Hauríem de desempolsegar les nostres velles doctrines que tenim arraconades a les golfes. Davant el desvergonyiment de la dreta, nosaltres hauríem de tenir el coratge de plantar cara i també anar per totes.
Nova compareixença de la Vicepresidenta segona a la Comissió d’Economia del Congrés per parlar de la situació econòmica. Desprès de tants debats, un té la impressió que estem donant voltes sobre nosaltres i els nostres problemes, perseguint-nos els uns als altres, sense trobar-hi, o buscar-hi, sortides.
El Govern va proposant mesures i intentant acords, i l’oposició –especialment l’alternativa possible- dient, com un disc ratllat, que cal canviar de rumb. Voltes i més voltes. Desconcert social.
Insisteixen, el PP i CiU, en la necessitat d’una reforma en profunditat del sistema financer. El Govern, com en tot al seu parer, és responsable de no fer-la. La reforma és necessària, segons ells, perquè arribi la liquiditat a les emprestes que encara no es dóna. Aquesta situació és tant o més problema que l’increment de l’atur.
Bé, deixem de banda, sense pensar-hi massa, aquella economia real basada primordialment en el finançament extern. La roda girava amb els catúfols omplerts pel sistema financer. Potser sí que és molt demanar pensar en la necessitat de recursos propis (igual els han retirat, si és que mai els tenien). Deixem de banda, també sense pensar-hi gaire, en les característiques pròpies del sistema financer i en el seu caràcter pro cíclic, avui extremadament prudents (porucs, en realitat) quan ahir eren ben arriscats (esbojarrats, del cert), ara sols pendents de tapar les vergonyes dels seus balanços i sargir el estrips de les seves comptes d’explotació.
Clar, si deixem de banda altres coses, com els escassos fonaments que tenen reconeguts (fins ara) personatges del món dels negocis (millor que empresarials) i les seves creacions bastides amb exorbitants apalancaments; si deixem de banda panorames semblants en els països veïns que no expliquem; si fem com els economistes que teoritzen sobre una hipotètica realitat inexistent de tant deixar coses de banda, llavors centrarem el culpable: el Govern d’en Zapatero! El Govern (el central, els de les autonomies no són pas Govern, no ens els hem cregut mai i menys ara que no interessa considerar-los) que no s’aplica fer una necessària reforma dels sistema financer.
Ah, caram! Els representant d’aquests blasmat sistema financer callen com a morts. La processó els va per dins? Esperen, a cas, que el Govern, aquest Govern, els tregui els neulers?
Dons, bé, posem-nos-hi! Però fem-ho segons els nostres vells principis. Res de mantenir l’autonomia de decisió amb els diners públics (de tots). Res de respectar les autonomies politiques. A sac! Cap a la intervenció! El Banc d’Espanya ha d’aflorar aquesta realitat que impedeix tornar a omplir els catúfols de la roda del finançament de l’economia real. I si cal omplir-los amb diner públic, com els americans, els anglesos, els alemanys, els belgues, holandesos i francesos, nacionalitzem. Res de l’I.C.O., que és una joguina marginal en el sistema. Cap a una banca pública de veritat. Fem-ho bé! Les pèrdues que se les empassin els que les han fet i que es retirin del camp. Les recapitalitzacions per qui les aporti. Sí són públiques, doncs amb nous gestors públics. Si això és una nacionalització, doncs, és una nacionalització.
Prou comèdia! A fons! Cal salvar l’economia real!
No sé pas si col·locats davant d’aquest mirall que reflecteix el seu discurs alguns dels seus actors plegaran veles avergonyits de la seva possible inconsistència, o passaran capcots –de ser veritat els seus anàlisis- per l’embut on ara pretenen fer-nos-hi entrar a nosaltres.
El Govern va proposant mesures i intentant acords, i l’oposició –especialment l’alternativa possible- dient, com un disc ratllat, que cal canviar de rumb. Voltes i més voltes. Desconcert social.
Insisteixen, el PP i CiU, en la necessitat d’una reforma en profunditat del sistema financer. El Govern, com en tot al seu parer, és responsable de no fer-la. La reforma és necessària, segons ells, perquè arribi la liquiditat a les emprestes que encara no es dóna. Aquesta situació és tant o més problema que l’increment de l’atur.
Bé, deixem de banda, sense pensar-hi massa, aquella economia real basada primordialment en el finançament extern. La roda girava amb els catúfols omplerts pel sistema financer. Potser sí que és molt demanar pensar en la necessitat de recursos propis (igual els han retirat, si és que mai els tenien). Deixem de banda, també sense pensar-hi gaire, en les característiques pròpies del sistema financer i en el seu caràcter pro cíclic, avui extremadament prudents (porucs, en realitat) quan ahir eren ben arriscats (esbojarrats, del cert), ara sols pendents de tapar les vergonyes dels seus balanços i sargir el estrips de les seves comptes d’explotació.
Clar, si deixem de banda altres coses, com els escassos fonaments que tenen reconeguts (fins ara) personatges del món dels negocis (millor que empresarials) i les seves creacions bastides amb exorbitants apalancaments; si deixem de banda panorames semblants en els països veïns que no expliquem; si fem com els economistes que teoritzen sobre una hipotètica realitat inexistent de tant deixar coses de banda, llavors centrarem el culpable: el Govern d’en Zapatero! El Govern (el central, els de les autonomies no són pas Govern, no ens els hem cregut mai i menys ara que no interessa considerar-los) que no s’aplica fer una necessària reforma dels sistema financer.
Ah, caram! Els representant d’aquests blasmat sistema financer callen com a morts. La processó els va per dins? Esperen, a cas, que el Govern, aquest Govern, els tregui els neulers?
Dons, bé, posem-nos-hi! Però fem-ho segons els nostres vells principis. Res de mantenir l’autonomia de decisió amb els diners públics (de tots). Res de respectar les autonomies politiques. A sac! Cap a la intervenció! El Banc d’Espanya ha d’aflorar aquesta realitat que impedeix tornar a omplir els catúfols de la roda del finançament de l’economia real. I si cal omplir-los amb diner públic, com els americans, els anglesos, els alemanys, els belgues, holandesos i francesos, nacionalitzem. Res de l’I.C.O., que és una joguina marginal en el sistema. Cap a una banca pública de veritat. Fem-ho bé! Les pèrdues que se les empassin els que les han fet i que es retirin del camp. Les recapitalitzacions per qui les aporti. Sí són públiques, doncs amb nous gestors públics. Si això és una nacionalització, doncs, és una nacionalització.
Prou comèdia! A fons! Cal salvar l’economia real!
No sé pas si col·locats davant d’aquest mirall que reflecteix el seu discurs alguns dels seus actors plegaran veles avergonyits de la seva possible inconsistència, o passaran capcots –de ser veritat els seus anàlisis- per l’embut on ara pretenen fer-nos-hi entrar a nosaltres.
Amunt i crits! Endavant!
Mataró, 6 de març.
Mataró, 6 de març.
2 comentaris:
Medidas para superar la crísis:
Sin financiación y liquidez tardaremos demasiado en salír de la crísis.
1. Inmediata creación de una banca pública que reactive la financiación y la liquidez para las empresas, autonómos y familias.
2. Nacionalización de la banca que esté en dificultades (temporalmente o de forma definitiva)
3. Regulación de los mercados financieros y creación de una tasa
sobre los movimientos de capital
4. Potenciación del sector público para reactivar la economía productiva.
5. Promulgación de una Ley de defensa del patrimonio familiar que
suspenda el embargo y ejecución hipotecaria sobre las viviendas durante un plazo de tres años, posibilitando formulas negociadas
de refinanciación o solución a largo plazo.
4. Medidas de incentivación y creación de empleo.
- Reducción del 50% de cotización de la Seg. Social, para la contratación de desempleados y jovenes que acceden al mercado de trabajo.
- Reducción progresiva de las cotizaciones a la Seg. Social para los mayores de 45 años.
- Reducción del Impuesto de Sociedades para autonomos y PYMES.
- Exección del pago de Impuesto sobre Sociedades durante tres años para empresas de nueva creación.
- Creación de un nuevo contrato de trabajo estable con indemnización pactada en caso de rescisión.
- Equiparación de derechos sociales y de protección para los autonomos.
- Simplificación para la creación de microempresas, autonomos y PYMES S.L. con capital de 3.000 euros por comunicación e inscripción telemática en el mismo dia.
- Creación de la asignatura "Emprendedores" en la Enseñanza Secundaria.
Y hay más medidas.
Miri Manel, hi ha moments en que un militant socialista de base com sóc jo se sent més identificat que mai amb el seu partit i la idea que representa. I llegint la seva entrada d'avui aquesta és la sensació que tinc. Moltes vegades la saviesa popular és, o pot ser, més lúcida que l'estament polític. Molt abans de que comencés aquesta crisi jo ja sentia a la meva botiga que això no podia ser, que tot plegat petaria per un costat o l'altre. Mentrestant els bancs seguien amb la seva bogeria d'empaitar als clients pel carrer per tal de que s'hipotequèssin de per vida.
Jo, des de la meva posició de persona preocupada però no entesa en el tema, he pensat moltes vegades tot el que vostè diu a la seva entrada, però acabo pensant que el sistema deixa un marge d'actuació estret i que les coses que jo penso que caldria fer senzillament no caben en aquesta societat capitalista. I avui, quan un diputat escriu amb rigor, però també amb força i il·lusió, tot allò que jo penso, crec que és possible que el govern socialista digui prou i faci les polítiques que al poble que l'any 2008 li va donar la majoria segur que li agrairia.
Publica un comentari a l'entrada