05 de març, 2010

Transparència. Ara, el patrimoni.

Des del primer dia del mes que som a la fitxa individual de cada diputat/a que hi ha a la web pública del Congrés hi figura la declaració d’activitats que obligatòriament hem de formular al inici de cada mandat i cada quan hi hagin variacions.

El que cobrem de sou els diputats/es també és públic. Ja fa temps que a la mateixa pàgina web –no hi és de forma individualitzada- es pot saber l’import pels conceptes pels quans se’ns retribueix i les dietes (que no són retribucions) que podem percebre.

Ara, alguns, ja han proposat la següent fita a aconseguir: la publicació del nostre patrimoni. La declaració del que tenim ja es fa des de molt de temps, però no és pública. Crec que és adequat que sigui així. Fins aquí.

Per això, vull manifestar la meva discrepància sobre aquesta nova pretensió. Entenc que els que cobrem de l’erari públic haguem de ser transparents en això. Que es conegui què cobrem i que no incorrem en incompatibilitats regulades i establertes.

Home!, ja m’agradaria també conèixer els costos salarials i els beneficis obtinguts pels béns i serveis que adquireixo i si també els que me’ls donen tenen incompatibilitats. Des del peix que compro a la plaça, al diari que llegeixo o al ús del caixer automàtic de la meva entitat financera. Però, vaja, ja entenc que la opacitat i demanda de transparència sols va avui en una sola direcció. És fàcil demanar comptes als que vivim de l’excedent i ben convenient pel funcionament d’una democràcia.

Però el patrimoni és una cosa personal i privada. Potser és fruit de circumstàncies externes al qui el té, o d’actituds personals de comportament que no entenc per què han d’estar en la boca i el coneixement públic. El patrimoni pot venir de trajectòries històriques familiars, de decisions de vida sobrevingudes per sort o per recerca interessada, per comportaments individuals austers, avars, prudents, pròdigs, rigorosos o panxa contents.

Per què he d’explicar que fruit d’aquestes vicissituds tinc el que tinc? Si el que obtinc, les rendes, m’ho gasto bé o malament, si estalvio molt o poc, si el que tinc, l’uso o el contemplo, és un tema i problema exclusivament personal del que no crec pas que en tingui que donar cap explicació.

Segurament aquest capteniment personal es traduirà gairebé d’una forma mimètica, o no, a l’estil d’exercir les responsabilitats públiques amb els resultats consegüents. El que s’ha de valorar d’un polític és la gestió de la feina encomanada i les seves propostes per la vida col·lectiva. No el que fa de portes endins de la seva vida mentre estigui dins les normes legals i pautes de convivència generalment acceptades.


Madrid, 4 de març.