*(Article per Capgros.com amb el títol “Deslocalització”)
Segona reunió de treball de la subcomissió de deslocalització. L’impulsor de la idea, en
Josep Sánchez Llibre com a “capitán Araña” no por assistir: “Home, Manel, és que va ser un dia molt agitat. Vaig haver de suplir en Duran a la Junta de Portaveus. Vaig haver de preparar... No puc estar a tot arreu.” Ja vaig explicar la difícil vida dels Diputats dels grups petits. Ah!! Giuseppe! Encara però, va aconseguir enviar un substitut. Els altres grups petits, ERC, IV, CC, Mixt, no van enviar ningú. El PNV si, tradició industrial.
Compareixences de representants de sectors industrial diversos. Va obrir el foc el del calçat, alacantins. Exporten el 70% de la producció. Importància del disseny i de la distribució. Cal ajudar a les zones de monocultiu. Va seguir el metall, amb l’històric dirigent patronal C. Pérez del Bricio: 150.000 empreses, el 80% de menys de 10 treballadors. Per ell és més important la novació que la innovació. Cal mà d’obra millor i més preparada. Després la pedra natural: pissarres, marbres i granits. Gallecs - lleonesos, amb empreses en comarques desafavorides. Son líders mundials. Problemàtica ambiental. El tèxtil, el català Adrià Serra, immersos en una profunda transformació per la liberalització del comerç mundial. No es deslocalitzen, compren fora, que és diferent. Els conservers de peix i marisc, gallecs també. Sector molt exportador competint amb Tailàndia. Si es liberalitza el sector serà una catàstrofe. Va tancar la jornada el representant dels rajolers ceràmics, del “cluster” de La Plana. Cal competir amb imatge/país. Tenen conflictes per aconseguir estar presents a molts mercats exteriors.
Quasi bé cinc hores seguides d’explicacions.
Les indústries dels seus sectors estan en el món. No és el mateix la multilocalització que la deslocalització. Tres d’ells fan referència al “dimoni” xinès, acusant-lo de “dumping” als mercats occidentals. Algú diu que s’hauria de competir amb igualtat de condicions laborals, socials, mediambientals, angelical desig!. Es plantegen que hi haurien d’haver noves formes de proteccionisme. Costa tirar endavant actuacions conjuntes en aquests sectors empresarialment molt atomitzats. Malgrat tot, reconeixen la feina que s’ha fet a través del centres tecnològics, que tan privats com públics, s’han impulsat en els darrers temps. I com sempre, demanen més ajuts de les Administracions, menys impostos, més flexibilitat laboral, i menys requeriments ambientals.
Ens colgaran de documentació, la que ja ens lliuren i la que ens enviaran més endavant . Ja veurem si som capaços de treure un informe en sis mesos que és l’objectiu de la Comissió. M’hauré de tancar una setmana en un monestir allunyat del món per fer les meves contribucions.
Madrid, 20 d’octubre.
Tercera reunió. Més compareixences de sectors. Comença la indústria farmacèutica. (al començament de la meva vida professional hi vaig passar més de tres anys). És un sector clau i estratègic amb molta qualificació professional. Sols el 21% de les empreses que hi ha són espanyoles. Més interessats en la nova Llei del medicament que en la deslocalització. Segueix la confecció. Estan defraudats per l’Administració ja que no pren mesures concretes per alleugerir la seva imparable davallada, no és deslocalització sinó desaparició. El gènere de punt, amb en Canals de la Pulligan de Canet, que sempre està disposat a explicar en positiu la situació: Excés de producció mundial, banalització de la moda, multilocalització parcial, aposta per l’espai euromediterrani, disseny, logística, I+D, sofisticació, preus psicològics pels consumidors. Introdueix un tema que agrada a la Subcomissió: la traçabilitat dels productes com als EUA. Acaba la jornada la poderosa ANFAC, automòbil i camions. Desprès d’explicar exhaustivament la importància del seu sector en treball directe i indirecte, producció, exportacions, logística, de lo molt que en saben, etc., acaben pronosticant una imminent travessa dels desert per la competència del nous països del Est recentment incorporats a la U.E. Acaba dient que cal treballar més i cobrar menys. Desprès, en el torn de preguntes, ho matisen. Però jo no em puc estar i els retrec: quina poca autoestima! Molt realisme i cap centre de decisió a Espanya. Evident perill de deslocalització.
Mataró, 28 d’octubre.
Josep Sánchez Llibre com a “capitán Araña” no por assistir: “Home, Manel, és que va ser un dia molt agitat. Vaig haver de suplir en Duran a la Junta de Portaveus. Vaig haver de preparar... No puc estar a tot arreu.” Ja vaig explicar la difícil vida dels Diputats dels grups petits. Ah!! Giuseppe! Encara però, va aconseguir enviar un substitut. Els altres grups petits, ERC, IV, CC, Mixt, no van enviar ningú. El PNV si, tradició industrial.Compareixences de representants de sectors industrial diversos. Va obrir el foc el del calçat, alacantins. Exporten el 70% de la producció. Importància del disseny i de la distribució. Cal ajudar a les zones de monocultiu. Va seguir el metall, amb l’històric dirigent patronal C. Pérez del Bricio: 150.000 empreses, el 80% de menys de 10 treballadors. Per ell és més important la novació que la innovació. Cal mà d’obra millor i més preparada. Després la pedra natural: pissarres, marbres i granits. Gallecs - lleonesos, amb empreses en comarques desafavorides. Son líders mundials. Problemàtica ambiental. El tèxtil, el català Adrià Serra, immersos en una profunda transformació per la liberalització del comerç mundial. No es deslocalitzen, compren fora, que és diferent. Els conservers de peix i marisc, gallecs també. Sector molt exportador competint amb Tailàndia. Si es liberalitza el sector serà una catàstrofe. Va tancar la jornada el representant dels rajolers ceràmics, del “cluster” de La Plana. Cal competir amb imatge/país. Tenen conflictes per aconseguir estar presents a molts mercats exteriors.
Quasi bé cinc hores seguides d’explicacions.
Les indústries dels seus sectors estan en el món. No és el mateix la multilocalització que la deslocalització. Tres d’ells fan referència al “dimoni” xinès, acusant-lo de “dumping” als mercats occidentals. Algú diu que s’hauria de competir amb igualtat de condicions laborals, socials, mediambientals, angelical desig!. Es plantegen que hi haurien d’haver noves formes de proteccionisme. Costa tirar endavant actuacions conjuntes en aquests sectors empresarialment molt atomitzats. Malgrat tot, reconeixen la feina que s’ha fet a través del centres tecnològics, que tan privats com públics, s’han impulsat en els darrers temps. I com sempre, demanen més ajuts de les Administracions, menys impostos, més flexibilitat laboral, i menys requeriments ambientals.
Ens colgaran de documentació, la que ja ens lliuren i la que ens enviaran més endavant . Ja veurem si som capaços de treure un informe en sis mesos que és l’objectiu de la Comissió. M’hauré de tancar una setmana en un monestir allunyat del món per fer les meves contribucions.
Madrid, 20 d’octubre.
Tercera reunió. Més compareixences de sectors. Comença la indústria farmacèutica. (al començament de la meva vida professional hi vaig passar més de tres anys). És un sector clau i estratègic amb molta qualificació professional. Sols el 21% de les empreses que hi ha són espanyoles. Més interessats en la nova Llei del medicament que en la deslocalització. Segueix la confecció. Estan defraudats per l’Administració ja que no pren mesures concretes per alleugerir la seva imparable davallada, no és deslocalització sinó desaparició. El gènere de punt, amb en Canals de la Pulligan de Canet, que sempre està disposat a explicar en positiu la situació: Excés de producció mundial, banalització de la moda, multilocalització parcial, aposta per l’espai euromediterrani, disseny, logística, I+D, sofisticació, preus psicològics pels consumidors. Introdueix un tema que agrada a la Subcomissió: la traçabilitat dels productes com als EUA. Acaba la jornada la poderosa ANFAC, automòbil i camions. Desprès d’explicar exhaustivament la importància del seu sector en treball directe i indirecte, producció, exportacions, logística, de lo molt que en saben, etc., acaben pronosticant una imminent travessa dels desert per la competència del nous països del Est recentment incorporats a la U.E. Acaba dient que cal treballar més i cobrar menys. Desprès, en el torn de preguntes, ho matisen. Però jo no em puc estar i els retrec: quina poca autoestima! Molt realisme i cap centre de decisió a Espanya. Evident perill de deslocalització.
Mataró, 28 d’octubre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada