Esbarzer: m. [LC] [BOS] Liana o arbust intricat del gènere Rubus, de la família de les rosàcies, de tiges amb agullons, fulles palmaticompostes, flors blanques o rosades i fruits formats per petites drupes, les móres, típic de les bardisses. (DIEC2-IEC)
Crec que el Parlament de Catalunya s’ha ficat en un nou esbarzer posant-se a discutir el tema del toros i la seva possible prohibició a Catalunya.
D’entrada, una I.L.P. (iniciativa legislativa popular). En general, les I.L.P. són ben intencionades, fruit de l’esclat de desitjos existents en les societats benestants i democràtiques. En les societats que malviuen, els problemes principals no permeten distraccions ni floritures i en les societats no democràtiques, senzillament, no són possibles aquests exercicis.
El que passa és que moltes vegades aquests desitjos puntuals són centrípets respecte a la societat, o responen a respectables desitjos puntuals defensats vigorosament per grups activistes d’aquell punt. Res a objectar, en una societat lliure i oberta tot és pot donar, i encarrilar aquestes demandes és responsabilitat de les institucions públiques. Les I.L.P. es tramiten i és el corresponent cós legislatiu el que ha de decidir admetre-les o no. Res a objectar tampoc sí aquest cós legislatiu considera que hi ha, o no hi ha lloc, per acceptar i tramitar la demanda que se li fa. Argumentar sobre la seva procedència i conveniència és el paper d’aquesta Assemblea que representa la sobirania popular.
No per benintencionada que sigui una I.L.P. ha de tenir automàticament la via lliure de la seva acceptació. Cas que el legislatiu no casi amb un desig majoritari ja s’ho trobarà a la següent renovació. Cal aclarir aquests punt, ja que a vegades en les nostres societats sembla que qualsevol demanda ha de ser satisfeta per sobre del que creguin els legítims responsables, ocasionals i temporals, de la sobirania popular.
Bé, el Parlament de Catalunya va creure convenient acceptar la tramitació d’aquesta I.L.P. sobre les “corrides” i, repeteixo, crec que s’ha tornat a ficar en un esbarzer.
No crec pas que el tema sigui tant punyent pel conjunt de la societat com per dedicar-hi especial atenció, de fet crec –potser m’equivoco- que la majoria de la societat passa bastant del tema. “La fiesta languidece”. Ja sé que pels seus defensors, de la I.L.P. i de la fiesta, sí que ho és de punyent, però, reitero, que la consideració del Legislatiu ha d’anar més enllà del que pensen els integrants d’un col·lectiu concret que presenta una iniciativa. És la consideració del interès general, que no és la suma de propostes puntuals que poden fins i tot ser contradictòries, el que ha de moure les seves decisions.
Tots sabem que al darrera d’aquesta iniciativa si barregen pretensions diverses, no cal pas amagar-ho, oi?, i aquestes són les que estan aflorant amb vehemència –i espero que no amb virulència- aquests dies. Potser era una qüestió d’oportunitat? No m’hi ficaria pas per aquí, sinó que segurament era un tema de reconeixement de la importància relativa del tema. Ara se’n hi ha donat massa, i d’aquí les reaccions. D’altres sensibilitats no ho entenen, ja que segurament ni s’ho han plantejat. Alguns/es aprofitats/des ja hi ha ficat cullerada amb malèvoles intencions. Els mitjans van plens de opinions saberudes, interessades, conservadores, airades, a favor i en contra. Aquest tema, crec que molt menor, ha de comportar aquest rebombori? No al meu entendre. No es tracta del tema en sí, sinó de sí era convenient posar-s’hi.
Veurem com ens en sortim d’aquesta. Espero que no gaire escaldats. Quina tropa!
Crec que el Parlament de Catalunya s’ha ficat en un nou esbarzer posant-se a discutir el tema del toros i la seva possible prohibició a Catalunya.
D’entrada, una I.L.P. (iniciativa legislativa popular). En general, les I.L.P. són ben intencionades, fruit de l’esclat de desitjos existents en les societats benestants i democràtiques. En les societats que malviuen, els problemes principals no permeten distraccions ni floritures i en les societats no democràtiques, senzillament, no són possibles aquests exercicis.
El que passa és que moltes vegades aquests desitjos puntuals són centrípets respecte a la societat, o responen a respectables desitjos puntuals defensats vigorosament per grups activistes d’aquell punt. Res a objectar, en una societat lliure i oberta tot és pot donar, i encarrilar aquestes demandes és responsabilitat de les institucions públiques. Les I.L.P. es tramiten i és el corresponent cós legislatiu el que ha de decidir admetre-les o no. Res a objectar tampoc sí aquest cós legislatiu considera que hi ha, o no hi ha lloc, per acceptar i tramitar la demanda que se li fa. Argumentar sobre la seva procedència i conveniència és el paper d’aquesta Assemblea que representa la sobirania popular.
No per benintencionada que sigui una I.L.P. ha de tenir automàticament la via lliure de la seva acceptació. Cas que el legislatiu no casi amb un desig majoritari ja s’ho trobarà a la següent renovació. Cal aclarir aquests punt, ja que a vegades en les nostres societats sembla que qualsevol demanda ha de ser satisfeta per sobre del que creguin els legítims responsables, ocasionals i temporals, de la sobirania popular.
Bé, el Parlament de Catalunya va creure convenient acceptar la tramitació d’aquesta I.L.P. sobre les “corrides” i, repeteixo, crec que s’ha tornat a ficar en un esbarzer.
No crec pas que el tema sigui tant punyent pel conjunt de la societat com per dedicar-hi especial atenció, de fet crec –potser m’equivoco- que la majoria de la societat passa bastant del tema. “La fiesta languidece”. Ja sé que pels seus defensors, de la I.L.P. i de la fiesta, sí que ho és de punyent, però, reitero, que la consideració del Legislatiu ha d’anar més enllà del que pensen els integrants d’un col·lectiu concret que presenta una iniciativa. És la consideració del interès general, que no és la suma de propostes puntuals que poden fins i tot ser contradictòries, el que ha de moure les seves decisions.
Tots sabem que al darrera d’aquesta iniciativa si barregen pretensions diverses, no cal pas amagar-ho, oi?, i aquestes són les que estan aflorant amb vehemència –i espero que no amb virulència- aquests dies. Potser era una qüestió d’oportunitat? No m’hi ficaria pas per aquí, sinó que segurament era un tema de reconeixement de la importància relativa del tema. Ara se’n hi ha donat massa, i d’aquí les reaccions. D’altres sensibilitats no ho entenen, ja que segurament ni s’ho han plantejat. Alguns/es aprofitats/des ja hi ha ficat cullerada amb malèvoles intencions. Els mitjans van plens de opinions saberudes, interessades, conservadores, airades, a favor i en contra. Aquest tema, crec que molt menor, ha de comportar aquest rebombori? No al meu entendre. No es tracta del tema en sí, sinó de sí era convenient posar-s’hi.
Veurem com ens en sortim d’aquesta. Espero que no gaire escaldats. Quina tropa!
Eduoard Manet. La corrida, 1864. Col·lecció Frick, Nova York.
Mataró, 7 de març.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada