26 d’abril, 2011

El Sant Jordi d'enguany.

Aquest passat Sant Jordi la realitat ha tornat a guanyar als tòpics. Negres auguris planejaven sobre la festa. La coincidència amb el dissabte de la Setmana Santa va portar alguns a preveure una diada deslluïda. La gent estaria de vacances, lluny de les ciutats, tothom a la ruralia o a les platges. O estaria per altres coses, no sabien però pas quines. La crisi, també la crisi, com si estiguéssim al fons del pou. El possible mal temps, com si fos el primer any que plou aquest dia de primavera.

Res de res. Que s’ho facin mirar tots els xerrameques i bocamolls que van fer tan “brillants” pronòstics i que no la varen encertar gens. Que aprenguin la lliçó, que callin una miqueta i ens deixin més tranquils! Més gent que mai va aprofitar la ben entesa de major disponibilitat per omplir a vessar els nostres carrers curulls de llibres, de roses i de festa. Probablement millor que altres anys més laborables.

Ara, d’aquí no cal deduir la necessitat de fer-la festiva. Ja ho és per ella mateixa.

Mataró, 25 d’abril.

25 d’abril, 2011

La Alhambra.


Estan restaurant i arreglant el conjunt de la font del pati dels lleons. Les figures dels lleons ja estan enllestides i les varem poder veure a una sala contigua, exposades amb una visió explicativa.

Sembla mentida el que varen aconseguir en aquests palaus amb els senzills materials emprats: guix, fusta, rajoles, totxanes,.... També és sorprenent que desprès de tant anys encara es mantingui en acceptable estat de conservació. Ara, en els darrers temps, es comprèn el seu manteniment (fins i tot l’entrada restringida), però durant molts anys, segles, segurament va estar objecte d’incúria, sinó de saqueig.

El complex, la fortalesa, els palaus, encerclats per muralla, els jardins una mica més enllà, separat del poble que vivia a l’altra costat del barranc i que veia, però no tocava,  el poder i la riquesa allà dalt. L’aigua, omnipresent, els venia de prop, sense problemes, dels cims nevats que s’aixequen darrera.

El fenomenal palau de Carles V, en mig del recinte, marca el contrapunt de poder amb el seu estil i força. La decadència dels uns i l’empenta dels altres. De dominadors a dominats i viceversa, remarcant-ho.

Mataró, 25 d'abril.

... que todas las primaveras/ anda pidiendo escaleras ...


Mataró, 25 d'abril.

Dale limosna, mujer ...


--------------------------------------------------------------------------------------

A La Alpujarra.

--------------------------------------------------------------------------------------


La Calahorra.

---------------------------------------------------------------------------------------

De la “Costa Tropical”, cap imatge. Quin horror!!


Mataró, 25 d'abril.

24 d’abril, 2011

Crònica de la reconquesta.

La imatge era eloqüent, ben expressiva.

Divendres Sant a la tarda, a l’hora de l’ofici de Tenebres, de la Mesquita Major de Granada sortien grupets de dones mores arreglades, sense ostentació, vestides de “diumenge” (ara ja no es porta això de anar vestit de “diumenge”), ja que el divendres és el festiu mahometà.

L’edifici de la mesquita i el pati del davant estaven ben cuidats, tot contrastant amb la contigua església de San Nicolás tancada (en aquesta diada cristiana) i abandonada. Les herbes creixien a les seves teulades i els finestres estaven mig desballestades amb vidres trencats.

Al davant de l’església, el mirador que porta el seu nom al capdamunt de l’Albaicin amb les famoses vistes a la Alhambra ocupat per un “mercadillo” de hippies i gitanos entremig d’una munió festiva de turistes i visitants.

Algun expert en màrqueting hauria d’explicar al bisbe catòlic corresponent el què se’n deriva d’aquesta imatge. Potser també ho hauria de fer a les autoritats politiques civils que tant els agrada mantenir la pervivència de les tradicions religioses. Bé, el que se’n deriva per ells. Per mi sols és una constatació.

Més de cinc-cents anys desprès de la conquesta de Granada pels Reis Catòlics que culminava la Reconquesta es dóna una paradoxal imatge.



Prou que m’hauria agradat a mi fer aquesta fotografia, però ni en sé ni hi era en aquell moment. L’he tret d’un recent article de Hoyesarte.com

Mataró, 24 d’abril.

16 d’abril, 2011

Una nova visió.

“Pot ser que el cicle actual es contempli d’aquí un temps com el de la consolidació d’una nova generació central de l’estructural electoral a Catalunya: la d’aquells que no van viure la transició, convertits ja en pares i mares, “nadius” demòcrates, deslligats sentimentalment de l’èpica antifranquista, tant desencantats i desconfiats envers la política com els seus pares, però amb un nivell superior de formació i d’informació, els primers habitants de la nova “societat líquida”, individualitzada i de consum instantani, la primera generació escolaritzada en la immersió lingüística, protagonista del “boom” immobiliari i de la crisi, que ha viscut (i en part protagonitzat) la “normalització” electoral del PP i de l’independentisme, amb un tipus de vot menys fidel i més compulsiu, que no encaixa en els esquemes que hem utilitzat fins avui.”

L’anàlisi de l’Oriol Bartomeus és cabdal per comprendre què està passant en el comportament electoral dels ciutadans/es de Catalunya manifestat en els resultats de les darreres eleccions autonòmiques.

El resultat de l’anterior procés electoral, el de les generals del 2008, (deixem de banda les europees del 2009 per la que seva escassa rellevància encara que ens sàpiga greu) va venir molt determinat per dos factors que ara s’han esvaït. La situació econòmica excel·lent, ja que encara no era explícit el que ens venia a sobre (enllaço amb l’evolució del creixement del PIB per justificar-ho) i la por, a Catalunya, de l’alternativa que representava el PP (com ja vaig manifestar al seu moment). No va ser una victòria d’en Zapatero i dels socialistes sinó probablement més un vot a favor de qui que podia comprendre la nostra situació i aspiracions que altra cosa. No es va creure correcte aquest anàlisi. Bé, així ens va.

Ara estem en una nova situació política, però també -com posen de manifest els articles de l’Isidre Molas i l’ Oriol Bartomeus al darrer número de la revista de la Fundació Campalans- una nova situació social respecte a aquella que potser ens havíem entestat en no voler veure i acceptar.


Piràmide d’edat dels nascuts a la resta d’Espanya i del total de població (2009)


Jo pertanyo a la cohort dels 60 als 64 anys que és la que té percentualment més gent nascuda a fora, a cop d’ull meitat i meitat. Desprès, els trams són cada vegada més grans en quantitat fins arribar als de 30 anys, però cada vegada en ells hi ha menys gent forana, fet que comporta una forta davallada percentual fins a la seva pràctica desaparició dels de vint anys en avall.

Moltes vegades he parlat de l’evolució de la immigració d'altres espanyols a Catalunya dels temps del franquisme acabada a començaments dels 70 del segle passat. Ja han passat 40 anys, dues generacions. Els darrers joves que varen venir ja són avis, i els més grans ja estan enterrats, aquí, cara al mar. El manteniment del folklore d’altres terres cada cop és més prim i cada cop té menys arrelament social. Es va esllanguint. No pot ser d’altra manera. És llei de vida. Cal respectar les sentides manifestacions dels grans vinguts d’altres terres (per cert, ara comença el cicle andalús). Però, a més de saber la seva artificiositat ( “Procesiones sin curas, ferias sin señoritos, romerias sin santuarios”, que deia ja fa molt temps l’antropòleg Manuel Delgado), hem de saber de la seva gradual i previsible desaparició, o la seva marginalitat.

Cal dirigir-se als catalans reals, que tampoc en la seva majoria són “carlins” com es posa de manifest una i altra vegada malgrat l’eixordadora cridòria que alguns manifesten, sinó ciutadans/es d’un temps que acceleradament ens porta cap al racó de món que anirem esdevenint els europeus sí no ens desempalleguem de la nostra vella història, de les nostres velles històries.

Consegüentment, en el socialisme, els seus quadres i els seus militants han de ser uns altres, no sols o exclusivament en les persones sinó sobretot en les mentalitats.

Mataró, 15 d’abril.

15 d’abril, 2011

Gerard.


Diu que serà un nen.

Mataró, 15 d'abril.

14 d’abril, 2011

Tòpics i demagògia- i 3.

Torna a França el debat sobre les relacions socials derivades del increment de la presencia de practicants musulmans. Es diu que el rebrot del debat obeeix a motivacions electorals.

A d’altres països no ens escapem tampoc d’aquest debat. Islamofobia, rebuig, tolerància, integració, barreja ... conceptes que es posen sobre la taula de la convivència social i de la unitat civil de la col·lectivitats i que uns llencen contra altres.

He de dir que no em sorprèn el debat, i sí em sorprenen els recels dels progressistes i de l’esquerra en general a que es produeixi. Crec que el que s’està discutint és precisament la pervivència i la vigència dels valors laics i republicans que han, teòricament, caracteritzat la construcció política i social de la societat francesa moderna i en la que molts ens hem emmirallat.

A veure: Persones provinents d’altres cultures (religió, costums, tradicions, comportaments,...) que costa de respectar ( o és acceptar?) des dels nostres valors, ja que tenen elements molt qüestionables, s’estableixen entre nosaltres, volen mantenir elements importants d’aquelles seves cultures i ens demanen que els hi acceptem.

Què hem de fer? Adaptar-nos nosaltres (amb renuncies)? Adaptar-se ells (amb renuncies)? L’adaptació és integració?, o dissolució? Hi ha entremitjos? Podem conviure en diversitat?, llavors, quina norma preval? Hem de fer veure que no passa res? Anem cap endavant segons la nostra història, o fem passes endarrere?: Educació dels fills/es, paper de la dona, estructures familiars, paper social de la religió, ... No, si la vestimenta és el de menys! Folklore i tradicions, imperi de la Llei?

El debat és molt seriós i important per la nostra convivència social, pel que hem construït, pel que hem de continuar construint. No és pas la primera vegada que me’n ocupo.



Mataró 14 d’abril. Aniversari de la proclamació de la II República.

13 d’abril, 2011

L'última intervenció.

Vés a saber. Hi ha possibilitats que, avui, la meva darrera intervenció a la tribuna del Congrés potser sigui realment la darrera.

Es tractava del debat al Ple del dictamen de la Comissió Mixta per les relacions amb el Tribunal de Comptes relatiu a les propostes de resolució sobre la declaració realitzada pel Tribunal de Comptes sobre el Compte General de l’Estat de l’any 2008. Era el tercer i definitiu round sobre el tema.

Dels temes de la meva Comissió, vaja, de la Comissió de la que en sóc portaveu en nom del meu grup parlamentari, aquest debat anual és l’únic que va al Ple. No crec pas que en aquest mandat ja en vingui un altre. Els comptes del 2009, que ara està treballant el Tribunal de Comptes, no estarà enllestits fins a finals d’aquest any i quan l’hauria de analitzar la Comissió Mixta ja s’haurà acabat el mandat. Les Corts de la IX legislatura estaran dissoltes.

Potser tindré alguna oportunitat de defensar algun tema menor d’economia que les responsables d’aquella Comissió m’encarreguin. Veurem. En tot cas, pel que fa a la presentació de la feina de la meva exclusiva responsabilitat, ja he acabat el mandat al Ple. Evidentment, en Comissió, queden uns quants mesos encara, sis de feina real, si no s’acaba el mandat abruptament abans. Recta final cap a la sortida.

La defensa de la proposta que la Comissió elevava al Ple en relació a les CGE ’08 l’he fet en tres vectors.
1.     El reconeixement de les característiques de l’any analitzat, el primer de la crisi. Els menors ingressos realitzats sobre les previsions pressupostaries que es varen fer el 2007 i les majors despeses per afrontar la situació durant el 2008 varem provocar el canvi de sentit dels superàvits dels quatre anys anteriors per un dèficit que ara ja sabem que es perllongarà en els anys posteriors. Aquí estem.
2.     Les 55 propostes de resolució presentades en el dictamen que recullen la majoria de les propostes que els grups parlamentaris van fer en el debat a la Comissió. Des del GPS,  l’acceptació de la integració de la majoria de propostes efectuades obeeix al convenciment de recollir totes aquelles propostes de millora que des de opinions polítiques diverses es pretenen. Cal que la ciutadania trobi reconegudes totes les aspiracions a aconseguir una millora en la presentació i garantia de fiabilitat dels comptes públics.
3.     El reconeixement de les millores que s’han fet en els darrers anys, concretament des del 2004 fins el 2008, que són els anys analitzats en aquesta legislatura. La IGAE va incorporant millores, el Govern  també va incorporant propostes i suggeriments del Tribunal de Comptes i de la Comissió Mixta any darrera any. Cal reconèixer i dir-ho. Que ho diguem conjuntament ha de donar confiança als ciutadans/es i, més enllà, als omnipresents “mercats”.

Set minuts per explicar-ho són molt pocs, escadussers, però és la forma de treball que hi ha a la Cambra. Crec que hem fet el nostre comés i la votació el reflecteix. El dictamen ha estat aprovat amb els vots a favor de tots els diputats presents.

Madrid, 13 d’abril.

09 d’abril, 2011

Tòpics i demagògia-2.


Nova turmenta en un got d’aigua a causa dels suposats “privilegis” dels càrrecs públics. Ara són els viatges dels eurodiputats. Que si han de volar en turista en lloc de com ho fan fins ara que és en primera classe. Proposta d’un eurodiputat comunista portuguès que fou rebutjada.

Ràpidament les direccions d’alguns grups, entre ells el meu per boca d’en López Aguilar, davant la cridòria mediàtica tòpica i demagògica, han dit que feien marxa enrere, esporuguits, sense plantar cara per explicar el tema.

N’he llegit de gruixudes, dites per qualsevol plumífer, o contertulià, pretesament indignat. “On s’és vist ! Amb la que cau i aquests senyorets/es amb privilegis”. Visca pels demagogs!

Crec que l’explicació més senzilla – i aquesta l’he fet servir avui a un parell de ràdios- és la de la pròpia categoria dels bitllets. Aquell que agafa un avió, dos o més, cada setmana per anar a exercir una feina de responsabilitat -bastant lluny de casa seva- no va a fer de “turist”. Va per “business”, o “affaires”. Vaja, per treball. Home, demanar que els que treballen d’aquesta forma vagin habitualment una mica còmodes no és pas demanar massa, i més quant segurament moltes vegades ho aprofiten per preparar la seva tasca, allà o en els seus indrets d’origen.

Cal exigir que facin bé el seu comés, que no abusin de les condicions del seu treball per aprofitar-se’n. Però, a menys que vulguem menystenir el seu paper (i alguna cosa hi ha d’això en la polèmica) hem de proporcionar-los unes adequades condicions de treball. Són 736 persones que representen per elecció democràtica als més de 500 milions d’europeus. Una mica de respecte. No ens ho creiem massa, no, això d’Europa.

Precisament, sobre la seva feina. Un dels darrers encàrrecs que se’m va efectuar al Congrés dels Diputats fou de portar en nom del GPS la transposició d’una directiva europea relativa a determinats aspectes del sistema financer. Productes, titulitzacions; capital, fons híbrids; coordinació d’autoritats estatals en la matèria, supervisors;  transparència i publicitats de retribucions dels executius. Era molt tècnica però, tal com vaig dir a la tribuna la setmana passada, necessària per intentar controlar una mica aquest sector. Regulació, estàvem parlant de regulació, que no se’n vagi de les mans més encara del que ha passat darrerament i ens ha portat allà on estem.

Mataró, 8 d’abril.

08 d’abril, 2011

Tòpics i demagògia.

Un munt de notícies que podríem qualificar així destacades pels mitjans aquests dies. Tampoc res de nou. Anem a veure.

En les explicacions que faig de la hisenda pública local sempre dic que els ingressos per multes son exaccions que l’administració fa, i els contribuents paguen voluntàriament, a causa de la transgressió lliure d’alguna norma. Els que no són transgressors no “apoquinen” res, per tant el pretès afany recaptador de les administracions no existeix.

Retallo la noticia del diari, tal com surt,  ja que m’ha sorprès.

“Aprofitant la discussió sobre la velocitat, Aregio ha insistit que estan preparant una redistribució dels radars i ha revelat que en els últims tres anys un dels cinemòmetres de la xarxa viària catalana ha recaptat cinc milions d'euros. "És un dels candidats a ser ressituat", ha avançat.”
És el recentment anomenat Director General de Trànsit del Govern dels “millors”, Joan Aregio, qui fa aquestes declaracions. Ve del món local, si mal no recordo va ser President de la Diputació de Tarragona.
Cinc milions, en tres anys....? En un lloc destacat a tots els mitjans?
Fa poc vaig pagar una de multa d’aquestes. Un diumenge al matí (anava al Consell Nacional del PSC) vaig entrar a Barcelona per la Gran Via, passat el Besòs, a més de 70 km/h en un lloc assenyalat a màxim 50 km/h. Em varen caure 100,-€, que pagats de seguida es varen quedar en 50,-€.
No sé si el Sr. Aregio quan parla de recaptació vol dir multes imposades o multes cobrades. Tampoc sé si fa referència a multes d’aquest import o, ja que la seva responsabilitat és d’un altre àmbit que el local, les seves multes són diferents. Però bé, fem el supòsit de multes com les de l’Ajuntament de Barcelona i pagades religiosament (?) pels infractors als primers vint dies.
Cinc milions d’euros fets de cinquanta en cinquanta són unes 100.000 multes. Com que diu que s’han fet en tres anys vol dir en 1.095 dies (tot suposant que no hi hagi cap any de traspàs). És a dir, que en promig per aquest punt es poden haver posat..., unes 91 multes diàries. Ara bé, quants vehicles hi ha passat per aquest punt? Bé, en el meu cas, cercant les IMD (intensitats mitges diàries) segons l’anuari de trànsit de l’Ajuntament de Barcelona per aquell punt -en que vaig ser degudament multat i em vaig convertir en contribuent voluntari de la Hisenda local- hi varen passar l’any 2009 uns 115.000 vehicles, diàriament!
Bé doncs, per fer 5 milions d’euros en tres anys de recaptació a l’entrada de Barcelona, sols caldria que un 0,08%, o si voleu, un 0,8 per mil dels conductors de vehicles fossin maldestres com jo aquell dia.
Crec que cal repassar les dades, deixar-se d’esgarips i de sensacionalismes. Descriure les coses millor i, sobretot, explicar què impliquen els comportaments voluntaris dels ciutadans i la necessitat de les sancions per corregir aquells que són inadequats. Al menys així m’ho sembla a mi.

Mataró, 8 d'abril.

03 d’abril, 2011

Ja tenim “pato cojo”.

El President Rodríguez Zapatero va anunciar ahir al Comitè Federal del PSOE que no serà de nou candidat a les eleccions general que s’han de celebrar l’any que ve. La decisió estava cantada, l’anunci, ahir, no tant.

Hi ha dues maneres d’abandonar els càrrecs de responsabilitat en política. L’una, per que et treguin: els electors en unes eleccions, o els que t’hi han posat (les Cambres legislatives, el teu partit); l’altre, per que te’n vagis voluntàriament. Aquesta darrera pot produir-se d’una forma natural, al final del mandat pel que tens responsabilitats o, més o menys sorpresivament, o previsiblement, per alguna causa, sense acabar-lo el mandat. Alguna cosa en puc explicar personalment.

Desprès de moltes especulacions i xerrameques, la nou de la política mediàtica d’avui en dia, el President del Govern ha anunciat la seva decisió voluntària quasi bé un any abans de finalitzar el mandat explicant, però, que l’esgotarà.

Bé, jo no ho hagués fet així. De fet vaig contestar a algun periodista fa pocs dies dient que m’agradaria una cosa diferent. Dir-ho al final del mandat, quant creia que tocava.

Però ho entenc. La pressió mediàtica, la forma de fer política que hi ha instal·lada -a casa nostra també, la cridòria de l’alternativa que està a l’oposició i als mitjans, poden fer comprensible la decisió.  Les properes eleccions locals i autonòmiques ja no hauran de servir per ser un plebiscit sobre la figura del President del Govern. Hauran de ser –ja ho veurem si és així- pels seus autèntics objectius: el debat i la consegüent definició del govern d’aquestes entitats pels propers quatre anys. Hi ha molt a dir en aquest aspecte, també ho puc explicar amb la meva experiència.

Però, desenganyem-nos, ara tindrem un “pato cojo”, en l’argot polític aquell que ja se sap que no repetirà. Amb avantatges, com deia abans per la nostra situació, i també amb inconvenients. M’emprenya especialment que s’accentuï el menyspreu que no crec que es mereixi. Tant de bo serveixi per rebaixar una mica la tensió existent. Veurem.

I ara s’obre una nova moguda. Ningú, ningú, deixarà aquesta presa. Qui el succeirà? Ja tenim més cataractes d’escrits, opinions, comentaris, valoracions, especulacions, ... Tenim més llenya per continuar tirant! Apa, fot-li, que d’això en vivim (alguns)!

Espero sensatesa i també m’agradaria un xic d’imaginació per part dels nostres dirigents. Què maco que seria que sortís de trascantó una opció que fins ara no hagi estat contemplada! D’alternatives a les conegudes –crec-,  poden haver-n’hi.

Mataró, 3 d’abril.

Abril.


Rubens: "La lluita de Sant Jordi i el drac". 1606-1610. Museu del Prado.

Mataró, 2 d'abril.