*Epíleg del opuscle “Les lliçons de la història” editat per l’Agrupació del PSC de Mataró amb motiu del record i homenatge que es fa cada any a vells militants socialistes al sopar d’inici del curs polític.
Gràcies, Pep, per fer servir com a títol del opuscle el que jo vaig donar a la meva contribució que crec que has encertat al col·locar-la com a epíleg.
Les lliçons de la Història.
Discussió amb les JSC (amb la meva filla)
Ja fa temps que tinc una discussió amb la meva filla, i per extensió amb la cúpula de la Joventut Socialista de Catalunya, sobre la importància que ells donen a la Segona República. Per ells, en aquells temps si que hi havia valors de transformació social, i actituds i moviments polítics que els impulsaven. Ara, diuen, no hi ha res que engresqui a la gent. No és cert. El que passa és que no valorem el que em aconseguit i no tenim una decidida actuació per preservar-ho. Els explico que val la pena lluitar pel projecte europeu, pel que representa per la Pau, les Llibertats, el Progrés i la Solidaritat. Em contesten que això no mou a ningú. I jo els responc que el dia que no ho tinguem sabrem la seva importància. Sols cal, ara, fer una ullada al que passa al món per veure que som uns privilegiats que gaudim d’una riquesa material, espiritual i política que no te la majoria d’habitants del Planeta. Però, fins aquí, no s’hi ha arribat espontàniament. Ha calgut l’esforç i el sacrifici de molta gent i no està escrit enlloc que no pugui haver-hi un retrocés. Cal doncs, continuar treballant encara que sigui menys èpic que en altres moments i més relaxat.
Hem de conèixer la història, però no per emmirallar-nos-hi, sinó per aprendre.
El coneixement de la Història ens ha de servir per saber què va passar en un lloc i un temps determinat. Per comprendre’n les causes. Per saber les respostes encertades o equivocades que es van donar. Per veure quins van ser els resultats i les conseqüències de l’acció política. Per extreure conclusions. Però no podem pretendre repetir mimèticament i valorar acriticament les actituds, les accions d’altres moments, perquè eren altres les circumstàncies i els condicionants.
Pas d’una societat agrària a una societat post-industrial. Moviments migratoris. Anticlericalisme. Societat de classes.
La societat espanyola del primer terç del segle XX era una societat pobre. La majoria de la població activa estava en el camp. La propietat estava molt poc repartida. Els nivells educatius eren molt baixos. Les forces tradicionals (l’Ésglésia, els militars, la burocràcia) manaven molt, s’imposaven, i això generava una tensió social molt forta. Les reaccions eren virulentes. Hi havia molt i poc a perdre per un i altre costat. Avui, res de tot això existeix. Els canvis haguts especialment en el darrer terç del segle XX ens han posat en una situació ben diferent. Som, en conjunt, dels rics del món, amb unes extenses capes mitges. L’Ésglésia, malgrat ho intenta, ja no pinta res en el comportament de la majoria dels espanyols. Els militars quasi bé han desaparegut del mapa. L’Estat (l’educació, la sanitat, la protecció social) s’ha democratitzat i repartit entre plurals i democràtics centres de decisió.
Els personatges travessen el segle XX.
Les persones a qui avui fem reconeixement recorren tot el segle XX. Pobresa, guerra, desarrelament, integració i finalment maduresa en unes condicions que ni podien somiar quan van néixer. No només en lo material: l’esperança de vida és de les més altes del món; l’atenció sanitària és universal i gratuïta; la tranquil·litat està gaire bé garantida. Però també en lo polític: Els governats son escollits per ells; surten dels seus fills, companys i veïns; poden dir-hi la seva i son escoltats. Tot un altra panorama. L’he explicat moltes vegades amb una imatge que em sembla esclaridora: els avis que no van poder anar a escola anant a buscar al seu nets a la sortida dels edificis escolar que tenim avui en dia. Quants pensaments, i quantes comparances. Haurà valgut la pena els patiments, les renuncies, les lluites, els desenganys i les alegries passades. El present i, en cara que costi de reconèixer, el futur son molt millors que el passat.
Reconeixement del seu esforç i del seu patiment. Sempre hem de reconèixer als grans (senat)
En els grans sempre hem de reconèixer la seva trajectòria, es a dir, la vida. Amb tot el que han passat, amb tot el que han patit, amb tot el que han lluitat, amb tot el que saben. No és tracta de fer el que ells creuen que s’ha de fer. Probablement la seva visió del món no els permet entendre moltes coses que passen, i la resposta que hi donarien no seria la adequada. Però si hem d’escoltar que els va passar, com s’hi van enfrontar, quins resultats en van treure, per veure que en podem aprendre i que podem aplicar a les situacions presents. Les societats sempre han donat valor al Senat, als “seniors”. Avui, potser per la tendència a valorar sols l’immediat, el que és fútil, la niciesa, valorem menys la gent gran.
Retorn als joves.
Permeteu-me que conclogui amb la transcripció d’una pretesa resposta que Luciano de Crescenzo* s’inventa de Lucili a una de les cartes del seu amic Luci Anneu Sèneca que tracta “Sobre la normalitat”.
Diu l’imaginari Lucili:
“Tot això em porta a reflexionar sobre els conceptes de joventut i vellesa, d’ordre i de desordre, i sobre per què tots dos són necessaris per al progrés del gènere humà.
Ser jove vol dir apreciar el desordre. Ser vell, en canvi, optar per l’ordre. I no es pot opinar diversament perquè l’home vell deté el poder i el jove desitja conquerir-lo. Cosa que, al capdavall, equival a dir que el desordre només existeix quan té al davant un ordre per demolir. Però no és tot: sota aquests dos aspectes aparentment contraris s’amaguen altres significats molt més importants per la vida quotidiana. El desordre és símptoma de creativitat mentre que el ordre és indispensable per al manteniment. Sense desordre no hi hauria progrés, i sense ordre no seria possible posar-lo a disposició de la posteritat. Ordre, i desordre, per tant, són dos bessons, encara que de caràcter diferent, que es justifiquen mutualment. Heràclit, el gran Heràclit, ho va intuir ara ja fa molt segles: els oposats són els que generen la vida, mentre que els iguals només poden decretar la immobilitat, i en últim terme, la mort. Un cop aquí només em queda dir-te, ordenadament, adéu.”
Manuel MAS I ESTELA
Mataró, 26-08-05
*”El temps i la felicitat” Luciano De Crescenzo. Ed. Empúries. B-2000.
Gràcies, Pep, per fer servir com a títol del opuscle el que jo vaig donar a la meva contribució que crec que has encertat al col·locar-la com a epíleg.
Les lliçons de la Història.
Discussió amb les JSC (amb la meva filla)
Ja fa temps que tinc una discussió amb la meva filla, i per extensió amb la cúpula de la Joventut Socialista de Catalunya, sobre la importància que ells donen a la Segona República. Per ells, en aquells temps si que hi havia valors de transformació social, i actituds i moviments polítics que els impulsaven. Ara, diuen, no hi ha res que engresqui a la gent. No és cert. El que passa és que no valorem el que em aconseguit i no tenim una decidida actuació per preservar-ho. Els explico que val la pena lluitar pel projecte europeu, pel que representa per la Pau, les Llibertats, el Progrés i la Solidaritat. Em contesten que això no mou a ningú. I jo els responc que el dia que no ho tinguem sabrem la seva importància. Sols cal, ara, fer una ullada al que passa al món per veure que som uns privilegiats que gaudim d’una riquesa material, espiritual i política que no te la majoria d’habitants del Planeta. Però, fins aquí, no s’hi ha arribat espontàniament. Ha calgut l’esforç i el sacrifici de molta gent i no està escrit enlloc que no pugui haver-hi un retrocés. Cal doncs, continuar treballant encara que sigui menys èpic que en altres moments i més relaxat.
Hem de conèixer la història, però no per emmirallar-nos-hi, sinó per aprendre.
El coneixement de la Història ens ha de servir per saber què va passar en un lloc i un temps determinat. Per comprendre’n les causes. Per saber les respostes encertades o equivocades que es van donar. Per veure quins van ser els resultats i les conseqüències de l’acció política. Per extreure conclusions. Però no podem pretendre repetir mimèticament i valorar acriticament les actituds, les accions d’altres moments, perquè eren altres les circumstàncies i els condicionants.
Pas d’una societat agrària a una societat post-industrial. Moviments migratoris. Anticlericalisme. Societat de classes.
La societat espanyola del primer terç del segle XX era una societat pobre. La majoria de la població activa estava en el camp. La propietat estava molt poc repartida. Els nivells educatius eren molt baixos. Les forces tradicionals (l’Ésglésia, els militars, la burocràcia) manaven molt, s’imposaven, i això generava una tensió social molt forta. Les reaccions eren virulentes. Hi havia molt i poc a perdre per un i altre costat. Avui, res de tot això existeix. Els canvis haguts especialment en el darrer terç del segle XX ens han posat en una situació ben diferent. Som, en conjunt, dels rics del món, amb unes extenses capes mitges. L’Ésglésia, malgrat ho intenta, ja no pinta res en el comportament de la majoria dels espanyols. Els militars quasi bé han desaparegut del mapa. L’Estat (l’educació, la sanitat, la protecció social) s’ha democratitzat i repartit entre plurals i democràtics centres de decisió.
Els personatges travessen el segle XX.
Les persones a qui avui fem reconeixement recorren tot el segle XX. Pobresa, guerra, desarrelament, integració i finalment maduresa en unes condicions que ni podien somiar quan van néixer. No només en lo material: l’esperança de vida és de les més altes del món; l’atenció sanitària és universal i gratuïta; la tranquil·litat està gaire bé garantida. Però també en lo polític: Els governats son escollits per ells; surten dels seus fills, companys i veïns; poden dir-hi la seva i son escoltats. Tot un altra panorama. L’he explicat moltes vegades amb una imatge que em sembla esclaridora: els avis que no van poder anar a escola anant a buscar al seu nets a la sortida dels edificis escolar que tenim avui en dia. Quants pensaments, i quantes comparances. Haurà valgut la pena els patiments, les renuncies, les lluites, els desenganys i les alegries passades. El present i, en cara que costi de reconèixer, el futur son molt millors que el passat.
Reconeixement del seu esforç i del seu patiment. Sempre hem de reconèixer als grans (senat)
En els grans sempre hem de reconèixer la seva trajectòria, es a dir, la vida. Amb tot el que han passat, amb tot el que han patit, amb tot el que han lluitat, amb tot el que saben. No és tracta de fer el que ells creuen que s’ha de fer. Probablement la seva visió del món no els permet entendre moltes coses que passen, i la resposta que hi donarien no seria la adequada. Però si hem d’escoltar que els va passar, com s’hi van enfrontar, quins resultats en van treure, per veure que en podem aprendre i que podem aplicar a les situacions presents. Les societats sempre han donat valor al Senat, als “seniors”. Avui, potser per la tendència a valorar sols l’immediat, el que és fútil, la niciesa, valorem menys la gent gran.
Retorn als joves.
Permeteu-me que conclogui amb la transcripció d’una pretesa resposta que Luciano de Crescenzo* s’inventa de Lucili a una de les cartes del seu amic Luci Anneu Sèneca que tracta “Sobre la normalitat”.
Diu l’imaginari Lucili:
“Tot això em porta a reflexionar sobre els conceptes de joventut i vellesa, d’ordre i de desordre, i sobre per què tots dos són necessaris per al progrés del gènere humà.
Ser jove vol dir apreciar el desordre. Ser vell, en canvi, optar per l’ordre. I no es pot opinar diversament perquè l’home vell deté el poder i el jove desitja conquerir-lo. Cosa que, al capdavall, equival a dir que el desordre només existeix quan té al davant un ordre per demolir. Però no és tot: sota aquests dos aspectes aparentment contraris s’amaguen altres significats molt més importants per la vida quotidiana. El desordre és símptoma de creativitat mentre que el ordre és indispensable per al manteniment. Sense desordre no hi hauria progrés, i sense ordre no seria possible posar-lo a disposició de la posteritat. Ordre, i desordre, per tant, són dos bessons, encara que de caràcter diferent, que es justifiquen mutualment. Heràclit, el gran Heràclit, ho va intuir ara ja fa molt segles: els oposats són els que generen la vida, mentre que els iguals només poden decretar la immobilitat, i en últim terme, la mort. Un cop aquí només em queda dir-te, ordenadament, adéu.”
Manuel MAS I ESTELA
Mataró, 26-08-05
*”El temps i la felicitat” Luciano De Crescenzo. Ed. Empúries. B-2000.
4 comentaris:
La meva aportació.
Desconec ara mateix si les meves reflexions em portaran a defensar una o altra postura en la dialèctica entre temps. En primer lloc per què em reconec incapaç de posicionar-me sobre la virtut històrica de determinades èpoques, en relació a unes altres i, en especial sobre la postura a adoptar pels ciutadans anònims i pels històrics, davant el temps que els va tocar/els ha tocat viure. En segon lloc, per què en la meva opinió, i com ja han dit altres personatges amb molta més erudició i importància, la història no deixa de ser cíclica i les situacions es repeteixen, evidentment, cada vegada amb un grau més de sofisticació i tecnologia.
És per tant, una situació repetitiva, en la que en cada gran moment històric als seus personatges els hi toca viure els aconteixements que, en el seu moment no tenen la dimensió històrica, però que després, amb el pas dels anys, prenen el seu veritable valor. Els hi podem donar els noms que calguin: revolucions, moviments socials, períodes de transició, avenços tecnològics, canvis de regim, i d’altres, i de ben segur que cadascú té la seva pròpia identitat temporal i històrica, però el que es ben segur és que els reptes, les motivacions, les pors, l’expectació, són bàsicament les mateixes.
La història ens dona proves una vegada i altra que la consciència històrica del moment gairebé no existeix, i que rara vegada la població n’és conscient del moment que està vivint i de les decisions que està prenent. Sempre tendim a magnificar el passat, com a grans èpoques en que sí que es determinava la història amb les nostres accions. De ben segur que la nostra generació haurà d’esperar a que sigui una altra la que valori i valori la gran revolució tecnològica, la construcció d’un nou espai de llibertat a la xarxa, l’ expansió dels moviments socials i humanitaris, la concepció cada vegada més global de la problemàtica ecològica, i d’altres moviments socials que ens son coetanis en el temps.
És doncs, una qüestió de temps, i de consciència.
És una breu reflexió per tal de poder posar una mica el punt sobre la i. Però crec que he de ser just si dic que sense la perspectiva històrica que se li donarà als nostres temps, és cert que ara per ara, sigui normal, desitjable, inclús just, que els joves socialistes tinguem una certa tendència a lloar les virtuts socials, ideològiques, de valors que va suposar la 2ª República i, en especial, d’aquelles persones que van lluitar per un ideal de llibertat, igualtat, justícia social i socialisme. Al cap i a la fi, la història, encara que els hi pesi als revisionistes, ha demostrat, ja amb perspectiva, que s’ho mereixen.
Salutacions.
Bé, sembla que per fi hem obert el famós debat!!
A veure, en primer lloc, no és del tot cert que nosaltres (jo) diguem (digui) que durant la II República sí que hi havia valors pels quals lluitar, mentre que ara això del projecte europeu, etc, no valgui la pena.
El que pensem (penso) és que els valors pels quals va lluitar molta gent durant la IIa República valdria la pena que els seguissim defensant avui en dia, ja que, a pesar del progrés i dels anacronismes, avui en dia encara hi ha molta feina a fer en el camí de la igualtat i la llibertat.
I donat que avui en dia encara val la pena que defensem aquells ideals, i donat que els qui els van defensar en aquell moment van ser enterrats sota el pes d'una dictadura, creiem (crec) que és necessari que homenatgem els valors i les persones que els van defensar, tal com diu en Paco.
Salut i República!
Publica un comentari a l'entrada