1. José Mª Ridao escriu coses que segueixo amb atenció. Crec que estan sòlidament fonamentades, trencadores amb el que estem acostumats a llegir als mitjans i molt obertes als problemes i esdevenidor del món.
2. Ja fa dies que em ronda pel cap escriure quelcom en defensa del treball polític que es va fer en la transició (1975-1982) ja que percebo que guanyen espai les veus crítiques amb aquell procés. En lloc de reconèixer que el que llavors es va fer és el que possibilita l’acció d’avui, és retreu que el que no pot fer-se avui es deu a lo malament que es va fer llavors.
3. Diu Ridao: “…nadie parece extrañarse ya de que se ponga en entredicho el carácter democrático del sistema político español en nombre de responsabilidades políticas que entonces no se demandaron, y más en nombre de la memoria de los vencidos.” (La tradición usurpada. El Siglo, nº663)
4. Els crítics actuals a la tasca de la transició desconeixen per ignorància, o amaguen per mala fe, com es va produir el pas del sistema dictatorial franquista al sistema democràtic vigent. Recordem-ho:
a) En Franco es mort al llit de la seva residència essent el Cap d’Estat. No va ser cap revolta, ni de Palau ni popular, ni cap acció puntual revolucionaria, la que va acabar amb el seu règim. Sols l’evolució conjunta de l’aparell franquista des de dins del sistema i la migrada capacitat de les forces “populars” va aconseguir, primer el Referèndum de la Reforma Política del 76, i després de les primeres eleccions del 77 formar unes Corts Generals que esdevindrien Constituents i que proposaren la Carta Magna del 78, amplament acceptada pels ciutadans i que està donant un joc sensacional (per ex. L’Estat autonòmic). (foto Ramon Manent)
b) Els canvis socials i econòmics que hi havia hagut a Espanya del 36 al 76 van ser considerables:
“ La democratización del Estado sin traumas sociales fue posible porque la sociedad y la economía españolas habían experimentado una profunda transformación estructural. España a mediados de los setenta era un
país industrializado y urbanizado, articulado con la economía europea, y en el que los valores democràticos, la secularización de la cultura y la liberalización de las costumbres habían hecho irreversiblemente obsoletas la ideología y la organización social del franquismo.” (ZALDIVAR, CASTELLS “España, fin de siglo” Alianza Ed. M-1992)
2. Ja fa dies que em ronda pel cap escriure quelcom en defensa del treball polític que es va fer en la transició (1975-1982) ja que percebo que guanyen espai les veus crítiques amb aquell procés. En lloc de reconèixer que el que llavors es va fer és el que possibilita l’acció d’avui, és retreu que el que no pot fer-se avui es deu a lo malament que es va fer llavors.
3. Diu Ridao: “…nadie parece extrañarse ya de que se ponga en entredicho el carácter democrático del sistema político español en nombre de responsabilidades políticas que entonces no se demandaron, y más en nombre de la memoria de los vencidos.” (La tradición usurpada. El Siglo, nº663)
4. Els crítics actuals a la tasca de la transició desconeixen per ignorància, o amaguen per mala fe, com es va produir el pas del sistema dictatorial franquista al sistema democràtic vigent. Recordem-ho:
a) En Franco es mort al llit de la seva residència essent el Cap d’Estat. No va ser cap revolta, ni de Palau ni popular, ni cap acció puntual revolucionaria, la que va acabar amb el seu règim. Sols l’evolució conjunta de l’aparell franquista des de dins del sistema i la migrada capacitat de les forces “populars” va aconseguir, primer el Referèndum de la Reforma Política del 76, i després de les primeres eleccions del 77 formar unes Corts Generals que esdevindrien Constituents i que proposaren la Carta Magna del 78, amplament acceptada pels ciutadans i que està donant un joc sensacional (per ex. L’Estat autonòmic). (foto Ramon Manent)b) Els canvis socials i econòmics que hi havia hagut a Espanya del 36 al 76 van ser considerables:
“ La democratización del Estado sin traumas sociales fue posible porque la sociedad y la economía españolas habían experimentado una profunda transformación estructural. España a mediados de los setenta era un
país industrializado y urbanizado, articulado con la economía europea, y en el que los valores democràticos, la secularización de la cultura y la liberalización de las costumbres habían hecho irreversiblemente obsoletas la ideología y la organización social del franquismo.” (ZALDIVAR, CASTELLS “España, fin de siglo” Alianza Ed. M-1992)c) Sobre els actors de la transició, fills dels vencedors i vençuts de la guerra civil, pesava com una llosa el record del que va representar l’enfrontament fratricida del 36-39, no solament en morts i destrucció física i moral sinó en els anys de retard en sentit ample que va comportar per la vida del país.
(caricatura del meu pare feta a la presó de Barcelona a meitat de l'any 39)
5. Per això trobo ara tremendament injusta la valoració negativa que alguns fan d’aquella època. Alguns ho fan, com deia abans, per ignorància. Què hi farem!! Cal tornar a explicar què es va fer, perquè es va fer, com s’ha utilitzat i a on ens ha portat. És una continua feina pedagògica, separant el gra de la palla, reconeixent errors, no amagant res, però també lluint “trunfos”. Esperança de vida, nivell de vida, expectatives socials i econòmiques (No sé si algú ha actualitzat les dades i el contingut del llibre de Mario Gaviria “La séptima potencia. España en el mundo". Ed. B. B-1996). Altres ho fan per mala fe. Potser perquè van perdre llavors. Les seves posicions, segons ells, de no avançar tant, o de que es va avançar poc, els porten ara, 25 anys després, a treure el cap del cau on estaven, o s’havien quedat, i remugar d’una situació que mai van acceptar. I d’altres ho fan perquè no hi eren. Per edat, potser, i ara lògicament fan sentir la seva veu. O perquè la seva forma de veure el món no s’estilava llavors, o era grupuscular, i ara amb la desorientació generals de les societats riques té més reconeixement.
6. Torno la paraula a Ridao: “… no deja de resultar una significativa coincidencia que los nostálgicos de la dictadura reprochasen al regímen democràtico su traición a los vencedores, y que ahora, por el contrario, se le reproche la traición a los vencidos. Por distantes que parezcan estas posiciones, la realidad es que parten de idéntico principio: la democracia española nació de una traición.”
I concloc: La democràcia espanyola va néixer de la voluntat dels que la vam fer de mirar endavant i construir un futur millor pels homes i les dones d’aquesta vella Sepharat.
6. Torno la paraula a Ridao: “… no deja de resultar una significativa coincidencia que los nostálgicos de la dictadura reprochasen al regímen democràtico su traición a los vencedores, y que ahora, por el contrario, se le reproche la traición a los vencidos. Por distantes que parezcan estas posiciones, la realidad es que parten de idéntico principio: la democracia española nació de una traición.”
I concloc: La democràcia espanyola va néixer de la voluntat dels que la vam fer de mirar endavant i construir un futur millor pels homes i les dones d’aquesta vella Sepharat.
Madrid, 29 de setembre.
Madrid, 17 d'octubre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada