31 d’agost, 2010

29 d’agost, 2010

Gaudir del Front de Mar (el de la meva ciutat).

“Compte!, que ens faran pagar pel desgast que fem d’aquest espai!” vaig dir a un parell de conegudes que al matí caminaven a pas lleuger per l’escullera del port per fer salut.

“No els ho diguis!” em varen contestar alegres.
Aquest estiu sóc un usuari addicte de l’espai del Front de Mar ("marc" en mataroní): el Passeig Marítim des de la punta de Sant Simó, el Port i les seves instal·lacions, el parc de “les herbes” (que no sé quin nom li han posat) fins a la Procter&Gamble a tocar la riera d’Argentona.

Al matí, amb bicicleta, una hora de pedalar pla amunt i avall son uns 17 km tot veient el sol com es va aixecant per sobre el mar. Al migdia, a la platja del Varador una bona estona, torrant-me a la sorra pentinada cada matí per les màquines de neteja i refrescant-me a les aigües mediterrànies en general clares i netes si no és que hi ha hagut alguna tamborinada que hagi fer baixar les rieres, saltant ones o amb la mar calma. Molts capvespres, caminant a pas lleuger una horeta més, amb el sol posant-se darrera Céllecs dibuixant les siluetes de Burriach i del Montcabrer i alhora veient sortir la lluna sobre el mar per allà on s’havia llevat el sol al matí.

També he aprofitat la variada oferta de bars i restaurants que hi ha. Una beguda a mitja tarda en una guingueta, un pica-pica al començament de la nit per sopar, un arròs per dinar als restaurants del Port –ritual estiuenc-, una copa a mitja nit a la sorra de la platja als “xiringuitos” de temporada (que sense problemes es munten i es desmunten cada any). Al dissabte a la tarda el personal s’afanya a posar més taules en previsió de l’augment de la demanda per anar-hi a sopar.

Sempre, en tots els moments del dia, és un anar i venir tranquil de gent que passeja, fa esport –caminant, corrent, amb patins, en bicicleta- porta a treure el gos, va a pescar, tafaneja o simplement s’aireja i s’hi està. Saludes a coneguts, amics, conciutadans amb els que et creues tot fent ells la seva i tu la teva. Hi portes als amics que estan de pas. Veus les parelles, les que s’estan fent, les noves, les velles, amb infants o sense.

Comentes a pet d’ones que la nostra platja val la pena, que no cal anar-se lluny a cercar-ne de millors, que la vista des de la bocana del port és meravellosa amb el sol baix de matí que es lleva o quant se’n va cap a la fosca. Veus de lluny l’activitat de la ciutat, com es va acabant el Tecnocampus, quan es van encenent els llums del Mataró Parc dominant la ciutat, els de les instal·lacions esportives o com s’enfilen a la carena les urbanitzacions de les afores. Hi ha menys grues ara, penses, però a primera línia darrera el port s’aixequen les del hotel que s’està construint,....

És el gran espai d’esbarjo i de gaudi dels ciutadans/es d’una població laboriosa que se’l mereix i com que el pot tenir l’aprofita. Jo, al menys, així ho faig.

Mataró, 28 d’agost.

28 d’agost, 2010

26 d’agost, 2010

Postals d'agost-17.

Estiuejant.

Mataró, 26 d'agost.

25 d’agost, 2010

Postals d'agost-16.


Arquitectura.
Mataró, 25 d'agost.

23 d’agost, 2010

Els recursos i les alternatives.

Tinc un record, no sé si massa exacte ja que és molt llunyà i la memòria és molt traïdora, d’en Francesc Granell. Va ser a l’examen de l’assignatura d' Organitzacions Econòmiques Internacionals al darrer curs de la carrera. Ja fa dons quasi bé 40 anys. Ell era llavors el jove ajudant del catedràtic Joaquim Muns i crec que va ser l’únic examen que vaig fer, davant d’ambdós, oral i diguem-ne que particular en tot el meu pas per la facultat d’econòmiques a Pedralbes.

Desprès hem coincidit i ens hem trobat al llarg dels anys en molt llocs i ens saludem cordialment.

Avui li he llegit l’article que publica a El País sobre infraestructures. En retallo un tros:
"Por esta razón deberíamos imbuirnos de la idea de que crear infraestructuras o ampliar servicios públicos o atenciones sociales no es un ejercicio que pueda contemplarse con criterios estrictamente coyunturales o de agotamiento de una legislatura, sino con criterios de análisis del país que podemos organizar con los recursos de los que racionalmente podemos disponer evitando excesos y triunfalismos derivados a veces de una coyuntura muy favorable como por ejemplo la que tuvimos en los años chollo del ladrillo en España, o en los años chollo que cualquier territorio pueda tener por circunstancias coyunturales precisas."
Aquí està la clau –al meu entendre- d’un dels problemes més importants de l’acció política d’avui en dia. S’ha perdut a la (a les?) societat actual el concepte acadèmic bàsic que varem aprendre quan érem estudiant de que l’economia era l’estudi de la utilització dels recursos escassos amb finalitats alternatives.

Ara, sembla –contra tota evidència- que hi ha recursos per a tot, per atendre-ho tot, i que no estem davant de diferents alternatives possibles sinó que cal atendre tot allò que es demana. Disposem, creiem il·lusos, de recursos il·limitats i hem de fer-ho imperiosament tot. Aquest és el discurs instal·lat a la societat a tots nivells, institucionals, organitzatius, mediàtics, grupals i individuals, sols cap abocar-se a una finestra informativa per veure-ho. Diumenge, sense anar més lluny, un alcalde d’un municipi de 2 mil habitants explicava que havia posat gespa artificial al camp de futbol per què (sic) “el pueblo se lo merecía” ( i ara estava entrampat, ell i el poble).

En Granell i els nostres professors ens varen ensenyar que calia administrar el que hi havia, no el que es pensava que hi havia d’haver, i que es podien fer coses diferents, o unes o altres, però no totes, que calia triar i prioritzar. Potser és que eren altres temps, no la “modernitat”actual.

Sembla, però, que al menys des de la política mantenir aquest concepte bàsic i cabdal és anar contracorrent i ser un esgarriacries. Quina patacada ens fotrem!

Mataró, 23 d’agost.

22 d’agost, 2010

Postals d'agost-15.

Posar-se a to.

Mataró, 22 d'agost.

21 d’agost, 2010

Postals d'agost-14.


Al mercat.
Mataró, 21 d'agost.

Perplexitat.

De retorn a casa desprès d’uns dies allunyat de les “nostra realitat” la primera noticia destacada que m’ofereixen és la sortida de la presó d’una persona que acaba la seva condemna per ajut al terrorisme. Ha complert la privació de llibertat i ara, sembla, que alguns li volen fer una rebuda i homenatge.

Tinc memòria d’aquells anys durs, de plom, en que com a representant del municipalisme català vaig haver d’anar a donar el condol a Corporacions locals de casa nostra que varen veure com algun dels seus membres electes havia estat vilment assassinat sols pel fet d’exercir un càrrec públic.

Ara, aquesta noticia destacada… Tot és noticia? De qui és aquesta tele? Vergonya i fàstic.

Mataró, 21 d’agost.

20 d’agost, 2010

Postals d'agost-13.

Tornada
(Young pedestrian on an english road)

Mataró, 20 d'agost.

19 d’agost, 2010

17 d’agost, 2010

Postals d'agost-11.

Conduir per l'esquerra.

Oxford, 17 d'agost.

15 d’agost, 2010

Postals d'agost-10.

J.M.W.Turner.

Londres, 15 d'agost.

14 d’agost, 2010

Postals d'agost-9.


Breakfast.
Londres, 14 d'agost.

12 d’agost, 2010

10 d’agost, 2010

09 d’agost, 2010

08 d’agost, 2010

07 d’agost, 2010

Bicicleta.

Aquesta setmana, molta bicicleta. Diumenge, pujant de La Roca a Sant Bartomeu, crec la més dura pujada des del Vallès cap al Maresme. Esbufegant per la duresa que representa per un ciclista de les meves característiques, en José Mª, company de les meves fatigues (no les seves), em diu: “Pensa que sols el 0,01% dels teus veïns poden dir que pugen aquesta carretera”. Cert, sempre penso en els ciclistes més preparats, per edat o condició física, que ens avancen tranquil·lament, o més còmodament, en aquests trams que a mi em costen moltíssim i no valoro prou l’esforç que representa el que jo pugui arribar al cim de la collada i gaudir de la satisfacció personal d’haver-ho fet.


Ver mapa más grande

Crec que aquesta idea té translació a altres aspectes personals i àmbits col·lectius. Ens enderiem massa pensant en els millors i com atrapar-los, anhel impossible, que no pot ser, i no valorem pas prou el que representa el nostre propi esforç i el que hem arribar a aconseguir amb ell, i Déu n’hi do.

----------------------------

Aquesta altra ruta, el dijous, pujar a Collsacreu, sempre l’havíem fet en sentit de les agulles del rellotge, ahir la varem fer al revés, pujant des d’Arenys de Mar. L’aturada per esmorzar, a El Xeremell de Vallgorguina. Un entrepà deliciós.


Ver mapa más grande

-----------------------------------

Dimarts, varem fer tot una clàssica per nosaltres: El Pollastre i la Vallalta. La companya del Pim, pam, pum, a Sant Cebrià de Vallalta, també ens varen fer un bon entrepà.


Ver mapa más grande

--------------------------------------------

Els altres dies, entre aquestes sortides, una hora de bon matí pel Passeig Marítim de Mataró amunt i avall amb la bicicleta de muntanya, saludant a amics, coneguts i ciutadans que gaudeixen d’aquest espai privilegiat que tenim per fer esport i salud. Tot una satisfacció personal per la feina feta i reconeguda.

--------------------------------------------


Demà, si fa bo, farem pla. Fins a Malgrat de Mar, anar i tornar, a veure “sirenes” arran d’ones. Desprès caldrà oblidar la bicicleta per uns dies, encara que a la tornada del viatge quedarà temps per agafar-la de nou.

Mataró, 7 d’agost.

06 d’agost, 2010

Postals d'agost-4.

Lectures d'estiu.

Mataró, 6 d'agost.

05 d’agost, 2010

Postals d'agost-3.

Precaució.

Mataró, 5 d'agost.

04 d’agost, 2010

Postals d'agost-2.

Fruita d'estiu.

Mataró, 4 d'agost.

Sorprenent, ... o no.

Remenant per la xarxa, cercant l’entrevista amb en Castells, vaig trobar aquesta enquesta que proposava el diari Avui als seus lectors: “La congelació de les pensions abocarà a molts jubilats a la pobresa?”, amb quatre possibles respostes, dues de positives i dues de negatives. El resultat, que avui he conegut, diu que el 88,5% dels lectors que han participat a l’enquesta (més de mil) creuen que sí.

Sorprenent! De tot punt sorprenent que un mitja d’informació plantegi aquesta pregunta tant desinformadora. Però, com es pot plantejar aquest tema així?

Els responsables d’aquest diari el coneixen perfectament. Vaja, pensar que no el coneixen em portaria a qualificar-los d’incapaços per a ser periodistes, d’ineptes, de que no tenen aptitud.

Per no anar a la lectura potser més enrevessada del BOE copio el text que sobre el tema va sortir a la referència del Consell de Ministres del passat 20 de maig.
Suspensión de la revalorización de las pensiones en 2011
En segundo lugar, queda suspendida excepcionalmente la revalorización de las pensiones durante el año 2011, con la excepción de las prestaciones más bajas del sistema, es decir, las no contributivas, las contributivas que reciben complementos de mínimos y las del antiguo régimen del SOVI no concurrentes con otras. En 2010, las pensiones mantendrán su poder adquisitivo, procediéndose a su revalorización en los términos que establece la ley en el caso de que el Índice de Precios al Consumo de noviembre supere la subida prevista del 1 por 100. Esta medida aportará 1.400 millones de euros al ajuste en el régimen de Seguridad Social y otros 130 millones en el de Clases Pasivas del Estado.
És a dir, el que es va acordar i ratificar posteriorment és que les pensions –exceptuant-ne les més baixes- no tindran revalorització l’any que ve, el 2011. Això, què representa? Per aquest any cap canvi (cal dir-ho encara que és evident, però amb el “ambient” que hi ha cal explicar-ho) i per l’any que ve, amb les pensions ja revaloritzades amb l’increment del IPC de l’any 2010, no tindran d’entrada cap augment mensual a compte des de gener- com es venia fent (en 2009, el 2%; en 2010, l’1%)- i cap correcció en forma de paga addicional a finals de l’any també com es venia fent fins ara.

Anem a veure quina ha estat l’evolució de l’I.P.C. en els darrers temps i sense fer prediccions agafem-la com a exemple. El quadre és de la darrera nota de l'I.N.E. sobre el tema que correspon a juny.
L’índex s’està movent en torn al 1,5%. Clar que tal com està l’economia preveure quina serà la dada de l’I.P.C. que hi haurà el novembre del l’any 2011 és arriscat, però no hi ha gaires indicis, ara per ara, toquem fusta, que es dispari exageradament. Per tant, posem-hi entre l’1% i el 2%? Què representa això sobre les pensions rebudes. Evidentment, d’entrada, entre l’1,-% i el 2,-%. Certament aniran més justos.

Ara bé, i tornat al motiu d’aquesta entrada, això abocarà a molts jubilats a la pobresa? Cal tornar a dir que l’acord pres diu textualment: “con la excepción de las prestaciones más bajas del sistema”. No han plantejat als lectors una pregunta exagerada? O, potser, és capciosa? En el primer cas, no s’adonen de la desinformació en que cauen? En el segon cas, no s’adonen que se’ls pot veure el “plumero”? En el primer cas, és sorprenent en uns “professionals”, en el segon, potser no ho és tant ja que potser no en són tant de “profesionals”. El resultat, és esbiaixat per desconeixement, o és induït per desinformació?

I ja que la pregunta anava de la pensió dels jubilats (hi ha pensionistes que no són jubilats) he trobat aquesta noticia sobre la pensió mitja de jubilació. Segons les darreres dades oficials està situada en quasi bé 885,-€ mensuals. Podríem estar parlant, doncs, de que les pensions de jubilació no s’augmentarien entre 9,- i 18,- €. Abocats a la pobresa? Sorprenent, la proposta periodística, ... o no. Si la informació fos correcte no hi hauria lloc a la pregunta.

Mataró, 4 d’agost.

03 d’agost, 2010

En Castells.

Veig que el conseller Maragall, l’Ernest, recomana que es llegeixin amb atenció les declaracions d’en Toni Castells a l’entrevista que li va fer l’Avui del diumenge. Com que és un diari que no llegeixo quasi be mai em baixo l’entrevista i m’apresso a llegir-la.

Deixem de banda el tema dels toros, ja que qualsevol amb dos dits de front no l'hagués entomat doncs era previsible el que està succeint amb les reaccions que hi ha. Deixem també de banda les seves opcions personals. Feliç ell que les pot tenir! Molts les voldrien tenir i no podran fer-les ja que no els donaran opció. També deixem el que vol que sigui el partit, ja ho discutirem al proper Congrés que no tinc cap dubte que serà mogut i interessant. Anem pels temes centrals.

Les corrents del PSC, les seves “preteses” dues ànimes. Dec poder parlar-ne ja que m’han assignat a l’ànima espanyolista. Diu en Toni:

“En el PSC no hi ha dues ànimes. N’hi ha una. És l’ànima de la fusió, de la doble afirmació de Catalunya i Espanya. I el PSC que coneixem no té sentit si no manté aquesta doble afirmació, la d’Espanya que reconeix l’autogovern i la identitat nacional de Catalunya i la de Catalunya que s’implica amb l’Espanya democràtica.”

Justa la fusta, Toni! Si tots diem el mateix! Per tant, perquè uns sou anomenats catalanistes i d’altres som titllats d’espanyolistes? Doncs per una estesa acceptació que el catalanisme i l’espanyolisme són incompatibles. Els catalanistes s’associen al separatisme i els espanyolistes són els uniformistes i uniformadors castellans. I això no és cert! Això és un reduccionisme que ens intenten vendre (encara que és evident de que hi ha nacionalistes catalans i nacionalistes espanyols a seques) i que mai els socialistes catalans hem esvaït creient que l’ambigüitat ens afavoria quan és tot el contrari. En la teva afirmació em reconec, però no te’n amaguis, Toni, ets tan espanyolista com jo! D’una Espanya diferent, d’una Espanya que reconeix les diferències dels seus pobles, d’una Espanya que s’ha d’articular en la seva forma d’Estat, administrativament, diferent de la que dels Borbons ençà, en la modernitat, s’ha pretès fer, de la forma que vol la dreta reaccionaria d’allà i la dreta avantatjosa d’aquí. Potser tu carregues les tintes cap aquí ja que estàs i tens responsabilitats aquí i jo les carrego cap allà ja que estic i tinc les responsabilitats allà. Però volem el mateix, no som diferents.

Que és un procés difícil i llarg, qui ho dubta? Que caldrà vèncer reticències, oi i tant! Que haurem de vendre-ho millor, evident! D’aquí anem de pet al segon tema, el del procés de l’Estatut i a la banda dels 25.

Dius: “És a dir, vist en perspectiva, crec que l’Estatut també s’hauria d’haver pactat amb el PP.” Ara l’encertes! El procés, el procés que ens ha portat fins aquí! Alguns ja varem creure que va ser mal encetat i ha acabat com ha acabat. Mira noi, per anar a vendre productes difícils s’ha de fer molt de màrqueting, s’ha de fer molta persuasió, molta seducció, i malgrat que som un país de botiguers, o potser per què sols som un país de botiguers, no ha estat pas aquest el punt fort de tot el procés. Fot-li pel dret, que tenim raó! Ja s’ho empassaran! Sí, sí, ... mira.

Els 25, impresentables segons alguns, hem vist en primera línia tot el què ha passat i hem patit i maldat per aconseguir el que s’ha aconseguit que, no en dubtis, és un avenç respecte al que teníem i un pas més cap allà on volem anar. L’Estatut no sols ha estat votat pels 25 i d’altres diputats catalans, sinó pels 169 diputats socialistes espanyols. Això és millor que nosaltres sols, com volen alguns que el que els fa por és la unitat dels socialisme espanyol. Sí, espanyol, company! De l’Espanya que volem, que tu i jo volem. De l’Espanya Estat (que no aquest vergonyant Estat espanyol que ens hem empatollat) que reculli al seu si a la nació catalana. Això està, com saps, en el preàmbul del nostre nou Estatut que han votat els 169 diputats socialistes espanyols amb nosaltres dins d’ells. La proposta que varem votar tots els socialistes al Congrés l’altre dia i que no va prosperar, també ho saps, era la nostra proposta, la dels socialistes catalans acceptada per tots els socialistes d’Espanya.

Company, col·lega, i ja per acabar, dius: “Jo el que no faré és renunciar a les meves arrels, a la meva identitat, i a la gent amb la qual he treballat tant de temps.” Jo tampoc ho faré. Ens trobarem, continuarem fent camí plegats, els pesi als qui els pesi. Som els fills dels que varem patir la guerra civil i la fosca post guerra i ens varem conjurar, ja fa molts anys, més de 35, de tirar cap endavant el tros de món que ens ha tocar en sort viure en concòrdia i diàleg, no pas amb nous enfrontaments. Ho farem!

Mataró, 3 d’agost.

02 d’agost, 2010

Postals d'agost-1.


Mataró, 2 d'agost.

Agost.

Com cada any (... fins ara).

Mataró, 1 d'agost.