva dona els primers dies de congressista: “T’acaben de portar un telegrama!”. “Obre’l!”. “Diu que tens una reunió ara a les cinc”. “Si, ja ho sé. Estic entrant-hi”. Al poc ens van instal·lar un fax!. Suposo que la gata de casa (la Mini) s’endú un ensurt cada cop que es posa en marxa. Però ja era un avanç (tecnològicament superat des de fa temps), però un avanç. Més endavant, ja ens van proporcionar un telèfon mòbil en el marc d’una xarxa corporativa que des de l’inici de l’actual període de sessions (es a dir, ara mateix) serveix ja per convocar-nos per SMS (Bé, ja sembla que hem recuperat el temps perdut, però per si de cas encara arriba també la convocatòria pertinent per fax)). Així mateix, ja des del començament del mandat ens van dotar de nous equips informàtics de taula (ja Pentium), i un portàtil de prestacions actuals.

Crec que la Mesa del Congrés, encapçalada pel President Marín i amb l’ajut del Vice-president Vilajoana, està fent un esforç considerable i necessari per que els Diputats/des puguem fer la feina com qualsevol quadre d’empresa mínimament posada al dia amb les eines de treball i tecnologies existents al mercat.
(nou punt informàtic a l'escò)

Ara no podem queixar-nos. Per cert, fa poc, el passat agost, vaig llegir una carta al Director en un periòdic de gran abast (el de més tirada) que deia que els Diputats/des no teníem adreça electrònica per poder establir comunicació amb els ciutadans/nes. No sé com la van publicar, ja que és una falsedat contrastable. Entrant a la web del Congrés (i també a la del Senat) a la fitxa de cada membre hi ha almenys una adreça del servei del Congrés(alguns hi tenim la particular, l’adreça d’una pàgina web pròpia, o l’adreça d’un blog). I això ja és força usat per ciutadans/nes, grups, entitats, empreses, associacions que ens fan arribar els seus neguits, preocupacions, suggeriments, queixes, i/o opinions. A vegades fins i tot massa, encara que en democràcia massa sempre és poc. El que cal és donar les respostes convenients, a voltes necessàriament tallants per fixar les regles del joc.

Ens han donat les eines. Ara hem de superar els mètodes de treball basats en costums i formes antiquades. La reforma del Reglament de la Cambra dels Diputats hauria de ser l’eina per aconseguir-ho. Menys discursos, menys pujades i baixades de la Tribuna, menys debats menors i repetits al Ple, menys encotillament formal, més agilitat en suma.

La reforma de les eines físiques ha estat més o menys fàcil. Voluntat de fer-ho, diners en equips i personal per atendre-les. La reforma el Reglament crec que no serà tant fàcil. Hi haurà més resistències.

Madrid, 14 de setembre.
Mataró, 15 de setembre.

Nota: intentaré fer un altre post sobre aquest tema ja que l’arrencada dels nous equips informàtics té els seus problemes (alguns divertits)

14 de setembre, 2005

Pregunta al Ple

A les pantalles gegants de l’Hemicicle (una altra novetat tecnològica d’aquest període de sessions), junt amb la meva imatge ha sortit el temps que he emprat per fer la pregunta al Ministre Montilla: 30 segons.

“Uno de los muchos temas económicos de este verano ha sido la superación de las cuotas de exportaciones de textiles chinos pactadas a principios de año. Después de una considerable controversia interna, la Unión Europea logró hace pocos días un nuevo acuerdo con China.

¿Cuál es la valoración del Gobierno sobre este nuevo acuerdo?”

Hi ha companys/es que quant han de preguntar al Govern pregunten i alhora fan la resposta. Es tracta d’utilitzar els dos minuts i mig de la pregunta per sortir i constar en el Diari de Sessions. Crec que és una mala tècnica. Qui ha de utilitzar bé els dos minuts i mig de la resposta és el Govern.

La resposta del Ministre Montilla:

Señoría
El acuerdo alcanzado el pasado día 7 en el Comité de Gestión del Comercio Textil, que había sido negociado con China, tiene bastantes aspectos positivos y supone un avance sustancial respecto a la anterior propuesta de la Comisión, rechazada con una fuerte oposición por parte española.
España se sumó al acuerdo:
En primer lugar, porque al repartir el coste de la solución a partes iguales entre la UE y China, ambas partes ceden de manera equivalente.
En segundo lugar, porque ha sido una solución de equilibrio entre Estados como el español, partidario de una menor flexibilidad europea, y los partidarios de la libertad de comercio textil.
En tercer lugar, porque se aplaza para más adelante la delicada cuestión de los contratos vigentes de importadores.
En cuarto lugar, porque el acuerdo incluye un reforzamiento de los mecanismos de gestión del Memorandum de Entendimiento, que evitará que se produzcan desbordamientos de las cuotas en los dos próximos años.
En definitiva, esta situación es más adecuada para los operadores y la industria española que un eventual rechazo del acuerdo, ya que permite prever el impacto de las importaciones textiles chinas a medio plazo en el mercado comunitario.
Señoría, la solución acordada no es, efectivamente, plenamente satisfactoria para España, pero es razonable.
De hecho el Gobierno hubiese preferido que toda la cantidad excedida se hubiera compensado con cargo a los contingentes establecidos para los años 2006 y 2007.
Pero en todo caso, hay que contextualizar el posible impacto de esta solución sobre el mercado textil español.
El total de importaciones españolas de productos textiles y confección en el primer semestre de este año ha sido de 5.309 millones de euros, de los que sólo un 16,1% (855,7 millones de euros) es originario de China.
Por ello, podemos decir que el incremento de importaciones de China que tendrá lugar en la Unión Europea como consecuencia de este acuerdo tendrá un impacto limitado sobre el mercado español, especialmente si tenemos en cuenta que se distribuirá entre todos los países miembros de la Unión Europea.
Muchas gracias.

Llegiu-la amb atenció ja que, després del soroll que hi ha hagut sobre el tema, aclareix alguna cosa i permet comprendre què és la política.

Madrid 14 de setembre.

Todo es según el color del cristal con que se mira

Martínez Pujalte, portaveu del PP en temes econòmics, llença a la Comissió d’Indústria la primera càrrega – en seu parlamentària – contra l’OPA de Gas Natural. A la tarda hi tornarà en el Ple en la sessió de control al Govern en el torn de preguntes, fent tàndem amb l’inefable Zaplana.

Quina barra !! El que arriba a dir !! La Caixa utilitzada pel tripartit per dominar Espanya. Ja, ja,…Quin deliri. Què poc coneixen el país; o, quines ganes de confondre el personal; o, quina necessitat d’amagar la seva actuació quan manaven ells; o, quina ràbia de que se’ls desmunti el “tinglado”.

Si l’antic President de REPSOL (el Cortina, de qui era amic?) hagués dominat Gas Natural (que en un suposar tingués com a accionista visible principal Caja Madrid) i es llancés a construir un grup energètic a nivell internacional, tot serien lloances a la seva valentia empresarial i a la seva visió estratègica.

Però, què s’han pensat aquests catalans? Des de Barcelona (i les Torres Negres) es pretén créixer i ser forts i potents al marge del “poder”, “d’ells”! A on anirem a parar! Amb aquest ZP això ja no és el que era (o, el que es volia que fos) !

Les espases estan alçades i el combat es preveu llarg i dur.

Madrid, 14 de setembre

Dubtes

Instal·lat ja altra vegada a la Carrera de San Jerónimo veig que els meus primers escrits i reflexions que poden convertir-se en post son molt llargs, alhora que si vull complementar-los amb enllaços i imatges retardaré, per falta de temps, la seva col·locació al blog i perdré l’oportunitat de publicar-los en el moment adient. Veuré com pot anar, aniré penjant el que tingui i caldrà fer-ne després la valoració pertinent. Espero, a més, que la presentació, que intento que sigui acurada, no se’n ressenti.

Madrid, 14 de setembre

12 de setembre, 2005

Canvi de ritme


Si feia bicicleta, no podia “trastejar” (en les cases sempre hi ha feines a fer). Si “trastejava”, no tenia temps per estar a Internet (i els neòfits som lents i necessitem hores). Si estava a Internet, no llegia (a vegades ni el diari, com ahir). Si llegia, no estava per la família i els amics (quines sobretaules a la fresca!). Si estava amb la família i els amics, no anava al cine (Bé, el cert és que fa anys que no hi vaig). Si viatjaba, no feia altra cosa...Malgrat tot, Déu ni do les coses que he fet aquest estiu, una mica força de totes elles, per bé que n’han quedat de pendents.

Demà comença el quart període de sessions de la vuitena legislatura al Congrés del Diputats. M’espera: l’evolució del sector exterior, els “xinos”, el preu de l’energia, l’OPA del tripartit (Fornesa, Brufau, Gabarró. Això és poder!), alguna cosa de les Hisendes Locals, el “status” dels electes, el debat dels Pressupostos pel 2006, les reformes dels Estatuts, reprendre el contacte amb els meus lectors del CapGros,... D’entrada ja tinc una pregunta dimecres al Ple pel Ministre Montilla, i una colla de visites programades a Ministeris acompanyant càrrecs locals, i he d’alimentar el blog. Uff!! Veuré que podré fer, ja que no puc pas deixar la bicicleta, trastejar, Internet, llegir, estar amb la familía i els amics...Compte, Manel!: “Quien mucho abarca poco aprieta”.
Madrid, 12 de setembre.

11 de setembre, 2005

11 de setembre-2

Acabo de fer una carta dirigida al President d’Òmnium Cultural donant-me de baixa com a soci de l’entitat.

L’anunci que vaig llegir publicat ahir a la premsa “11 motius per ser soci d’Òmnium Cultural” em va fer rendir a l’evidència que no tenia cap sentit que continues mantenint la meva condició de soci d’Òmnium.

Ja en la passada campanya del referèndum per la Constitució europea vaig publicar una carta oberta al Sr. Jordi Porta discrepant del seu posicionament sobre la qüestió. Ara crec que he arribat al final del recorregut amb ells.


Mataró, 11 de setembre de 2005.
Sr. Jordi Porta
President d’Òmnium Cultural
Diputació, 276, pral.
08009 Barcelona



Benvolgut Senyor:

M’he topat a la Premsa amb l’anunci de l’Òmnium Cultural, coincidint amb la Diada, en el que dona 11 raons per fer-se soci de l’entitat.

Jo en sóc soci de l’Òmnium des de fa 23 anys, i no m’he trobat identificat amb les raons que ara doneu per ser-ne. Vaig apuntar-me a una entitat cultural que feia promoció de la llengua i la cultura catalanes, no a una entitat que volia i demanava la independència del país. Em direu que avui en dia una cosa va lligada a una altra. No ho comparteixo. La plena sobirania... en el món d’avui. Crec, amb tots els respectes pels que no pensen igual, que la independència és un camí estèril que no porta a enlloc. Per anar a un lloc no només cal voler-hi anar, sinó saber si s’hi pot anar i com.

Per tant, os prego que donen les instruccions pertinents als serveis administratius de la casa per tal que em donin de baixa com a soci. Jo així ho faré a l’entitat financera on estan domiciliats els vostres rebuts.

Atentament.

Manuel Mas i Estela



Demà lliuraré la carta a Correus.

Mataró 11 de setembre.

11 de setembre

(publicat a La Vanguardia)

Llibre recomanat (amb matitzacions) :

"Si un persa viatgés a Catalunya"

Miquel PORTA PERALES

Ed. La esfera de los libros

B-2005

10 de setembre, 2005

Plou: Lloem Déu, Nostre Senyor


Tot l’estiu ha anat creixent la preocupació. No plou. Hi ha sequera. Les reserves hídriques (l’aigua dels pantans) van baixant. Caldrà fer restriccions.

" Les comarques de Barcelona seran les primeres a patir restriccions a l'octubre"
Medi Ambient deixa en mans dels ajuntaments les mesures concretes per estalviar aigua
EMMA ANSOLA. Barcelona

El decret d'emergència per fer front a la sequera que aprovarà el govern el 13 de setembre preveu restriccions d'aigua en l'ús domèstic que es començaran a aplicar quan la capacitat d'aigua emmagatzemada als embassaments estigui per sota d'un 20%. La situació més crítica a hores d'ara la pateix la conca del Llobregat, on els embassaments ja es troben a un 24,67%. Per aquest motiu, els municipis que reben aigua d'aquest riu, pràcticament totes les poblacions de l'àrea metropolitana de Barcelona, des de Mataró fins a Vilanova i la Geltrú passant per Manresa, podran patir, a l'octubre, les primeres restriccions, que es concretaran en una reducció de la pressió i amb talls d'aigua en determinades franges horàries.
(El Punt 27 d’agost)

El 20% de los embalses del Mediterráneo almacena sólo fango y agua no potable El embalse de Boadella, en la cuenca del río Muga, en Girona. (EFE) EL PAÍS - 07-09-2005

L’abril del 2002 va ser convocat de forma extraordinària el Consell d’Administració de l’empresa pública Aigües del Ter-Llobregat (ATLL). Sobre la taula la necessitat d’autoritzar una despesa excepcional d’un milió d’euros per potabilitzar l’aigua del fons dels pantans que serveixen l’aigua de boca a la connurbació barcelonina, ja que, com es pot intuir, en aquest baix nivell és un líquid més semblant al Dan’up que a la Font Vella. Al cap de pocs dies, generoses pluges primaverals van reomplir els pantans i no va ser necessari fer aquella despesa aprovada corre-cuita i “in extremis”.

A la següent reunió del Consell vaig prendre la paraula (crec que era el conseller més antic) i, suposo deu constar en acta, vaig agrair a Déu tot poderós que ha fet el Cel i la Terra la seva intervenció per resoldre la situació. Era evident que havíem sortit del pas (sols havíem sortit del pas) no per la nostra, o de qui fos, acció política, sinó, com ja venia esmentat en els textos bíblics de fa tres o quatre mil anys, pel funcionament dels cicles naturals –que en aquells temps es considerables sobrenaturals -.

La cosa ve de lluny. Alguns, molt pocs, estem convençuts que a la R.M.B. li falta aigua, un bé escàs imprescindible pel seu funcionament i de creixent necessitat per assegurar el confort dels seus habitants. Calen aportacions externes a la zona, que degudament passades per filtres com els ronyons o les depuradores tornaran al mar, encara que per un lloc diferent on ho fan ara. El debat és antic, de fa molts anys.

Els governs d’en Pujol mai van tenir gaire interès en la realitat metropolitana. Era un evident contrapoder. Un organisme polític diferent de la Generalitat i manat pels “contraris”, amb el 80% de la població de Catalunya, els hagués reduït al control sobre les cabretes (amb perdó del 20% restant). Per això el 87 es va suprimir la Corporació Metropolitana. Sempre he dit que el nivell d’equipaments “per càpita” de les comarques de la “Catalunya catalana” era superior que el de la Regió Metropolitana. Ah!, l’equilibri territorial... En el tema del aigua, quant els governs de CiU es van apuntar al transvasament del Roïne ja era molt tard, i l’onada ecologista ja era gairebé imparable. A més, aquells governs estaven recolzats pel PP, i l’Aznar no volia ni sentir parlar d’una connexió supraestatal per una concepció geo-estratègica arnada (Els gavatxos i Pepe Botella...)

El canvi de govern va comportar en aquest tema anar a pitjor. Entre el que creu el President Maragall que sempre explica que ja quant va començar a treballar a l’Ajuntament de Barcelona als anys 60 ja se’n parlava de la falta d’aigua, i mira fins on hem arribat ( si, ja ens ha agafat el llop), i les idees dominants a la Conselleria de Medi Ambient on manen “ecolos enragés” que tot ho xifren en posar ampolles buides de plàstic a les cisternes dels wàters per fer estalvis en el consum domèstic (quina pudor!), no s’ha fet res per intentar donar una resposta a una problemàtica que ara, en els anys de les vaques magres que deia la Bíblia, torna a posar-se sobre la taula. (Curiosament, però, en la pàgina web d’ATLL encara es manté el link a BRL, l’empresa francesa que volia fer-nos el transvasament del Roïne)

Ara, si no plou aviat a les capçaleres dels nostres rius, hi hauran restriccions. Quatre decrets de sequera en cinc anys. No sé quines explicacions, més enllà de les metereològuiques, donaran els responsables. Ni quines propostes d’actuació, més enllà de que anem bruts, es presentaran. Ni quines seran les reaccions dels ciutadans/nes en un tema que ens toca la pell, mai tant ben dit.

Potser que en Maragall reuneixi els bisbes per que treguin els Sants.
Mataró, 10 de setembre.

Píndoles

(publicat a La Vanguardia)


(publicat a El Periódico de Catalunya)

07 de setembre, 2005

Impostos. Sanitat

Una de les noticies de la setmana passada va ser la de la pretensió del Govern d’augmentar alguns impostos per destinar-los a la “insuficiència financera” del sistema sanitari. (Quantes coses tenen “insuficiència financera”? Els ajuntaments, les CCAA, la justícia, l’educació,... la tira! No fora hora ja que fóssim més rigorosos amb aquest concepte?)

Em truca, a les 8 del matí, com cada divendres, en Josep Creus de Radio Malgrat per comentar en directe per les ones els titulars dels diaris del dia. El primer el dels impostos, l’increment dels impostos, per finançar la sanitat: “És que sempre acabarem pagant els ciutadans?" em diu. I jo que li etzibo: “I qui, sinó?. En Solbes no té la bota de Sant Ferriol, ni li plouen els diners del cel”

Em molesta aquesta visió de les finances públiques allunyades dels seus proveïdors, els ciutadans/nes, que sols són presentats com a receptors que sempre en volen més, i no com una unitat que té dues cares. L’Estat (l’Administració de l’Estat, és a dir el que gestiona el comú) rep del ciutadans i gasta en el ciutadans. No és un organisme aliè al cos cívic. Ni li venen els ingressos del cel ni se’ls gasta capritxosament (al menys en un estat democràtic) Els ciutadans/nes amb les seves decisions sobre política determinen la seva actuació. Els models de la Hisenda Pública venen determinants per les tradicions i la Història. Per ex., els models nord-americà i el europeu son diferents. Encara que darrerament, no solament aquí sinó arreu, al menys pel que surt publicat, aquesta asseveració crec que cada cop és menys compresa i consegüentment acceptada.

Parlem de Sanitat. La població espanyola, que l’Ernest Lluch ja fa més de vint anys va aconseguir que fos atesa universalment, creix. I, a més a més, dura més, tarda més en morir-se. En aquests vint anys l’esperança de vida a arribat fins els 80 anys. (Hi ha qui diu que els que neixen ara viuran fins els 104 anys de mitjana). Lògicament si volem mantenir constant el nivell d’atenció (no ja augmentar-lo com vol tothom) cada any hi hem de destinar més recursos que l’anterior. I no sols en termes monetaris, sinó en termes reals descomptant-hi la inflació. Sinó, per una senzilla divisió despesa/prestacions veurem que el ratio anirà disminuint ( si s’estanca el numerador i augmenta el denominador. Això suposo que s’explica a primària, al menys a mi m’ho van explicar fa molts anys en aquesta etapa educativa) Per tant hem de destinar-hi més recursos. I aquests, d’on han de sortir?: D’altres partides pressupostaries: educació, infrastructures, benestar social, justícia i seguretat, servei exterior,.... que com deia al començament, segons sembla, també tenen manifestes “insuficiències financeres”. O, de buscar majors ingressos, és a dir que paguem més impostos. No hi ha altres possibilitats. Bé, queda aquella de ser més eficients, però té poc recorregut (al menys socialment).

Fa anys, quan era Alcalde, vaig renunciar a seguir sent vice-president del Consorci Hospitalari de Catalunya (CHC) per la meva manifesta incapacitat d’assumir responsabilitats en una cosa que no aconseguia comprendre. Des de la meva quadriculada mentalitat d’economista no entenia com es podia acceptar que tot un sector prestador de serveis públics fos permanentment desequilibrat i deficitari. Els recursos que es donaven per fer-lo funcionar eren permanentment insuficients. Les despeses sempre eren majors que els ingressos. Es clar, la salut no té preu!! I, llavors, qui paga? Ah, no sé, “algú” ha de fer-se’n càrrec! Y, patadón y a seguir.

Una de les decisions que hem va doldre més de prendre, i en vaig prendre moltes de decisions (populars i impopulars) com a Alcalde, va ser l’assumpció pel municipi del dèficit acumulat fins el 2003 de l’antic Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena, que no era de responsabilitat municipal, amb un crèdit que hipotecava altres actuacions municipals que si eren de la nostra incumbència. Ja pagarà algú! I tant!

A les actes del Consell Rector del nou Hospital de Mataró hi deuen haver les meves reflexions sobre el fet que exercici rera exercici, des que es va obrir l’any 99, el compte de resultats no només reflectia pèrdues en l’explotació sinó que mai hi haguessin amortitzacions. Bé, el S.C.S. ja ho arreglarà!, i sinó el Departament de Sanitat (llavors no era encara de Salut. No sé si el canvi de nom ha comportat més recursos econòmics), i és clar, l’insuficient financiació de la Generalitat!, que ha d’arreglar l’Estat!

Entre tant, els bancs i les caixes es freguen les mans. Crèdits perpetus de tresoreria que alguna vegada caldrà consolidar. Com em va manifestar un alt directiu bancari: a nosaltres mentre ens paguin els interessos... ja que el capital, tard o d’hora, els “polítics” ho hauran d’arreglar. I, vinga, aquest si, els bancs i caixes, comptes d’explotació ben positius i balanços sanejats.

Ara, els “polítics” han de cercar nous recursos. D’on? D’allà on son. De les butxaques dels ciutadans. D’on, sinó? De les rifes dels cecs? I tothom s’esquinça les vestidures. Les coses que volem, en aquest cas la salut, tenen els seus costos en forma de treball, d’instal·lacions, de serveis, d’investigació... Saben quan val mantenir en servei permanent una U.C.I. mòbil? I millorar els sobrepassats serveis d’urgències? I l’atenció als nou vinguts que no parlen el nostre idioma? Però, ho volem, i que funcioni bé. Llavors d’algun lloc han de sortir les misses. O potser, fem menys misses i les ànimes només s’estan més temps al purgatori.

Fa pocs dies va sortir a “El País” un article d’un economista i un metge titulat “Política y mala sanidad pública” enumerant dotze deficiències del Sistema Nacional de Salud(?). Transcric la número 10. Els ressaltats son meus.

10. Está asentado en la irrealidad. Año tras año, cualquiera que sea el método de financiación, casi todos los servicios sanitarios autonómicos exceden ocultamente sus presupuestos y, más pronto o más tarde, cuando el momento político es propicio, afloran el déficit acumulado y lo endosan al Estado. Ahora se prepara otra de estas repetidas "operaciones de saneamiento". En la práctica, nuestra sanidad pública ha vivido y vive como los ricos manirrotos: el dinero (del presupuesto o de la deuda) sigue al gasto en lugar de ceñir el gasto al dinero de que se dispone.
Las comunidades autónomas entienden, sin embargo, que este endeudamiento permanente es la inevitable secuela de una, dicen, insuficiencia financiera que padece el Sistema. Juzgan que España destina a la sanidad pública menos dinero del que le correspondería por su posición entre las naciones industrializadas, y que sólo generando deuda pueden prestar la asistencia médica a sus ciudadanos. ¿Necesita efectivamente el Sistema Nacional de Salud, o sea, los servicios sanitarios autonómicos, más dinero? Sin duda. Pero no porque las cantidades presupuestadas para Sanidad sean inferiores a unas concretas obligaciones previstas (lo que sí sería una financiación insuficiente), sino por: a) la naturaleza indefinidamente expansible de la demanda médica, muy avivada ahora por la incesante progresión de la tecnología y las expectativas de los ciudadanos; en sanidad nunca bastante es bastante, y b) la irrealidad en que se asienta nuestro Sistema, comprometido en derecho a proveer una asistencia sin fin: dar todo o casi todo a todos en toda ocasión a precio cero en el momento del servicio, como si los textos legales hubieran liberado a la sanidad pública de la escasez. Así, el Sistema está obligado a perseguir con los limitados recursos del Estado una demanda médica sin límites naturales. ¿De dónde sacar el dinero suficiente? El problema financiero del Sistema es el propio Sistema tal como está. Sin encajarlo en la realidad con adecuadas medidas de ajuste, cualquier nuevo método o vía de financiación tendrá muy corto recorrido; será una tregua efímera, no una solución.


Santander, 4 de setembre.
Mataró, 7 de setembre.

06 de setembre, 2005

Santander. Altra vegada

He anat a Santander per segona vegada aquest estiu. La primera va ser amb motiu de les “Jornadas ciclistas parlamentarias”. Vaig, també per segona vegada, al “Encuentro de Telecomunicaciones” de la UIMP a La Magdalena. Aquest encontre, ja en la seva XIXª edició, és el punt de trobada de les empreses del sector de l’electrònica i les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) al començament del curs. Enguany, però, no faré com l’any passat que les vaig seguir quatre dies sencers, del començament a la fi, introduint-me com a novetat per a mi en el tema. Sols hi he estat a la densa jornada inicial.

Ple de gom a gom de “telecos” i adjacents i amb ponents rellevants. Totes les exposicions, òbviament, arropades del corresponent power-point. He tingut l’oportunitat de fer d’alumne, escoltar, prendre apunts, aprendre, fer relacions i coneixements. L’aposta que vam fer temps endarrera a Mataró pel Tecnocampus, amb tota la seva complexitat i ambició, queda refermada en mig de trobades com aquesta i la perspectiva que t’obre de visió de futur. César Alierta, President de Telefónica; Jesús Banegas, President d’AETIC (entitat organitzadora); Reynaldo Rodríguez, President de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions; Emilio Ontiveros, catedràtic d’Economia i President de la ponència sobre la convergència amb la U.E. en S.I.; Belarmino García Director Gral. d’Amena; i la inauguració oficial del Ministre José Montilla. Després de tants anys de fer actes assegut a la Presidència, estar ara anònimament entre el públic, escoltant i aprenent, és per a mi tot un goig.

Cap a La Magdalena, al matí, encorbatats senyors (poques senyores, encara) amb trajos marengos, grisos, blau fosc, en mig d’estudiants de la UIMP més informals i de turistes vestits de “guiris” que ens miraven encuriosits. Santander és una bonica ciutat en mig dels bell paisatges de Cantàbria.

Dinem al Club de Tenis que hi ha a l’entrada del Parc de La Magdalena en agradable companyia. Al meu costat, Carlos López Blanco, que va ser Secretari d’Estat del tema al Govern del PP, i entre d’altres el meu amic Crisanto Plaza de la CMT, Miguel Vergara de l’AETIC que va treballar molt anys a Alcatel, Ingemar Naeve que és el cap d’Ericsson a Espanya, José Mª Cantero, director de màrqueting d’Amena,...

Compro “El Diario Montañés”. Sempre que vaig per les Espanyes compro el diari local/regional per fer-me una idea del que passa allà on sóc. Dues pàgines de les festes de les guerres càntabres a Los Corrales de Buelna. Hauré d’explicar-ho a Els Armats de Mataró, els farà gràcia.

Quin estiu! Celtibers, etruscos, gals, càntabres,... I tots, després, hereus de Roma.
Santander. Platja de "El Sardinero", 5 d'agost.
Mataró, 6 d'agost.

Lourdes


Una altra companya del GPSC que ha estat noticia aquest estiu. Ella si que ens podrà explicar “aventures” de vacances! Quina diferència d’actuació pública davant fets semblants a Europa i als E.U.A. El desastre allà és més gros, però també ho havien de ser de més grans la prevenció i els recursos.

03 de setembre, 2005

EUROPA: A Perpinyà amb la Brigitte


Brigitte Martin-Simonin era la responsable d’agermanaments de l’Ajuntament de Cretéil quant a començaments dels anys 90 vam començar el procés de l’agermanament entre Mataró i Cretéil. Després, malgrat que no va mantenir responsabilitats polítiques públiques, ha seguit lligada al “Comité de Jumelage”, i ha mantingut la relació amb la nostra ciutat on ve quasi cada any per un o altre motiu. Guardem des de llavors una bona amistat que malgrat la distància conreem. Ella és militant de base del Partit Socialista francès i està interessada i compromesa amb moviments progressistes.

Em telefonà a finals de juliol per dir-me que estiuejaria amb els seus pares a Canet-Plage (rebatejada ara com a Canet–en-Roussillon), i vam quedar per veuren’s. Tenia interès en que m’expliqués coses de les vicissituds actuals del P.S. francès, i sobre tot la seva posició personal en el referèndum per la ratificació de la Constitució europea en el que ja m’havia explicat que havia votat No. Vam dinar en un agradable restaurant de la part vella de “Perpignan, la Catalane).

Abans d’entrar en matèria, i després de repassar els temes que tenen en comú dos vells amics: la feina, la família, la salut, les activitats quotidianes..., m’explicà algunes coses d'on estàvem. Ella hi té parents i amics que li donen la seva visió política i cultural del que es passa al Languedoc-Roussillon i més en concret al departament del Pyrénées-Orientales (66), aquí anomenat Catalunya Nord. El rerafons de clientelisme polític que hi ha en el conflicte entre els gitanos i els magribins que va esclatar fa pocs mesos a Perpinyà. La pretensió, que és contestada, del President de la Regió, el socialista Georges Frêche, antic Alcalde de Montpellier, de canviar el nom de Languedoc-Roussillon per el de Septimània. Vaja, retrocedir de l’Edat Mitja a l’Antiga, suposo que per anar buscant arrels més fondes. (Per aquest camí, abans dels romans, l’Astérix). L’activitat cultural que hi ha a la Ciutat i la seva transformació urbana i social en els darrers anys.

Respecte al tema que m’interessava em va donar alguns arguments força diferents dels que havia sentit aquí a favor del No en la campanya espanyola. 1. La defensa de la teoria dels tres cercles en la presa de decisions en la U.E., teoria que ja havia formulat Mitterrand. El primer, el nucli dur, format pels sis països fundadors. El segon amb els països de l’ampliació a 15, entre ells Espanya. I el tercer, amb els països de la darrera ampliació del 2004. 2. La intransigent lluita en defensa de la laicitat com a mètode d’integració del nous vinguts en front l’idea del multiculturalisme i el manteniment de valors religiosos en la vida pública.
(Faig un incís. Sobre aquest tema hi ha un bon article de Gilles Kepel en El País del passat 31 d’agost “El fin de ‘Londonistan’”. Jo, tot l’estiu, estic donant-li voltes a un article que titularia “Aquí es menja porc” que evidentment pot ser polèmic.)
I 3. La deslleial competència econòmica dels nous països integrats que juguen en el mateix espai comú però amb unes regles de joc diferents. És el desenvolupament del espantall del “lampista polonès” més ben explicat.

Probablement aquests arguments son molt francesos: la grandeur, l’ésprit republicain, la defensa de les conquestes socials. Però s’han de tenir en compte, especialment després de la victòria del No al país veí. Com podem veure arguments molt jacobins i força allunyats dels que es van emprar aquí. I és que la història que ens ha portat a ser com som, espanyols i francesos, és bastant diferent

Per acabar la trobada em va donar la documentació dels debats del Partit Socialista pel seu proper Congrés de la tardor. (Ella em sembla inclinada cap a les posicions del Nouveau Parti Socialiste) També uns pòsters del centenari del PS, del que malgrat tot, ella se'n sent orgullosa, i mitja dotzena d’ampolles de vi jove (del que no faré cap link per compartir) que em va recomanar que deixes reposar un any quand même.
Mataró, 3 de septembre

01 de setembre, 2005

Sant Tornem-hi

(El Roto, en El Pais d'avui)