31 de desembre, 2006

Resum personal de l'any.


Sols resseguint les nombroses entrades d’enguany en aquest blog (més de 320), i les del blog en castellà que he reduït a les traduccions dels articles que em publiquen, més les fotos que he penjat al flickr (93) on es veu allà on vaig i amb qui, un es pot fer una idea de l’activitat i les preocupacions d’ordre personal i polític que he tingut en aquest any que ara s’acaba.

La feina a Madrid centrada en els meus temes econòmics, el recolzament aquí a la comarca als companys de la primera línia, els viatges per motius professionals i els d’esbarjo (Déu ni do els que he fet), les col·laboracions periodístiques a variats mitjans, la reflexió persistent sobre alguns temes: l’economia, la immigració, l’energia, l’educació, els canvis al món,...

No crec pas que variï gaire l’any que ve. Suposo que superats els ensurts de la política més propera, la catalana, i confiant en el bon fer del President Montilla podrem estar per altres problemes malgrat les descoratjadores noticies de darrera hora. Ens espera, com sempre, feina. No penséssiu pas que ja s’ha acabat.



Ànims, doncs, des de la blogosfera! Obrim un nou calendari.



Mataró, 31 de desembre.

30 de desembre, 2006

Reblant el clau. "Omnia animal..."*

*(article per Capgros.com)

Ara que s’acaba l’any. Llegint alguns comentaris sobre la situació política del catalanisme després del convuls període polític que ens ha tocat viure tinc la impressió que s’hi expressa un cert desencís i/o desorientació sobre com ha quedat tot plegat. De l’eufòria al Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005, al acord Mas - Zapatero de començaments del 2006, al debat a les Corts Generals, el trencament del tripartit i la sortida d’Esquerra del Govern Maragall, del referèndum de l'Estatut, de les eleccions anticipades i el seu resultat. I com a conseqüència de tot un Govern d’Entesa presidit per José Montilla, i l’assossec (al menys fins ara, que duri)

Crec que s’obre camí una profunda reflexió sobre el que realment som i el que realment podem ser, si és que podem ser alguna cosa diferent del que som donada la realitat del món d’avui. Alguna cosa s’apunta, però massa poc reconeguda encara Ja sé que aquesta mena de reflexió a molts (no sé del cert quants) no els deu agradar massa. Però les coses són com són.

Després de la retirada d’en Pujol, en lloc de rebaixar-se, la tensió nacionalista va anar en augment. L’Espanya plural que oferí Zapatero en lloc de considerar-se com una oportunitat positiva es va prendre com una possibilitat d’anar més enllà del que s’oferia provocant una duríssima reacció que a punt va estar de engegar-ho tot a rodar. Semblava no ja que podíem anar a un Estat federal, sinó obertament confederal, que teníem a la punta dels dits els vells somnis de la Nació rica i plena.

Tot això s’ha esvaït, i crec que per molt temps. Maragall va poder dir a Sant Jaume de Frontanyà que l’Estat havia quedat residual a Catalunya, amb gran esverament altra cop d’alguns, ometent, però, que el nou sostre de l’autonomia catalana ho era dins d’un Estat que, no sense resistències, havia aprovat la seva descentralització i que era la font de la nova legalitat i d’on provenia la seva legitimitat, per tant res de residual.

Arribats fins aquí, ara què? Per on cal continuar, si cal continuar?. El cansament generalitzat que ha comportat tot el procés, la falta de recolzament social més enllà de sectors ja convençuts, la impressió general que els problemes estan en una altra banda, malgrat que no se sàpiga massa on són les solucions, però que les estrictament territorials no en són, comporta forçosament que s’obri un nou període que ha de començar per mirar que ha quedat en el got després de la bromera.

Reiteradament, en els meus escrits i en les reflexions públiques, insisteixo que cal deixar de mirar-se el melic. Cal aixecar el cap i mirar alt i ben enllà. Les preocupacions que assenyala la darrera enquesta del CIS són prou significatives: l’ocupació, la immigració, el terrorisme, l’habitatge... Hi ha molt camp a córrer en la resolució del que realment preocupa a la gent. Els temes no són fàcils. Què pensaríem de l’ocupació si no estiguéssim on estem, a punt de baixar del 8% de desocupats... Clar que possiblement ara no és la desocupació sinó en quines condicions es fa l’ocupació existent: precarietat, inseguretat, desigualtat,... Què pensaríem de la immigració si els que venen no estiguessin omplint necessitats evidents del nostre sistema productiu i social... Clar que el tema és com aprenem a conviure amb gent d’altres colors, altres olors, altres parles i altres Déus... Què pensaríem del terrorisme si tornessin a haver-hi morts com temps enrera,... Si, però mentre tant encara hi ha gent que va amb escorta al País Basc... Què pensaríem de l’habitatge si veiéssim créixer novament barris de barraques... Clar que les noves condicions socials reclamen atenció, i inevitable creixement urbanístic... I cal parlar d’energia, d’on la produïm i com la consumim.

Passada l’etapa identitaria que hem viscut darrerament no crec que calgui pas encervellar-s’hi més. Posem els esforços en els grans temes: Catalunya dins d’Espanya, Espanya dins d’Europa, Europa en el Món. Tot un programa a desenvolupar, en parlaré l’any que ve. Amb els millors desigs per a tots.

Mataró, 31 de desembre.

Balanç truncat.

Intentant fer el balanç de l’any fa pocs dies vaig escriure:

D’aquí a tancar l’any el risc pel compte de resultats definitiu ve del procés de pau: “De l’esperança a la recança. Amb l’ai al cor” vaig dir.

Dissortadament premonitori. Tanquem l’any malament. Cal tornar a començar.

Mataró, 30 de desembre.

28 de desembre, 2006

No cola.


Els del Capgròs treuen avui (28/12) la noticia que la llista sociata a les properes eleccions municipals la tancarà el conegut actor porno Nacho Vidal, nascut a Mataró.

Home, nois! Coneixent, com coneixem tots a Mataró, la forma de pensar dels nostres primer secretari i primer company, no cola. En tot cas seria una llista curiosa, quand même.

Fantasma!!





Mataró, 28 de desembre.

27 de desembre, 2006

Recollida d'orgànica.

Aquests dies, arrel de la campanya de l’Ajuntament, parlem de la recollida de brossa orgànica. Estan confonent al personal, encara que alguns ho tenen clar.


Potser ara pot entendre's millor.


Mataró, 27 de desembre.

25 de desembre, 2006

Nadal.



Angelo musicante
Detall del Tríptic “Madonna con Bambino”
Giovanni Bellini (1488)
Basílica de Santa Maria dei Frari
Venècia

PAU, ara i sempre
PAZ, ahora y siempre

Manuel Mas i Estela
Diputat a Corts

Mataró, Madrid, XII-2006.

24 de desembre, 2006

Records de la Nit de Nadal.

Quan érem joves, i creients, i practicants a la nostra manera, cercàvem una esglesiola a la muntanya, no gaire lluny, i organitzàvem una missa del gall. Fèiem camí a peu sota els estels, amb la motxilla a l’esquena. Menjar senzill, uns entrepans, a la vora d’un foc de llenya al mig del camp. A la missa cantàvem espirituals negres: Deu-me la fe dels meus pares; Kumbayà Déu meu; dalt del tren tots anem-hi...i a la vora del foc les nadales del cançoner que havíem après des de petits a casa i a l’escola: A Betlem me’n vull anar, vols venir tu Rabadà?; Fum, fum, fum; Les dotze van tocant,...El capellà era un “progre” que volia estar amb els joves. Què se’n deu haver fet del Pare Sistachs, escolapi? A la mateixa ermita, sobre les lloses, dins d’un sac de dormir passàvem la nit fins que al matí ens arribàvem al poble i agafàvem l’autobús de línia per tornar a casa on la mare ja tenia l’escudella, la carn d’olla i el pollastre a punt.

“Quan tu duies trenes, i jo era un vailet,
no hi havia penes, no feia mai fred,...

Nig nag com ressona la campana gran,
records d’hora bona, se’n venen, se’n van...”

Església romànica de Sant Bartomeu de Cabanyes, a Órrius, en el Parc de la Serralada Litoral.
Diputació de Barcelona.

Alfonso Perales.

El vaig conèixer a la meva darrera etapa de la FEMP quan ell era Secretari de política municipal del PSOE. Després hem coincidit compartint escó al Congrés dels Diputats des de l’abril del 2004. Ara era responsable de política autonòmica i havia tingut alguna ocasió d’intercanviar amb ell punts de vista sobre els processos actualment en marxa de l’onada de revisions estatutàries, especialment el de Catalunya.

Fa molts pocs dies que va transcendir la seva greu malaltia que se’l ha endut tant ràpidament sense ni temps per adonar-nos.

“…que tenemos que hablar de muchas cosas,
compañero del alma, compañero.”

Mataró, 24 de desembre.

23 de desembre, 2006

Concert de Nadal.

Assentada ja la setmana “internacional” dels sopars d’empresa amb motiu de les festes nadalenques, van aposentant-se també els concerts de Nadal a l’estil dels de Viena. També, arreu del món, les cantades de cors amateurs del Messies de Handel, i els encontres de qualsevol esport de seleccions autonòmiques. És l’esperit del Nadal dels temps que corren, no sé si pagà, agnòstic, cosmopolita o papanates.


Max Oppenheimer. Die Philarmoniker (1935-1940). Osterreichische Galerie. Belvedere. Viena

A Mataró, la Caixa Laietana porta pel concert de Nadal a l’Orquestra Simfònica d’Alacant amb una coneguda selecció de valsos, marxes, polques, simfonies i obertures. Rossini, Mozart, Txaikovki, Strauss, Bizet,...

Tinc la sorpresa agradable amb el vals núm. 2 de Shostakovich que desconeixia (tampoc la meva cultura musical és res de l’altre món) No sé si vaig errat, però em va semblar que la interpretació era molt de “banda valenciana”. Potser és que la peça s’ho portava, o és la meva ignorància, o la suggestió causada per l’actuació durant el concert del director, Joan Iborra, que per cert, és catedràtic de percussió.

Evidentment no va faltar, en els bisos, la Marxa Radezky que el públic va acompanyar com cal. Una agradable vetllada mataronina.

Mataró, 23 de desembre.

(atenció amb els enllaços)

Adéu, Cesc.


Ens queden els teus “ninots”. Gràcies.
Dels records endreçats d’en Pep Molsosa.
Mataró, 23 de desembre.

22 de desembre, 2006

Darrera sessió de l'any.

Déu n’hi do de la feina enllestida a la darrera sessió de l’any al Congrés.

Aprovació definitiva, ja per anar al BOE, de tres lleis que retornaven del Senat desprès de la segona lectura: Llei de millora de la protecció de consumidors i usuaris, Llei per la millora del creixement i l’ocupació (derivada d’un Reial Decret Llei) i la Llei de Pressupostos Generals de l’Estat per al 2007.

Així mateix, el dimarts es va aprovar l’elecció dels components del nou Consell d’administració de la Corporació de RTVE i el seu President. Per primera vegada a la democràcia aquesta elecció la feien les Corts Generals i no el Govern. Fita històrica, doncs.

El dimecres, tensa sessió de control, bé com totes aquestes sessions, entre el Govern i el PP. Ni en aquestes jornades d’amor i pau(?), ni sobre els temes que es tractaven, el darrer Consell europeu i el que s’hi van tractar, baixa el continuat atac de l’oposició amb uns arguments que d’una part semblen paranoics i d’altra són obertament despectius. La millor defensa és un bon atac, pensen. Podríem dir-los el mateix de la seva darrera etapa de govern. De cara al final de la legislatura i amb les eleccions en perspectiva això ja no millorarà.

I aprovació per enviar al Senat de tres noves lleis de temes rellevants: Llei Orgànica per la igualtat efectiva entre dones i homes, nova fita històrica en una setmana en que es commemorava i celebrava el 75è. Aniversari de la consecució del vot femení a Espanya; reforma del Estatut de Les Illes Balears, i ja van uns quants, aquest consensuat entre els dos grans partits malgrat que les intervencions que van fer els seus representants van ser molt diferents. Aspre i cantelluda la Salom (PP), com és habitual en ella, i institucional el nostre Xisco Antich com corresponia; i per rematar la Llei del Estatut bàsic del empleat públic, impulsat pel Ministre Sevilla d’acord amb els representats sindicals que curiosament correspon a un desenvolupament de mandat constitucional 28 anys desprès de la seva aprovació. Aquí la companya Elisenda Malaret, que s’ha “currat” molt el text i l’acord, altra vegada amb tots els grups menys amb el PP, va haver d’esguergamellar-se per fer-se escoltar des de la tribuna ja que l’avançada hora de la tarda i les ganes d’acabar que tenien ses senyories no permetia cap lluïment.

Si, hi havia ambient de final de trimestre escolar al hemicicle ahir a la tarda, amb alguns comportaments infantils fins hi tot, malgrat la seriositat i el capteniment que se suposa que hem de tenir en la nostra funció. Però no obstant podem entaular-nos aquest Nadal amb la tranquil·litat de la feina feta, i de la seva rellevància (que és el que ens toca fer).

Sortint del Ple, tothom amb preses per tornar a casa, vaig trobar-me al costat del President, Rodríguez Zapatero, i de la Vicepresidenta, Fernández de la Vega, als que vaig poder desitjar unes bones festes, desig que em va ser correspost afectuosament per ambdós.

Mataró, 22 de desembre.

Juliana.



La Juliana Puig Mas obre una nova generació de la meva nissaga.

Benvinguda.

Espero que en vinguin d'altres.

Mataró, 22 de desembre.

21 de desembre, 2006

El procés de Pau


Un tros de la visió de Peridís

Madrid, 21 de desembre.

Més sobre el comerç exterior.

Tornem a parlar de comerç exterior. Compareixença quadrimestral del Secretari d’Estat de Turisme i Comerç a la Comissió d’Indústria del Congrés. Cada quatre mesos poden seguir l’evolució del tema però no en podem dir gaires coses noves. Cal veure les tendències de les magnituds i avaluar les mesures que hi ha en marxa i debatre si en calen de noves.

El comerç exterior sembla que és un dels punts flacs de l’economia espanyola ja que el dèficit de la balança comercial va creixent. Però el Secretari d’Estat ha dit, ben dit, que ha de ser més que motiu de preocupació, motiu d’ocupació.

Cert! En la intervenció que he fet en nom del GPS he recalcat que no podem continuar analitzant la balança de pagament espanyola com fa trenta anys, o fins hi tot vint o quinze anys. Estem en un altre marc econòmic administratiu que és la Unió Econòmica i Monetària europea que ja no permet fer servir les eines tradicionals de la política canviaria i monetària. A més, l’economia del país ja no és aquella del turisme, les remeses d’emigrants i l’entrada dels capitals estrangers. Ara, al revés. Bé ja ho he explicat altres vegades.
Madrid, 21 de desembre.

Anècdotes entorn obsequis de Nadal.

1. El Consell Regulador de la D.O. “Brandy de Jerez” i la Diputació de Cadis tenen la bona costum d’obsequiar a tots els diputats/es amb motiu de les festes nadalenques amb una botella de brandy d’alguna de les firmes que estan al Consell.Com que m’agrada aquest licor, rebo l’obsequi de molt bon grat. El problema enguany serà com emportar-me’l a casa per les noves mesures de seguretat al control aeroportuari, ja que hauria de facturar l’equipatge al pont aeri amb el consegüent perill que l’ampolla no arribi sencera. I, a Madrid no bec!

2. El Vice-president primer del Senat, l’amic Isidre Molas, m’envia un curiós llibre: “El tratado de la pintura por Leonardo da Vinci” de León Bautista Alberti, editat a Madrid el 1784, del fons bibliogràfic del Senat. Obro el llibre, i té totes les característiques (marques, segells, vellesa, textura,...) d’haver sortit de la biblioteca. No pot ser, penso. L’Isidre no pot pas enviar un llibre del fons del Senat! Fins hi tot, ho confesso, m’espanto confós. No pot ser! Hi dono voltes, capficat. Més tard, el torno a agafar per treure’n l’entrellat. Ah!, a l’interior de la contraportada trobo la clau: l’explicació de que es tracta d’una edició facsímil de l’original, del que se’n ha fet una edició limitada per que el Senat en pugui fer obsequi. Uff! Gràcies, Isidre.

3. Enguany l’obsequi que faig als meus col·laboradors i companys més immediats del Grup parlamentari Socialista prové directament del reciclatge. Com que no els puc donar la clau, els dono el duro. Si, duros, monedes de duro del darrer terç del segle XIX provenint de la recuperació de la ferralla que s’aprofita del procés d’incineració del residus sòlids urbans de la planta del Maresme. En surten moltes monedes, de tots els temps i d’arreu del món, algunes encara en valor i en circulació (pessetes i euros), i algunes de valor simbòlic com aquests Amadeus, Alfons XII i “pelons” (Alfons XIII de nen) que degudament netejades permeten fer un obsequi senzill i original. Gràcies, Xavier per proporcionar-me’ls.

Madrid, 21 de desembre.

19 de desembre, 2006

Època de balanç i primers resums.

L’agrupació de Mataró del PSC organitza una xerrada per que expliqui públicament un resum de l’activitat política espanyola de l’any que ja s’està acabant. Cec que aquells que segueixen l’actualitat, i més concretament el que vaig publicant sobre aquest tema, els devia aportar poques novetats. Però fer un petit resum sempre és adient a tall de balanç i resultats.

La marxa de l’economia; els pressupostos de l’any que ve; la segona descentralització de l’Estat; el quart pilar de l’Estat del benestar; el procés de pau al País Basc; les noves línies de relacions exteriors; la tensió amb els partits polítics, els mitjans de comunicació, la judicatura;... I de cada un d’aquests punts les oportunitats i els reptes que presenten.

D’aquí a tancar l’any el risc pel compte de resultats definitiu ve del procés de pau: “De l’esperança a la recança. Amb l’ai al cor” vaig dir.

En el debat posterior va sortir el tema d’Europa del que no havia parlat gens. Crec que malauradament la revisió dels Estatuts d’Autonomia i el tema del País Basc impedeixen que la mirada política del Govern i dels agents polítics, econòmics i socials, vagi més enllà dels nostres problemes interns. Sense aquests dos problemes, resolts d’una vegada, ens podríem abocar al marc geogràfic- administratiu que permet afrontar per nosaltres d’una forma certa els problemes més punyents del món d’avui.


Passat festes estarem encarats ja a la següent contesa electoral: les municipals i autonòmiques de finals de maig, que en el pla que estem, requeriran una atenció destacada retardant altra cop la mirada als grans temes.

Madrid, 19 de desembre.

Omissió.

En un sobre de l’Ajuntament de Mataró vaig rebre la publicació de la Federació de Municipis de Catalunya sobre l’acte de celebració dels 25 anys de l’entitat que es va fer a Girona el passat 4 d’octubre. Ara, amb la felicitació de Nadal, he tornat a rebre la publicació directament dels serveis de la F.M.C.

Repassant-la m’he adonat que el text que recull la intervenció que hi vaig fer no és complert. Concretament falta tot el desenvolupament de la segona reflexió que vaig plantejar, crec molt curosament. El text omès diu:

Malauradament la continuada i llarga bona marxa de l’economia espanyola s’ha basat en gran part en un sector que entra de ple en l’activitat local com és el de la construcció. I això ha comportat que actuacions maldestres i fins hi tot irregulars hagin malmès la imatge que se’n tenia dels Ajuntaments. Crec que el col·lectiu ha de reaccionar sense equivocats corporativismes que sols són vistos pels ciutadans/es com a pantalles que amaguen la realitat. Això també està a les vostres mans.

Crec que el moviment municipalista no pot fer l’estruç davant d’un tema que omple diaris i mitjans de comunicació, malgrat sigui per fets possiblement puntuals en el conjunt del món local. El que no es donin, sembla, a Catalunya no permet pensar que la seva repercussió no impacti en el cos electoral i en el seu posicionament, actiu o passiu, en la propera cita electoral.

Per cert, ahir l’Alcalde Baron en la seva proclamació com a cap de la llista socialista, i consegüentment candidat a l’Alcaldia, a les eleccions de maig va fer una reflexió semblant:

Tampoc la situació general ens ajudarà. Tenim al davant una situació política enrarida amb casos de corrupció i d´abús de poder d´Alcaldes i regidors que ens fan molt de mal és igual del partit que siguin, al final la gent ens poc posar a tots al mateix sac.

Madrid, 19 de desembre.

18 de desembre, 2006

Incomoditat.

Es discuteix si s’accepta a tràmit la mal anomenada Llei de la Memòria històrica. Dues posicions contràries al text presentat pel Govern. El PP, la dreta, en demana la devolució al Govern. ERC i IV, des de l’esquerra, presenten text alternatiu. En mig, nosaltres els socialistes, incòmodes, defensant el text presentat.

Volem i dolem. En agradaria la ruptura que no vam aconseguir el 76, i hem acceptat la doble traïció que va representar la transició.

Crec que algun cost hem de pagar per mirar endavant i deixar el passat enrera. Cal esperar que el tràmit parlamentari que ara s’encetarà ajudi a trobar-nos-hi millor. Com a dit per acabar la seva excel·lent intervenció el nostre portaveu, José Andrés Torres Mora, que tot siguem Antígones.

Madrid, 14 de novembre.

17 de desembre, 2006

Què estem disposats a pagar?*

*(article per Capgros.com)

Ara que s’acosten les festes del consum el sector del comerç avisa que falten dependents/es pels seus establiments. Poca gent vol anar treballar a un sector que té uns horaris difícils i uns sous baixos, a més d’un elevat nivell de contractació temporal. De la situació del sector de la restauració no cal fer masses explicacions ja que ben a la vista està una part dels seus components (l’altra part, la que està als fogons, és més negre. En tots els aspectes). En els serveis socio-sanitaris és coneguda també la dificultats de trobar personal. En aquest sector, també amb horaris complicats i sous baixos, sols la vinguda de treballadors (o, millor dit treballadores) immigrants aconsegueix amb dificultat cobrir la demanda.

Podríem seguir amb d’altres sectors. L’agricultura, la construcció, la mineria, la comunicació,...

En tots ells les característiques són comunes, ja les he ressenyat: jornades complicades pel que s’entén avui per la comoditat i conciliació de la vida personal; sous baixos, amb poc o escàs reconeixement de drets laborals, ni a mileuristes arriben!; precarietat i accelerada rotació; i consegüentment baixa formació i nul·les perspectives per desenvolupar la feina.

Bé, tot això és conegut i denunciat. Però, què passaria si es dignifiquéssim les condicions laborals dels treballadors d’aquests sectors? Segurament es posarien en qüestió els fonaments del funcionament dels mateixos, en molts dels seus aspectes: qualitat (dolenta) i quantitat (segurament excessiva) de l’oferta existent.

Agafem per exemple el tema dels sous. Un augment dels mateixos es podria fer a costa dels beneficis empresarials, fet que no es gaire probable que es produeixi (encara que els guanys de determinades empreses ho permetria), malgrat que per altres potser no és possible (ja que l’existència de minifundisme empresarial en molts sectors no ho permet).

Llavors sols quedaria la seva translació als preus, al seu augment és clar. I llavors, es podrien mantenir els serveis que actualment es donen? O millor dit, es podria mantenir la demanda existent d’aquests serveis avui? Quina elasticitat, que diem els economistes, té la corba de demanda dels mateixos? A quin preu estan (estem) disposats a adquirir aquests serveis les amples capes de població que avui els fan servir? No estarem comprant els uns benestar per les nostres vides a canvi del malestar dels altres?

Cal mirar a la cara a les persones que treballen en aquests sectors i pensar-hi una mica. Ara ve Nadal.

Madrid, 14 de desembre.

14 de desembre, 2006

Mataró a Madrid.

M’ho va advertir la companya Marian Corrales. A Madrid es va inaugurar fa poc l’exposició “Habitar el presente” organitzada pel Ministeri de l’Habitatge i que restarà oberta fins el 31 de gener a les “Arquerias” dels Nuevos Ministerios.

Aquesta exposició presenta 42 projectes arquitectònics fets a Espanya entre 1995 i 2002 que resolen els nous reptes que afronten les famílies actuals, utilitzant noves tecnologies per fer-les i que tenen en compte requisits ambientals.

Entre aquests 42 projectes n’hi ha un de Mataró. El bloc d’habitatges per a joves del carrer Teià, a La Llàntia. El catàleg de l’exposició diu:

Viviendas para jóvenes en Mataró
Arquitectos: Durán&Grau Arquitectes i Associats S.L.

Ubicado en un solar completamente irregular, el Ayuntamiento de Mataró impulsó la construcción de 23 viviendas para jóvenes con vistas al mar y a la montaña. Un ejemplo de optimización del espacio ya que además de construir en una topografía inclinada, sacan todo el partido posible a los 50 metros cuadrados útiles de los que consta cada vivienda, dividida en dos habitaciones, un baño y un comedor, estructurado por un pequeño módulo de cocina situada en el centro. Siguiendo criterios medioambentales, se integran en el edificio mecanismos solares como captadores térmicos y una pérgola fotovoltaica que posibilita un alto ahorro energético.

Aquesta obra és una de les més preuades per a mi en el balanç de la tasca municipal. Pel lloc on està, un retall malgirbat de terreny en un barri que aquest projecte a contribuït a dignificar; per l’objectiu de destinar-lo a gent jove; pel mètode de construcció prefabricada “in situ” amb la dificultat que comportava; per la incorporació d’elements que aprofiten energia natural renovable; pel promotor, que va ser la nostra empresa municipal PUMSA (gràcies, Arcadi); pels arquitectes que van saber aprofitar tots els elements anteriors (Molt bé, Jerónimo i Lluis); i pel reconeixement públic i notori que se li ha fet, del que ara no és el primer i espero que no serà l’últim.

Per cert, a la campanya de les eleccions generals del 2004 el nostre cap de llista per Barcelona i avui President de la Generalitat, José Montilla, va presentar, a la plaçeta que hi ha al davant d’aquest edifici el programa d’habitatge, acte que va quedar deslluït ja que va ser el dia que es va conèixer la famosa anada d’en Carod a Perpinyà i els periodistes no estaven per altre tema.

Madrid, 14 de desembre.

13 de desembre, 2006

Àfrica.

Avui, a la sessió de control al Govern he preguntat al Ministre d’Indústria, Joan Clos, per les actuacions del seu Departament en matèria de relacions comercials amb els països africans.

Pregunta para el Sr. Ministro de Industria, Turismo y Comercio.

África, o al menos gran parte de ella, parece ser un continente abandonado en todos los aspectos: social, económica y políticamente. Sin embargo, el conocimiento existente de esta situación, la imposibilidad de obviarla en un mundo globalizado y, en el caso español, su cercanía y visibilidad concreta en términos humanos, invita a su consideración.

En mayo de este año el Gobierno aprobó un conjunto de actuaciones sobre este tema que agrupó bajo el título de “Plan África”: Afianzamiento de la democracia y la paz; lucha contra la pobreza; cooperación en la regulación de los flujos migratorios; participación en la estrategia de la Unión Europea; promoción de intercambios comerciales y de inversión; cooperación cultural y científica; refuerzo de la presencia institucional.

Nuestras relaciones económicas con África son muy débiles y escasas más allá de las derivadas de la actividad pesquera y de la importación de materias primas, especialmente hidrocarburos.
Por esta razón queremos preguntarle, Sr. Ministro, ¿Qué actuaciones concretas ha emprendido su Departamento en materia de relaciones económicas con los países del continente africano? Y, ¿Qué perspectivas cree Ud. que existen para poder desarrollarlas?

Gracias Señor Ministro.

Tres indicadors de la situació a l’Àfrica:
1. Alemanya consumeix més energia primària (3,1% del consum mundial) que tot el continent africà junt (3% del consum).
2. Dels 50 països que l’ONU cataloga com a països Menys Avançats (PMAs), 33 estan a l’Àfrica subsahariana.
3. El PIB de un sols país, Sudàfrica, representa el 35% del conjunt del Subcontinent.

Cal doncs procurar un major desenvolupament a la zona i crear oportunitats d’ocupació i benestar pels seus habitants. Els resultats no són immediats. La responsabilitat d’aconseguir-ho és dels propis països i de la comunitat internacional. Espanya pot contribuir en aquest procés, i per això el Govern va a provar el Plan África.

http://www.mae.es/NR/rdonlyres/26F6398E-F6CA-4D80-A2FE-C99B61FDED48/0/videowebplanafricaavi.zip

La resposta del Ministre Clos ha estat explicar la contribució del seu Departament a aquest Pla intensificant les actuacions a la zona amb tres objectius:
1. Fomentar la cooperació empresarial.
2. Intensificar els intercanvis econòmics.
3. Impulsar projectes d’inversió generadores d’ocupació.

No s’ha de contemplar a Àfrica solament com un risc o un problema. També presenta oportunitats.

Madrid, 13 de desembre.

Memòria històrica. Europa.



Madrid, 13 de desembre.

12 de desembre, 2006

Jugant el joc.

La Lourdes Muñoz em convida a participar en un “meme literari” que a ella li ha enviat en Ramon Bassas.

Agafa el llibre més proper. Obre’l per la pàgina 123, diuen les instruccions del “meme”.

Renoi! Acabo de comprar “Marca de agua” del Nobel Joseph Brodsky, Ed. Siruela, M-2005, i sols té 92 pàgines.

El següent que tinc a mà és “Situación de la economía española. Presupuestos Generales del Estado 2007” del Gabinete económico de CC.OO., que és el darrer estudi que acaba d’arribar a la meva taula. A la pàgina 123 hi ha dos quadres estadístics del Deute de les Administracions públiques. No fem res amb això!

Agafo el següent que tinc a mà. “La ciudad de los ángeles caídos” de Jonh Berendt. Ed. Mondadori, B-2006.

“Al terminar, el prícipe fue inacapaz de distinguir el toro viejo del nuevo”.

Pel que sembla, el llibre encara no l’he llegit, va de la reproducció per un artesà d’una peça, suposadament troballa arqueològica, que amb el seu treball perfecte posa de manifest que la troballa també pot ser falsa.

Aquest llibre me’l va recomanar l’ Esteve Terrades quan va saber que anava a Venècia uns dies i ara, a la tornada, l’he comprat per continuar (espero) aquí la plaent estada que vaig fer allà.

Hauré de veure a qui faig continuar el “meme”. Vés! L’Eulàlia, en Jordi, o en Ferran el podrien continuar

Madrid, 11 de desembre.

Parc temàtic.

Segons l’edat, les disponibilitats econòmiques, o la inquietud cultural, un se’n va a Port Aventura o a Venècia. Tots dos llocs són parcs temàtics.


Al primer l’hi han donat aquest nom directament. Al segon no, però de fet és el mateix. Una ciutat encara viva, però gairebé parada en un altre moment històric i que actualment té en el turisme el seu motor econòmic.

L’excedent que van obtenir alguns dels seus ciutadans en l’època de la revolució comercial és visible en els edificis, esglésies, carrers, canals i places. I en els museus, o en l’aparador museístic, que han pogut fer amb tot allò que tenien. El turisme permet aprofitar avui, presentant-la, la seva riquesa d’ahir i tot el monumental pòsit cultural acumulat.



Aglomeracions, en ramats o disperses, pels llocs més emblemàtics com la Plaça de Sant Marc o el pont de Rialto. Les gòndoles, les botigues de peces de vidre de Murano o de màscares de carnaval. La tranquil·litat d’una ciutat sense cotxes. Els petits restaurants arreu. L’activitat cultural inabastable: concerts, exposicions,...I, més enllà dels llocs més concorreguts, espais i ambients d’un encant incomparable.

San Rocco, I Frari, L’Accademia, la fundació Peggy Gugenheim, La Fenice, San Vitale, Vittore Carpaccio, Bellini, Vivaldi, Sant Marc, Coelloni, el campo de Zanipolo, l’acqua alta, la Salute,...ufff! la llista és interminable.

Costa de fer una selecció de fotografies adequada, n’hi ha tantes!

Madrid, 12 de decembre.

05 de desembre, 2006

Aqüeducte.

Bé, ja estem enmig de la “setmana del tres dijous”. Temps enrera es sentien moltes expressions d’institucions i organismes queixant-se del que representava aquest trencament d’activitat just a les portes d’un altre trencament que eren les festes de Nadal.

Enguany, excepte les del inefable “Lenin de Manresa”, pràcticament ningú ha dit res, seguint la tònica dels darrers anys. Al contrari, la preocupació està en la falta de neu que posi en marxa les estacions d’esquí i amb elles l’economia turística de la muntanya. Ja és evident l’impacte de l’oci i l’esbarjo per l’activitat en les nostres societats. Els que farem pont, o aqüeducte, farem treballar als altres dels sectors de la hostaleria, de la restauració, del comerç, de l’esport i el lleure, de la cultura,...La previsió és que es mogui molta gent, en cotxe, en tren, en avió,...i si no es pot anar a esquiar s’ompliran les ciutats o qualsevol racó de món

Ho sento, os deixo. Me’n vaig a Venècia. Ciao!
Mataró, 5 de novembre.

Reporters sense fronteres.

Això és una campanya!


Que n’era de maca!

De l'àlbum: “100 photos pour la liberté de la presse”
Studio Harcout/Ministère de la Cultura-France.

Inflant el gos.

Aquesta expressió serveix per explicar com es sobre dimensiona un fet o una circumstància per presentar-la d’una magnitud superior a la real i col·locar-la més vistosa a l’aparador.

Ahir a la Nit, la tertúlia de la COMRàdio, vam començar malament (des del meu particular punt de vista). Valoració de la darrera enquesta, oficial a més, sobre intenció de vot (de fet l’enquesta parlava de més coses). Però, si fa quatre dies mal comptats que s’acaben de fer unes eleccions i s’ha constituït el nou govern! Desprès, quasi bé tot el programa parlant dels “okupes” i de la seva darrera actuació. Bé, aquesta era l’excusa per qüestionar el capteniment del nou Conseller d’Interior, i la política que sobre aquests temes porta ICV.

El fenomen “okupa” neix de la intersecció del univers de la propietat immobiliària en la seva part abandonada i l’univers social en la seva part contraria al sistema establert. Ambdues fraccions petites en relació al total. Sempre n’hi ha hagut de les dues, però ara amplificades sembla que hagi de ser un fenomen al que s’hi ha de prestar especial atenció, que representi amples espais dels dos universos, i donar-li més rellevància de la que realment té.

L’esquerra, per ambigüitat o tolerància mal estesa, ha fet massa cas a uns fets i actituds que la majoria del seu electorat ni comprèn ni accepta. La dreta, aprofitant-se de l’alarma social, ho resoldria directament per la força. Potser que entre uns i altres hi hagi algun terme mig. Cal explicar que la col·lectivitat ha de funcionar amb unes normes acceptades amb generalitat. No pot ser que en un camp de futbol n’hi hagi que vulguin jugar a basket. Els comportaments individuals són lliures sempre que no destorbin els col·lectius.

També vam tenir algun moment per parlar de matemàtiques. Manifestació contra el quart cinturó. Segons la premsa, 2000 manifestants convocats per 260 entitats. Res, a 7 per entitat. Tan fa que potser en lloc de 2000 fossin 4000. Quan s’entendrà que moltes vegades darrera d’un nom no hi ha res, o poca cosa? No hi fa res, polítics i periodistes ho utilitzen (utilitzem) per acaparar presència mediàtica.

Mataró, 5 de desembre.

Rita Ribas.

Als 93 anys s’ha mort la Rita Ribas i Nunell. Desapareix un altre tros del meu paisatge mataroní. Ja fa quaranta any que vaig entrar per primera vegada a la casa, casal (?), del carrer Sant Pere de la mà de la Juliana i la Montse. També d’en Miquel. Després vaig anar coneixent el Sr. Esquerra, la Pura, en Félix, l’Assumpció, en Mia, en Pere i els que s’hi van anar afegint.

Amb els records, trobaré a faltar de la Rita les seves Nadales amb la poesia que les acompanyava. I la seva vitalitat i alegria.

Diu que va dir al seus: “Quan em mori, no ploreu pas. Aplaudiu! S’ha acabat l’obra i cau el teló.”

Sensacional!! La vida com una obra i la satisfacció d’haver representat bé el paper que t’ha tocat. Des de la seva fe cristiana, quina lliçó d’estoïcisme!.

Mataró, 5 de desembre.

04 de desembre, 2006

Catalusos i andalanes.


Els vells coneguts de la Casa de Andalusia de Mataró celebren el trenta aniversari de l’entitat. Els he acompanyat en molts moments de la seva singladura i com ahir va dir el President, Paco Luque, amb moments de tot, de topades i d’acords.

Ahir tancaven un grapat d’actes amb que ho han commemorat. Primer el “cuadro de baile” de la casa. Sempre m’ha agradat l’espectacle visual que confegeixen les seves danses. Després un parlament. L’havia de fer la Manuela de Madre, però el seu estat de salut ahir no li va permetre, i va llegir el text que tenia preparat en Josep Mª Sala que com és conegut és un addicte als actes d’aquestes entitats, que va aprofitar per afegir coses de la seva collita. El lliurament de records de l’efemèride, i per acabar, la copa de “manzanilla”, de la mà de les noies que va portar en Malé, el representant a Catalunya de “La Guita”.

Ja no podem parlar en propietat d’immigrants andalusos a Catalunya. Els darrers van venir ja fa més de trenta anys. Els més grans tenen lògicament l’enyorança de la seva terra, d’allà on van néixer. Però els seus fills ja són d’aquí. Aquí hi ha fet, i hi faran, tota la seva vida. Per això, aquesta mena d’entitats aniran declinant del objectiu inicial que les va fer créixer i potser subsistiran com a entitats folklòriques sense més.

El pas d’andalusos es fa cap els catalusos o andalanes per acabar dins pocs anys en catalans a seques. Ah! I els d’aquí de tota la vida (?), els de soca-rel, haurem incorporat a les nostres costums el gaspatxo i el vi de Jerez entre moltes altres coses bones que ens hauran aportat tots aquells amb els que hem construït el que és la nostra col·lectivitat avui.

Mataró, 4 de desembre.

02 de desembre, 2006

COSCE.

La Confederació de Societats Científiques d’Espanya, COSCE, agrupa a més de 60 societats que representen a més de 30.000 científics. Ara, posa en marxa el programa CONOCEROS que definiex com a “Conversaciones organizadas por los científicos españoles y sus representantes parlamentarios”.

Amb tal motiu reuneix a sopar a Madrid als membres de la Mesa i portaveus de les comissions de Educació i Ciència i d’Indústria, Turisme i Comerç per tal d’explicar-nos el projecte.

Es tracta d’apropar la vida científica als parlamentaris per tal que aquest tinguin un coneixement més cabal de la seva feina i de la seva dimensió i importància, i alhora que nosaltres els puguem transmetre la nostra.

El projecte s’articula en torn a tres línies d’actuació:
1. Programa de visites parlamentaries a centres d’investigació.
2. Sopars informatius sobre temes científics, amb un convidat rellevant.
3. Realització d’informes tècnics sobre temes científics.

Crec que el que tracten d’establir és un lobby de la comunitat científica d’Espanya cap les Corts Generals (Congrés i Senat), no en va som nosaltres els que aprovem els pressupostos i aquest tema és cabdal per una part del seu correcte desenvolupament. Realment és interessant la perspectiva política que tenen al sortir de la seva torre de ivori (si és que hi estan) i anar a la cerca dels representants populars.

Val a dir que el sopar, en el que ens van barrejar els uns amb els altres per poder connectar-nos millor, va resultar tot un èxit al menys per la nostra part ja que en vam sortir molt satisfets i amb perspectives de poder acostar-nos a un món important i generalment desconegut que ens pot brindar agradables experiències.

Mataró, 2 de desembre.

01 de desembre, 2006

Postals: Calendari. Desembre.


El somni d'aquest mes.

Mataró, 1 de desembre.

30 de novembre, 2006

Brunetti.

Crec que va ser en Joan qui em va recomanar les novel·les policíaques de Donna Leon.

El seu protagonista, Guido Brunetti, ens passeja per la seva ciutat, Venècia, per les seves gents i les seves particularitats i costums, pels seus paisatges.

I la seva feina, o els seus neguits, ens porten als problemes quotidians de les nostres societats: l’especulació urbanística; el funcionament de l’administració pública; la consideració vers els immigrants; les bambolines del món de la immigració; els restes materials o humans de turbulències històriques; el consum i tràfic de drogues; l’educació dels joves; les accions contra el medi ambient;...

Venècia no és avui una gran urbs, havia estat una potent i històrica Ciutat - Estat, però en tant poc espai s’hi poden donar totes aquelles problemàtiques. És un veritable microcosmos, com tantes altres ciutats.

La darrera novel·la d’aquesta sèrie que he llegit (i gaudit) és “Cristall enverinatEd. 62. B-2006.

Madrid, 30 de novembre.

29 de novembre, 2006

Alícia, te'n recordes?.

Va ser a la presa de possessió de l’Alcaldia del mandat 1999-2003. Vaig acabar el meu discurs d’aquell moment amb la lectura del cant XXIV de La pell de brau de Salvador Espriu:

Si et criden a guiar
un breu moment
del mil·lenari pas
de les generacions....

En acabar, et vaig donar el llibre a tu que eres la Regidora més jove perquè el guardessis com a mostra per les noves generacions de l’alè que ha inspirat la meva generació.

Ahir, el nou President de la Generalitat, José Montilla, en prendre possessió del seu càrrec també va acabar amb aquest vers del poeta de Sinera. N’estic orgullós de tu, Pepe!

I tota una declaració de principis en el seu breu discurs:
“Vull que el meu Govern tingui com a mots d’ordre els de pensar ordenadament, actuar racionalment i atendre càlidament.”

Quantes esperances hi tenim dipositades!

Madrid, 29 de novembre.

27 de novembre, 2006

Més sobre immigració.

El PP continua agitant la immigració com a espantall per la societat espanyola. A la darrera sessió de control al Govern al Congrés la diputada Salom les va dir de l’alçada d’un campanar.

Res i fa que recents estius acadèmics indiquin quina està sent l’aportació positiva de la immigració a l’economia espanyola. Ni que l’evidència empírica ho posi de relleu contínuament. Sense anar més lluny, avui a Vallderoures, al Matarranya, la cambrera que ens ha servit al hostal, a la pregunta meva d'on era, m’ha contestat que era romanesa. A Alcanyís, al Baix Aragó, negres, moros i llatins formen part del paisatge i del paisanatge.

Ja ho he explicat altres vegades, això és un perill per la societat espanyola, o una benedicció?

Al diari d’avui, en una ressenya del llibre “Inmenso estrecho II” he trobat el que va dir el mestre Galbraith sobre el que representa aquest fet:

“Migrar es la acción más antigua contra la pobreza, selecciona a aquellos que más quieren ayudar; es buena para el país al que van y contribuye a romper el equilibrio de pobreza del país que vienen. ¿Cuál es la perversión del alma humana que hace que la gente se resista tanto a un bien tan obvio?”

Hem pensat que passaria en sectors sencers de l’economia espanyola si desapareguessin de cop totes les persones que hi hem incorporat en els darrers anys?

No és un problema! És una solució! I ho hem d’explicar!!

Alcanyís, 25 de novembre.

En record d'Ernest Lluch i Martín.

L’Ajuntament de Vilassar de Mar i la Fundació Ernest Lluch recorden cada any l’Ernest presentant en un acte públic la publicació d’un grapat dels articles que va publicar a “La Vanguardia”. La selecció ve prologada per algú que el va conèixer que en el acte en fa una glosa i desprès hi ha una segona intervenció sobre el personatge i la seva obra.

Enguany el pròleg el va fer el recentment traspassat Antoni Gutiérrez Díaz. Per aquesta circumstància, els organitzadors van demanar a Salvador Milà, podríem dir deixeble del Guti, que ocupés el seu lloc, i a més, parlés d’ell. A mi em van encarregar la segona part del acte. Tot molt maresmenc: el lloc, els personatges recordats, els intervinents,...

En Salvador va fer una convençuda exposició sobre el Guti: l’ètica com a base del seu compromís polític, el coneixement de la realitat com a base de la seva actuació, la coherència com a norma indefugible i el compromís amb els treballadors.

En la meva intervenció, al marge de les vivències personals amb l’Ernest amb les que vaig començar i acabar, vaig repassar el contingut dels articles publicats aquest any. Vull ara aturar-me sols en tres d’ells.

El primer, perquè acabava de votar-se a José Montilla com a President de la Generalitat (sols feia una hora), el que va publicar el novembre del 96, fa deu anys!!, titulat. “Ni inmigrantes, ni obreros” dedicat a parlar dels “capitans” del PSC de resultes d’una crítica d’en Francesc de Carreras.

El segon, el titulat: “Bendita igualdad”, publicat el gener del 95 sobre com es mesura la igualtat en les societats i quines conseqüències té pel desenvolupament col·lectiu. “La llamada evidencia empírica juega por la igualdad”. Aquest article el destaco ja que és una de les meves obsessions actuals.

El tercer article va d’història: “Libertades y jansenismo” una exposició sobre el paper dels jansenistes a Espanya i a la Nueva Espanya. “Pero haber jansenistas los hubo”, a partir d’un llibre d’Octavio Paz. Ja des del que vaig aprendre a la Facultat sempre ha pensat en les estroncades possibilitats que va tenir el nostre segle XVIII per esdevenir un país modern.

Guardaré un grat record d’aquest acte. Em va fer molta il·lusió que pensessin en mi per intervenir-hi, i vaig tenir el goig d’una bona companyia. Ah!, la Fundació Ernest Lluch ens va obsequiar amb el primer volum de la Miscel·lània que el món universitari li ha dedicat a l’Ernest, i la recopilació de la seva bibliografia. Sols repassar l’índex de la Miscel·lània vaig veure que serà un d’aquells llibres que guardaré preuadament.

Alcanyís, 25 de novembre.

26 de novembre, 2006

Societat escindida (una reflexió).*

*(article per Capgros.com)

Tinc la intuïció, que crec força real, que a les nostres societats opulentes i benestants s’està produint una escissió en el cos social. Hi ha un evident gruix de població que viu bé. Els “signes externs de riquesa” ho indiquen: Cases, cotxes, vacances, restaurants, consum en general,..., van en la marxa general de l’economia, a tota vela. Fins hi tot, publicacions “progressistes” fan obscens suplements de luxe i disbauxa. Però, aquest gruix és molt ample o majoritari? No, ben segur. Paral·lelament, crec que hi ha un altre gruix de població que malgrat tenir resoltes les necessitats primàries, fet no gaire difícil avui en dia, pateix i viu amb angoixa. I creix la mala maror. Pot arribar a produir un esclat? Es manifestarà aïlladament? I si passa, què?

Front aquesta situació, possible o hipotètica, hi ha dues posicions. La que pensa que si creix el conjunt les desigualtats no són un problema, i la que pensa que el manteniment o increment de les desigualtats serà una rèmora pel desenvolupament col·lectiu.

Situat personalment en la segona posició i repassant alguns problemes socials penso que s’hauria d’actuar enèrgicament en alguns fronts. L’Estat del Benestar (ensenyament, sanitat, pensions) està assolit. Però està ben assolit per les condicions del món d’avui? O, està assolit per situacions ja superades? Hi ha noves fronteres a atendre?

La complexa economia del món d’avui té moltes conseqüències més enllà de les estrictes relacions laborals. D’aquestes també caldria parlar-ne molt. Retribucions desiguals segons qualificació; jornades i horaris de treball; inadequació de coneixements; cicles vitals de les empreses; fraccionament de la producció i distribució de bens; aparició de noves activitats;...

Però, voldria apuntar tres aspectes de la vida quotidiana que afecten diferentment al grup al que les coses li van raonablement bé i al grup que no li van tan bé. La diferència està en els recursos econòmics, que disposen els uns i els altres.

La mobilitat obligada com a factor de crispació i enuig social.
L’habitatge com a lloc per desenvolupar la vida més enllà del treball.
L’ensenyament com a necessitat vital, a totes edats, per estar en el món.

De la mateixa manera que temps enrera donar seguretat i oportunitats era convenient per les circumstàncies que hi havia, ara, assolits aquells reptes, hem de fixar-nos en noves fronteres que eixamplin les perspectives dels ciutadans/es i especialment donin esperances i assosseguin als més desafavorits. Si volem una societat en que tots hi siguin, on tothom s’hi senti inclòs, en la hi hagi una gran participació social i política, hem de treure el llast que representa per amples capes de la població els neguits que les afecten més enllà del menjar i el vestir, l’actual escola, la sanitat o les pensions.

El món d’avui és suficient ric per oferir als seus habitants més que la simple supervivència. Els pot donar amples perspectives de realització, però per això ha d’afrontar altres reptes.

No obstant, no deixen de ser paradoxals aquestes preocupacions de les societats riques front la misèria que encara hi ha en gran part del planeta, o les conseqüències ambientals que es deriven del nostre model de societat. Aquests són altres temes a afegir.

Madrid, 22 de novembre.

24 de novembre, 2006

Farts de "dutxa escocesa".

La primera reacció, a cop calent, de CiU al discurs d’en Montilla en el debat d’investidura ha estat (per boca de Felip Puig): “És el discurs d’un President d’una autonomia i no el de President d’una nació”.

Al marge de que a alguns (més dels que volen i diuen) ja ens va bé que el futur President vulgui ser el que ha de ser i no una altra cosa, la reacció de CiU torna a ser d’una de freda i una de calenta. I penso que els ciutadans/es comencen a afartar-se’n.

En la discussió del Estatut, en un moment determinat els de CiU van adoptar (per motius tàctics) abrandades posicions soberanistes, per acabar (altra cop per motius tàctics) rebaixant substancialment els plantejaments en la famosa foto de Mas amb Zapatero.

(foto El Periodico)

Amb el resultat electorals a la mà (per motius egoistes) van jugar totes les cartes. De la pretensió que el PSOE sotmetés al “sucursalista” PSC, a que els d’ERC podien fer un front nacionalista amb ells, per acabar ara tornant a fer la declaració que exposava de que cal tenir el President d’una Nació.

Una mica fart n’estem alguns d’aquest joc. Ens convé un temps de tranquil·litat, bona gestió, resoldre els problemes dels ciutadans/es i parlar menys, poc si pot ser, del “país” o de la “nació”.

Això comporta que ens endinsem en temps de clarificació. Veurem.

Madrid. 23 de novembre.

23 de novembre, 2006

Els drets dels electes locals.

Ara, quan em toqui, podré jubilar-me com qualsevol treballador. Avui al Ple del Congrés ha aprovat definitivament, i per unanimitat, el projecte de Llei que regula l’atur dels electes locals i representants sindicals amb les esmenes que ha vingut del Senat.

Vaig tenir l’honor de participar en nom del meu grup en el començament del debat de la proposició de Llei conjunta de tots els grups parlamentaris sobre aquest tema. En el tràmit parlamentari s’ha millorat el text inicial. S’han afegit càrrecs locals que inicialment no estaven contemplats, i sobre tot, s’ha corregit la injusta situació derivada de la no cotització per jubilació dels primers anys del ajuntaments democràtics. (Toni Farrés, al final s’ha aconseguit!!)

Ho explico: quan cada any el Ministeri de Treball i Afers Socials m’envia la meva història laboral constatava que en ella hi ha un forat negre. Bé, negre, negre no ho és ja que les hemeroteques i en la memòria dels ciutadans/es està ben clar a que em dedicava en aquells anys. Del 79 al 87 era regidor i després Alcalde de la meva Ciutat.

Vaig començar a cotitzar l’any 72, ja fa 34 anys, però n’hi ha set que no hi sóc. Ara es podrà corregir aquesta anòmala situació, i quan em toqui jubilar-me (espero arribar-hi), no hauré de patir per si tinc, o no tinc, els anys de cotització necessaris per fer-ho amb els mateixos drets de qualsevol treballador.

No crec que siguem gaires en aquesta situació, però per tots ells ha de ser una satisfacció.

Des de la tribuna, en Carles Campuzano, de CiU, m’ha anomenat com Alcalde, a dit “històric”, de Mataró. I l’Álvaro Cuesta, que ha tancat el debat en nom del Grup Socialista, m’ha posat com a exemple, com d’altres que també hi ha a la Cambra, de persona a qui s’ha resolt una situació injusta. Gràcies, Carles. Moltes gràcies, Álvaro!.

Madrid, 23 de novembre.

22 de novembre, 2006

Nova Comissió al Congrés.

La Direcció del GPS m’ha assignat a una altre Comissió, la No Permanent sobre seguretat vial i prevenció del accidents de tràfic. Procuraré, en la mesura de les meves disponibilitats, complir amb aquesta tasca que pot ser força interessant.

Presideix aquesta comissió el diputat de CiU Jordi Jané, amb qui tinc una cordial relació, i sovint l’estrella convidada és l’amic Pere Navarro, Director General de Tràfic, a qui conec de fa molts anys.

Avui he estrenat la meva presencia a la Comissió on es discutien cinc proposicions no de llei (encàrrecs d’actuació al Govern) de grups parlamentaris diferents i sobre diversos aspectes de la matèria: sobre els colors dels rotatius dels serveis d’urgències; sobre el control de l’assegurança obligatòria dels vehicles; sobre l’ús del cinturó de seguretat als autocars; sobre la implantació dels sistemes e-calls; i sobre mesures de seguretat en un tram de la carretera N-232.

El contingut de les propostes, i la visió general de la problemàtica, facilita l’acord i les transaccions consensuades entre els grups i les votacions, al menys avui, són totes per unanimitat.

Madrid, 22 de novembre.

21 de novembre, 2006

Formació municipal.

El director de l’ escola de formació Xavier Soto va acceptar la meva disposició de cara a la formació de futurs càrrecs municipals ara que la propera contesa electoral serà la d’aquest nivell d’administració.

De moment m’han enviat a Montmeló, i la setmana vinent em toca Mataró. En ambdós llocs he d’explicar el tema de les finances locals. Un del meus temes històrics.

Ahir a Montmeló vaig començar dient que “el diablo sabe más por viejo que por diablo”, fent referència als llargs anys que vaig passar al món local.

L’esquema de la meva intervenció el vaig articular entorn a quatre tòpics reiterats respecte al treball municipal que vaig matisar convenientment.

1. L’Ajuntament ha de donar resposta a tot el que li plantegen els ciutadans/es.
NO. L’Ajuntament ha de ser sensible als problemes dels ciutadans/es.

2. L’Administració municipal ha de fer-ho tot.
NO. L’Administració municipal ha de cercar la forma de que es faci el que s’ha de fer.

3. Els ajuntaments no tenen prou recursos.
NO. Els ajuntaments han d’aprofitar bé, i sense por, les seves possibilitats, i administrar bé.

4. El meu municipi és el centre del món.
NO. El meu municipi està en un context social, econòmic, geogràfic i polític que defineix el que realment és.

L’alcalde, Manuel Ramal, va acompanyar-me tota la xerrada, acotant, afirmant, o discrepant la meva exposició, el que va comportar l’enriquiment de la mateixa.

Madrid, 21 de novembre.

20 de novembre, 2006

El sopar de bolets.

Una nova edició de la trobada d’amics entorn a la cuina dels bolets. Ja van més de 13 anys que a mig novembre cada parella en fa un plat diferent i els degustem plegats. Mai s’ha repetit cap recepta.

Els hem menjat de totes maneres. Enguany la originalitat va venir de la mà d’en Xavier: una macedònia de “cassoles” amb kiwi amanida amb kirsch per postres. Algú, per si de cas, no la va tastar. Però l’endemà tots seguíem ben vius.

Mataró, 20 de novembre.

19 de novembre, 2006

18 de novembre, 2006

Ferran Ruiz, premi d'assaig Everis 2006.

En Ferran Ruiz, vell i gran amic meu, ha guanyat l’edició del 2006 del premi d’assaig convocat per la Fundació Everis per propiciar la reflexió i la divulgació de les tecnologies de la informació i la comunicació. Everis és una consultora d’abast internacional que els que agafem els avions a la T-4 de Barajas ens preguntem que és ja que la seva propaganda omple el fingers per pujar i baixar del avions.

En Ferran ja fa temps que té el seu blog aturat ja que es va dedicar a plasmar les seves idees en l’assaig que l’ha fet mereixedor del guardó del que parlo. Ara, assolit aquest reconeixement i superat algun ensurt personal i professional, hauria de continuar fet-nos partícips de les seves reflexions per la xarxa.

Amb tal motiu en Ferran, acompanyat de la Nuri, van aprofitar per estar uns dies a Madrid, van hostatjar-se a casa i vaig tenir el goig de mostrar-los el Congrés del Diputats en una ràpida visita. Llàstima, posant-me sectari, que guanyés el premi aquest any, ja que el va rebre de mans de l’Esperança Aguirre. Si hagués estat l’any passat l’hagués rebut de mans d’en Montilla.


La seva reflexió, que fa temps ve desenvolupant, fa referència a l’adequació de l’escola i l’ensenyament al món d'avui. Suposo que editaran l’assaig. De moment sols en tinc una referència en pdf de la que transcric el començament:

"Mientras la sociedad y las actividades laborales y profesionales están cambiando mucho en los últimos años por el impacto de las tecnologías de la información y de la globalización, no lo están haciendo en igual medida las escuelas y otras organizaciones de las que las personas dependen para aprender y orientar su vida. El mundo escolar actual, concebido para el viejo orden industrial de la enseñanza en masa y el aprendizaje estandarizado, no encuentra la manera de atender con éxito a un alumnado diverso, que se ha vuelto más inquieto y complejo, alumnado que ha cambiado mucho más que las instituciones diseñadas hace tiempo para acogerlo."

Felicitacions, Ferran!

Mataró, 18 de novembre.

Una imatge.

Extreta del reportatge de Jan Banning: L’Etat c’est moi. (Gràcies, Josep, per l’informació).


Liberia. Henry D. S. Norton, cap recaptador d’impostos del districte de Kakata , al comptat de Margibi.

Fixeu-vos’hi! Sols té una bossa!

Mataró, 17 de novembre.

17 de novembre, 2006

Algunes coses d'economia.

L’economia va a tota vela. Les darreres dades ho indiquen de ple. Es revisa el creixement a l’alça. La inflació va a la baixa. Augmenten les exportacions i es redueix el creixement del dèficit comercial. La borsa puja sense aturador.

Dimecres, al Congrés, vam aprovar els Pressupostos de l'Estat pel 2007 i van sortir cap al Senat a continuar el seu tràmit. Sols els vots en contra del PP. CiU, ERC i IV van coincidir en l’abstenció final. Vaig tenir l’honor (?) de dir la darrera paraula al debat des de la tribuna. Resulta que per una sèrie de caramboles la secció 20, que era la que em tocava defensar, va ser la darrera en discutir-se, i com que el grup del Govern és el darrer en intervenir vaig cloure formalment el debat abans de les votacions.

No ha estat difícil, fins ara, defensar el pressupost del recuperat ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç. Els seus creixements, en les partides claus per la millora de les condicions de l’economia espanyola, són forts i constants. D’altra banda, les esmenes parcials que s’hi fan no són tampoc difícils de rebatre.

Ahir vaig llegir unes declaracions de Miguel Sebastián, suposo que acomiadant-se del seu càrrec de Director de l’oficina econòmica del President del Govern, que parlava de les perspectives del mercat del habitatge en la mateixa línia de les consideracions que jo feia dies enrera en l’article que vaig publicar a Noticias.com.

"Puntualizó que el "flujo de compra" de viviendas "no parece que se vaya a desacelerar en los próximos años", debido a que la demanda seguirá fuerte por la adquisición de segundas viviendas, la formación de nuevos hogares, y la inmigración".

Sembla que no vaig errat.

Mataró, 17 de novembre.

Davant la mort.

Poc a poc, de cop en cop,
la vida, el que som, el que vam ser,
es va aprimant.

I esdevé història. Records que s’aniran esllanguint
fins desaparèixer del tot amb nosaltres.

He conegut el traspàs del Sr. Albert per les esqueles de la porta de Sant Josep. Era el pare d’un company d’escola i amic amb qui fa anys el meu pare va tenir tractes comercials trescanant bitlles de fil per la seva fàbrica de mitjons. Això és el que resta en el meu record.
Mataró, 17 de novembre.

15 de novembre, 2006

La foto d'en Chus.

Al final l'he pogut penjar!

Madrid, 15 de novembre.

14 de novembre, 2006

Agrupació socialista de Ciudad Lineal (Madrid).

L’amic i company Pancho López Romito, amb qui vaig treballar a l’UGT a finals dels llunyans anys 70, em convida a participar a un acte de la seva agrupació del PSOE a Madrid per explicar el meu parer sobre les eleccions catalanes.

Tots els dilluns al vespre a les vuit, els membres que volen d’aquesta agrupació es troben al local social per parlar de política, ja siguin temes de política menuda (del seu districte de Ciudad Lineal), o grossa (la situació mundial).

Obre la sessió la secretaria d’organització que explica els debats haguts a la darrera Junta de Districte i el poc cas que els fan als membres socialistes que no deixen de fer proposicions de temes que els proposen els veïns i fer les pertinents preguntes. Solars abandonats, gestió dels equipaments públics, invasió pels cotxes de zones verdes,… els típics de la vida municipal.

Després em conviden a prendre la paraula per exposar el tema que m’ha portat allà. Començo explicant breument els resultats, que són coneguts, i les causes, al meu parer, de la davallada. Esgotament pel tema estatutari, canvi de candidat, nul·la visualització de l’acció de govern,… Explico els errors comesos en els darrers tres anys amb especial referència al error clau que per a mi va representar no tenir present el canvi de l’Aznar per en Zapatero i la seva proposta de l’Espanya plural. Els dic que Catalunya està abstreta en sí mateixa i no s’ha adonat dels canvis que la democràcia a portat a Espanya. Acabo exposant que l’única sortida de Govern per nosaltres és reeditar una Entesa i confiar que sabrem, de la mà d‘en Montilla, fer-ho millor que la vegada passada.

El debat dura més del doble del temps de la meva intervenció. D’entrada tothom m’agraeix la meva presència i explicació. Els dic que això crec que hauria de ser normal però que la direcció del partit mai ho ha considerat com una possibilitat a explorar. Molta preocupació pel tema dels Ciutadans, a Madrid els han venut molt aquesta “moto”. Si podem refiar-nos d’ERC. Si CiU ha tocat sostre. No comprenen perquè el PSOE no ha estat més favorable al nou tripartit. Si comprenen bé , ells, el tema de la independència del PSC. Els agrada la explicació que faig sobre l’abstenció com a manifestació d’una societat escindida no per temes d’origen o de llengua sinó per situació de classe social, els que no poden seguir. Tots els que intervenen són favorables a intentar un nou Govern d’esquerres. Em demanen que hi torni i els dic que encantat, quan ells vulguin.

La foto que pretenia penjar l’hauré de posar al Flirck ja que al Blogger no hi ha forma. És d’en Chus Greciet de les Joventuts socialistes que em va preguntar si jo era el pare de l’Eulàlia....Bons jans aquests joves.

Madrid, 14 de novembre.

Penjar-se les medalles.

La tardor parlamentaria és temps del debat pressupostari. Presentació del projecte que proposa el Govern. Compareixences dels alts càrrecs. Debat a la totalitat. Uns milers d’esmenes parcials. Debat en Comissió i debat en Ple.

Penso que el procediment del debat és farragós i amb poca utilització dels mitjans tecnològics que es poden utilitzar avui en dia. Molt paper, fotocopies, correccions a mà, dificultats per saber què discutim i què votem de cert,... Amb la part que em toca, la secció 20 (Indústria, Turisme i Comerç, unes 140 esmenes) el primer que faig és un Excel per ordenar-les. Però això ja ens hauria de venir fet pels serveis de la Cambra, i els Diputats/es ja hauríem de treballar directament sobre aquest format. Costa, costa la utilització de les NNTT en el treball de l’Administració pública, també en el Congrés, malgrat les eines que ja disposem.

Les esmenes parcials, ja ho vaig explicar l’any passat, serveixen per intentar introduir per part dels grups parlamentaris qüestions puntuals i concretes. Després cal vendre si s’han aconseguir introduir. Gràcies a nosaltres (tal o qual Grup) es farà aquella obra d’aquell poble! Però obliden dir a continuació amb quins vots s’introdueix l’esmena. És amb el recolzament dels grups grans, i especialment del Grup del Govern, que s’aconsegueix.

Un company d’un poble em truca esverat. Els de CiU diuen que gràcies a ells es farà l’arranjament de la costa! Home! Si el Govern i el Grup parlamentari que el recolza, donessin un Pressupost tancat serien criticats per intransigents i prepotents. Si accepten esmenes els trunfos són dels altres!

La Direcció del Grup Parlamentari Socialista em va preguntar que em semblaven determinades esmenes que feien referència a temes concrets de la costa del Maresme. La meva resposta va ser que si era possible acceptar-les, si hi havia recursos per atendre-les, calia fer-ho ja que generalment actuacions concretes sempre són bones.

Per tant, medalles pels que proposen les actuacions, però també medalles pels que les accepten ja que sense ells l’acció dels primers seria estèril.

Madrid, 14 de novembre.

13 de novembre, 2006

Nova col·laboració periodística.

El Director de Noticias.com, Humberto Salerno, em demana si puc col·laborar de tant en tant en el seu mitjà amb un article d’opinió sobre aspectes de economia i societat. Amb molt de gust.
Aquesta és la primera tramesa que els envio i em publiquen.


La demanda de vivienda.


El elevado ritmo de la construcción en España es motivo de continuadas dudas. ¿Es excesivo? ¿Ha tocado techo? ¿Hay sobre valoración en los precios? ¿La burbuja está a punto de estallar? Y muchas más preguntas: sobre endeudamiento de las familias, sobre ocupación efectiva de las nuevas viviendas,… al margen de las derivadas sobre la ocupación de suelo, quizá abusiva o excesiva.

No se vislumbran respuestas ciertas y a mi parecer este ritmo va a continuar. El elevado volumen de la riqueza acumulada y el también elevado nivel de renta alcanzado en nuestras ricas sociedades occidentales, medido en términos globales, unido a las condiciones financieras existentes, (bajos tipos de interés y largos plazos de amortización) favorecen la demanda. Pero hay que añadir más factores.

Demográficos: El incremento de población en España en los últimos años, debido en gran parte a la inmigración, se ha producido sin tensiones especiales en la vivienda. En otras palabras no hemos visto crecimientos chabolistas como hubiera podido esperarse. Se ha producido una movilización, o rentabilización, de capitales que seguramente estaban desaprovechados, que probablemente en gran parte, se están reinvirtiendo en el propio sector.

Sociológicos: La decidida reducción del núcleo familiar derivada de los nuevos conceptos de convivencia independiente. Los mayores se quedan solos, los jóvenes, que pueden, que los hay, se establecen por su cuenta, familias monoparentales,…Esto conlleva que con la misma población el número de viviendas crece, y puede que mucho. Pasar de 4 habitantes por vivienda a 3, como exponen algunas estadísticas, representa que puede haber un 25% más de viviendas con la misma población.

También en el ámbito sociológico hay que considerar la demanda de vivienda por parte de extranjeros, mejor dicho no nacionales españoles, que desean, como primera, o como segunda vivienda, tener un lugar al sol de España. Las posibilidades son numerosas una vez alcanzado el umbral de riqueza y renta que disponen amplias capas de la población de la Unión Europea.

Psicológicos: La vivienda como reserva de activos seguros. La piedra siempre estará allí donde se construya, incluso si baja de valor, hecho que históricamente no se ha producido. Aquí podríamos justificar desde la reconstrucción de pueblos y aldeas originarios, a las nuevas construcciones de complejos residenciales de esparcimiento y ocio.

Como la base de estos factores, y otros más que se podrían considerar (el debate sobre los factores de especulación también hemos de tenerlo presente), está en el volumen de renta, nivel de riqueza y reparto de las mismas que existe en la actualidad en nuestras sociedades, creo que difícilmente van a desaparecer las causas que empujan la demanda de vivienda en nuestro país.

Es cierto que la desigual disposición de renta y riqueza entre la población genera problemas, importantes, en determinadas capas de población que no pueden seguir el ritmo, o no pueden tener las mismas oportunidades de estar en este mercado. Pero tenemos que separar convenientemente los segmentos para comprender la dinámica del fenómeno analizado. Crecientes capas de población, que por algún motivo u otro pueden presionar, o acceder con una cierta facilidad al mercado inmobiliario, y otras capas, que no sé si estamos en condiciones de evaluar exactamente, más allá de los titulares periodísticos, que no pueden acceder a él.

Pero la consideración de los que no pueden acceder ha de ser motivo de otro tipo de análisis, seguramente de políticas públicas sobre el tema, más allá del mercado propiamente dicho y sus factores de evolución.

Madrid, 8 de noviembre.

12 de novembre, 2006

Reptes i oportunitats.*

*(article per Capgros.com)

Els ciutadans ja han parlat. Anant a votar, o no anant-hi. Mantenint, o canviant el vot d’altres vegades. Afavorint o castigant les opcions que es presentaven. Ja tenim en procés de proclamació i constitució la nova composició del Parlament de Catalunya. Ara, assosseguem-nos una mica que fins a la setmana del tres dijous no hem de ser continuada portada fixa dels mitjans.

Era d’esperar amb molta certesa que el resultat conduïria a la necessitat de coalicions per governar. La mateixa nit electoral les teníem sobre la taula. Amb el resultat conegut, un possible govern en minoria s’havia esvaït. De les coalicions possibles, tres, els partits d’esquerres han optat per repetir la fórmula que ja van assajar el 2003. I està naixent l’Entesa, una nova Entesa. (segons el Fabra, entesa és el fet d’entendre’s amb algú).

A Madrid, i també aquí, han traduït entesa per “entendimiento”. Crec que fora més encertat “acuerdo” que és la primera traducció que fa el diccionari català castellà de l’Enciclopèdia. Hi ha un nou acord entre PSC, ERC i ICV-EUA. 70 diputats sobre els 135 de la Cambra catalana, suficients per governar front els 48 de CiU, els 14 del PP i els 3 dels Ciutadans, que difícilment poden coincidir gaire.

Aquesta opció té reptes i oportunitats. El repte principal que té és la superació del mal funcionament de la vegada passada. No tant de gestió, que tothom coincideix com a bona i que va quedar emmascarada pels sorolls i rebomboris, sinó per la visualització de la mateixa. Del futur President de la Generalitat i del socis coaligats serà la responsabilitat de la seva superació. No crec que sigui fàcil. Caldran molts esforços, i el que apunten els mitjans aquests dies és positiu i esperançador. Jo, no és cap secret, confio en Montilla. Aquest repte pot veure’s des de dues perspectives: l’optimista, que diu que dels errors se’n aprèn; i la pessimista, que diu que gat escaldat fuig de l’aigua tèbia. Cal apostar fort per l’optimista, encara que ja sabeu que un pessimista és un optimista informat. Si fracassa aquesta segona temptativa la patacada per l’esquerra (tota l’esquerra) pot ser descomunal, i tal com va el món d’avui no ens ho podem permetre.

Les oportunitats venen de la possibilitat de desenvolupar una acció de govern que s’havia quedat a mitges i demostrar a la ciutadania que es pot estar realment pels problemes de la gent (l’educació, l’habitatge, l’economia, la immigració i la nova ciutadania, la mobilitat, la cohesió social,...) Hi ha molta feina a fer, i ara no cal en molt de temps pensar en el marc que l’hem de fer. El nou Estatut és l’eina que hem de desenvolupar per poder fer aquesta feina, però ja no hem de discutir gaire més sobre el mateix. Ho entén tothom de la mateixa manera?

Però, més enllà de l’acció de govern immediata, crec que aquests darrers anys han portat un clímax de debat identitari que ha tocat sostre. Ja em vaig preguntar fa un temps si no n’hi havia prou, si no calia repensar-se el camí iniciat ara fa 150 anys pels que van començar a reflexionar sobre el que érem i cap a on anàvem els catalans/es. Estem en altres coordenades. El món es mou i canvia a velocitat de vertigen. Les societats i les economies es disloquen brutalment. Ara cal, més que mai, tornar a reflexionar sobre cap a on anem. Però no com a petites col·lectivitats d’un racó de la Mediterrània occidental, sinó com a elements d’un conjunt universal interrelacionat. La seguretat, el medi ambient, l’energia, els mecanismes de control i de domini, les desigualtats, les immenses possibilitats de la ciència i la tècnica, la necessitat de nous instruments polítics, la comunicació, la manipulació,... Tot a una altra escala.

Hem de mirar més el món i menys a nosaltres mateixos.

Mataró, 10 de novembre.