29 de maig, 2010

Sols parlem d’economia.

La tamborinada, aquesta vegada meteorològica, m’ha retingut tota la tarda a casa penjat de les noticies d’economia. Començant per la possible solució del futur de la meva caixa d’estalvis, la Laietana, la caixa de casa per raons geogràfiques, familiars i sentimentals. Sembla que es prepara una “fusió freda”, un S.I.P., amb unes quantes caixes també petites i el comandament de Caja Madrid, la segona més gran del país. Ja m’imagino el calfred dels barretinaires locals de pensar que hauran de treballar amb la “Meseta”. Veurem, però el cert és que el tema de les caixes d’estalvis entra en una situació de vertigen. La Caixa, la gran, es veu impel·lida pel Banc d’Espanya a quedar-se la Caixa de Girona, la d’aquells llestos que es varen despenjar d’una operació de fusió que ha tirat endavant per por a perdre la seva identitat. De pesar alguna cosa a no pesar res, ja que la realitat del seu balanç s’imposa. S’imposa per escolar-se. Hi ha també anuncis d’altres S.I.P. en marxa. Sembla que algú ha apitxat l’accelerador de la reforma del sistema financer.

He aprofitat també per algunes converses telefòniques amb companys, amics i coneguts que totes han acabat girant sobre el mateix tema. També per posar-me al dia d’alguns articles i entrevistes que han aparegut aquest dies. Al caure la tarda, esclata la noticia de que l’agència de qualificació del deute Fitch retalla un graó la qualificació espanyola, diu, per causa del elevat endeutament privat i les difícils perspectives de la nostra economia. Un altre gerro d’aigua freda que serà durament utilitzat contra el Govern malgrat que estem per sobre en qualificació d’Itàlia per exemple i que sols hem perdut la màxima nota però encara gaudim d’una alta consideració.

Tres articles de personatges ben diferents: el primer de Miguel Boyer aparegut abans d’ahir i que se’m va passar (gràcies Pili per recomanar-me’l). Explica, i defensa, l’actuació governamental en cada fase de la crisi que estem patint que quasi bé ningú havia previst, les mesures preses per tots el Governs i l’actuació necessària de la reforma laboral en aquest moments. Una frase de conclusió: “Un Gobierno puede pagar un coste electoral si afronta sus obligaciones en situaciones críticas, pero su deber y grandeza es afrontarlas. No es inevitable que sea incomprendido por los ciudadanos.”

El segon, del meu company i veí d’escó Antonio Gutiérrez al digital Nueva Tribuna. Suposo que no se’m ofendrà al col·locar-lo al costat del anterior, especialment per què les seves opinions sobre la reforma laboral no van precisament en la mateixa direcció. Dures crítiques a l’actuació europea, especialment dels rics europeus i alguns consells a l’actuació política del nostre Govern. Es aquest sentit una frase que comparteixo plenament i que el seu significat és bàsic en les meves exposicions: “Un discurso político aceptable debe reunir al menos dos condiciones: la franqueza y la humildad. La franqueza para decirle a la gente con claridad qué está pasando y en qué nos hemos equivocado y la humildad para no volver a generar grandes expectativas que devienen en grandes frustraciones.”

El tercer és una curta entrevista al Nobel Joseph Stiglitz a Le Monde titulat “L’austeritat porta al desastre”, on defensa que perdudes als països Europa les politiques cambiàries i les monetàries haurien d’haver aprofundit en la regulació dels mercats i ara sols estan coordinant l’austeritat, el que es dolent. Tota una reflexió sobre la necessitat de fer politiques coordinades. Una reflexió interessant sobre Espanya: “En quant a Espanya, era excedentària abans la crisi i no pot ser acusada de falta de disciplina. Certament, Espanya hauria pogut ser més prudent i impedir la formació de la bombolla especulativa. Però, d’alguna manera, és l’euro el que ha permès això, proporcionat tipus d’interès més baixos que els que Madrid hauria pogut obtenir sense la moneda única. Avui, aquests països no se’n sortiran si no torna a haver-hi creixement. Es per això que cal sostenir l’economia invertint i no embridant-la amb plans de rigor.” Acaba preguntant-se si no tindrem interès en recuperar ser els amos de la nostra política monetària.

Moltes constatacions, reflexions, propostes i contrapropostes. És el que hi ha ara en el convuls panorama econòmic a casa nostra, a Europa i al món. Veurem dilluns com es descabdellarà la setmana i quines noves sorpreses ens depararà. Espero que no siguin tan preocupants com les d’aquesta setmana que estem acabant.


(Del gran Toni Batllori)
Mataro, 28 de maig.

28 de maig, 2010

Notícia al “Pravda”.

Clar! Ara entenc per què feia més de deu anys que en “Luigi” no m’havia trucat. El telèfon meu que surt a la seva agenda deu ser el de l’Ajuntament en el que ja fa més de sis anys que no hi sóc, o el mòbil de quan era Alcalde que no sé pas qui el deu tenir ara. No em devia localitzar. Cert que tampoc m’hi hagués posat. Aquest “personatge” devia de tenir una espècie de síndrome de Diògenes amb els contactes.

Ah, la informació periodística! Qualsevol cosa que els sona els sembla que pot ser notícia, i no. No tot el que ho sembla ho és, al menys en aquest cas sobre mi i crec que per alguns més dels que surten a la seva “famosa” agenda.

Mataró, 28 de maig.

350.

Els treballadors autònoms podran presumir en el futur que varen aconseguir el dret a tenir prestacions per atur, plasmat en un text legislatiu, en una votació al Congrés dels Diputats per unanimitat i amb la presencia de tots els components de la Cambra, 350. No recordo votacions en els sis anys que porto a Madrid amb tots els Diputats/es presents, sempre per alguna raó o altre, hi falta algú, mai hi som tots.

Però els treballadors autònoms saben que aquesta curiosa presència total i absoluta no era per causa seva. Avui es votava, prèviament a lo del autònoms, la convalidació del Real Decret Llei de les darreres mesures proposades pel Govern per fer front a la crisis. El dur Pla d’austeritat, desprès d’un primer intent que va plasmar el Pressupost pel 2010 i un segon intent en el la d’austeritat de gener. Eren les mesures que es varen derivar del Ecofin del 9 de maig, dures, difícil i doloroses, presentades a contracor però ineludibles. I tothom hi era present, ningú ha faltat a la convocatòria a prendre una gran decisió.

El Govern no ha aconseguit atreure’s a cap grup parlamentari a la defensa de les mesures. Podem pensar que no assolir cap recolzament ha passat per oportunisme polític i potser tindrem raó, ja que esperar que davant la situació d’emergència es deixarien de banda interessos partidistes era desconèixer el grau d’enroc i de sectarisme a que ha arribat la política espanyola avui. Era previsible que a dreta i a esquerra, amb visions diametralment oposades, dirien que no. La política de geometria variable portada en el decurs de la legislatura acaba enfadant a possibles aliats que veuen que ara sí, ara no, amb tu uns temes, amb l’altre uns altres. Sense gaires contrapartides a oferir en la situació de vaques magres, cap formació política s’ha volgut mullar col·locant-se al costat del Govern que sols ha comptat amb els seus 169 vots, tots com un sol home al peu del canó, front als 168 dels contraris a dreta i esquerra en coalició negativa.

Ens han perdonat la vida, fixant data de venciment, 13 abstencions, de Convergència i Unió (10), Coalició Canària (2) i el d’Unió del Poble Navarrès (1). Repeteixo, fixant data de venciment. En Duran, que ha estat el que l’ha encertat més, ho ha deixat ben clar: facin el que ara toca fer per que el vaixell no s’enfonsi, però desprès s’ha acabat.

Ens en podrem sortir? No ho sé pas. No tinc elements per saber-ho ja que no estic en el cap dels que ho poden determinar. Caldria, primer de tot, que el Govern avalués exactament la situació i fes propostes per aconseguir aliats per continuar la travessa, a un costat o a un altre, amb unes propostes que fossin acceptades per uns o per altres, però que fossin acceptades per algú. Les coalicions negatives no representen alternatives de govern, però la ingovernabilitat pot arribar a ser insuportable i, en les condicions actuals de les tempestes econòmiques, insostenible. Caldria després, que aquest possibles o hipotètics aliats acceptessin el dur treball que ve pels temps més immediats i que tinguessin la generositat, no amb nosaltres sinó amb el país, per carregar la responsabilitat pertinent. Caldria, per últim, explicar ben bé i entenedorament als ciutadans/es on estem realment, perquè hi estem, què podem fer i què no podem fer. I sobretot, esperar que les tamborinades exteriors amainin. És una sortida, encara que no me’n faig gaires il·lusions. I el carro pel pedregal té poc recorregut.

El Govern pot tenir moltes culpes, però no es pot negar que no ha estat el causant de la situació, per molt que es vulgui vendre així per part de la dreta irresponsablement, ni que tampoc no ha fet res en absolut per afrontar el que li anava caient al sobre. La llista de propostes atenent les diverses fases per les que hem passat és plausible, segurament no a gust de tothom, però contrastable.

Sols cal mirar a fora, què passa també allà, què els passa als altres Governs, què fan i com responen els seus conciutadans/es, per entendre la dificultat del moment i el camí que ens espera a tots. Llarg, imprevisible, segurament pel que no estem preparats, però ineluctable i ineludible.

Mataró, 27 de maig.

26 de maig, 2010

L’harakiri de les Caixes d’Estalvis.

És una demanda dels “mercats” i les institucions que els ballen la seva música. La reforma del sistema financer espanyol ha de ser, és, la reforma de les Caixes d’Estalvis.

On s’és vist! La meitat del sistema financer espanyol està en mans d’unes estranyes entitats, estranyes en el sistema capitalista. No se sap exactament qui n’és el seu propietari. En el bancs, els propietaris són els seus accionistes, que a través de les Juntes Generals de cada entitat decideixen, és un dir, la seva marxa. A les Caixes, sí que hi ha una Assemblea General, però els seus components, representants de col·lectius diversos, no s’hi juguen els “calés”. Potser quelcom del seu prestigi, encara que cada vegada això té menys importància. Si els bancs van malament, hi ha afectats directes, els seus propietaris, i consegüentment aquestes empreses són responsables (?), mentre que a les Caixes si van malament cal intervenir-les ja que ningú assumeix de la seva butxaca cap responsabilitat.

Les Caixes d’Estalvis, des de la possibilitat de la liberalització de la seva activitat, van llançar-se, sense aturador, a competir obertament amb els bancs. Es pot dir que potser això és discutible, però per la majoria de ciutadans/es no hi ha distinció entre el que fan els uns i el que fan els altres. Sembla que són empreses financeres semblants, que poden fer el mateix, però les característiques societàries són ben diferents. El camí recorregut, i especialment l’abandonament de la seva originaria funció social per la qual varen néixer, les ha portat a la situació actual, als peus de les abruptes i salvatges muntanyes de la realitat del món econòmic, o als peus dels cavalls dels “mercats”.

Si fan igual que els bancs, i han de donar les mateixes garanties, han de tenir les mateixes bases per donar-les: capital suficient (Basilea II o III), participació privada (o pública) en el mateix, drets societaris derivats, gestió, risc,...etc, etc.

Per aquest camí, adéu a la seva funció social: el rendiment, el benefici, és contrari a consideracions socials que moltes vegades no són rendibles. Per aquest camí, adéu a la implicació territorial i a les seves necessitats: el capital va a cercar els rendiments allà on es poden donar, arreu en l’espai i en les activitats. Per aquest camí, adéu a l’obra social: els rendiments han de retribuir el capital invertit, no són per fer cultura o manteniment del patrimoni, per exemple. Per aquest camí, adéu a la representació d’impositors, empleats, associacions diverses i institucions públiques territorials: hi ha clients, treballadors i beneficiaris que no han de per què tenir paraula a dir si no hi ha aportat capital. Per aquest camí, en fi, per què han de ser diferents dels bancs?: Privatitzem-les, privatitzem les caixes!
Però s’haurà acabat un somni, potser d’un altre temps, no sé si encara en vigència: l’existència d’entitats financeres amb finalitat social, potser avui un oximoron. (deixem de banda aquest naixent fenomen de la banca ètica encara incipient).

No sé què pensa l’esquerra política sobre el tema, si pensa alguna cosa. No sols aquí a Espanya, sinó en altres països on ha passat o està passant aquest procés.

En tot cas, ara que sembla que estem llençant per l’aigüera l’aigua bruta del gibrell amb la criatura i tot, cal recordar allò de per qui toquen les campanes? No en tingueu cap dubte, toquen per nosaltres.

Madrid, 25 de maig.

La retallada del sou.

També en sóc afectat per la “retallada”. No és que els Diputats/es ens haguem rebaixat el sou, ens l’han rebaixat (més enllà dels que diuen els diaris, encara no sabem quan i en quins conceptes). Sí, som una Assemblea, però no funcionem assembleariament. El Govern de la Cambra dels Diputats correspon a la seva Mesa i aquest òrgan decideix, havent escoltat a la Junta de Portaveus, com ha d’anar la gestió del conjunt.

Per donar exemple, o per justícia com em va retopar un company, el sou dels “polítics” també s’ha de tocar, rebaixant-lo. S’està fent també a altres països. Si cobrem de la caixa nodrida pels impostos recaptats dels ciutadans i aquests baixen per causa de la crisi, la retallada de les despeses també ens ha d’afectar. Sens dubte i sense discussió. També som part del capítol I dels pressupostos: despeses de personal.

Ara bé, la retribució no és sols el sou. Fa uns anys, no gaires, crec que tres, el Congrés dels Diputats va establir pels seus components un augment de la seva retribució en forma d’una aportació de l’”empresa” a un Pla de Pensions, en contraprestació de la congelació de sous que portem a sobre des de l’origen d’aquesta legislatura.

Ja fa temps que moltes empreses i institucions van iniciar aquesta via d’aportacions a estalvi forçós (no es pot tocar fins arribar a l’edat legal de jubilació) com a complement salarial dels seus treballadors. Si ja hi ha una aportació forçosa a l’estalvi, s’obre la possibilitat d’alliberar una possible aportació voluntària per aquest concepte que evidentment permetria altres disposicions de consum i/o d’estalvi.

Ara bé, en la situació actual aquesta argumentació es pot girar al revés. Si el que es tracta és justament, per justícia, de forma justa, reduir les retribucions percebudes, concentrar la retallada en aquesta partida podria ser una mesura pertinent ja que permetria un conjunt de possibilitats voluntàries més efectives des del punt de vista de l’economia en la situació actual. Així, si el retall fos en l’estalvi obligatori o forçós s’obririen altres possibilitats: mantenir el consum (que no aniria malament en aquests moments); reduir l’endeutament particular (fet que tampoc aniria malament); o incrementar l’estalvi voluntari o forçós si així es creu convenient des d’opcions personals que segurament serien molt millor acceptades.

Hauré de buscar el meu enllaç sindical.
Madrid, 25 de maig.

25 de maig, 2010

Els fets d’octubre.

En una recent reunió del GPSC vaig acabar una meva intervenció amb una referència als fets d’octubre del 34. Venia al cas en relació als nostres debats actuals sobre el desllorigament final del procés de reforma estatutari.

El company Sixte Moral ho va agafar al vol i aprofita per regalar-me un llibre que no coneixia: “Abans del sis d’octubre (un dietari)” d’Amadeu Hurtado. Quaderns Crema, B-2008. En Sixte és vilanoví com l’autor del llibre, va ser també Alcalde de la seva ciutat i té un punt d’heterodòxia que comparteixo. Gràcies per la recomanació i l’obsequi, amic!

Anem al llibre. L’autor fou un advocat que va tenir rellevància en la política catalana dels anys trenta, malgrat que sempre li va costar subjectar-se a la política de partit (dels partits d’aquella època). Va pertànyer a Acció Catalana i s’exilià desprès de la Guerra Civil. L’obra recull el dietari que va escriure entre el 29 de maig i el 15 de setembre del 1934 arran de la seva participació destacada en el plet entre el Govern de la Generalitat i el de la República per l’aprovació de la Llei de Contractes de Conreus.

És tota una descripció de la política, de com es feia llavors (potser diferent d’ara, no ho sé pas prou), dels qui la feien i les seves qualitats i condicionants, de l’ambient periodístic i partidari a casa nostra i a Madrid (amb unes lleus però aclaridores referències europees), del funcionament de les Institucions i les persones que hi eren al davant: l’Estat, el Govern, el legislatiu, els Tribunals,… Tot des d’un particular punt de vista, m’ha semblat certament meritocràtic i juridicista.

El que he trobat més interessant és el paral·lelisme i la semblança entre aquella situació, i com es movien els seus agents, amb la realitat actual i les seves vicissituds en les relacions Catalunya -Espanya. El llibre porta com afegit de cloenda el text d’un discurs que va pronunciar Hurtado a Perpinyà el 1945 que crec que ve a resumir i sintetitzar el seu pensament sobre el catalanisme: “¿Cal revisar el catalanisme?”, el títol ja tot un manifest.

“Era una nova comprovació d’un fet que he remarcat moltes vegades, o sigui, que Catalunya no ha produït, ni per ara pot produir, cap altre tipus de polític que l’agitador, propens a la protesta com el mateix poble i destre en aprofitar qualsevol motiu d’ordre sentimental per a fer por a l’adversari mentre duri la foguerada. Des de la Lliga fins al sindicalisme, la història de Catalunya s’ha descabdellat sempre amb aquest mateix patró i al mateix ritme. Potser no val la pena entestar-se en voler canviar-lo. Però aquesta vegada semblava que pel fet de tenir el Govern d’una Catalunya autònoma s’havia d’anar amb més compte perquè la política tradicional ha de portar com a conseqüència el donar al poble la sensació que la República, tot i haver reconegut l’autonomia catalana, és tan odiable com la monarquia, i això, a més d’injust, pot esser funest.” (pag 59).

Madrid, 24 de maig.

23 de maig, 2010

Nou mesos.

En les mesures anunciades pel Govern per afrontar la situació de les finances públiques hi ha la eliminació del “xec -nadó”.

Al marge de si varem fer bé d’implantar-lo, em desagrada que hem acabat acceptant, en documentació pública, la terminologia periodística i un xic burleta amb que es va anomenar aquesta mesura. Hauria estat millor dir que s’eliminava l’incentiu a la natalitat o l’ajut a les conseqüències econòmiques més immediates de la mateixa. Ah, el rigor, o la seva falta. Ens en hem empeltat tots!

Però el que em sembla discutible és la seva eliminació a partir del primer de gener de l’any que ve. Crec que hauria de ser una mica més tard, el primer de març, ja que per aquella data del començament de l’any que ve hi ha futurs nadons que ja estan en camí i potser els seus progenitors els varen fer pensant en un ajut que ara no tindran i que segurament esperaven rebre.

Res, una qüestió marginal, i si voleu molt anecdòtica, en mig de les mesures proposades.


Mataró, 23 de maig.

22 de maig, 2010

No ploreu pas sobre la llet vessada.

Èxit d'assistència aquest matí de la convocatòria als quadres del PSC de la Federació del Maresme per escoltar la meva explicació sobre les recents mesures proposades pel Govern per afrontar la situació actual de les finances públiques. Èxit també de participació, amb un viu debat posterior per aclarir l’explicació i per expressar posicions. Crec que és el que s’ha de fer.
No es tracta pas ara de lamentar-se i queixar-se del que passa al país, al seu Govern i als que li donem suport. Es tracta de comprendre què està passant, per què està passant i què es pot fer i què se’ns està proposant de fer. Ja farem el corresponent debat polític de si ho considerem o no correcte en el seu moment i en el lloc, en el nostre cas orgànic, corresponent.

Es tracta del coneixement del límits actuals, els d’ara, del present, per continuar construint sòlidament l’Estat del Benestar.

L’Estat del Benestar: Estat de la col·lectivitat, del comú, que pretén maximitzar les millor condicions pel desenvolupament dels seus components atenent als seu condicionants individuals. Tractem del perímetre que delimita la superfície d’aquest Estat.

Sòlidament: que el que s’assoleixi quedi fixat per a sempre. Tasca difícil que vol dir anar consolidant el perímetre sense que hi hagin retrocessos, al menys d’envergadura.

Continuar construint: Evidentment això no es fa de cop, sí, potser, a batzegades, ja que cal anar compassat amb el creixement econòmic i socials de la col·lectivitat. Paulatinament, una passa rere una altra, de forma que es consolidi.

Hi ha límits: No podem pretendre que l’assumpció de les voluntats vagi per davant de les possibilitats. Els anhels, són legítims. Les ganes, els desitjos. Però ben conscients de les capacitats de tota mena i especialment dels recursos disponibles i la força per mantenir-los i incrementar-los.

Per tant, no es tracta de queixar-nos del que passa, sinó determinar ben bé què ens passa i per què en passa, i veure com podem superar la situació i permetre’ns així enfocar la via per tornar a avançar.



Mataró, 22 de maig.

21 de maig, 2010

Els mitjans.

Sempre he pensat que el paper dels mitjans de comunicació és el de informar i formar (potser estic equivocat). No obvio que la línia editorial dels mitjans, les editorials i les línies mestres dels continguts, ve determinada per els interessos i les visions dels seus promotors i executors. No hi ha neutralitat ni objectivitat pura, tots ho sabem quan ens encarem amb un mitjà, per molt que angelicals (?) veus ho neguin. No obstant, reitero que penso que els mitjans han d’explicar què passa, la informació, i donar elements per comprendre el què passa, la formació, encara que sigui des d’algun particular i legítim punt de vista.

Però des de fa un temps hi ha tota una pràctica comunicativa que entén que cal col·locar als mitjans la percepció i expressió de la realitat tal com la veu la gent, a pèl, encara que sigui mirada per ulls estràbics, miops, bornis o cecs. Qualsevol pot expressar-se tal com és, encara que sigui groller o barroer, o opinar sobre qualsevol tema sense entendre-hi un borrall, amb ignorància, mala educació o fins i tot malvolença i aquestes opinions poden ser recollides, presentades i ressaltades com la dura i pura realitat. Sí, és la realitat, una percepció de la realitat que a vegades fa avergonyir, però que dona bons rendiments especialment econòmics i també polítics.

La contraportada de “El Periódico” del passat dimecres dia 19 n’és un bon exemple. Un reportatge sobre casos de possibles afectats per la retallada fiscal (de despesa fiscal del comú i d’ingressos individuals). De com veuen la situació, en aquest cas, una senyora vídua jubilada.

El titular és fort. Fot-li pel dret, que s’hi val tot! La bona senyora s’expressa. Expressa el que sent sobre el que sap. Normal, les seves opinions són conseqüència d’això, no val retreure-li res. Faltaria més. Ara bé, la periodista en aquest cas, tampoc en sap més? Recollir les opinions de la gent normal, que no ha de tenir especials coneixements, per fer-ne una composició és el que s’ha de fer. Però d’aquí a publicar-les i ressaltar tal qual, a què porta més enllà de veure que la bona senyora sap el què sap?

Tothom té “drets” i n’exigeix gaudir-los. Els governants, com si fossin uns mags, els han de proveir. No se sap pas d’on han de treure els recursos per fer-ho, o ni cal plantejar-ho. Poca gent és responsable d’alguna cosa. Assumir els costos de les pròpies accions o de les circumstàncies? I ara! Per això hi ha l’”Estat”. L’Estat que devem ser tots, no? O, és una entelèquia fora de nosaltres mateixos?

Segur que els polítics no ho fem pas del tot bé, més aviat al contrari, i tenim moltes culpes per acció i també per omissió. Se’ns pot fer fora i posar-n’hi uns altres a veure què. Però també, moltes vegades els mitjans no hi ajuden gens. Potser que també hi pensessin una mica. En tot cas, tots plegats contribuïm a ser el que som.


Madrid, 20 de maig.

19 de maig, 2010

Correlació.

L’INE acaba de publicar la dada del creixement del PIB en el primer trimestre de l’any que coincideix amb les dades avançades ja conegudes. La gràfica de la nota de premsa explica clarament la tendència cap el creixement i expressa també de forma nítida la correlació de l’evolució de la nostra economia amb el promig europeu.



Certament, durant molt temps (des d’abans del 2004) i seguint la mateixa tendència, sempre varem tenir a Espanya un creixement una mica superior al del promig europeu. Però mentre que el conjunt tocava fons el primer trimestre de l’any passat nosaltres ho férem un trimestre més tard, sense arribar mai al punt més baix d’ells, per remuntar els tres trimestres següents per de sota del seu creixement però seguint igualment la seva mateixa tendència.

El fet que els països més dinàmics en aquest darrers trimestre siguin Portugal, França i Alemanya que són els nostre principals socis comercials exteriors és una bona notícia que ens pot portar a pensar que la correlació entre les dues corbes de creixement pot mantenir-se en els propers temps tornant-nos aviat als números positius.

Malgrat tot, cal tornar a remarcar que els percentatges de creixement interanual continuen essent febles i no permeten pensar en recuperar encara els nivells anteriors al començament de la crisi i consegüentment albirar perspectives millors pel nostre principal problema que és la desocupació.

Així mateix, a l’espera de les dades d’aquí tres mesos que seran positives, caldrà veure l’impacte en trimestres posteriors de la retirada de les mesures d’estímul fiscal, tant en els ingressos com en les despeses, atenent la nova fase de la situació econòmica centrada ara en la reducció generalitzada del dèficits fiscals i el seu impacte, previsiblement negatiu, en el creixement econòmic.

Mataró, 19 de maig.

18 de maig, 2010

Manipulació.

Algú em retreu que segons publica un mitjà he criticat a Zapatero. Davant el meu astorament li contesto que ho miraré ja que no en tinc consciència. “El blog! El teu condemnat blog!”.

Cerco la noticia. Apareix a La Gaceta de los Negocios que diu que la treu de l'agència Europa Press que recull un article (sic) publicat a la meva pàgina personal. Ah!, m’ho puc esperar tot.

Cert, començant pel títol de la noticia de “La Gaceta”: “Un diputado socialista ve “doblegado” al jefe del Ejecutivo”. Segons aquest mitjà (signa la noticia “Redacción”) el que dic agrieta el Grupo Parlamentario socialista” y que es “Una forma de cuestionar, sin decirlo, el polémico paquete de medidas”. Em quedo garratibat.

En la meva entrada no vaig mencionar ni al President, ni les mesures que va proposar. Vaig constatar un fet objectiu, o potser subjectiu per a mi, però sols constatar què havia passat per prendre les mesures que va anunciar Zapatero el passat dimecres com a conseqüència de la situació. Vaig escriure que ens havien doblegat. Sí, clar, al President també, el principal, però un més dels “ens havien”, a nosaltres, els socialistes. Així que res d’escletxes. Jo a dins, com un de més. Crec que amb major o menor encert hem anat fent el que calia fer en cada moment. El que ens anaven obligant, generalment, les circumstàncies, externes en gran part.

Des de l’inici de la crisi econòmica m’he atipat d’anar amunt i avall explicant la situació i defensant les accions del Govern. Ni m’aturaré pas ara, ni defensaré coses diferents a les que fins ara he defensat. Continuaré donant relleu a la necessitat d’explicació d’això tant complicat que és l’economia i continuaré a més dient que, avui i aquí, la política que es fa i els mitjans que tenim no és pas que ens ajudin precisament a entendre-la. Dissabte que ve al matí a Mataró pels quadres de la Federació del Maresme del PSC, queda pendent de dia, per ara, Sant Vicenç de Montalt.

Res, una manipulació per colar el missatge que els interessa. No podem pas, per por al que diran o el què interpretaran, deixar de dir el que pensem, ja que ells sí que ho fan i no els hem de deixar el camp lliure.

Per cert, la traducció de “força suficient” no és “bastante suficiente” sinó “fuerza suficiente”. Ah, la traducció... n’han d’aprendre.

Madrid, 18 de maig.

13 de maig, 2010

Tocayo.

Un bon amic em fa sabedor de la noticia. José Manuel Mas pren l’alternativa avui a la plaça de toros de Las Ventas, en la Feria de San Isidro.

Sort, tocayo!



La foto és expressiva, … i adient al moment.

Mataró, 13 de maig.

12 de maig, 2010

El pols perdut.

Podia passar i ha passat (Nervis,2: Neguit). Ens han doblegat. Érem dependents, dependents del crèdit, i aquest el manegen els “mercats”, aquells que ens deixen els recursos, recursos que necessitem per a cobrir la diferència entre les despeses que fem i els ingressos que obtenim. S'estaven posant cada vegada més nerviosos, ja se sap que els prestadors són espantadissos i conservadors, i no els ajudava en absolut que es manifestés contínuament la debilitat parlamentària del Govern atiada tant a l'esquerra com a la dreta amb la irresponsabilitat de demanar més despesa i alhora menors ingressos i retreure contínuament que no hagi reformes, les reformes que ells volen (Nervis,1: Esverament). Les nostres dades, comparativament bones o paral·leles d'altres economies, no han estat suficients.

Què comporta en concret que ens hagin guanyat el pols? Ajustament, i ajustament dur. Ho entendrà la població? Dependrà de com es vengui l'ajustament per part de tots els agents socials i mediàtics. Suposo que no.

Ens hem resistit com gat panxa enlaire confiant que tindríem força suficient per a aguantar la situació. Que aquesta milloraria i que aconseguiríem mantenir la confiança externa necessària per a passar el temporal. Però aquest ha refermat en lloc de remetre. No hem pogut aguantar el pols. Ens han doblegat.

Madrid, 12 de maig.

07 de maig, 2010

Campanes al vol!

Prudència! Recordeu: “Una flor no fa estiu, ni dues primavera”. (Que n’ets d’esgarriacries, Manel!).

La dada avançada avui pel Banc d’Espanya en el seu butlletí trimestral del creixement del PIB en el primer trimestre d’enguany ja és positiva, poc, però positiva (+0,1%).

Caldrà esperar al proper dia 12 per la seva contrastació amb la dada oficial que donarà a conèixer l'INE en el seu indicador avançat, i especialment la definitiva amb la comparança amb les dades de l’economia europea anunciada pel dia 19, i com queda el creixement interanual que encara serà negatiu però molt menys que el del final del 2009.

En mig de la tamborinada que referma aquests dies, la segona llum d’esperança. L’altra la va donar les dades d’ocupació i afiliacions del passat mes d’abril.

Tot això pot representar la confirmació certa de que hem tocat fons. Veurem. Falta molt encara per sortir-nos-en.

L’estadística de les vendes de vehicles (emmascarada pels ajuts segons els venedors) ens ho confirma.

Mataró, 7 de maig.

Anunci.



Anunci de la marca de cervesa que patrocina un festival de música del que no sé ni conec res i a on no aniré mai. Però l’anunci m’agrada. Darrerament s’hi llueixen molt en impactes d’aquesta mena.

Mataró, 7 de maig.

06 de maig, 2010

Nervis.

Vivim dies de tensió.

1.Esverament. Les darreres xifres conegudes de la magnitud dels aturats provoquen un cert esverament. Sorprès per l’esverament? Donat com estem fent la política tots plegats no ens ha de sorprendre. Les xifres de l’EPA que treu l’INE corroboren la filtració que es va produir uns dies abans. De ser certa la informació que he llegit en algun lloc de que va ser interessada per evitar la seva hipotètica manipulació indicaria el grau de paranoia al que estem arribant. Deixem-ho.
Què podem esperar d’aquest indicador sinó males noticies? A veure, perquè hauran de ser diferents, positives, en molt temps si la base econòmica que les ha de canviar encara no s’ha recuperat –i el que tardarà de fer-ho- del trasbals que ha sofert? La construcció, excessiva i espremuda, no crec pas que torni mai a ser el que va ser. El turisme depèn bàsicament dels de fora que prou feina tenen. El consum i la inversió greixats exageradament per un finançament que s’ha esvaït els costarà de reprendre.
Llavors, on voleu que hi hagi el treball necessari per ocupar a tots aquells que volen estar ocupats? Cal reconèixer que la base econòmica que tenim ara mateix no permet donar ocupació a tots aquells que la volen. Tots això comptant que tenim treballant més gent que mai en la nostra història (més de 18 milions segons la famosa EPA). És dur, però és així. Refer, o fer una nova base econòmica costarà temps (si s’aconsegueix).
Cal reformar el sistema financer? D’acord. Però no són només les Caixes d’estalvi les que estrangulen el sistema financer. Cal reformar el mercat de treball? Segurament. Però no crec pas que per sí sol porti ocupació, sinó potser repartiment de la que hi ha a costos inferiors. Funcionarà la Llei de bronze? Cal reformar l’administració? Certament. Però, compte! Equilibrarem el pressupost a costa de menys ocupació pública i menys demanda pública. Això no ajudarà pas precisament.
Aquest és el pati i cal explicar-lo. En aquest sentit, excel·lent l’article d’en Josep Oliver d’avui.

2. Neguit. Els “mercats” estan inquiets i remoguts. Carreguen contra el deute públic del “pobres”, dels països pobres, que no es correspon directament amb els més endeutats. Lògic, el diner és molt poruc i malfiat. Ara pensa: Ens tornaran el que hem deixar? I sí a canvi del risc, de l’augment del possible risc, demanem que ens paguin més per si de cas? Ja tens a tothom, especialment els governants, anant de corcoll. Cal sortir a apagar focs. A fora, de cara als que ens han de deixar més diners. Cara en dins, per explicar als astorats ciutadans/es que no saben res del tema que caldrà fer sacrificis pels quals no estan preparats.
L’alegria en la gestió pública i en l’explicació de la mateixa ara passen factura. I per entre mig, la política partidària curta de mires que és incapaç de sacrificar-se en una situació d’emergència. Tot barrejat a Europa amb l’existència de la moneda única que ens lliga els uns als altres sense gaires constrenyiments exigibles. El Pacte d’estabilitat i creixement va servir per posar en marxa l’euro, però quan s’ha desinflat la bonança tot ha estat el campi qui pugui. Reconduir la disciplina serà molt difícil especialment si no hi ha mecanismes polítics que la renacionalització dels darrers temps no ha tingut cap interès en desenvolupar.

3. Més neguit. La llarguíssima darrera etapa de la fixació definitiva del nou Estatut està fent aflorar tot el pitjor del procés i els desigs més malèvols d’alguns. Les etapes que s’havien anat salvant a empentes i rodolons culminen en un “tour de forçe” que ens pot tornar endarrere molts anys en la construcció del marc estatal espanyol i provocar una frustració que ara no en sabem les conseqüències. Si el tema és, o teva o meva, si ningú s’adona de la magnitud de la catàstrofe que pot haver-hi demà, la trencadissa pot ser espectacular. Els pobles sempre se’n surten de les situacions difícils. Sí, però amb costos que paga algú, ara i més endavant.

Mataró, 6 de maig.

01 de maig, 2010

Maig.

Tot el color de la primavera

Mataró, 1 de maig.