30 de setembre, 2011

Espectacular! El tràfic aeri mundial en 24 h.

video

Mataró, 29 de setembre.

Sacyr/Repsol.

És l’exemple darrer de com van anar les coses en els temps esplendorosos (per alguns) del finançament incontrolada de tot.

Ara, si Sacyr no pot tornar els crèdits que li varen deixar ha d’assumir les seves responsabilitats i no emmerdar més la troca. Si ha de fer fallida, doncs que la faci. El capitalisme no ha de comportar sols guanyar sempre, i guanyar els de sempre. Hi ha risc, no és un joc que sempre ha de donar beneficis, i si es perd, es perd.

Al seu torn, les entitats financeres, importants i reconegudes, que varen ajudar a un “pirata” (segurament tan pirata com ells)  també han d’assumir davant els seus accionistes que els ha sortit malament l’operació amb el que correspon. Que en lloc de guanyar-hi, hi hauran perdut, com en el cas de les hipoteques dels pobres treballadors que ara no poden pagar-les. Hauran de quedar-se les accions de Repsol al preu que els en donin ara i fer-ne el millor que puguin pel bé del país.

Ja se sap, en el capitalisme, a l’hora de vendre el preu real és el que te’n donen, no el que potser val. A l’hora de comprar també compte el mateix: el preu que te’n demanen, no el que potser val. És el joc. No diuen que és el millor joc? Doncs, a totes! Sense excuses ni subterfugis. Els talls… i els ossos.

I potser fora bo que els responsables d’aquesta operació fossin penjats pels … a la plaça pública per escarni i moralització social (encara que n’hi hagi algun dels meus). Candidat! Digues alguna cosa!

Mataró, 30 de setembre.

Al Consell de Federació.

Es celebra Consell de Federació dels socialistes maresmencs per recollir les propostes de les Agrupacions de possibles candidats per anar a les llistes de la nostra circumscripció a les properes eleccions generals, debatre-les (és un dir) i traslladar-ne la resolució pertinent a la Comissió nacional de llistes.

Agraeixo les mostres d’estima expressades i els obsequis que em són entregats. En tindré un gran record.


Aprofito per acomiadar-me dels càrrecs orgànics.

 "Companyes, companys:

El passat 15 de juliol vaig anar a veure al nostre encara Primer Secretari, José Montilla, per dir-li que s’havia acabat, que me’n anava a casa, que ja en tenia prou. El primer de juny havia escrit al meu blog: “Baixo del vaixell de sempre i pujo al petit bot de la meva historia i la meva dignitat”.

En el darrers temps m’he trobat molt incòmode en el nostre partit, en les seves estratègies, en la seva organització, en moltes de les seves decisions i així ho he manifestat, com és conegut. Al seu torn, l’organització del partit també m’ha manifestat la seva incomoditat per les meves posicions, especialment per fer-les públiques. “Ah, el blog d’en Manel Mas!” Les opinions heterodoxes mai han cotitzat a l’alça a les organitzacions.

Em retiro. Cap a casa. Ja heu vist que no he fet cap intent de tenir possibilitats de continuar ostentant càrrecs públics. Ja em vaig retirar voluntàriament dels orgànics. No tinc cap ganes de combat. Mai he fet combat orgànic per obtenir cap càrrec. Ara, a l’edat que ja tinc, menys.

Han estat molts anys, més de 32. He estat regidor, Alcalde i representant municipalista i ara darrerament Diputat en Corts. Des de sempre he estat membre del Consell Nacional. Més de mitja vida de la que estic molt satisfet del que he aconseguit fer pels meus ideals. Ja sóc gran, encara que no em sento vell, i potser és hora que em decanti, i més quan la meva veu discordant és marginal i solitària, el que em genera dubtes sobre si no estic desencertat.

Amb tristesa per mi, ja que aquesta ha estat la meva vida que hauré de reconduir, però també amb tristesa per les perspectives que veig a la nostra organització a la que no sé si podré ajudar a millorar gaire.

Puc dir amb satisfacció que sempre que he participat o encapçalat una llista socialista en unes eleccions els ciutadans/es l’han fet guanyadora. Però, ja està. S’ha acabat.

Permeteu-me en aquest moment agrair-vos la confiança que m’heu atorgat en tots aquests anys, vosaltres i els òrgans corresponents del Partit. També agrair-vos la paciència amb que m’heu suportat en aquest temps i demanar-vos excuses per les incomoditats i molèsties que us he pogut ocasionar.

Vull acabar amb una petita metàfora. En els anys 60 els Plans de Reconversió tèxtil estimulaven la destrucció de maquinaria obsoleta per modernitzar les indústries. El meu pare va recuperar de cal drapaire, de la ferralla, una màquina per bobinar fil que recordo el vaig ajudar a tornar a muntar peça a peça i que va servir després uns quants anys més. Sí, molt marginalment, però encara va ser ben útil.

Res més. Gracies."


Mataró, 29 de setembre.

29 de setembre, 2011

Un Robafaves a Madrid.

A tots ens agrada que ens recordin. ¿Què podia deixar a les oficines del Grup Parlamentari Socialista de l’edifici de la Carrera de San Jerónimo, 40 –part del complex del Congrés dels Diputats- que amb el temps recordés els meus anys d’estança allà?

En Ramon Blanch em va parlar temps endarrere d’unes reproduccions molt ben fetes de la figura del nostre gegant en Robafaves, obra d’en Jordi Bofill. Vaig pensar que estaria bé acomiadar-me, no tant de la Direcció del GPS, que canvia cada quatre anys, com dels seus treballadors, assistents, informàtics, periodistes i tot el personal auxiliar, que té més permanència, deixant-los una figura semblant.

Certament, aquestes reproduccions fan patxoca, valen la pena, d’una mida adequada i d’un preu corresponent al seu valor. Aquesta d’en Robafaves, ben embolicada, dins d’una capsa, sota el braç, me la vaig emportar cap a Madrid i la vaig regalar als que han estat les/els meves/meus col·laboradors i acompanyants de la feina en els darrers set anys i mig.

Els vaig explicar qui representava, i què representava per nosaltres, els mataronins. També els vaig explicar el que es dedueix de l’Amades sobre els seu posat ferreny. Els va agradar, sembla, molt, i la varen col·locar tot seguit sobre uns arxivadors ben a la vista al mig de la sala de treball.


Amb el pas dels anys, quan hi haurà poca memòria del Diputats/es de la IX legislatura i possiblement també hi hauran hagut canvis en el personal del GPS, algú preguntarà què és i qui és aquella figura i què representa allà. Espero que serveixi per recordar el pas d’un mataroní pel Congrés dels Diputats a la Carrera de San Jerónimo.

Mataró, 29 de setembre.

Una troballa. Una joia.

Me’n havien parlat. Una entrevista d’en Jaume Barberà a un programa de TV3,  Singulars, del 33, amb un directiu de Triodos Bank sobre banca ètica. Vaig trobar-la enllaçada al butlletí de la Creu Roja i m’hi vaig ficar. Jo veig molt poc la tele, i menys a l’estiu.

Sí, val la pena, molt la pena. És un programa de la llargada com cal, com han de ser les explicacions, amb el temps adequat per exposar un tema, no amb xerrameca fugissera. Té tres parts entrellaçades. L’entrevista pròpiament dita amb el Sr. Joan Melé, així es diu el financer, que durant tota l’entrevista no deixa cap dubte sobre la seva feina de banquer, però queda també ben clar que aquesta pot fer-se d’una forma socialment responsable. Un mini reportatge sobre una ciutadana atrapada per un endeutament hipotecari que no està en condicions d’afrontar, i un tall d’una pel·lícula de Bollywood, de la Índia per tant. (Sembla que la pel·lícula es titula “Stalin”)

El financer diu coses molt assenyades i aclareix per què hem perdut el món de vista. Per què l’ambient d’ambició desbocada ens ha portat a la monstruositat de nostre sistema financer convencional. Sentint-lo, em venien al cap les pràctiques prudents de les velles banques familiars i de les caixes d’estalvis en el seu origen. El servei a la comunitat, tal com els botiguers convencionals i els productors del que necessitem, des dels pagesos als fabricants de calçotets i samarretes, havien anat fent sempre. Manel, estàs nostàlgic, i mires enrere? No, estic emprenyat amb mi mateix per no haver lluitat prou bé per tal que el sistema no es convertís en pervers i per la cobdícia d’uns quants, i difusa de quasi bé tots, haguem acabat anat de corcoll tots plegats.

Perquè serveix l’economia? Per guanyar diners uns quants o per satisfer necessitats col·lectives? Aquí hem fallat. El pensament neoliberal, que va començar els anys vuitanta i que es va imposar, ho ha portat tot en orris. La “mà invisible” ens té agafats pel ganyot.

La part de la ciutadana atrapada és per sucar-hi pa sobre les pràctiques bancàries que hem patit en aquests darrers anys. Però, ¿en quin cap cap que aquesta ciutadana que es veu com una persona treballadora normal, quan té feina, que ara no té, pugi afrontar retornar una hipoteca amb una quota mensual de més de 2.000,-€, vés a saber en quants anys? Però, ¿quin agent bancari -apressat per la consecució d’objectius, o delerós per cobrar alguna comissió- va poder signar aquesta operació? Certament, hi ha consumidors estúpids, però també bancaris aprofitats de l’estupidesa. Però, ¿és que cap directiu del sistema financer veia a on s’estaven endinsant? Direm dels americans i les seves hipoteques-escombraria, però algunes –no se pas si moltes- de les nostres eren igual. Clar, ara no té solució. Bé, sí, hi ha una solució: que l’entitat financera que va fer aquests disbarat se’l mengi amb patates –amb sanció pública- i que hi hagin responsables davant dels accionistes de la mateixa que responguin del que han fet, o portat a fer. I que els accionistes, o components de Juntes Generals se’n adonin en mans de qui estan. Que n’és de fàcil anar a dir amén! Ara estem veient com està caient la meitat del nostre sistema financer.

No me’n puc estar de glosar el clip de la pel·lícula india. En dos minuts hi trobareu els valors que porten a lluitar per una món més just i els valors de com fer-ho. La consciència, assumida com a teva o adquirida i feta teva. La solidaritat entre els mateixos, entre els de la mateixa classe. La cooperació per arribar tots junts. La mirada del protagonista ho diu tot. Si no se us neguen els ulls és que sou dels altres. Ens trobarem al davant, cara a cara.


video


Mataró, 29 de setembre.

27 de setembre, 2011

Desvagat*

*(vid. Fabra: Desenfeinat, ociós.)

Amb la publicació del Reial Decret de dissolució de Les Corts Generals deixo, automàticament, de ser Diputat, càrrec que vaig assolir a les eleccions generals del 2004 i vaig mantenir en les del 2008 fins avui mateix.

Ara estic desvagat, encara que espero no esdevenir, no ser, un desvagat. (Gràcies, Montse Palma, per l’apreciació, espero veure’t al teu Empordà). Encara m’esperen uns dies d’endreça. De papers, de documents, de records, …

Ja he guardat algunes identificacions: el carnet de Diputat, per exemple, i la seva versió digital que he fet servir menys encara. La targeta del servei de taxi de Madrid, i la VISA per comprar bitllets d’avió i passar peatges d’autopista.  La d’identificació del vehicle per l’aparcament del Palau del Congrés. Suposo que també la tarja del aparcament de l’aeroport. La d’Iberia Plus li queda un viatge, si vull volar ara hauré de tirar dels punts.

No em fa pas cap basarda, eren per la feina que ja no tinc i per tant s’amortitzen plegades. Hauré de corregir la signatura de resposta al ordinador. Sí, la sota signatura amb el càrrec, el nom i el telèfon de la meva assistent i l’adreça electrònica del Congrés (segurament hi anirà al darrera, cap a l’aigüera, la pàgina personal). Vaja, però, alguna feineta pels propers dies.

M’he apuntat a comprar, pel preu residual, l’ordinador portàtil. Suposo que algun servei em podrà donar encare. Diu que ens donen el telèfon. El terminal, no la línea. Hauré d’anar a negociar condicions per aquest servei més la connexió a Internet. Però bé, els requeriments ja seran menors.

Tinc alguna cosa de feina possible entre mans per continuar actiu que veurem què donarà de sí, i en cercaré alguna altra. No crec pas que a la meva edat, i condició, trobi gaires oportunitats professionals, però possiblement alguna en el camp del voluntariat, això sí, com a “bénévolant” que diuen els francesos. Estic a disposició si hi ha algú que creu que li puc fer un cop de mà.

Però, ja tinc lligades, amb companyia, sortides molt sovintejades de bicicleta i de caminar. Vés per on, no serà difícil enguany fer més dels 2000 quilòmetres que em vaig proposar de fer. Exercici barat i saludable. No arribaré a acabar-me els llibres que tinc per llegir a casa (i encara en compro de nous) i tinc per digitalitzar tots els vells vinils i cassettes de música. He agafat gust per escriure, que no és el mateix que publicar.

El telèfon deixarà de sonar, els mails s’aniran reduint, caldrà donar-se de baixa d’unes quantes coses que per militància, o per ajudar, hi estava apuntat (cal reduir despeses ja que també es reduiran els ingressos). Caldrà afinar el pressupost, però vaja, això no és molt preocupant. Ja estic en l’edat de vendre i no de comprar.

Res, nova vida. I que duri!


Mataró, 26 de setembre.

25 de setembre, 2011

Varem anar per un camí equivocat.

L’organització del Maresme dels socialistes organitza unes xerrades en una jornada que titula “Cap al XII Congrés”. Ja fa temps em varen trucar per demanar-me que fes d’introductor d’en Joan Majó a la que porta per títol “Els reptes de l’esquerra davant la crisi”.

Penso per on pot anar en Joan. El conec de fa molt temps, sé el que pensa i el que diu. Darrerament està publicista i entre articles, llibres i xerrades, si l’has seguit, saps més o menys per on pot anar. Llàstima que no li fessin més cas. Va ser un Ministre d’Indústria efímer. Clar, a Madrid, el seu pensament i la forma de treballar eren massa avançats i no lligaven gens l’estil burocràtic i tradicional que llavors, 25 anys enrere, dominava i del que encara ara en queden restes.

Plantejo una curta explicació, quasi bé sintètica, de on estem partint del fet que l’any passat em vaig passejar per les agrupacions de la comarca (les que m’ho varen demanar) explicant abastament la situació amb gràfics i números. No calia, ara, repetir-la.

Varem anar, la societat espanyola per un camí equivocat en matèria econòmica. L’era de la totxana. Ens va anar bé en termes de creixement del PIB; en ocupació (malgrat que mai varem baixar dels dos milions d’aturats); aconseguint superàvits pressupostaris (2004-2007 els únics anys de més ingressos que despeses en tota la història de la democràcia espanyola); amb un grandíssim creixement de la població activa. Tot es va ensorrar amb la crisi financera internacional que va posar de manifest que el camí recorregut no era correcte, quan es va acabar el finançament fàcil que permetia la sortida de la sobreproducció existent.

Ara cal refer el camí, tirar enrere. Però amb dos pesats fardells a l’esquena: el de la taxa d’atur i el dels dèficits públics, més l’entabanament que portem al cap.



El camí de tornada a cercar la cruïlla per agafar el bon camí serà feixuc. Hi arribarem, però ens costarà.


Un cop allà caldrà ser suficientment clarividents per encertar un camí millor que el que varem emprendre a la passada dècada dels noranta. El món, però, va molt de pressa i no sé pas si el que pensem que ara seria desitjable emprendre serà possible. De moment estem al camí de tornada. Això és el que cal explicar, això és el que la gent cal que entengui. Sí no ho sabem o volem explicar, o si la ciutadania no ho entén o ho no vol entendre patirem molt.


Per cert, no vaig encertar el que pensava que diria en Joan.

Mataró, 24 de setembre.

24 de setembre, 2011

En defensa dels impostos. Sobre el Patrimoni.

La brama corrent és: “A mi tampoc m’agrada pagar impostos”. Sempre m’he rebel·lat contra aquesta afirmació. Els impostos són l’expressió de voler compartir les despeses que tenim en col·lectivitat. Si no en volem pagar, anem-nos-en a viure tot sols a dalt del Turó de l’Home i encara allà necessitarem coses del comú. És sempre sols qüestió de qui i què paga i de qui i què rep.

Amb la companya, col·lega i ara, desprès d’aquests anys a Madrid, ja amiga, Montse Colldeforns, n’hem parlat molt de tot això compartint la tasca parlamentaria a la Comissió d’Economia. Ella se’n ha fet un tip de parlar d’hisenda, ja que era la portaveu del GPS en aquest tema, i ho ha fet tan bé (perquè en sap i és molt treballadora) com ho va fer la legislatura passada amb els temes de medi ambient dels quals és més especialista encara.

Ahir, a la darrera sessió, li va tocar defensar la posició favorable dels socialistes a la reintroducció de l’impost del Patrimoni. Ho va fer molt bé, com sempre, i vull deixar transcrit aquí l’acabament de la seva intervenció, que com registra el Diari de Sessions de la Cambra dels Diputats va rebre “prolongados aplausos” que li varem retre els companys i companyes del grup parlamentari socialista en reconeixement no sols a aquesta darrera intervenció sinó a tota la seva tasca en el temps que ha estat Diputada. (Els mitjans que parlen del famosos “25” encara no s’han assabentat de qui és)

“Hay, señorías, otra razón aún para la recuperación del impuesto sobre el patrimonio ahora, y es que responde a la principal preocupación del Gobierno socialista en esta crisis: mantener lo esencial de nuestro Estado del bienestar y asegurar la protección de las personas más vulnerables. Este decreto nos ayuda a ello, recauda de los que más tienen y lo da a la Administración responsable de la mayor parte del gasto social en sanidad y educación. Es decir, el Gobierno socialista les brinda a las comunidades autónomas la posibilidad de obtener unos ingresos adicionales, y por ello los socialistas pedimos a todos los gobiernos de las comunidades autónomas que utilicen esta posibilidad. Porque -la señora Barkos lo preguntaba- la autonomía financiera es real y podrían no utilizar esta posibilidad. Pero les pido también otra cosa aunque les sorprenda, les pido a las comunidades autónomas que tomen ejemplo del Gobierno socialista; sí sí, que lo tomen. Por ejemplo, que recuperen en todo o en parte el impuesto sobre sucesiones, tanto si eliminarlo fue una promesa electoral como si no lo fue, que lo recuperen y que lo hagan de la única manera posible en España, en coordinación entre todas las comunidades autónomas, conscientes de que la competencia fiscal o la idea de que seremos los últimos puede dar quizás algún rédito espurio, pero a la larga nos perjudica a todos. Señorías, son tiempos de cooperación leal en España y en Europa. Por favor, señorías de Convergència i Unió y señorías del Partido Popular, no se escondan en una abstención -que eso es lo que me ha parecido deducir de su intervención-, en una abstención timorata y vergonzante, luchen por mantener el Estado del bienestar, sean capaces de explicar por qué aquí, ahora y en estas circunstancias es necesario un mayor esfuerzo fiscal y que es justo y equitativo pedirlo a los que más tienen. Y si no lo creen así díganlo claramente porque los españoles sabrán a qué atenerse, y parece que en Madrid y Cataluña están empezando a saber a qué atenerse. Señorías, dicen que en política no cabe el lamento, solo la reflexión y la acción. Pero sean indulgentes conmigo veinte segundos para lamentar que en esta Cámara, hoy, aquí y en este tema no haya un sí unánime a este real decreto-ley. La reflexión se impone, les pido a los grupos que han manifestado su abstención por razones quizá más de forma que de fondo que lo reconsideren, que sepan escoger lo importante aquí y ahora. Desde luego, mi grupo votará que sí.

Puesto que es mañana de despedidas, permítanme un pequeño apunte personal. Esta mañana, en mis correrías por el Retiro, he ido al Bosque del Recuerdo a despedirme y he tenido la absoluta certeza de que ni yo ni ningún compañero socialista puede despedirse nunca, porque, señorías, la gran lección de esta crisis es que la acción es necesaria, hoy, mañana y siempre. Muchas gracias. (Prolongados aplausos.)

La señora VICEPRESIDENTA (Cunillera i Mestres): Muchas gracias, señora Colldeforns.”




Mataró, 23 de setembre.

23 de setembre, 2011

Tardor


Comença un nou camí ple de fulles seques que aniran caient dels arbres.
La vida continua, i desprès de l’hivern tornarà la primavera.

Mataró, 23 de setembre.

Veïns. Pel record.

En aquesta IX legislatura,a diferència de l’anterior, no m’han canviat mai de lloc a l’hemicicle (això ho decideix la Direcció del grup en funció d’estrictes escales jeràrquiques) i també sempre he mantingut els mateixos veïns.


A la meva esquerra, la Delia Blanco (Madrid) i en Juan Moscoso (Navarra), ella sempre li deia carinyosament “Mosky”, i és el fill del que va ser ministre inventor dels “moscosos”. Entre ells dos hi havia l’independent convençut Antonio Gutierrez (també de Madrid).



A la fila del davant hi tenia l’Ana Fuentes (Málaga) que fou portaveu adjunta amb mi a l’anterior legislatura, que vaig rebatejar com DoñAna, i que ha estat al costat d’en Jesús Membrado (Zaragoza). Aquí està parlant amb el meu veí de la dreta, en Carles Corcuera (Barcelona), sabadellenc amb qui he compartit moltes coses tots aquests anys. Entremig hi havia en Pedro Muñoz (Ávila).



Darrera, vigilant-me l’esquena, a la fila dels andalusos, hi havia en Rafael Román (Cádiz) i l’ Ana Cano (Almería).



Alguns potser tornaran a ser-hi a la propera legislatura. D’altres, tenim en la certesa d’anar-nos cap a casa. Tots ens varem acomiadar desitjant-nos sort i dient-nos allò que sempre es diu en aquests casos: “Ya sabes, si vas por mi tierra, allí me tienes.” Probablement serà difícil que ens tornem a veure, encara que mai se sap. En guardaré grans records de tots ells, de la seva amistat i companyia.

Mataró, 23 de setembre.

22 de setembre, 2011

Últimes lletres des de l'escó.

Dimarts vaig baixar de la Tribuna mentre el companys del PSC presents a l’hemicicle m’aplaudien a tall de claca. Gràcies, companys i companyes. Va ser la meva darrera intervenció a la Cambra dels Diputats. Em varen demanar defensar la posició del GPS en una Proposició de Llei dels parlamentaris a la nostra esquerra sobre augmentar els impostos. Fora de temps, ja que no té recorregut per ser tramitada i reiterativa ja que n’hem parlat molt.

Aquesta setmana vaig recapitulant. Entrant i sortint del Palau, del despatx, pels carrers propers, amb els companys/es,… són dies de comiat i record. Ja no tornaré a viure aquestes coses. Sí, caldrà tornar algun dia, properament, per acabar de netejar el despatx i l’ordinador, però ja he fet uns quant viatges al contenidor de paper. Encara guardava documents de la feina del primer mandat que vaig fer: Els temes de Indústria, comerç i turisme i els dels Pressupostos d’aquells anys 2004-2008. A la brossa, com seguiran també els que he guardat d’aquest mandat de les relacions amb el Tribunal de Comptes. Dinars i sopars també de comiat: amb tots els membres del PSC, diputats/es i senadors/es amb la Carme, la Ministra; amb els companys del T.Cu.; amb els i les més propers/es, que hem compartit tantes coses. Segur que em deixaré algú i sempre en tindré recança de no haver-me acomiadat convenientment.

Al tenir l’oportunitat de estar  a la Tribuna, dimarts, vaig poder des d’allà acomiadar-me de tota la Cambra encara que en aquell moment estigués força buida. Queda el comiat al Diari de Sessions i això m’estalvia adreçar-me individualment als companys/es i col·legues varis. Un record amarat d’agraïment també per tot el personal auxiliar que m’han ajudat o acompanyat aquests anys, Teresa, Susana, Lucía i totes les/els vostres companyes i companys.

"Señora presidenta, me permitirá que agote mi tiempo despidiéndome de la Cámara. Es mi última intervención en el Pleno ante los diputados y diputadas, y quiero transmitirles el sentimiento que me llevo a la hora de irme, que es el orgullo de haber sido un representante de los ciudadanos y ciudadanas en el Congreso de los Diputados y haber contribuido, supongo que con un granito de arena, como cada uno hacemos en nuestro trabajo cotidiano, en la convivencia de nuestra colectividad.

Muchas gracias, y deseo suerte a todo el mundo. (Aplausos.)

La señora VICEPRESIDENTA (Cunillera i Mestres): Muchas gracias, señor Mas."

Adiós con el corazón, que con el alma no puedo…

Dia de comiats avui, a la Tribuna, als passadissos, al bar de l’hemicicle,... me’n enduc grans records i grans vivències i l’orgull d’haver estat uns quants anys un Pare de la Pàtria, un pare i servidor de la meva col·lectivitat.



Madrid, 22 de setembre. Hemicicle del Palau del Congrés dels Diputats.  

20 de setembre, 2011

Seseña i final.

Habitualment no he transcrit en aquest blog les intervencions que he fet al Congrés dels Diputats. Estan totes elles penjades a la xarxa a través de la web del Congrés. De fàcil accés, sols cal buscar-les per tenir constància del que he dit i del que he fet.

Nogensmenys, donat que estem a les acaballes i encara que sigui una mica llarga, vull deixar penjada al blog part de la darrera intervenció que he fet a la Comissió Mixta per a les relacions amb el Tribunal de Comptes, la “meva” Comissió en aquests darrers anys de feina parlamentaria.

La primera part va de la proposta de resolució que presenta el GPS sobre l’informe de fiscalització de l’Ajuntament de Seseña (es podrà veure a l’apartat d’intervencions) i la segona part –que és la que transcric-és la  del acomiadament de la Comissió.

"......
Dicho esto, y como colofón a mi intervención. Estamos en la última sesión de esta Comisión Mixta y es natural hacer un muy breve balance de nuestro trabajo. Creo que hay que valorarlo positivamente. En estos prácticamente tres años, la Comisión arrancó tarde y terminamos antes de tiempo, hemos visto y dilucidado más de cien informes realizados por el T.Cu. No dejamos pendientes por resolver informes de fiscalización anteriores al año 2010 y algunos relevantes, como la Cuenta General del 2008, entrados en el registro de Las Cortes con posterioridad, también están resueltos. Hemos visto asuntos muy diversos de la Administración Pública española en sus diferentes niveles. Las propuestas de resolución que hemos aprobado elevar a los niveles ejecutivos del Gobierno lo han sido en una gran mayoría por unanimidad, transaccionando las distintas propuestas que los grupos parlamentarios presentes en la Comisión han ido presentando. Quiero destacar especialmente las propuestas de resolución de las Cuentas Generales del Estado del 2004 al 2008, transaccionadas por todos los grupos, propuestas conjuntamente y aprobadas por unanimidad en los Plenos del Congreso y del Senado.

El Diario de Sesiones de esta Comisión está lleno de referencias positivas al trabajo del Tribunal de Cuentas y del reconocimiento por parte de todos los grupos presentes a su labor. Quiero reiterar otra vez, en este momento, el reconocimiento del grupo parlamentario socialista a la labor del Tribunal de Cuentas, especialmente a través de la figura de su Presidente, Don Manuel Núñez.

Aunque no quisiera pasar por alto una desazón que tiene este portavoz que quizás será compartida, o no, por otros componentes de esta Comisión. Las bases normativas del funcionamiento del Tribunal de Cuentas fueron establecidas al inicio del actual período democrático, a inicios de los años ochenta del siglo pasado. Ha llovido mucho desde entonces y han cambiado mucho los tiempos y los días. Creo que es el momento de empezar a revisar, o como mínimo a repensar, la adaptación de aquellas bases normativas a los tiempos y los días de hoy en la perspectiva de los inminentes tiempos y días del futuro.

Quiero agradecer, aquí, el trabajo y el entendimiento conseguida entre los portavoces de los grupos parlamentarios presentes: el Sr. Ramón Aguirre del grupo Popular y la Sra. Inmaculada Riera del grupo de Convergència i Unió. Ya dejamos, todos, constancia en el diario de sesiones de nuestro agradecimiento al senador navarro del grupo mixto del Senado, Sr. Tuñón. Este portavoz quiere dejar especial constancia del trabajo de la Sra. Presidenta de la Comisión, mi querida compañera Isabel Pozuelo, que dirigió convenientemente los trabajos de la misma y con quien fue para mí un placer colaborar, junto con los restantes miembros de la mesa y el Sr. Letrado y cuerpo técnico de la Comisión.

Debo tener un especial agradecimiento, como portavoz, a todos mis compañeros y compañeras del grupo socialista en la Comisión. A los que pertenecen a ella y a aquellos que no a los que les encargué algún tema. Especialmente a los que desde la portavocía adjunta, primero el senador Juan Luis Gordo y después la senadora Carmen Sanjurjo, estuvieron siempre a mi lado. Todos en su trabajo cumplieron con su cometido y facilitaron enormemente mi labor. A todos ellos, a todos vosotros, mi agradecimiento y les aseguro que mi grato recuerdo cuando ya, en pocos días, esté fuera de esta casa.

Unas últimas palabras. No creo que ni política, incluso dentro de las propias Cortes Generales, ni mediaticamente, se da a esta Comisión Mixta la relevancia que tiene. Sin embargo, creo que compartimos sus componentes, el convencimiento que el trabajo que realiza es de suma importancia para el funcionamiento de las instituciones democráticas y como garantía para los ciudadanos de que las fiscalizaciones del T.Cu. son analizadas por representantes de la soberanía popular y que a partir de ello  se hacen propuestas conducentes a la mejora del funcionamiento y la transparencia de la Administración pública, de la administración de nuestra comunidad. Deseo, pues, que en el futuro el trabajo de esta Comisión Mixta para las relaciones con el Tribunal de Cuentas continúe progresando y prestando los servicios pertinentes que la colectividad le ha encomendado.

Muchas gracias, señora Presidenta, muchas gracias compañeros, colegas, diputados y diputadas, senadores y senadoras.”


Madrid, 20 de septiembre.

Dia pel comiat. Melangia.



Tinc, avui, l’oportunitat de poder acomiadar-me formalment al Congrés. De primer a la reunió del Grup Parlamentari Socialista. Donat que he de presentar un tema que porto com a representant del grup a la sessió de la tarda (una Proposició de Llei que presenten el grups de ERC-IU-ICV i Mixt sobre augmentar la fiscalitat) aprofito -després d’explicar suscintament quina posició tindrem i com la manifestarem- per dir unes breus paraules de comiat al companys/es. Més o menys els he dit el següent:

“Permíteme, Portavoz, despedirme del grupo ya que el jueves me voy para mi casa. Fue un placer conoceros y estar con todos vosotros. Ha sido un placer trabajar con vosotros. Gracias por lo que me habéis dado. Gracias por lo que me habéis permito colaborar en el trabajo parlamentario y en el proyecto. Como dijo el poeta: En la vida todo es ir a lo que el tiempo deshace.”

Desprès tindré l’oportunitat de fer-ho a la darrera Comissió Mixta per les relacions amb el Tribunal de Comptes i a la tarda al Ple del Congrés.

Madrid, 20 de setembre.

15 de setembre, 2011

¿Tienes vuelta?

Aquests dies, obsessivament, les converses privades entre els Diputats/es giren en torn al seu futur. Futur polític i professional. Entre finals d’aquest mes de setembre i els primers dies del següent, octubre, els partits polítics han de decidir els components de les llistes que han de presentar a les properes eleccions generals.

La preocupació dels Diputats/es actuals no és sols si aniran o no aniran a les llistes de la seva circumscripció, sinó a quin lloc de la llista estaran i si aquest lloc els assegura sortir. Alguns, més tranquils, ja que preveuen augmentar; d’altres, més inquiets, ja que es previsible que disminueixin. El tema és especialment complicat en les províncies petites, que tenen molts pocs Diputats i que, a sobre, estan encapçalades per figures destacades o destacables.

I la pregunta que molts fan quan s’assabenten que algun company/a ho té malament per repetir és: ¿Tienes vuelta? És a dir, tens lloc de treball per reincorporar-te a la vida “civil” ? Perquè, si està mal resolta la forma d’entrar ara en la política, molt pitjor està la forma de sortir-ne. Els funcionaris amb plaça, els que tenen recursos professionals propis, els que tenen el ronyó cobert, no tenen problemes, “tienen vuelta”. Però aquells que van entrar-hi sense tenir, per causes que poden ser diverses, xarxa de protecció estan inquiets. Lògic, com a tants i tants treballadors que veuen desaparèixer el seu lloc de treball, amb una petita (?) diferència: no hi ha prestació d’atur. Sols la indemnització per cessantia d’un mes per any de parlamentari.

Aquesta feina té això. Per molt que es digui, dedicar-se a la política no és tant fàcil com sembla. Sí que sembla que hi hagi empentes per ser-hi, però potser no dels que seria millor que hi fossin ja que les incerteses i inconvenients frenen moltes incorporacions.

Jo no tinc “vuelta”. Fa molts anys que vaig llençar-me a aquesta activitat sense pensar massa quines conseqüències laborals podria tenir-me. Era jove, inconscient?, i eren altres temps per l’ocupació. Ara, als meus anys, ja no la necessito. Estic de sortida.

Madrid, 15 de setembre.

14 de setembre, 2011

La situació monetària.

Quin nom tindrà la nostra moneda en una Catalunya independent? Peceta?


Incertesa sobre el futur de l’euro. Ara queda ben clar el que representa per les polítiques econòmiques dels països integrats a la moneda comuna, l’euro, l’impossibilitat de poder fer polítiques monetàries pròpies. Varem cedir aquesta competència al B.C.E. i, ara, aquesta institució fa una política monetària contraria als interessos d’alguns dels seus membres. Els rics i forts, el centre i el nord, no accepten que el B.C.E. es faci càrrec del manteniment del deute sobirà dels pobres i dèbils, els perifèrics. Clar, aquesta solució, que podria comportar la creació de nova massa monetària, té el perill de generar inflació. Això té dos problemes, un psicològic. Pels alemanys, el record del procés desprès de la Gran Guerra els espanta. El segon problema, crec molt més rellevant, és crematístic. La inflació ajuda als deutors, que realment acaben pagant menys i penalitza als creditors, que realment acaben cobrant menys. Els bancs alemanys són creditors dels deutors llatins. L’acceptació d’aquesta política els comportarà pèrdues. La resistència a aquesta política ens pot portar problemes a tots. Luterans contra papistes altra vegada.

Pot fer esclatar la construcció europea. Ara ens adonarem del que hem perdut per no haver dedicat energies a la superació dels vells i obsolets Estats-Nació. Ara, veurem, plàsticament, què representa la renacionalització d’Europa. Els alemanys poden tenir la temptació de no considerar gaire als seus socis-veïns, ja que poden compensar-ho amb els extensos mercats emergents dels BRIC’s. Haurem de tornar comprar SEAT’s i oblidar-nos del les “màquines” alemanyes.

Però la construcció europea no es va engegar per objectius econòmics solament, sinó bàsicament per objectius polítics. Per superar segles de lluites, de sang, horror i destrucció. No serà debades si es perd aquesta perspectiva. Una nova Edat Mitjana?

Els independentistes catalans haurien de pensar i explicar què ens pot comportar aquest hipotètic, però no impossible, escenari. Hi haurà un Banc de Catalunya? Comptarem en pecetes (peces petites)? Què bonic! Quina ilu! Hi posarem la imatge de Guifré el Pilós?

Madrid, 13 de setembre.

11 de setembre, 2011

Arran de l’11 de setembre.

Fa pocs dies li varen publicar un article a en Jordi Font a l’edició general de El País : Cataluña en el Parlamento español”.

Me’l vaig llegir, l’he tornat a llegir. Va del tema del grup propi del PSC al Congrés dels Diputats. El tema m’afecta. Bé, d’aquí pocs dies ja no, però evidentment és d’interès, ja que sembla que, per alguns, tota la política dels socialistes catalans ha de girar sobre això.

Exposat el tema, l’argumentació arriba a la seva nou: Què passaria el 2030 si a una Europa unida el PP espanyol formés al Parlament europeu un grup propi amb el nom de minoria espanyola mentre el PSOE estigués immers en el Grup Socialista Europeu? Suggerent l’argument, però, pensant-hi bé, trampós (segurament sóc del “duros de cerviz”), com és tramposa la situació actual al Congrés dels Diputats.

En una Europa Unida, l’existència de grups “nacionalistes”, si n’hi haguessin, no es reduiria al PP espanyol segurament, com al Congrés no hi ha sols el grup de CiU. Hi ha els d’ERC, barrejats amb les famílies antigament comunistes; els del PNV, que ara són els únics bascs que hi ha, però en altres moments hi havia (i segurament hi tornarà a haver) d’altres expressions basques; el grup Mixt està farcit d’expressions nacionalistes, els gallecs del BNG, els canaris de CC, els navarresos d’esquerres i de dretes; i vés a saber si la nòmina no s’ampliarà en el futur com a expressió del declivi de les respostes globals i l’aixopluc poruc  en els particularismes. Imaginar-s’ho a Europa ...

Perquè aquí, Jordi, està el problema. Què volem, construir o reconstruir? Construir el futur, o reconstruir el passat? La història, des de les tribus, és un continu flux i reflux en aquest dilema. D’acord, dues passes endavant i una endarrere. Ara estem anant cap endarrere. No només a Espanya, sinó a Europa. Renacionalització. Davant el món globalitzat, la por de perdre’n les regnes, la por de deixar de ser qui som i, no obstant, cada cop som menys el que érem, o el que pensàvem que érem, malgrat les ampul·loses proclames que fem. El món es mou … Quan sento els alemanys queixar-se del grecs, no sé, la música em sona, em sona molt. Així ens va. Nosaltres sols, que som els bons.

Sí, avui, els catalans, molts d’ells, no volen ser espanyols i crec que aquí està la qüestió. Nosaltres, socialistes, volem estar, i per tant ser, a Espanya, espanyols?  Volem construir una Espanya europea, sí o no? Llavors, el PSC no ha de ser sols una veu de queixa i lament, sinó una veu decidida i present en aquest escenari de construcció i en construcció. Ai, las! La immediatesa del món d’avui fa que no tinguem gaire paciència. Cal treballar molt, és dur i poc reconegut, i ho voldríem tot resolt ja.

El PSC ha de pensar què implica tenir presència. Jo, que ho he viscut des de dins, recomano que s’ho pensi. Què fa, com ho fa, què hauria de fer, com ho hauria de fer. Darrerament no és que el Partit hagi estat pas massa encertat en aquest tema. Mira molt cap endins i molt poc cap enfora. Està abduït pel pensament nacionalista, que, que jo sàpiga, no és el nostre.


Mataró 11 de setembre.

10 de setembre, 2011

Moros i Cristians a Villena.

Aprofito l’oportunitat de veure en primera línea i degudament acompanyat una festa que feia temps em feia molta gràcia de veure: Moros i Cristians, a Villena (Alacant).

La companya Vicenta Tortosa, com a bona Alcaldessa que fou un temps de la seva localitat, fa de “venedora” de les seves festes entre els components del GPS. M’hi apunto, d’altres companys/es també ho fan. Es tracta de veure l’entrada de les comparses el primer dia de la festa. Aquest any cau en dilluns.

Arribats la vesprada abans, som convidats al sopar de la comparsa cristiana dels Almogàvers. Ens expliquen que és una de les més petites, sols són uns tres-cents! Taules corregudes, sopar senzill, les senyores i les noies vestides, ben vestides, de festa grossa. Coincideixo a la meva taula amb una villenera, monja de les Filles de la Caritat, que havia estat a l’hospital de Mataró, sorpresa agradable. Focs artificials i ball per acabar la nit.

Al matí, ja música i bullici al carrer. Una representació de les comparses van a recollir les seves madrines per anar cap  al pregó a la Plaça de l’Ajuntament que es fa a les dotze sota una forta solellada. Pregó de rigor i a continuació primera passada (Fiesta del pasodoble) de càrrecs i madrines de totes les comparses acompanyades per bandes pel recorregut oficial.



A les quatre de la tarda, després d’un dinar villenero amb tots el companys i companyes que hem vingut de fora i els “mandos” socialistes de la localitat, ens instal·lem a la tribuna oficial que està a l’ombra. L’entrada de les comparses durarà quasi bé, fins a les onze de la nit. Set hores !!!


Set comparses de moros i set de cristians. Més de 11.000 participants vestits -que no disfressats, van aclarir-me- al so d’una munió de bandes de música, les clàssiques del País Valencià, que amb marxes mores, cristianes i pasdobles reconegudíssims, desfilaran amb gracia davant del públic assistent que omple amb més o menys constància les voreres del recorregut : La Corredera i l'Av. de la Constitució.



Les escuadres especials de les comparses són espectaculars, al menys als nostres ulls novells en el tema. Algunes amb genets a cavall al costat dels “cabos” que dirigeixen les files dels participants. Agrupats en blocs: femenins (molt nombrosos), masculins (amb els seus puros), juvenils, amb els músics per entre mig. Carrosses amb els més menuts, també vestits a cap edat. Les escuadres especials puntegen brillantment els blocs de les comparses i encara que hi ha molta uniformitat en elles ens adonem que no hi cap brodat igual. Espectacular, molt espectacular. Les comparses més nombroses, algunes de més de mil components, amb poques variacions en els vestits i amb les mateixes músiques es fan una mica pesades, però al poc temps sempre hi ha alguna novetat sorprenent per a nosaltres.


Més enllà de la desfilada el que em ronda pel cap tota l’estona és l’organització social que hi ha al darrera de tot això i l’economia que comporta (Sempre pensant en el mateix). M’expliquen forces coses, n’intueixo d’altres. Em diuen que fins ara no s’hi nota la crisi. Una societat bolcada a les seves festes. Sensacional!! Gràcies, Vicenta! Ens has permès veure una gran festa i entendre i, per tant, estimar més als nostres conciutadans/es. (La meva pàtria comença a la meva ciutat i no acaba enlloc).



Mataró, 9 de setembre.

09 de setembre, 2011

Morbositat fastigosa.

Es va publicar a les dotze i va ser la noticia que va obrir els telediaris del migdia i avui pràcticament és portada i destacada notícia a tots els mitjans.

"Per fi! En un acte de necessària transparència democràtica que demanaven milions d’espanyols s’han publicat les declaracions de patrimoni dels diputats/es i senadors/es."

La web del Congrés col·lapsada (no crec pas que se la miri habitualment gaire gent), els mitjans no parlen d’altra cosa, els tertulians i tots els carronyers de ploma diversa  fregant-se les mans i salivant a plaer del suc que en podran treure. El prestigi, si encara en queda algun bri, dels polítics més ensorrat encara.

Ja fa temps que vaig dir que no hi estava d’acord i perquè. Els acollonits impulsors de la mesura temorosos de la fera mediàtica han baixat un graó més de l’espiral autodestructiva en que estem immersos. Paguen molts justos per uns pocs pecadors. Si a totes les professions es fes igual en podríem també ensorrar moltes d’elles.

Sort que ja me’n vaig. Em queden dos telediaris. En les condicions en que han de treballar ara els polítics d’aquest país no paga la pena ser-ne. No compensa. Mal pagats, injuriats, escarnits, despullats. Però, qui té ganes de treballar en una feina en aquestes condicions? Que s’hi posi un altre! A veure qui s’hi apuntarà. El desprestigi dels polítics, al que molt hem contribuït conjuntament els membres del propi col·lectiu, porta al desprestigi de la política. No és aquella ocupació honorable i necessària pel funcionament de la societat. És, sembla en opinió cada cop més estesa, la barroera forma de aprofitar-se de la societat i de viure’n amb l’esquena dreta. Això és el que penseu? Doncs això és el que tindreu! Apa, feu-vos-ho!



Mataró, 9 de setembre.

07 de setembre, 2011

Alguna resposta sobre Seseña.

Ara fa cinc anys em vaig fer alguna pregunta sobre Seseña. Avui, a la sessió de la Comisió Mixta per les relacions amb el Tribunal de Comptes, he hagut de fixar una primera posició del meu grup parlamentari, el socialista, sobre l’informe de fiscalització de la gestió urbanística d’aquell Ajuntament que va realitzar el Tribunal de Comptes l’any passat. I he donat alguna resposta. Heus aquí alguns paràgrafs de la meva intervenció.

De la lectura de este informe, que abarca desde 1996 a finales de 2007,  se deduce que se juntaron el hambre con las ganas de comer, la miseria de gran parte de la administración local española y la voracidad desmesurada de muchos promotores del sector inmobiliario de la era dorada del ladrillo

La miseria: No en el sentido económico, en el sentido de la falta de capacidad de muchas entidades locales de cumplir y hacer cumplir las funciones que tienen encomendadas, de la existencia de responsables políticos iluminados administrativos o ciegos.

Las votaciones democráticas no legitiman a los electos a actuar al margen, o en los márgenes, del derecho administrativo. Las votaciones democráticas no dan poder omnímodo, dan capacidad de ejercer el gobierno democráticamente sujeto a las leyes, que es otra cosa.

Todo lo de Seseña fue un dislate, todo fue un delirio.

El exhaustivo informe del T.Cu. pone implícitamente de manifiesto que esto nunca debió producirse, y es aquí donde hay que centrar las recomendaciones, y las posibles propuestas de resolución de esta Comisión Mixta: que no se vuelva a producir.

Por parte de la voracidad desmesurada del sector, seguro que no se va a reproducir en muchos años, porque el sector ha fallecido por indigestión. Su gula y glotonería lo ha llevado al hoyo. Pero cual Drácula cualquiera puede volver a revivir más adelante, dentro de otra generación quizás, no creo que sea posible antes. Pero para entonces hay que haber atajado la otra circunstancia, la miseria de la administración local española. O de gran parte de ella. Corrigiéndola o eliminándola, la administración y su miseria. Y la de algunos, no sé si demasiados, creo que no, de sus componentes.

Lamentablement el portaveu del PP en aquest tema a la Comissió, el senador De las Heras, no ha tingut, o no li ha interessat gens,  l’alçada de mires parlamentaria sobre allà on jo havia situat el debat -ni s’ha adonat que podia tenir el sostre de vidre- i ha replicat la meva intervenció llençant-me una pedregada partidista, molt al estil de la política sectària tan habitual a los “madriles”. És com alguns entenen l’exercici de la política.

Madrid, 7 d’agost.