L’harakiri de les Caixes d’Estalvis.

És una demanda dels “mercats” i les institucions que els ballen la seva música. La reforma del sistema financer espanyol ha de ser, és, la reforma de les Caixes d’Estalvis.

On s’és vist! La meitat del sistema financer espanyol està en mans d’unes estranyes entitats, estranyes en el sistema capitalista. No se sap exactament qui n’és el seu propietari. En el bancs, els propietaris són els seus accionistes, que a través de les Juntes Generals de cada entitat decideixen, és un dir, la seva marxa. A les Caixes, sí que hi ha una Assemblea General, però els seus components, representants de col·lectius diversos, no s’hi juguen els “calés”. Potser quelcom del seu prestigi, encara que cada vegada això té menys importància. Si els bancs van malament, hi ha afectats directes, els seus propietaris, i consegüentment aquestes empreses són responsables (?), mentre que a les Caixes si van malament cal intervenir-les ja que ningú assumeix de la seva butxaca cap responsabilitat.

Les Caixes d’Estalvis, des de la possibilitat de la liberalització de la seva activitat, van llançar-se, sense aturador, a competir obertament amb els bancs. Es pot dir que potser això és discutible, però per la majoria de ciutadans/es no hi ha distinció entre el que fan els uns i el que fan els altres. Sembla que són empreses financeres semblants, que poden fer el mateix, però les característiques societàries són ben diferents. El camí recorregut, i especialment l’abandonament de la seva originaria funció social per la qual varen néixer, les ha portat a la situació actual, als peus de les abruptes i salvatges muntanyes de la realitat del món econòmic, o als peus dels cavalls dels “mercats”.

Si fan igual que els bancs, i han de donar les mateixes garanties, han de tenir les mateixes bases per donar-les: capital suficient (Basilea II o III), participació privada (o pública) en el mateix, drets societaris derivats, gestió, risc,...etc, etc.

Per aquest camí, adéu a la seva funció social: el rendiment, el benefici, és contrari a consideracions socials que moltes vegades no són rendibles. Per aquest camí, adéu a la implicació territorial i a les seves necessitats: el capital va a cercar els rendiments allà on es poden donar, arreu en l’espai i en les activitats. Per aquest camí, adéu a l’obra social: els rendiments han de retribuir el capital invertit, no són per fer cultura o manteniment del patrimoni, per exemple. Per aquest camí, adéu a la representació d’impositors, empleats, associacions diverses i institucions públiques territorials: hi ha clients, treballadors i beneficiaris que no han de per què tenir paraula a dir si no hi ha aportat capital. Per aquest camí, en fi, per què han de ser diferents dels bancs?: Privatitzem-les, privatitzem les caixes!

Però s’haurà acabat un somni, potser d’un altre temps, no sé si encara en vigència: l’existència d’entitats financeres amb finalitat social, potser avui un oximoron. (deixem de banda aquest naixent fenomen de la banca ètica encara incipient).

No sé què pensa l’esquerra política sobre el tema, si pensa alguna cosa. No sols aquí a Espanya, sinó en altres països on ha passat o està passant aquest procés.

En tot cas, ara que sembla que estem llençant per l’aigüera l’aigua bruta del gibrell amb la criatura i tot, cal recordar allò de per qui toquen les campanes? No en tingueu cap dubte, toquen per nosaltres.

Madrid, 25 de maig.