31 de gener, 2006

Ágata Calvo/ Carmen Ruiz de la Prada

(Foto EFE/ Vicot Lerena. Treta de la galeria fotogràfica de El Periódico)

No l’hi queda malament. Però, voleu dir que hem de jugar aquest joc? Tinc dubtes. No ho acabo de veure clar.

Tamara Rojo


Guaita, quina mossa més maca!

(foto: R. Gutiérrez)

De l’entrevista a Tamara Rojo a la contraportada de El País del diumenge passat.

P. Tres cosas a las que aspira.
R. A devolver lo que me han dado, a aprender más y a ser feliz.

Tota una declaració de principis que comparteixo. Que ho aconsegueixis!

29 de gener, 2006

Quina setmana!

Tornant d’Algèria em quedo a Madrid.

El dimecres va haver-hi una sessió extraordinària del Congrés (estem en vacances parlamentàries). Es tractava de convalidar un Reial Decret llei sobre uns aspectes del Plans de Pensions abans d’acabar el mes de gener, i es va fer una sessió especial que ens va ocupar part del matí. Abans de començar-la es va reunir el Grup Parlamentari Socialista i la direcció ( l’Alfredo Pérez Rubalcaba) va informar-nos dels resultat de les darreres negociacions sobre l’Estatut. Val a dir que la satisfacció entre els companys era general.

Sortint de la sessió corren cap a IFEMA a la inauguració de FITUR. Al stand de la Secretaria de Turisme i Comerç vam formar els diputats de la Comissió. Vaja!, els que hi vam anar. Els Reis, que un any més van protagonitzar la inauguració del certamen, ens van saludar. Tot normal. El turisme és més del 12% del PIB del país. Som el segon receptor mundial de turistes, i l’envergadura de la Fira s’ho mereix. La Secretaria General de Turisme (l’amic Raimon Martínez Fraile), a través de Paradores, ens va convidar a dinar. Aquí van aparèixer altres diputats de la Comissió. Clar, era un bon dinar, excel·lent. Abans, però, l’Arantza Mendizabal ens va arrossegar fins el stand d’Euskadi. Ens van oferir uns “pintxos” sensacionals. La Vice Consellera, Coro Garméndia, ens va atendre i obsequiar convenientment. Acabat el dinar vam fer els honors al stand de Paradores. Quants suggeriments per fer uns dies de repòs, o de vacances! Vam anar al stand veí de RENFE, on ens vam mostrar les possibilitats de reservar bitllet directament per Internet. L’Ana Mª Fuentes tenia especial interès que anéssim al pavelló d’Andalusia. Bé, realment ocupava tot un pavelló. Es nota que és una de les principals bases de la seva economia. Segurament, era excessiu, però FITUR és així, i Andalusia té molt per oferir. (Els Reis amb el Secretari d'Estat de Turisme i Comerç, Pedro Mejía, el President de la Comissió d'Indústria, Antonio Cuevas, i la Portaveu Adjunta del GPS, Mamen Sánchez)

El dijous vaig anar a San Adrián (Navarra). Havia quedat amb el meu corresponent al Senat, el portaveu socialista d’Indústria Carlos Chivite (que és a més el Secretari General dels socialistes navarresos) per visitar el CNTA (Centro Nacional de Tecnología y Seguridad Alimentaria- Laboratorio del Ebro). Vaig creure convenient anar-hi amb el meu cotxe ja que, fet i fet, tardaria el mateix que amb qualsevol altre mitjà. Quant fas un recorregut com aquest tornes a adonar-te de les dificultats circulatòries de la Regió de Barcelona. Fins passat Martorell és insuportable. Després, per l’època, boira a la plana de Lleida. Malgrat el nom, el CNTA és privat, impulsat per la indústria conservera al començament, i ara en procés d’expansió. Ben dotat, amb personal molt qualificat i recolzat per la Comunitat Foral, que com és conegut va granada. Una nova mostra de les possibilitat que hi ha en qualsevol activitat si aquesta es tecnifica i ofereix nous productes. Em van parlar d’aliments de quinta gamma, que són els preparats adients per les necessitats de la vida actual derivats de l'estil de treball i lluny de casa, i de la reducció de membres a les unitats familiars. Bon dinar, com correspon a la zona, amb l’Alcalde, el director del centre i el company Juan Moscoso. (Foto Diario de Navarra)

El divendres al vespre acte a l’Agrupació Socialista de El Masnou. Els faig una xerrada sobre l’Estatut. Malgrat la propaganda del Partit, els parlo de la meva visió de com i perquè a estat el procés que portem sobre el tema. Com a altres actes semblants que he fet, els companys/nyes estan receptius a les meves explicacions i m’agraeixen el que els dic. El debat és animat i gens polèmic. Es nota que hi ha ganes de que el tema es resolgui tot mantenint les nostres posicions. Els adverteixo que queda encara molt camí per recórrer i que caldrà un esforç explicatiu important, especialment davant les posicions nacionalistes.


Sort que la meteorologia hivernal del cap de setmana em permet quedar-me a casa per refer-me de les anades i vingudes d’aquests darrers dies.

Mataró, 29 de gener.

28 de gener, 2006

Diferències de gènere.

Dues versions.

La barroera. Em va arribar per la xarxa.
La amable. Avui, Máximo en "El Pais"


27 de gener, 2006

Algèria: Impressions.*

(article per Capgros.com)
L’avió de les “fuerzas aéreas españolas” ens desembarca a l’aeroport d’Alger a les nou de matí del dilluns. Vaig amb altres parlamentaris de la Comissió d’Indústria que acompanyem al Secretari d’Estat de Turisme i Comerç, Pedro Mejía, que encapçala la delegació espanyola que va a Algèria a participar en un encontre empresarial hispà-algerià i a diverses entrevistes d’alt nivell amb les autoritats del país. Aprofitarem per veure algunes instal·lacions industrials, i nosaltres, els parlamentaris, anirem a la seu de l’Assemblea Nacional Popular. El ministre Montilla al final no ens ha pogut acompanyar ja que precisa repòs. (No sé si amb les darreres negociacions de l’Estatut n’haurà fet gaire)

(Pedro Mejía amb els mitjans de comunicació)
Les primeres imatges:
Trànsit complicat des de l’aeroport al centre, al hotel El Aurassi, on anirem directament a la inauguració de la trobada empresarial. La configuració de la ciutat no el facilita, i l’estil de conducció dels seus habitants tampoc. Ens diuen que estan fent un metro.
Els cotxes, autobusos i camions de tota mida, molt bruts. Indicatiu que més enllà de l’autovia d’entrada hi ha molta pols i molt de fang pels carrers. Sorprenentment a tots els habitatges hi ha una, o dues, parabòliques al balcó. Les anomenen els ”champignons”. Com aquí quan van començar a instal·lar-se les antenes als terrats, sols que ells, pel que ens van explicar, capten quasi bé un miler de canals. Es veu que son molt afeccionats a la televisió. Això si, en pla pirata, no paguen.
Cura per la nostra seguretat. Estan sortint d’una larvada guerra civil que en deu anys a fet més de 150.000 morts. Encara ara hi ha unes trenta morts cada mes. No ens deixaran anar sols en cap moment ni podrem comprar res.
Molta gernació pels carrers. Ens fixem especialment en com van vestides les dones. Hi ha de tot, a l’occidental, a mitges, amb vels més o menys grans, negres tapades del tot... No aconseguim fer-nos una idea precisa, però ens diuen la gent de la nostra ambaixada que hi ha un retrocés evident del laïcisme que caracteritzava fins no fa gaire la societat algeriana.

L’economia.
El primer dinar és amb empresaris espanyols que ja estan instal·lats. Sectors varis, evidentment de l’energia, però també de la construcció, tractament d’aigües, alimentació, maquinaria,...
Desprès del triomf de la lluita anticolonial (1962) es va establir un regim socialista a la soviètica. Col·lectivització dels mitjans de producció, aposta per la indústria pesada, abandonament de l’artesania i de la petita propietat, reconstrucció de l’administració que havia abandonat la metròpoli. (Hi havia un milió de francesos sobre deu milions d’algerians que bàsicament feien anar l’administració que va quedar desmantellada. Les instal·lacions eren notables i encara avui algunes d’elles romanen abandonades). Les instal·lacions portuàries són un evident coll d’ampolla.
L’existència de petroli i gas els ha proporcionat uns recursos considerables que durant molt anys es varen malbaratar. Ara volen recuperar el temps perdut i obrir la seva economia, però per començar no són membres de la Organització Mundial del Comerç encara que diuen que volen ser-hi, i que estan fent els tràmits i adequacions pertinents.
Als espanyols ens veuen com a amics, i volen estrènyer els llaços de tot tipus amb nosaltres. Sembla que la visita que va fer el President del Govern l’any passat va ser molt fructífera. De fet, pel Secretari d’Estat era la cinquena visita que hi feia en menys de dos anys.
La proximitat també hi pot jugar molt. Oran, per exemple, està a tir de pedra de les costes d’Alacant. Malgrat tot, encara no hi ha comunicació amb línies espanyoles, com tampoc hi ha presència d’entitats financeres espanyoles, incomprensiblement donat que som el seu quart client i el sisè proveïdor. La balança de pagaments els és completament favorable mercès a les vendes que ens fan de productes energètics, especialment gas.
Per l’administració espanyola Algèria és una de les prioritats. Està inclòs dins del grup de nou països d’atenció preferent, i s’ha elaborat un P.I.D.M. (Plan Integral de Desarrollo de Mercado) que va ser explicat pel Secretari d’Estat en l’esmorzar que va tenir lloc el dimarts amb empresaris espanyol. No és difícil explicar el nostre interès. A més de la proximitat, amb un economia creixent entre el 5 i el 6% els darrers anys, amb un fort superàvit comercial i consegüentment amb gran liquiditat per fer front als pagaments, amb les necessitats derivades del baix nivell de desenvolupament, hi ha ple d’oportunitats, i van guanyant en estabilitat política desprès dels darrers anys turbulents, encara que és massa aviat per parlar, per exemple, de desenvolupar el turisme. Contràriament al que podria pensar-se, tant els empresaris amb els que vam parlar, com els membres de l’ambaixada ens diuen que no hi ha corrupció, com és el cas d’altres països africans.

Les relacions.
L’ambaixador espanyol, Juan Leña, està molt imposat per la labor d’estrènyer les relacions. Lògicament va acompanyar-nos per tot arreu amb els alts càrrecs de l’ambaixada. Ens va oferir el dinar del darrer dia a la seva residència, un palauet turc, passat per mans jueves, que l’Estat Espanyol va comprar a començaments del seixanta, just abans de que es col·lectivitzés el sòl.
(L'ambaixador, el Secretari d'Estat i el Waly d'Oran)
El dilluns a la tarda ens vam desplaçar a Oran, on durant molts anys va haver-hi presència espanyola de la que vam veure les restes. Vam visitar una fàbrica de fertilitzants recentment privatitzada que ha estat comprada per el grup espanyol Villar Mir que està esdevenint líder en el mercat mundial. També vam visitar una gran factoria de liquefacció de gas natural propietat de l’empresa estatal Sonatrach (realment el poder econòmic algerià).
(visita a la fàbrica de FERTIAL a Arzew)
Amb els seus veïns del Marroc estan a matar amb el contenciós de la República Saharaui per entre mig.
El dimarts al matí, els diputats vam girar visita a l’Assemblea Nacional Popular. Fórem rebuts pels seu President, Sidi Rais Amar Saâdani, i una representació dels grups polítics de la Cambra. Voluntat de relacions per ambdós costats, però no hi ha forma de posar en marxa el grup d’amistat hispà-algerià que sols s’ha constituït a cada Parlament.

Les perspectives.
Cal aprofitar l’acord d’Associació que tenen des de fa poc amb la Unió Europea, ja que més enllà de l’energia tot el demés és una assignatura pendent i hi ha moltes possibilitats.
Va creixent el sector privat empresarial i els empresaris espanyols que ja hi son presents estan contents.
El gran projecte en marxa és la construcció d’un nou gasoducte (Medgaz) que portarà directament el gas de costa a costa sense passar pel Marroc com fins ara, augmentant i diversificant, doncs, el proveïment.
Resumint, és un bon mercat a tocar de casa pràcticament.

(Aeroport d'Alger. Tornant a casa)


Mataró, 27 de gener.

24 de gener, 2006

Centralitat

Era la sortida lògica, però no la única. N’hi podia haver hagut una altra, la de la trencadissa. Tal com estava plantejat des del començament, tal com s’anaven produint les reaccions, tal com anava creixent la cridòria a banda i banda. Però al mateix temps, tot això empenyia precisament cap a l’acord.

L’altra sortida era molt arriscada, era el triomf dels extrems, d’un i altre costat. Dels nacionalismes excloents, de la confrontació, d’una nova batalla que objectivament és estèril i no porta a enlloc en el món d’avui. Cada vegada hi ha menys “nacions”. I desprès, què? Què hagués passat? El país no està per aquest joc i la voluntat reformista sols és possible pel gradualisme.

Els extrems (ambdós) han conduït cap a l’acord. Zapatero ha cedit protagonisme a Mas a canvi de tirar endavant el seu projecte i consolidar el seu futur.

Reflexió pel PSC sobre els marges d’autonomia real que té: S’ha posat sobre la taula l’evidència dels seus límits. Altra vegada, un cop més, cedint el seu possible protagonisme pel projecte general. És a dir, és més important el projecte d’esquerres que el “nacional”. Evident! Que per això ens voten. En Montilla ho sap i ho té clar. Potser d’altres no ho tenen tant clar fins que s’han de rendir a l’evidència.

Convergència i Unió torna a la seva actitud tradicional. Teoria i pràctica. Discurs nacionalista, política possibilista. Potser algun pèl hi deixarà a la gatera. Si és així ho veurem en properes conteses electorals.

Les reflexions principals les han de fer els extrems. El PP haurà de resituarse, el seu discurs s’ha desmuntat malgrat pretengui, potser, perllongar-lo. Veurem. Els d’ERC i de ICV suposo que tindran en compte el toc d’atenció que els representa. Si pretenen estrènyer poden quedar-se fora, no son imprescindibles. Els segons crec que ho tenen clar (veurem, però que diuen les seves bases). Els primers s’enfronten a un gran repte.

Dilluns al matí, 23 de gener. Volant cap a Algèria.

Amic, company i mestre



Doncs, si, si. Els partits polítics, al menys el meu, el PSC, tenen ànima, tenen sentiments. Molts cops en dubtem d’això. La lluita política és implacable, freda i moltes vegades ruin. Però de tant en tant, com avui a l’Aliança del Poble Nou, es posa de manifest que la companyonia partidària i el respecte polític pels adversaris no són conceptes buits de contingut sinó que es tradueixen en sincer i càlid homenatge.

Ara fa dos anys del traspàs d’en Joan Reventós. Com deia l’eslògan del acte d’avui ell fou pels militants/tes del PSC, amic, company i mestre. Jo també ho puc dir en primera persona.

A començament dels anys 70 jo estava en el moviment cooperativista. Primer a la Junta, i desprès a la Presidència de la Unió de Cooperadors de Mataró, vaig fer allà les meves primeres batalles cíviques públiques. En Lluis Brunet, ara President de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, i llavors President de la cooperativa La Sabadellenca, em va portar a la coneixença d’en Joan Reventós. Ens movíem en cercles de la cooperació de consum, avui pràcticament desapareguda, amb relacions amb altres sectors cooperativistes: de treball, habitatge, pagès,... És conegut el treball teòric que va fer Joan Reventós sobre el tema, i com d’aquí ens va animar a saltar al camp polític, cap al seu projecte de construcció de la força i la unitat socialista i del gran partit polític que hem esdevingut.

Avui a la sortida del acte amb en Josep Rius, un històric d’aquells temps i d’aquells temes, la seva dona, la seva filla i el seu cosí, hem recordat les reunions que fèiem ara farà trenta anys a casa seva, al carrer Bilbao, al mateix Poble Nou, a les que en alguna ocasió en havia acompanyat en Joan.

També avui, en el vídeo que ha obert l’acte s’ha glossat la passió d’en Reventós pels castellers. Ara estan molt reconeguts arreu a casa nostra. Fins hi tot els Capgrossos de Mataró son una colla capdavantera. Però als anys setanta més enllà del Camp de Tarragona era un fet pràcticament desconegut. Recordo una reunió, devia ser clandestina, a la seva casa prop del mar a Sant Salvador del Vendrell. En arribar el migdia en Joan va fer suspendre la reunió i ens va arrossegar a tots cap a la plaça a veure aixecar castells. Va ser la primera vegada que vaig sentir el só de les gralles i el crit de: “Terços amunt!”.

Avui, els nostres líders han glossat i reconegut la figura d’en Joan Reventós. Els històrics, en Raimon Obiols i en Narcís Serra. Els actuals, en Pepe Montilla, amb la cama tesa encara de la seva recent ensopegada de salut, i en Pasqual Maragall, que cansat de l’últim (que no el darrer) esforç estatutari d’aquesta passada nit ha confós en Salvador Seguí per l’Andreu Nin, i l’Alcalde Clos que seguint la nostra tradició municipalista ha obert l’acte.

Vull ressaltar el discurs d’en Raimon Obiols, crec que el que més hem aplaudit els assistents al acte que omplíem de gom a gom el vell recinte de l’Aliança. En Raimon ha perfilat dos elements d’en Reventós. Un: el del home que es proposa uns objectius, lluita per ells i els assoleix al marge del resultats personals que en treu. La unitat socialista, el fer del seu partit el referent polític més important del país, el reconeixement social que aconsegueix la seva obra al marge del reconeixement personal per a ell. No va ser President de la Generalitat, va ser moltes altres coses també importants, però el resultats de la seva feina son aclaparadors. Crec que ningú ho pot discutir. El partit que va encapçalar és el primer partit de Catalunya i governa arreu.

L’altra, la seva forma de fer política, amb la gent i al costat de la gent. Prenent les decisions que creu que s’han de prendre, encertant-les la majoria de vegades, errant-les d’altres, però sense patir tampoc pels resultats personals que li podien representar les seves accions.

Crec que alguna cosa d’aquestes em devia empeltar quant jo explicava que els Alcaldes no haviem de tenir por a l’hora de prendre decisions si n’estavem convençuts, ja que sols podiem perdre la cadira. Quina diferència amb les actituds, tantes vegades criticades amb raó, d’aquells que avant posen els rendiments personals a les decisions que han de prendre!!

Amb els ulls negats per l’emoció i el record.

Madrid, 22 de gener.

21 de gener, 2006

Foto-finish

Sembla que això de l’Estatut ja no dona per més. Sembla. Bé, en aquesta fase d’intentar un acord entre les forces proposants (el mal anomenat quatripartit) i el Govern i el seu partit abans d’anar a la Comissió Constitucional del Congrés.

Hi ha una sensació de cansament al carrer que no és que el tema el preocupi excessivament, però que sols sent parlar del mateix a les noticies. Declaracions, rèpliques, ara si, ara ni parlar-ne... Hi ha una evident tensió política provocada pels que volen aprofitar-se de la situació per treure’n rèdits. Les institucions, les administracions... Soroll, molt soroll que cal rebaixar, i neguits que hem d’assossegar si no volem estavellar-nos tots.

Sembla, reitero, que ja som a la “meta” d’aquesta etapa. Podrien entrar-hi tots el participants junts agafats de la mà. Ah! però aquesta és una imatge esportiva de “fair play”. I què os heu pensat que és la política? No, no crec que sigui possible. El que ara s’està couen és qui surt guanyador a la “foto-finish”. Algú s’haurà d’apuntar que va ser gràcies a ell que s’ha pogut arribar a aquesta carena ( per alguns, un pujol?) per poder continuar. Potser passarà allò de les etapes de muntanya del Tour de França en que el líder deixa guanyar l’etapa al que l’ha aguantat fins a dalt tot reconeixent el seu mèrit. El cert és que ningú voldrà sortir com a responsable de que no s’hagi pogut arribar.

Però, cal recordar-ho continuadament, sols és una etapa. El debat a la Comissió Constitucional, encara que hi vagi amb un acord tancat, haurà d’enfrontar-se amb les esmenes del Partit Popular i les temptacions de molts d’altres de tornar a intentar modificar el que s’ha acordat ara. Continuarà el soroll, cada dia, a cada avenç que es vagi fent. I no només a Madrid sinó també a Barcelona. Insatisfets, adversaris, i aprofitats n’hi continuarà havent a totes dues bandes. I quant s’acabi “Madrid”, torna al Parc de la Ciutadella i, si s’ha acabat bé, a consulta directa dels ciutadans, el Referèndum, on es posarà a prova cruament la representativitat de les forces polítiques catalanes. Hauran d’explicar què, perquè, com i quant han aconseguit, demanar l’aquiescència de la ciutadania,... i reeixir!!. Tot ben adobat, no ho oblidem, amb repics de timbals, trompetes apocalíptiques i fanfàrries diverses, amb só estereofònic.

I no reposeu pas. Si hi ha resultat anirà al Tribunal Constitucional, no ho dubteu. L’emoció assegurada fins al final. Si ens en sortim...

I pel bé de l’empresa
és indispensable estar assabentat
que a la fi de la proesa
serà una sorpresa
el seu resultat.

Hi ha un bon tros entre el somni i la realitat.

J.M.Serrat
. “Per construir un bell somni”. 1989.

Ens espera un any dur.

Mataró, 21 de gener.

Tensió/Temprança

Quasi bé era ja mitja nit i arribàvem al final de la tertúlia (La Nit, COMRàdio). Un oient va telefonar esverat que com era possible que l’Audiència Nacional paralitzes el retorn del “Papers de Salamanca”.

Tant el moderador, en Ramon Miravitlles, com jo mateix el vam intentar tranquil·litzar dient-li que no, que era el Tribunal Constitucional que sols havia admès a tràmit el recurs de la Junta de Castilla y León sobre la Llei de devolució dels esmentats “papers” i que no hi havia possibilitats de que prosperés el recurs. Però el oient tenia raó, i li vam haver de reconèixer. No sabíem que mentre fèiem el programa havia saltat la noticia de la decisió de l’Audiència Nacional.

Consulto el Fabra:
Tensió: acció de tibar o estirar fins a la rigidesa.
Miro també el Casares:
Tensión: Estado de un cuerpo, estirado por la acción de fuerzas que lo solicitan.

Per temprança no m’escau, pel que vull dir, el que posa el Fabra que parla dels plaers sensuals.
Al Google trobo una definició que em va millor a la pàgina de Las Siervas de los Corazones Traspasados de Jesús y María.
Templanza: virtud cardinal que hace que frenemos las pasiones bajas.

Doncs això. Front a tensió, temprança.
Mataró, 21 de gener.

17 de gener, 2006

15 de gener, 2006

Caravaggio

Caravaggio. Santa Catalina d'Alexandria. c.1597
Últim dia de l’exposició “Caravaggio i la pintura realista europea” al M.N.A.C. Sort que hi hem anat tant bon punt han obert al matí. A l’hora de sortir, al migdia, la cua donava la volta al Palau Nacional. Potser perquè era diumenge, potser perquè sempre esperem al darrer moment, potser perquè la mostra s’ho valia...

Les representacions de caps tallats sembla que agradaven força. Encara que el desconeixement de l’Antic Testament, la mil·lenària historia del poble dels hebreus, pot fer-ho incomprensible a les generacions més “modernes”.

Mataró, 15 de gener.

SEAT*

* (article per Capgros.com)

Vaig veure l’anunci del Seat Ibiza per Televisió i vaig quedar garratibat. Entrant a la pàgina web de Seat pots veure l’anunci complert: “La sorprendente historia de la hormiga y la cigarra” Resumit: Juan estudia, s’esforça, aconsegueix feina, prospera i es compra un Ibiza. Mentre que Pedro, toca la guitarra a casa seva, toca més música, toca i toca, descansa de l’esforç(vagueja), y també es compra un Ibiza... sense pagar res d’entrada i li regalen 6 quotes. Sensacional!!

Quin missatge es dedueix de l’anunci?: Que no t’hi matis, tio!! Bon rotllo!! No pateixis, t’ho posem fàcil, ja pagaràs!!.

Però, quins valors vol transmetre aquesta empresa? No s’adonen del que estan col·locant a les cases? I els amos d’aquesta marca son alemanys!!

Fa pocs dies (27-12-05) a la tertúlia de COMRàdioLa nit” vam parlar del tema del ERE (expedient de regulació d’empresa) que aquest dies està vivint la SEAT. Es posava sobre la taula a debat la insensibilitat amb que s’havia fet: les dates nadalenques per comunicar-lo, el tipus de treballadors afectats, la pròpia forma de comunicar-ho... Quelcom de tot això a portat cua desprès del 22 de desembre, i els mitjans de comunicació se’n han fet ressò.

Vaig manifestar que aquesta forma de procedir no era més que una altra expressió de la deriva en que, a la meva manera de veure, està immensa aquesta empresa que històricament a estat un dels vaixells insígnia de la indústria catalana i espanyola. És evident, des de fa un quant temps, que els dirigents de la matriu que és Volskwagen, el principal grup automobilístic europeu, no encerten, o no han trobat, el paper que SEAT ha de tenir en el grup, quins productes volen fer-li fer, i a on volen situar la seva producció en un mercat saturat i enormement competitiu. Sembla que els darrers llançaments no han aconseguit les fites que esperaven i posen de manifest aquestes mancances i així els hi ha anat.

Desorientació, insensibilitat, i en aquest marc, l’anunci amb el que començava l’article denota frivolitat i passotisme. Diuen que han canviat al Director comercial, crec que algun cap més s’hauria de posar sota la destral. O, és que sols han de rebre els treballadors? Les xifres són eloqüents: L’any 2005 el grup Volskwagen va vendre 5,24 milions de vehicles, dels quals 422 mil corresponen a SEAT, un 8,05% del total. Però resulta que aquest any 2005 el grup va augmentar les seves vendes un 3,2%, mentre que SEAT les va reduir en un 4,5%. Això vol dir que l’any 2004 el percentatge de la indústria catalana sobre el conjunt va ser del 8,7%. Es a dir, que SEAT va endarrera com els crancs, i camí de ser poc rellevant pel conjunt.

Amb aquest panorama no crec que sigui gaire difícil augurar res de bo pel futur. I aquest si que és un bon problema per dedicar-hi hores i esforços.
Mataro, 14 de gener.
P.E. Acabo de llegir que en Montilla i en Rañé van cap a Wolfsburg dilluns que ve. Bien!

14 de gener, 2006

Bestieses

Puix que parla en català, Déu n'hi doni bo.

El murri d’en Joan Fuster va corregir-ho: Puix que parla en català, vegem que diu.

I si alguns s’apunten a dir bestieses, com els altres, llavors “ni cas”, ignoreu-los també.

11 de gener, 2006

Ingenio (a manera de rapport)


Volo a Gran Canària per a conèixer de primera mà la realitat del municipi de Ingenio. Participo a l'Ajuntament en una reunió amb altres Diputats en la qual la Corporació ens presenta la seva problemàtica.
(foto: La Província. 10/01/06)


Amb uns 26.600 habitants i uns 38 Km2 d’extensió, aquest municipi ocupa en la circular illa canària la superfície d'un sector el vèrtex del qual està en el centre i la base, d'uns 3 Km. d'amplària, està en la costa del “Naciente”.


I aquí està el problema, ja que en aquest espai físic se situa l'aeroport de Gran Canària, just al costat de la base aèria militar de Gando que limita amb el mar, amb l'ampliació ja programada d'una tercera pista que permeti la seva utilització simultània amb les ja existents. La reserva d'aquesta ampliació, més les afectacions aeroportuarias i radioelèctriques que comporten aquest tipus d'instal·lacions impossibiliten qualsevol desenvolupament urbanístic de la zona litoral i representen un limitació important per al municipi. Cal afegir que la part interior, el con del terme municipal, està protegida dintre d'un espai qualificat com Reserva Natural Especial.

El cas és clar. Hi ha una inadequació entre la realitat administrativa local i la ubicació en la mateixa d'unes instal·lacions d'àmbit superior, illenc, o fins i tot nacional. El municipi va néixer a principis del segle XIX quan la seva població es va independitzar del que formava part i es va segregar. Llavors no havia a Canàries, ni en qualsevol altre lloc del nostre entorn polític, instal·lacions d'àmbit superior al municipal que afectessin negativament la vida local. I així va anar durant molt temps. No obstant això la dinàmica econòmica i social de la segona meitat del segle XX va trastocar aquesta realitat que en molts casos venia d'allò més profund dels temps.

Declivi i/o desaparició de les activitats econòmiques i formes de vida ancestrals, noves formes i mitjans de comunicació, mobilitat de persones, béns i serveis a un nivell mai vist anteriorment van desllorigar les estructures administratives tradicionals. Aquestes estructures havien sorgit en el seu moment per a donar les respostes adequades que es precisaven llavors. Els concejos, cabildos, municipis, províncies, fins i tot, nacions i estats…, es van anar creant, modificant i/o adaptant segons les necessitats que s'anaven requerint. Totes aquestes construccions administratives – per a governar les comunitats – estan avui en entredit perquè les comunitats han canviant substancialment respecte aquelles que les van originar. Sense anar més lluny de la realitat que motiva aquestes línies, les comunitats físiques i socials del Sud de la illa de Gran Canària: Playa del Inglés, Maspalomas, Meloneras,…, casen bastant malament amb la típica estructura municipal (San Bartolomé de Tirajana) derivada de l'Estatut de Calvo Sotelo de l'any 27. Les competències, els recursos de tot tipus, els procediments, les normes, han d'adaptar-se als temps que corren.

Però les estructures mentals dels ciutadans/anas i les visions polítiques són molt poc inclinades als canvis. És evident que no hi ha a la vista possibilitats de construir un nou mapa administratiu local, encara que la reeixida experiència de l'Estat de les Autonomies ens podria fer més atrevits. No sabem què fer amb les províncies, hi ha intents no massa reeixits amb les comarques, hi ha paleses disfuncions municipals. Algun altre exemple com l'acceptació d'una nova moneda, l'euro, o l'extensió dels tanatoris –en un exemple molt especial i distant dels anteriors- també podria estimular-nos. No obstant això, encara recordo les enceses reaccions i passions que va suscitar a Catalunya l'informe Roca que es va atrevir a impulsar Durán i Lleida en la seva breu etapa de Conseller de Governació de la Generalitat.

Tornant a Ingenio, l'Alcalde i la Corporació van posar últimament les seves esperances en una proposta que va presentar el Senat per a augmentar la participació dels tributs de l'Estat per a aquells municipis com el seu que estiguessin afectats per instal·lacions d'interès general. Quan la proposició, impulsada en el Senat pel PP, va venir a debat al Congrés dels Diputats em va correspondre a mi, en nom del Grup Parlamentari Socialista, “tirar-la baix”, és a dir, argumentar el seu rebuig.

En el debat vaig basar la meva argumentació en diversos aspectes. Els més importants: No podem anar adaptant lleis generals a les casuístiques concretes que es poden donar. Hi ha més de 8.000 municipis a Espanya. No es pot anar corregint ara la lletra a) del punt 1 de l'article 124 del R. D. legislatiu 2/2004 pel qual s'aprova el text refós de la Llei reguladora de les Hisendes Locals perquè hi ha 10 o 20 municipis que tenen un problema, i demà un altre apartat, i demà passat un altre segons vagin sortint problemes. Casuístiques diverses i variopintes en el món local, puc dir per la meva experiència municipalista, que n’hi ha moltes i complexes.

Tampoc crec que es resolguin problemes com els plantejats amb més recursos econòmics incondicionats. Caldria analitzar si els canvis proposats –córrer cap amunt l'escala de l'índex de població dels municipis afectats a l'efecte de la participació en els ingressos de l'Estat- ajuden en alguna cosa. Tinc algunes reserves sobre les quantitats resultants que es remenen en aquest cas. Encara que, certament, menys dóna una pedra. No obstant això, el tema plantejat a Ingenio: limitació al creixement urbà, pèrdua d'oportunitats, pol·lució acústica i ambiental, servituds vàries,…, no crec que només sigui de més diners.

Crec de justícia que les Administracions que prenen decisions que impliquen a unes altres, perjudicant-les, han de buscar la fórmula per a compensar-les. No és de rebut en nom d'un interès general i superior avasallar a Administracions més febles, i més tenint en compte la falta de voluntat política d'encarar els problemes reals de fons. Si la illa en el seu conjunt (i el Cabildo com expressió polític-administrativa de la mateixa), la Comunitat Autònoma de Canàries, AENA, com expressió de l'Administració de l'Estat, creuen convenient establir un aeroport, o la seva ampliació, en un municipi concret, no pot ser aquest qui posi traves i mediatitzi amb les seves decisions l'interès general, però tampoc pot acceptar-se que la decisió es prengui, no ja sense escoltar-li que això suposo que ja no pot discutir-se (encara que de vegades s'oblidi, o menyspreï), sinó sense establir la deguda i puntual compensació que no necessàriament ha de ser exclusivament pecuniària.

En el cel, entre Àfrica i Europa, 10 de gener.

07 de gener, 2006

L'emigrant

No vaig entendre perquè en el 2005 al renovat (?) acte de celebració oficial del 11 de setembre, amb pretensions noucentistes, es va incloure la cançó tradicional catalana “L’emigrant” (A. Vives / J. Verdaguer).

Aquesta cançó va representar quelcom a la Catalunya de finals del segle XIX i començaments del XX quant molta gent va anar a fer les Amèriques intentant buscar millors perspectives personals que les que se’ls oferien aquí.

Ara, al revés, és ben conegut que ens hem tornat una terra d’immigrants, de gent que d’arreu del món, principalment del món pobre cal dir, arriben a Catalunya per guanyar-s’hi la vida. Per això em sembla anacrònic mantenir “L’emigrant” com una cançó destacable, al menys institucionalment, a no ser que es parli d’una Catalunya que ja no és, que potser és on estan alguns.

M’arriba, però, la noticia del meu germà Jaume que ja fa temps va anar a guanyar-se la vida a Mèxic que li han atorgat la residència definitiva com a immigrant. Els tècnics tèxtils poden continuar guanyant-se les “garrofes” en el llocs on encara hi ha empreses com les que hi havia aquí temps enrera. Alguns d’ells ja treballen a la Xina...

06 de gener, 2006

Montilla al Maresme

Visita del ministre Montilla al Maresme. Ja fa dies, des del Gabinet del ministre em van demanar que els proposés quins punts d’interès podrien haver-hi pel ministre d’indústria en un possible visita seva a la comarca. Ell disposava de poc temps, tant sols unes hores d’una tarda. Calia, doncs, seleccionar molt. Vaig pensar en els temes que marquen l’acció política del seu ministeri. El recolzament als sectors econòmics madurs, que són els que tenim a la comarca, i també, a les accions d’internacionalització empresarial, l’esforç exportador, les actuacions en recerca i desenvelopament i les iniciatives en l’àmbit de les noves tecnologies.

D’aquest element en va sortir una primera llista, que degudament polida amb els aspectes logístics dels desplaçaments, va quedar finalment reduïda a tres visites a experiències concretes, més una reunió orgànica amb els quadres del PSC a la comarca al acabar.

Vaig proposar, prèvia consulta als possibles afectats, anar a visitar la fabrica de DOGI del Masnou, malgrat que també hagués estat bé anar a la Pulligan de Canet de Mar. Ambdues empreses, dels sector tèxtil, es caracteritzen per haver assumit els reptes de la internacionalització de l’economia, però El Masnou venia més de camí. DOGI és una indústria de producció de teixits especials per confecció de roba interior que encapçalada per la segona i la tercera generació de la família fundadora, els Domènech, disposen de factories a Alemanya, Xina, les Filipines, Tailàndia, i properament, ens van explicar que obriran a Sri Lanka. De una petita fàbrica a El Masnou al món. Estan a la borsa, la família Domènech s’hi juga els seus capitals, i són volguts com a “partners” per gent de tot arreu. Ara estan portant a terme una ampliació al propi El Masnou en una operació que l’Ajuntament, com no pot ser d’altra manera, veu amb bons ulls.

La segona visita fou a Cristalleries de Mataró, la veterana cooperativa (l’any passat va fer 85 anys) que està fent un gran esforç per continuar al mercat. No fa gaire l’Alcalde Barón em va dir que em volien veure per parlar d’un tema de la Seguretat Social. Vaig quedar impressionat quan em van explicar el que estaven fent en exportació, quasi bé el 80% de les seves vendes, i els temes d’innovació que portaven a terme sobre nous productes i processos. En Joan Trullén ja en sap alguna cosa. El ministre fou rebut per la plana major de la cooperativa, i ironies de la vida, en absència del President que estava malalt, va fer els honors el vice-president Vicente Manrique, conegut heterodox socialista local que més d’un maldecap orgànic i cívic ens ha donat. L’amic Josep Isern, que fa les funcions de director, vell conegut del moviment cooperativista des de fa més de trenta anys, estava entusiasmat pel que representava per la moral de la empresa i dels seus components la visita del ministre.

(foto: Capgros.com)

La comitiva anava amb retràs respecte l’horari previst. Ja se sap, a “uña de caballo” i malgrat tot emprant més temps del previst a cada visita (no vam poder acceptar el piscolabis que ens havíen preparar els de Cristalleries), el retard va afectar a la darrera que fou a les dependències de l’IMPEM de l’Ajuntament de Mataró per que l’Alcalde i el Consistori expliquessin l’estat del projecte Tecnocampus. Aquest projecte el vam llençar des de l’Ajuntament ja fa uns quant anys per incorporar la ciutat a la revolució de la societat de la informació. Inicialment va ser molt mal comprès tota vegada que no era tangible físicament. Bé, en l’era digital això no hauria d’haver estat un problema, però l’escassa visió prospectiva de molts dels crítics i el sectarisme polític va comportar-ho. Precisament, quant em van explicar per primera vegada des del Ministeri el Plan Azanz@ que és el programa estrella del actual Govern per aquest any 2006 en aquest camp vaig tenir el convenciment que fa cinc anys a Mataró vam ser pioners en la matèria ja que els seus continguts eren els que havíem preconitzat temps enrera des de la nostra voluntariosa i escassa capacitat administrativa.

(foto: Capgros.com)

Un element d’última hora va a venir a desfer l’apressat programa que s’havia elaborat. La visita del recentment escollit President de Bolívia, Evo Morales, a Espanya va comportar que el ministre hagués de tornar aquella mateixa tarda a Madrid per participar primer en la recepció oficial que se li feia i ja ben de nit tenir una trobada de treball amb ell ja que els interessos empresarials espanyols aquell país son importants. Per tant, l’explicació del Tecnocampus es va haver de fer a peu dret sense temps a profunditzar massa ni poden el ministre parlar amb els representants cívics, empresarials i sindicals de la ciutat que eren presents amb qui hagués pogut tenir un interessant canvi d’impressions sobre el tema a ras de terra, no a les alçades que està acostumat.

Lògicament, també es va haver de suspendre la trobada amb la Comissió executiva comarcal del PSC, programada al Centre Cívic del barri de Rocafonda, a tocar dels indrets de les dues darreres visites. Bé, haurà de quedar per acabar la visita un altra vegada, si l’Estatut i l’OPA sobre Endesa li deixen temps. Aprofitant que aniré en la delegació que l’acompanyarà a Argelia a finals de mes, intentaré, si és possible explicar-li el que falta i intentar que torni. Difícil ho veig.
Mataró, 5 de gener.

02 de gener, 2006

01 de gener, 2006

L'origen del món


Remake del conegut quadre de Gustave Courbet "L’origen del món” (1866).
Vet aquí perquè el francesos van votar “Non” al referèndum europeu. Ells ho volen “à poil”!
Mataró, 1 de gener.