12 de març, 2010

Pensions i plans de pensions.

Segons les darreres dades que he rebut del Ministeri de Treball de la meva Història de Vida laboral aviat farà 38 anys que vaig començar a cotitzar. Corria l’any 1972 i estava a punt d’acabar la carrera. Els treballs anteriors d’estudiant, com llavors se’n deia -encara que fossin a la mateixa Administració pública-, no compten, eren -als ulls d’ara- plenament irregulars. Dels 38 anys, malgrat que no he deixat de treball mai, no tinc cotitzats els vuit anys dels dos primers mandats democràtics a l’Ajuntament i unes cotitzacions molt irregulars, de temps i categoria, en el període que vaig estar a l’UGT (1977-1979). Aquestes mancances són fruit de la meva contribució a la normalització democràtica del país i no em dolen pas especialment, encara que algunes actituds actuals sobre aquestes circumstàncies em neguitegen. La corresponent al temps a l’Ajuntament sembla que es podrà resoldre.

En aquests anys quasi bé sempre he cotitzat pel grup 1 (Enginyers i Llicenciats), llevat dels temps de l’UGT ja que als del Servei d’Estudis ens varen apuntar al grup 7 (auxiliars administratius). Històries d’aquells temps i “batalletes” per explicar. La cotització ha estat d’acord amb la qualificació professional i el Congrés no m’haurà de complementar pas res el dia que plegui.

Ara bé, sóc ben conscient que la pensió que podré rebre al jubilar-me serà inferior als ingressos que vinc perceben fins ara i els que previsiblement pugui tenir en aquell moment. Això per dues raons: la primera, que la pensió, lògicament, sempre és inferior a les retribucions i la segona, per l’existència d’un topall màxim en la quantia de les pensions a efectes redistributius de solidaritat entre els cotitzants, fet que defenso.

Ja fa 25 anys que tinc Plans de pensions. Ho vaig veure clar des que es va plantejar el tema a casa nostra. Si podia, calia ser “formigueta” de cara el futur. No he, però, d’explicar ni com ho he fet ni què he acumulat pel demà, és una qüestió privada de la que ningú n’ha de fer res. En el fons, segurament, manifestava una conducta que era ben present en les classes populars abans de la generalització de la seguretat social pública. La previsió social era una cosa del que ara es diria la societat civil. Les imatges propagandístiques de les Caixes d’Estalvis, per exemple, són evocadores d’aquest fet. L’extensió de la seguretat social, universal en l’aspecte sanitari sols fa vint-i-cinc anys (de la mà de l’Ernest Lluch), i les continues ampliacions de les pensions, que va camí de constituir una espècie de Renda Bàsica per la gent gran, pot haver fet oblidar aquest fet.

Al·legoria a l'estalvi. Alfred Opisso.


La societat ha canviat molt. La xarxa familiar de protecció s’ha debilitat. La distribució de la despesa és molt diferent que en els temps d’estretors. Les “necessitats” de la vida quotidiana són unes altres. La societat s’ha fet més depenent de l’Estat i les retribucions del treball tenen ben present aquest salari indirecte. Certament, des del punt de vista de la protecció dels més febles ha representant un innegable avenç que no ens ha de fer oblidar la font de la mateixa que és la solidaritat per la via impositiva. Sense aquesta solidaritat l’edifici s’ensorra.

Unes correctes declaracions del ministre Corbacho sobre els plans de pensions privats ha desfermat una hipòcrita i interessada controvèrsia pública que sols s’entén en el marc del malaltís (quasi bé irrespirable) ambient en que s’està desenvolupant la política espanyola i el seu tractament mediàtic. No es tracta de qüestionar el sistema públic de pensions ni la seva viabilitat futura. El Fons de reserva de la Seguretat social és un bon coixí acumulat en els anys bons per si fora necessari. La seva viabilitat futura està assegurada si mantenim ferma la voluntat col·lectiva d’aquest sistema fent les correccions oportunes que l’evolució demogràfica aconselli.

No pas per això cal blasmar de l’establiment de proteccions complementàries per qui vulgui fer-les. Sense trencar el principi de solidaritat col·lectiva no és dolent explicar a la societat que no tot s’ha de deixar en mans de l’Estat i assumir responsablement la part complementària de la gestió de les pròpies i subjectives necessitats. En protecció i en moltes altres coses, com la sanitat, l’educació, la cultura o el oci. Aquest és el debat que s’ha de plantejar sobre el futur de l’Estat del Benestar. El dels seus mínims solidaris i el seu finançament i el dels seus límits evidents (com molt bé varen descobrir els suecs als anys vuitanta) i el de l’assumpció personal i privada dels mateixos.

Mataró, 12 de març.