Una nova visió.

“Pot ser que el cicle actual es contempli d’aquí un temps com el de la consolidació d’una nova generació central de l’estructural electoral a Catalunya: la d’aquells que no van viure la transició, convertits ja en pares i mares, “nadius” demòcrates, deslligats sentimentalment de l’èpica antifranquista, tant desencantats i desconfiats envers la política com els seus pares, però amb un nivell superior de formació i d’informació, els primers habitants de la nova “societat líquida”, individualitzada i de consum instantani, la primera generació escolaritzada en la immersió lingüística, protagonista del “boom” immobiliari i de la crisi, que ha viscut (i en part protagonitzat) la “normalització” electoral del PP i de l’independentisme, amb un tipus de vot menys fidel i més compulsiu, que no encaixa en els esquemes que hem utilitzat fins avui.”

L’anàlisi de l’Oriol Bartomeus és cabdal per comprendre què està passant en el comportament electoral dels ciutadans/es de Catalunya manifestat en els resultats de les darreres eleccions autonòmiques.

El resultat de l’anterior procés electoral, el de les generals del 2008, (deixem de banda les europees del 2009 per la que seva escassa rellevància encara que ens sàpiga greu) va venir molt determinat per dos factors que ara s’han esvaït. La situació econòmica excel·lent, ja que encara no era explícit el que ens venia a sobre (enllaço amb l’evolució del creixement del PIB per justificar-ho) i la por, a Catalunya, de l’alternativa que representava el PP (com ja vaig manifestar al seu moment). No va ser una victòria d’en Zapatero i dels socialistes sinó probablement més un vot a favor de qui que podia comprendre la nostra situació i aspiracions que altra cosa. No es va creure correcte aquest anàlisi. Bé, així ens va.

Ara estem en una nova situació política, però també -com posen de manifest els articles de l’Isidre Molas i l’ Oriol Bartomeus al darrer número de la revista de la Fundació Campalans- una nova situació social respecte a aquella que potser ens havíem entestat en no voler veure i acceptar.

Piràmide d’edat dels nascuts a la resta d’Espanya i del total de població (2009)

Jo pertanyo a la cohort dels 60 als 64 anys que és la que té percentualment més gent nascuda a fora, a cop d’ull meitat i meitat. Desprès, els trams són cada vegada més grans en quantitat fins arribar als de 30 anys, però cada vegada en ells hi ha menys gent forana, fet que comporta una forta davallada percentual fins a la seva pràctica desaparició dels de vint anys en avall.

Moltes vegades he parlat de l’evolució de la immigració d'altres espanyols a Catalunya dels temps del franquisme acabada a començaments dels 70 del segle passat. Ja han passat 40 anys, dues generacions. Els darrers joves que varen venir ja són avis, i els més grans ja estan enterrats, aquí, cara al mar. El manteniment del folklore d’altres terres cada cop és més prim i cada cop té menys arrelament social. Es va esllanguint. No pot ser d’altra manera. És llei de vida. Cal respectar les sentides manifestacions dels grans vinguts d’altres terres (per cert, ara comença el cicle andalús). Però, a més de saber la seva artificiositat ( “Procesiones sin curas, ferias sin señoritos, romerias sin santuarios”, que deia ja fa molt temps l’antropòleg Manuel Delgado), hem de saber de la seva gradual i previsible desaparició, o la seva marginalitat.

Cal dirigir-se als catalans reals, que tampoc en la seva majoria són “carlins” com es posa de manifest una i altra vegada malgrat l’eixordadora cridòria que alguns manifesten, sinó ciutadans/es d’un temps que acceleradament ens porta cap al racó de món que anirem esdevenint els europeus sí no ens desempalleguem de la nostra vella història, de les nostres velles històries.

Consegüentment, en el socialisme, els seus quadres i els seus militants han de ser uns altres, no sols o exclusivament en les persones sinó sobretot en les mentalitats.

Mataró, 15 d’abril.