La tamborinada, aquesta vegada meteorològica, m’ha retingut tota la tarda a casa penjat de les noticies d’economia. Començant per la possible solució del futur de la meva caixa d’estalvis, la Laietana, la caixa de casa per raons geogràfiques, familiars i sentimentals. Sembla que es prepara una “fusió freda”, un S.I.P., amb unes quantes caixes també petites i el comandament de Caja Madrid, la segona més gran del país. Ja m’imagino el calfred dels barretinaires locals de pensar que hauran de treballar amb la “Meseta”. Veurem, però el cert és que el tema de les caixes d’estalvis entra en una situació de vertigen. La Caixa, la gran, es veu impel·lida pel Banc d’Espanya a quedar-se la Caixa de Girona, la d’aquells llestos que es varen despenjar d’una operació de fusió que ha tirat endavant per por a perdre la seva identitat. De pesar alguna cosa a no pesar res, ja que la realitat del seu balanç s’imposa. S’imposa per escolar-se. Hi ha també anuncis d’altres S.I.P. en marxa. Sembla que algú ha apitxat l’accelerador de la reforma del sistema financer.
He aprofitat també per algunes converses telefòniques amb companys, amics i coneguts que totes han acabat girant sobre el mateix tema. També per posar-me al dia d’alguns articles i entrevistes que han aparegut aquest dies. Al caure la tarda, esclata la noticia de que l’agència de qualificació del deute Fitch retalla un graó la qualificació espanyola, diu, per causa del elevat endeutament privat i les difícils perspectives de la nostra economia. Un altre gerro d’aigua freda que serà durament utilitzat contra el Govern malgrat que estem per sobre en qualificació d’Itàlia per exemple i que sols hem perdut la màxima nota però encara gaudim d’una alta consideració.
Tres articles de personatges ben diferents: el primer de Miguel Boyer aparegut abans d’ahir i que se’m va passar (gràcies Pili per recomanar-me’l). Explica, i defensa, l’actuació governamental en cada fase de la crisi que estem patint que quasi bé ningú havia previst, les mesures preses per tots el Governs i l’actuació necessària de la reforma laboral en aquest moments. Una frase de conclusió: “Un Gobierno puede pagar un coste electoral si afronta sus obligaciones en situaciones críticas, pero su deber y grandeza es afrontarlas. No es inevitable que sea incomprendido por los ciudadanos.”
El segon, del meu company i veí d’escó Antonio Gutiérrez al digital Nueva Tribuna. Suposo que no se’m ofendrà al col·locar-lo al costat del anterior, especialment per què les seves opinions sobre la reforma laboral no van precisament en la mateixa direcció. Dures crítiques a l’actuació europea, especialment dels rics europeus i alguns consells a l’actuació política del nostre Govern. Es aquest sentit una frase que comparteixo plenament i que el seu significat és bàsic en les meves exposicions: “Un discurso político aceptable debe reunir al menos dos condiciones: la franqueza y la humildad. La franqueza para decirle a la gente con claridad qué está pasando y en qué nos hemos equivocado y la humildad para no volver a generar grandes expectativas que devienen en grandes frustraciones.”
El tercer és una curta entrevista al Nobel Joseph Stiglitz a Le Monde titulat “L’austeritat porta al desastre”, on defensa que perdudes als països Europa les politiques cambiàries i les monetàries haurien d’haver aprofundit en la regulació dels mercats i ara sols estan coordinant l’austeritat, el que es dolent. Tota una reflexió sobre la necessitat de fer politiques coordinades. Una reflexió interessant sobre Espanya: “En quant a Espanya, era excedentària abans la crisi i no pot ser acusada de falta de disciplina. Certament, Espanya hauria pogut ser més prudent i impedir la formació de la bombolla especulativa. Però, d’alguna manera, és l’euro el que ha permès això, proporcionat tipus d’interès més baixos que els que Madrid hauria pogut obtenir sense la moneda única. Avui, aquests països no se’n sortiran si no torna a haver-hi creixement. Es per això que cal sostenir l’economia invertint i no embridant-la amb plans de rigor.” Acaba preguntant-se si no tindrem interès en recuperar ser els amos de la nostra política monetària.
Moltes constatacions, reflexions, propostes i contrapropostes. És el que hi ha ara en el convuls panorama econòmic a casa nostra, a Europa i al món. Veurem dilluns com es descabdellarà la setmana i quines noves sorpreses ens depararà. Espero que no siguin tan preocupants com les d’aquesta setmana que estem acabant.
He aprofitat també per algunes converses telefòniques amb companys, amics i coneguts que totes han acabat girant sobre el mateix tema. També per posar-me al dia d’alguns articles i entrevistes que han aparegut aquest dies. Al caure la tarda, esclata la noticia de que l’agència de qualificació del deute Fitch retalla un graó la qualificació espanyola, diu, per causa del elevat endeutament privat i les difícils perspectives de la nostra economia. Un altre gerro d’aigua freda que serà durament utilitzat contra el Govern malgrat que estem per sobre en qualificació d’Itàlia per exemple i que sols hem perdut la màxima nota però encara gaudim d’una alta consideració.
Tres articles de personatges ben diferents: el primer de Miguel Boyer aparegut abans d’ahir i que se’m va passar (gràcies Pili per recomanar-me’l). Explica, i defensa, l’actuació governamental en cada fase de la crisi que estem patint que quasi bé ningú havia previst, les mesures preses per tots el Governs i l’actuació necessària de la reforma laboral en aquest moments. Una frase de conclusió: “Un Gobierno puede pagar un coste electoral si afronta sus obligaciones en situaciones críticas, pero su deber y grandeza es afrontarlas. No es inevitable que sea incomprendido por los ciudadanos.”
El segon, del meu company i veí d’escó Antonio Gutiérrez al digital Nueva Tribuna. Suposo que no se’m ofendrà al col·locar-lo al costat del anterior, especialment per què les seves opinions sobre la reforma laboral no van precisament en la mateixa direcció. Dures crítiques a l’actuació europea, especialment dels rics europeus i alguns consells a l’actuació política del nostre Govern. Es aquest sentit una frase que comparteixo plenament i que el seu significat és bàsic en les meves exposicions: “Un discurso político aceptable debe reunir al menos dos condiciones: la franqueza y la humildad. La franqueza para decirle a la gente con claridad qué está pasando y en qué nos hemos equivocado y la humildad para no volver a generar grandes expectativas que devienen en grandes frustraciones.”
El tercer és una curta entrevista al Nobel Joseph Stiglitz a Le Monde titulat “L’austeritat porta al desastre”, on defensa que perdudes als països Europa les politiques cambiàries i les monetàries haurien d’haver aprofundit en la regulació dels mercats i ara sols estan coordinant l’austeritat, el que es dolent. Tota una reflexió sobre la necessitat de fer politiques coordinades. Una reflexió interessant sobre Espanya: “En quant a Espanya, era excedentària abans la crisi i no pot ser acusada de falta de disciplina. Certament, Espanya hauria pogut ser més prudent i impedir la formació de la bombolla especulativa. Però, d’alguna manera, és l’euro el que ha permès això, proporcionat tipus d’interès més baixos que els que Madrid hauria pogut obtenir sense la moneda única. Avui, aquests països no se’n sortiran si no torna a haver-hi creixement. Es per això que cal sostenir l’economia invertint i no embridant-la amb plans de rigor.” Acaba preguntant-se si no tindrem interès en recuperar ser els amos de la nostra política monetària.
Moltes constatacions, reflexions, propostes i contrapropostes. És el que hi ha ara en el convuls panorama econòmic a casa nostra, a Europa i al món. Veurem dilluns com es descabdellarà la setmana i quines noves sorpreses ens depararà. Espero que no siguin tan preocupants com les d’aquesta setmana que estem acabant.
(Del gran Toni Batllori)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada