31 de juliol, 2006

Estiu electoral.*

*article per Capgros.com
El paisatge després de la batalla del Estatut ha quedat de la següent manera: El cap del bàndol guanyador anuncia la seva retirada. Les principals forces del s’apresten per una nova batalla, ara entre ells: l’hereu del mas contra el masover del veí que s’ha fet amb les seves terres, amb un tercer pràcticament de convidat de pedra. De les forces derrotades del No, els uns continuen impertèrrits blasmant del procés, el que els aïlla de tot, mentre que els altres, sorprenentment, sembla que res hagi anat amb ells, però amb una crisi considerable, especialment de lideratge, i ambdues plantejant aliances que ara ja són contra natura.

Recordem els resultats en escons (que és el determinant) de les darreres conteses electorals al Parlament de Catalunya. El 1999, les darreres d’en Pujol: 56 per CiU, 52 pel PSC (en algunes circumscripcions amb IC-V), 12 per ERC, 12 pel PP, i 3 per IC-V. Amb aquest resultat, CiU que tenia dues possibilitats per aconseguir la majoria de la Cambra (68), amb ERC, o amb el PP, decideix governar en minoria, i molt minoria: 56/135, amb el recolzament del PP des de fora, a canvi, entre d’altres coses de renunciar a proposar la reforma del Estatut. L’aposta funciona a costa d’un gran desgast a l’opinió pública, especialment per l’actitud del PP a Madrid arran de la seva majoria absoluta a les eleccions generals del 2000, que a més fa créixer la “bromera” d’ERC. El 2003, ara ja podem dir les darreres d’en Maragall, les dues principals forces pateixen un fort retrocés en benefici dels “petits”: CiU, 46; PSC, 42; ERC, 23; PP, 15; i IC-V, 9. Amb aquest resultat, ERC que podia haver donat la majoria a CiU, 23+46=69, prefereix fer servir la seva força per contribuir a constituir el Govern catalanista i d’esquerres amb el PSC, i IC-V: 23+42+9=74.
El 99, CiU opta jugar amb el vent a favor: El PP governa a Madrid, i una aliança amb ERC sols comportava problemes i cap avantatge. El 2003, ERC opta pel trencament per posar en qüestió tant a CiU a Catalunya com el PP a Madrid, amb un President ostatge ("nosaltres tenim la clau", diu en Carod). El que passa després, i ningú ho va preveure en el Pacte del Tinell, és la victòria del PSOE el març del 2004. I més greu que la imprevisió és la manca de correcció estratègica quan davant no hi ha l’Aznar, sinó la proposta de l’Espanya plural que formula Zapatero al seu discurs d’investidura, i com queda demostrat després no són només paraules. Bé, el resultat és conegut. A més del desgavell que representa el “tripartit”, justificable per la novetat de l’acció d’un govern de coalició per primera vegada al país, la fórmula acaba esclatant pel resultat final de la reforma de l’Estatut amb visions divergents.

Després del Referèndum del 18 de juny, i del seu resultat, res pot tornar a ser com abans. No és possible repetir el 99, ja que si el PP, com anuncia, porta el nou Estatut al Constitucional reblà el seu aïllament polític a Catalunya, i a més, ara no mana a Madrid, i sembla que en té per temps per tornar-ho a fer. És impensable que CiU llenci tot el que fatigosament ha guanyat en el darrers temps (des de setembre de l’any passat) acceptant el recolzament del PP, i també és impensable que el PP recolzi un govern que intenti posar en marxa el nou Estatut (malgrat les declaracions de “boquilla” que han fet alguns dels seus dirigents) ja que se’ls ensorraria la estratègia que tenen a la resta d’Espanya. Com ho justificarien?
Però, d’altra banda tampoc es fàcil, sinó pràcticament impossible, reeditar el 2003. Ja no hi ha “suprems” objectius a reivindicar, al menys per molts anys. Al davant hi ha un govern central que pot comprendre’ns, al menys si no li posem les coses difícils, això cal tenir-ho ben present, no tornem a equivocar-nos. Hi ha una eina per desplegar, que uns del vell tripartit han dit que i d’altres han dit que No. Hi ha un nou i trencador candidat dels socialistes que ja ha dit en quines condicions vol arribar a ser President, sense “urgències” històriques, i manifestant la voluntat de resoldre hipoteques que llastren el desenvolupament del país. Tornant a en Carod, algú pot pensar en una reedició d’un govern catalanista i de progrés amb ERC a Cultura? Frankfurt! Frankfurt!

Aquest és el pati, un nou pati. És lògic, doncs, que les dues principals forces que tenen la possibilitat d’encapçalar un Govern (PSC i CiU), i tenir consegüentment la Presidència de la Generalitat (no oblidem que estem en un sistema parlamentari, no presidencialista), es llencin a tomba oberta a intentar aconseguir un resultat que els permeti poder imposar les seves condicions. Però siguem realistes: la majoria absoluta està en 68 escons. CiU en va treure la darrera vegada 46, i el PSC 42. Als dos els falta un bon tros. Les enquestes conegudes fins ara no auguren un capgirament important dels anterior resultats. Llavors? Els ciutadans tenen la paraula i els hem d’explicar molt bé les conseqüències de les seves decisions. Hem d’explicar què volem fer. Cada opció què vol fer, advertint a més si hi ha punts en comú, i discrepàncies, amb les altres. El que no té sentit és subratllar les diferències i amagar les dificultats posteriors d’actuació conjunta.
Possibilitats? N’hi ha, algunes d’estèrils i d’altres de profitoses. Per exemple, un Govern “nacionalista” (CiU+ERC) tindria fàcil una posició maximalista negociant amb “Madrid”? Un Govern “d’esquerres” (PSC+ERC+IC-V) resoldria les discrepàncies sobre els colls d’ampolla del desenvolupament del territori? Estaria justificat un Govern de gran coalició (PSC+CiU) segons les preferències expressades pels ciutadans/es? Quina travessia (i consegüentment estabilitat) parlamentaria podrien tenir Governs en minoria d’un o altre signe?

Temps enrera vaig demanar
clarificació. I el resultat de la consulta del referèndum la va donar. Ara sabem exactament, contats un a un, expressats o no, els vots dels ciutadans/es. Tot procés electoral és un moment immillorable per clarificar. Ni enquestes, ni manifestacions al carrer, ni aparicions mediàtiques, vots! Voluntats lliurement expressades. Encara que moltes vegades no s’aconsegueix amb la nitidesa desitjada. Els electors/es, volguda o involuntàriament, d’una forma conscient o erràtica, participant o quedant-se a casa, produeixen un resultat que cal gestionar després amb la més bona interpretació possible (que no sempre pot ser la més adequada). Quant millor els polítics ens expliquem, i ho expliquem a la ciutadania, més fàcil serà després la presa subsegüent de decisions. Aquesta és la feina que ens queda el que resta de l’estiu i el començament de la propera tardor fins el dia de Tots Sants.

Bones vacances!

Mataró, 31 de juliol.

28 de juliol, 2006

Activitats d'estiu. Els focs de Les Santes.

Ara estic molt allunyat de la festa major de Mataró, de Les Santes. Enguany, més enllà de anar a veure els focs i la posterior passejada a mitja nit pel Passeig Marítim no crec que vagi, o participi, en res més.



Hi ha diversos motius per aquest desinterès. Evidentment influeix l’allunyament de la ciutat provocat per la meva estada a Madrid, malgrat mantenir el coneixement del que hi passa per la xarxa, però no és el mateix, no es viu amb la mateixa intensitat.

En segons lloc, l’edat. Crec que aquest és un motiu més rellevant. Ja no sóc jove per anar a saltar en l’esbojarrada “escapada a negra nit”, ni tinc fills petits per portar-los darrera els gegants, ni sóc tan gran per asseure’m en els concerts i ballades de sardanes. El ball no ha estat mai el meu fort, em sembla que ho faig malament i tinc força sentit del ridícul. A més, a casa, llevat d’ahir que era festa local, tothom treballa.

Tant mateix els llargs anys de responsabilitats polítiques locals també deixen empremta. Per qualsevol autoritat local els dies de la Festa Major no són precisament els més plàcids, ja que s’està sempre en tensió i amatent perquè tot vagi bé. Estar arreu, adequadament, sent centre d’atenció, vetllant, dirigint,... Acostumava a prendre’m vacances uns dies abans per poder-los enfrontar amb forces. Ara, amb la ressaca de tots aquells anys, no m’atreuen especialment.

I també hi ha la crec coneguda manca de “feeling” meva amb moltes de les coses que giren en torn de Les Santes i els “santeros”, organitzadors i participants, malgrat els esforços que vaig fer, però aquesta és una altra historia que ara no cal explicar.

Mataró, 28 de juliol.

27 de juliol, 2006

Pineda. Innova. Javi Amor.

L’Ajuntament de Pineda de Mar fa un acte oficial de col·locació de la primera pedra del edifici Innova, que vol ser un centre de dinamització econòmica del municipi.

Em conviden tota vegada que el seu impulsor, el regidor Xavier Amor, que és el nostre futur cap de llista a la localitat, em va demanar temps enrera ajut per veure quina mena de subvencions podia obtenir de l’Administració central pel projecte. En Javi és un regidor jove que té la responsabilitat de la promoció econòmica en una població que malda per trobar les seves característiques econòmiques. Antigament centre tèxtil, i ara amb elements turístics, volen tenir components propis i no defalleixen per treballar pel seu futur. Tenen un bon polígon industrial i una historia que els motiva a continuar endavant. Governem en coalició amb CiU, vam tenir un temps l’Alcaldia i ara lluitem per tornar-la a aconseguir.

Vaig obrir-li, a en Xavier Amor, les portes del Ministeri d’Indústria, on en Jesús Candil Director General de Desarrollo Industrial el va atendre molt correctament i li va explicar les possibilitats d’acollir-se als ajuts per reindustrialització que té establerts el Ministeri, i que en el marc del capítol VIII dels Pressupostos Generals de l’Estat, atorguen crèdits sense interès a tornar en quinze anys amb els cinc primers de carència. Feta la petició els van donar un ajut de les característiques esmentades d’uns 1,5 milions d’euros que els representa una injecció notable pel seu projecte. Ahir em van reconèixer, tant ell com l’Alcalde, en els seu parlaments les gestions que els vaig fer. De res, estic content d’haver pogut ajudar-los en els seus anhels per la seva població.

L’acte el va presidir el Consell d’Indústria i Treball de la Generalitat, l’amic Jordi Valls, que fou Alcalde de Manresa, d’on em ve una llarga i bona relació. Li vaig dir que el veia amb els cabells més blancs i amb alguns quilos de més, i ell em va contestar que si no m’havia mirat al mirall. Bon jan!

Mataró, 27 de juliol.

Dedicat.

Mataró, 27 de juliol.

25 de juliol, 2006

Alfonso Guerra.

La Fundació Abril Martorell m’ha enviat el fascicle que recull les intervencions pronunciades amb motiu del “sopar de la Concordia” d’enguany, en el transcurs del qual va ser entregat el premi Fernando Abril Martorell al guanyador de l’octava edició l’ Alfonso Guerra, i al que vaig tenir el goig d’assistir.

Crec haver-ne parlar en algun altre lloc, es tracta de la Fundació que rendint homenatge a un dels artífex de la Transició, ja desaparegut, entre altres coses atorga un guardó a persones que amb esperit de concòrdia van fer possible la situació política que gaudim avui a Espanya. Sense anar més lluny l’any passat el premi va recaure en Jordi Pujol, i l’anterior en Santiago Carrillo. Alguns dels seus components s’anomenen a si mateixos “abrilistes” i són persones que van treballar en els equips governamentals en els difícils anys de finals dels setanta i començaments dels vuitanta. Ara, en general, estan al marge de la política malgrat la segueixen no sense un punt de preocupació al constatar els temps que corren, tan allunyats dels que ells van protagonitzar en l’aspecte de la necessària entesa supra partidista.

L’homenatjat en aquesta edició va pronunciar un breu parlament del que n’extrec algun paràgraf:

“Siempre me consideré un moderado, entendiendo el concepto como el perfil ideológico de quien jamás acepta dogma alguno, quien considera más importante poseer criterio propio en minoría que participar de consignas arropado por la mayoría.”

“Yo, como el maestro Bobbio, he aprendido a respetar las ideas ajenas, a detenerme ante el secreto de cada conciencia, a comprender antes que a discutir, y a discutir antes de condenar. Y puesto que estoy en vena de confesiones, hago todavía una, tal vez superflua: detesto a los fanáticos con toda mi alma.”

Mataró, 25 de juliol.

24 de juliol, 2006

Temps de calor.

Antonio Martínez (el guionista dels guinyols) començava la seva columna humorística diumenge passat a “El País” així: “Aprovechando que estamos con la ola de calor, fenómeno conocido hasta hace poco como verano,...”. Sensacional!



Exemples de publicitat incorrecta (ara):
Mataró, 24 de juliol.

23 de juliol, 2006

Activitats d'estiu. Festival dels jardins de Cap Roig.

El morro de la muntanya arbrat de pins cau cap el mar en una visió característica de la Costa Brava. Els jardins de Cap Roig són la seu del Festival d’estiu que organitza la Fundació Caixa de Girona. Certament, és allò que habitualment es diu del “marco incomparable”. La vista sobre les platges de Calella de Palafrugell a la caiguda de la tarda passejant entre uns cuidats jardins, tot esperant l’inici del espectacle, és sensacional.


Avui, música de negres que dirien els d’abans. La Roberta Flack, que ja li pesen els anys però que mantén la seva potent veu amb un acompanyament reduït però excel·lent. Tot el dia a fet una accentuada xafogor que sols s’alleugera una mica ja entrada la nit. Els músics suen de valent. El President de Caixa Girona, l’Arcadi Calzada, omnipresent fent d’amfitrió. El personal, granadet i aposentat. Suposo que aquesta mena d’activitats, lloc i preu no conviden precisament als joves curts d’armilla. Val la pena, per tornar-hi.

Mataró, 23 de juliol.

21 de juliol, 2006

Aniversari

Ahir va fer un any que , a Madrid, vaig obrir aquest blog. He anat fent camí tal com pretenia i vaig deixar escrit a la primera entrada que hi vaig col·locar.

Això ha esdevingut una espècie de diari personal obert a qui el vulgui llegir (no sé si gaires). Fins ahir, 318 entrades, més les 112 que he penjat en Hay otros más, el blog en castellà que vaig obrir més tard, encara que en aquest la majoria són traduccions de les anteriors. Déu n’hi do.

A vegades, veient aquestes entrades a algun dels agregadors que me les agafen (el del PSC, o el dels parlamentaris...) penso quines reaccions deuen tenir els que les veuen, ja que algun cop em permeto frivolitats i francesilles. No faig un blog polític, encara que es pot veure en ell què fa, què pensa, què viu una persona que és polític. Com a mínim elements per comprendre i jutjar millor (per bo o dolent) a la persona. Aquesta eina pot servir per fer política, però relativitzem-la. El debat polític a la xarxa és esbiaixat i endogàmic Mai s’ha fet cap canvi des de un despatx, sense moure’s de casa.

No havia portat un diari, ni de jove. Si que he guardat moltes coses que he fet: documents, papers, fotografies,... Però ara he deixat a algun lloc tan eteri com el cyberespai tot un any de part de la meva vida. Evidentment no hi ha tot el que he fet, tot el que he llegit, tot el que m’ha interessat o neguitejat. De fet m’han quedat moltes entrades al cap, o en notes al marge, que no s’han materialitzat; fins i tot m’he autocensurat, i en un moment determinat vaig iniciar una “llibreta amagada” amb coses no publicables a la que no vaig donar continuïtat.

Bé, aquí està. Me’n vaig a tancar la temporada de la ràdio a Arenys de Mar, a “La Placeta”. Abans d’ahir ho vaig fer a les tertúlies de la COMRàdio. Cal fer vacances i airejar-se. La tardor serà dura.

Mataró, 21 de juliol.

20 de juliol, 2006

Memòria CNE. Conferència Julio Segura.

Darrera anada a Madrid abans de vacances, espero. Arribar a l’aeroport del Prat és desesperar-se. Amb tren, dues hores. En cotxe ja no saps l’hora millor per posar t’hi. Per ser a les dotze a Madrid cal agafar l’avió de les 9h. 45 m. Avui “sols” he estat 1h. i 20 m., el darrer dia que ho vaig fer, més de dues hores. I això que ara no hi ha escoles. Des de Mataró no hi ha alternatives, per tant un patiment per saber si no perdràs el vol. Avui l’he agafat pels pèls.

Presentació de la memòria de l’any passat de la Comissió Nacional de la Energia, a la seva seu del carrer d’Alcalà. La presidenta, Maite Costa, que sol pot fer-se responsable de mig any ja que fou anomenada el juny de l’any passat, fa un breu repàs de la nova normativa que ha entrat en vigor i especialment de la reforma del marc regulador que va haver-hi. La memòria es distribuirà a la sortida del acte, però com que sóc membre de la Comissió parlamentaria d’aquests temes ja la tinc sobre la taula del despatx (amb tot un munt de memòries més de organismes, institucions, empreses públiques i privades que són impossibles d’assimilar).
S’aprofita l’acte per fer una conferència acadèmica que imparteix el Catedràtic Julio Segura sobre “El crecimiento a medio plazo de la economia española: factores determinantes, riesgos y política” D’entrada un quadre i un gràfic expressius de la situació (espero que puguin ser accessibles ben aviat a la xarxa). El quadre fa referència a les principals magnituds macro econòmiques i la seva evolució els darrers anys. Com és conegut l’economia marxa bé. El gràfic fa referència al dèficit de la balança de pagaments. Com també és conegut aquest és el nostre punt flac. Malgrat que no comporta problemes de finançament ja que estem a la zona euro, si que manifesta la incapacitat per generar valor afegit a la nostra producció. Tenim una especialització productiva poc elaborada. Incrementem molt l’ocupació, augmentem molt el capital instal·lat, però la productivitat està estancada. Augmentem la quantitat dels factors de producció, capital i treball, però la qualitat té un límit, i això és clau per la sostenibilitat del nostre creixement. Elements a tenir en compte per intentar superar la situació segons el conferenciant:
1). Superar les carències tecnològiques, millorant com gastem el 1% en I+D+i.
2). Existència de pressió competitiva, reformes en els mercat de treball.
3). Increment del capital públic productiu.
4). Millora del capital humà, inversió en estudis de Formació Professional.
5). Millora del marc institucional, organització dels organismes reguladors.

A la copa - vermut que va cloure l’acte el Secretari Gral. de Indústria, l’amic Joan Trullén, que era present em va fer alguns comentaris crítics respecte a l’enfocament que havia emprat Julio Segura (de catedràtic a catedràtic) ja que no tenia gens en compte les dades que es derivaven de la activitat industrial i l’esforç i els canvis que s’hi estaven produint. Haurem de contrastar-ho. Al setembre, però.

Per cert, parlant d’energia: nou rècord de consum a l’estiu. El tercer aquest més, i diu que els propers dies farà més calor.

Mataró, 20 de juliol.

19 de juliol, 2006

18 de juliol. 120 anys de socialistes a Mataró.

Ara fa 120 anys, el 18 de juliol de 1886, es constituïa formalment la primera Agrupació (no sé com en van dir llavors) de socialistes a Mataró que dos anys més tard participaria en el primer Congrés del Partit Socialista Obrer Espanyol.

Amb tal motiu, l’Agrupació de Mataró del PSC ho ha celebrat amb un acte públic auster, s’ha fet a la sala d’actes del Centre Cívic del Pla d’en Boet, discret, sense gaire propaganda ni convocatòria, i rigorós com s’han de fer aquestes coses. Acostumats a que massa vegades la política és flamarada i foc d’encenalls, sols eslògans i consignes, apel·lació a les vísceres, els famosos 59 segons lluny d’argumentacions elaborades, imatge televisiva en suma, s’agraeix aquest format tant poc utilitzat. Els ciutadans, i més els que volen fer o fan política, necessiten més sovint aliment intel·lectual que els faci créixer en les seves conviccions. L’adhesió acrítica és molt fàcil, però també molt feble.

Dalt d’una tarima una nua taula amb dos discrets cartells del PSC com a fons. El nostre Primer Secretari, en Ramon Bassas, ha obert l’acte i ha donat lectura a la carta que el President de la Fundació Pablo Iglesias, Alfonso Guerra, ens ha adreçat glossant l’efemèride. A continuació ha donat la paraula al company Ramon Salicrú, mestre i historiador, que ens ha fet una molt ben treballada i documentada conferència sobre el procés i el context en que es va produir aquell fet. Mataró, ciutat industrial. La política de la Restauració. El caciquisme. Les opcions progressistes i les obreres. Les primeres fites assolides. Els neguits d’aquells pioners. Pedagògicament ha conclòs amb una breu valoració dels migrats resultats obtinguts en aquells primers temps a contracorrent de les tendències imperants.
El tancament del acte l’ha fet l’Isidre Molas, Vice-president 1er. del Senat, catedràtic i historiador. L’Isidre ho ha fet en clau molt personal, del que ell creu. En el fons, aquests els socialistes, què són?, què volen? I ens ha explicat la teoria de les anelles en la història de la Humanitat. La construcció del PSOE al segle XIX, la del PSC al XX, continuador i hereu d’aquell, malgrat alguns els pesi, s’insereix en una llarga lluita contra les injustícies i les desigualtats en escenaris i espais diferents que seguirà amb altra gent i altres situacions i, potser amb altres noms, mentre la causa dels seu origen persisteixi. El convenciment que el que tenim avui s’aconsegueix amb les petites, però continuades actuacions sobre la realitat, com que els nens i nenes de finals del segle XIX tinguessin un àpat decent cada dia que preconitzava el programa electoral dels socialistes de Mataró que van col·locar un dels primers regidors socialistes d’Espanya a un Ajuntament el 1895.

Orgullosos del nostre passat. Amb les arrels ben fondes que donen fortalesa al nostre projecte. Amb el convenciment que malgrat el llarg camí recorregut encara queda molta feina per fer. Amb la seguretat que ens dóna la història de les virtuts del mètode emprat. I amb el reconeixement majoritari dels nostres conciutadans/es.


Per molt anys!, socialistes.
Mataró, 18 de juliol.

18 de juliol, 2006

Turisme i esport.

La companya càntabra Glòria Gómez Santamaría em va dir d’anar a les seves terres a participar a una activitat acadèmica d’estiu, concretament a una taula rodona sobre turisme i esport en el marc d’un seminari sobre activitat esportiva. Vaig arrossegar a participar-hi també a l’ Ana Mª Fuentes que és la companya que en la Comissió porta els temes de Turisme en nom del GPS i que en sap més que jo, així aniria més cobert.

La Universitat de Cantàbria amb la col·laboració amb un conjunt d’Ajuntaments de la regió organitza els XII cursos d’estiu. El nostre titulat “Transversalidad en el deporte” es celebra a la localitat de Colindres i els participants, en aquest cas, són estudiants d’INEF, i tècnics municipals d’Ajuntaments de la zona. Atenció, el divendres té una cloenda potent.

Sorprenentment per estar al Nord, fa molta calor que amb la humitat d’estar a la vora del mar crea una sensació de xafogor considerable. Ens han hostatjat a un hotel de Laredo que no té aire condicionat ja que allà no és habitual per la fresca que habitualment hi fa. Sort que una sola nit s’aguanta com es pot! Passejant a mitja nit per la localitat no em sembla que tingui una activitat estiuenca gaire apreciable, i més aviat un xic tronada La nostra actuació és matinera, a quarts de dueu, en una sala també sense aire condicionat, i suem de valent.

En la meva intervenció explico les oportunitats i els riscs de la situació del turisme avui, com d’altres activitats econòmiques derivades de la globalització (la oferta) i del creixement general de la renta (la demanda). L’esport pot constituir, treballat convenientment, un valor afegit a l’activitat del turisme que el pot ajudar. Amb aquesta idea llenço la intervenció de la meva companya Ana i ella exposa més detalladament els canvis tecnològics, econòmics i socials que incideixen en el turisme avui. Diferencia entre turisme esportiu i turisme actiu (fer moure al turista) i diu que és un “nínxol” de demanda que no estava estès a Espanya i que té molt futur. La tercera participant a la taula és la Directora Gral. de Turisme de Cantàbria, Eva Bartolomé, que abans d’exposar algunes característiques de l’actuació del seu Govern comença amb la definició de les vacances com a període per la regeneració física i mental d’un mateix, i ho lliga amb l’activitat esportiva, cultural i lúdica. El debat amb els assistents es centra amb la regulació que precisa aquest tipus de turisme lligat amb la responsabilitat derivada dels riscs que s’han d’assumir, i fins a quin punt ho ha de fer les administracions.

Com que Colindres està a mig camí entre Santander i Bilbao ens han anat a recollir a aquest últim aeroport i ens hi tornen de forma que podem dinar (una mica tard) a casa. Entre els petits i senzills obsequis que ens donen per la nostra col·laboració (típics del món local) hi ha un llibre d’aquells que farien exclamar als meus fills: Uaauh! Que interessant! “El astillero de Colindres (Cantabria) en la época de los Austrias menores. Arqueología y construcción naval”. Arreu tothom s’estima lo seu i ho dóna a conèixer.

Gràcies, Glòria. Gràcies Beni.

Mataró, 18 de juliol.

17 de juliol, 2006

És hora dels catalans/es.

Vaig pensar: “Mira que convocar-nos el dissabte 15 de juliol a Tarragona, son ganes!”. Cert, a la majoria del membres del Consell Nacional del PSC no ens quedava més remei que enfilar la AP7 cap avall en un dia previsiblement marcat per l’allau de turistes francesos que començaven vacances i de banyistes metropolitans disposats a anar a la Costa Daurada. Què hi farem!

Val a dir que vam fer un acte reeixit de punta a punta tant de contingut com de continent. El Palau de Congressos de Tarragona és un espai esplèndid com recordava del inici del II Congrés de Municipis de Catalunya, fa uns anys. Quant, acabat el Consell Nacional, va omplir-se de militants/es asseguts arreu, allà on van poder, feia molt de goig.

Però primer vam fer Consell Nacional per ratificar l’única candidatura que hi havia sobre la taula de candidat a encapçalar la llista socialista per les properes eleccions ala Parlament de Catalunya de la tardor, la d’en Pepe Montilla (perdoneu, jo sempre l’he anomenat així) A les intervencions obre el foc, suposo per estar en camp propi, en Xavi Sabaté que parla de la “toga candida” dels senadors romans. Segueixen tots els Primers Secretaris de les Federacions importants. Entremig, Raimon Obiols, molt aplaudit, que recorda que els adversaris de veritat són els de CiU que tornaran a intentar tergiversar el nostre candidat com ho han fet sempre. En Paco Parras, que veu l’aposta Montilla com a lògica. I en Joan Ferran en nom dels de Barcelona dient que és un dia històric.

Els Consellers voten amb papereta i urna. No perdonaré mai a en Ramon Bassas que em demanes cedir, al inici d’aquest mandat orgànic, el meu possible lloc de Conseller, ja que al ser parlamentari ja tenia dret d’assistència als Consells Nacionals, fet que m’ha impedit ara poder participar directament en una votació tan transcendental com aquesta. Això haurem de repensar-ho.
Resultat de la votació a la “búlgara”. Sols s’estranyen els que no coneixen la realitat actual del PSC, i de les ganes que tenim de avançar. I tot seguit acte polític.

Un documental molt ben fet que s’obre amb imatges de la immigració a la Barcelona dels cinquanta, amb en Montilla amb una pelambrera frondosa de “progre”, i diverses etapes de la seva vida personal i política.

Comença en Maragall amb una intervenció ortodoxa, sense cap escletxa a pensar que hi ha recels i greuges soterrats. Si n’hi ha se’ls guarda. Tanca una etapa amb la feina feta.

Puja en Montilla i sorprèn al personal pel to desimbolt del seu discurs, més “suelto”, més incisiu, un xic mitiner. S’imposa en el seu nou comés. Però, l’important és el contingut. En síntesi, hem de passar de parlar de la imatge de Catalunya a la realitat dels catalans/es. Ja era hora que els socialistes formuléssim nítidament una proposta política més adient amb la nostra ideologia, i aclaríssim quina és la nostra oferta política. Catalunya a assolit, per voluntat popular, un nou nivell amb l’Estatut del 2006. Ara el que cal és deixar de parlar del país i parlar dels que habitem en aquest país. Dels seus anhels, problemes, angoixes i il·lusions. A aquesta feina ens convoca en Montilla, a aquesta feina convocarem els socialistes als nostres conciutadans/es en la confiança que serem escoltats i reconeguts. Després, quant els ciutadans/es s’hagin pronunciat a les urnes serà el moment d’avaluar el seu veredicte i veure que n’hem amb fer d’ell.

Aquest estiu és temps d’afilar les propostes i d’explicar-les, per sobre del soroll que d’altres temes portaran. Ens en sortim bé, o no, ara tots arrenglerats darrera el nostre candidat.

Mataró, 17 de juliol.

16 de juliol, 2006

Activitats d'estiu. Festival de Peralada.

Com cada any aprofito la invitació per assistir a un acte del Festival de Peralada. Enguany també, a la inauguració, amb un programa certament atractiu:

RICCARDO MUTI
ORCHESTRA GIOVANILE LUIGI CHERUBINI
RICCARDO MUTI, direcció musical
H. SCHELLENBERG, primer oboè
Concert inaugural:
VERDI, Simfonia de Joana d'Arc.
MOZART, Concert per a oboè i orquestra en do major, KV 314.
DVOŘÁK, Simfonia núm. 5 en fa major, opus 76.
Torna Riccardo Muti amb el projecte de la jove orquestra a la que es dedica intensament. En aquesta ocasió ha convidat com a solista a Schellenberg, primer oboè de la Filharmònica de Berlín

És molt agradable al començament d’estiu, al cor de l’Empordà, passar una vetllada com aquesta. Dóna lloc, primer, tot sopant a peu dret, poder saludar a vells coneguts (tants anys en la vida pública donen per molt), companys i amics. Retrobar, per exemple, el Professor Jordi Nadal que vaig explicar l’any passat que està treballant a l’arxiu del castell; al que fou cap del Mossos d’Esquadra a Mataró, i ara ho és de tot Girona, en Joaquim Belenguer; i tant d’altra gent (molts d’ells gironins) que se’m faria massa llarg citar-los. Després, un bon concert. Probablement els entesos diran que fàcil i em caldrà llegir la crònica dels diaris per assabentar-me quin nivell li donen, ja que no sóc precisament un entès i generalment sempre em sembla bé. Acostumo a deixar anar la imaginació en els concerts i no em concentro especialment en l’actuació dels interpretes, però em va molt bé.
Llàstima que la tornada a casa a les tantes de la nit es faci pesada, però val la pena.
Mataró, 16 de juliol.

Les Preses. Daniel Terradellas.


L’amic Daniel Terradellas fa molts anys, 19, que és l’Alcalde de Les Preses, al costat d’Olot, a la Garrotxa. La nostra relació ve de lluny, de l’UGT de final dels anys 70. Ell era un del “obrers”, del metall, que mostrava el PSC, a Girona, al començament de la construcció del partit.
Fa temps li vaig demanar que em muntés una trobada amb el teixit industrial de la zona en el meu objectiu de conèixer de primera mà aquella realitat econòmica. La seva preocupació per l’economia productiva l’ha portat a tirar endavant un centre d’empreses a la seva localitat que fa poc temps va anar a inaugurar el ministre Montilla.


Allà em va rebre, i desprès de fer una ràpida visita a la instal·lació, vam anar cap a Olot a l’empresa de transformació càrnica Espuña. El propietari i els seus principals col·laboradors ens van explicar succintament el seu origen, la seva evolució, la situació del mercat, perspectives i problemàtica. Em va ser interessant l’explicació dels canals de distribució dels seus preparats, i els nous productes que llencen en atenció a les demandes actuals del mercat. És una empresa puntera i líder en l’aplicació de tecnologia per producte llescat (la presentació dels embotits ja tallats i envasats), i a més d’Olot, on té dos centres productius, en tenen un a l’Argentina, i han obert fàbrica a Terol, lloc reconegut de producció de porc blanc, evidentment diferent del ibèric. M’hagués agradat veure les línies de producció, però la manca de temps no ho va permetre. Intentaré tornar-hi més endavant.


De retorn al centre d’empreses vaig entrevistar-me amb el President del l’Associació Catalana d’Indústries Artesanals. Curiosa la denominació, que un cop convenientment explicada vaig entendre. Artesans en la concepció i en el producte, tradicional i de la zona, però amb una estructura empresarial industrial. El President té una empresa que fa un producte tradicional d’Olot: els coneguts sants de guix que exporta arreu del món. El seu principal mercat exterior en aquests moment és el del Estats Unit d’Amèrica. No, si ja ho vinc dient, hi ha mercats per a tot i a tot arreu. Quedem que parlaré amb la gent del ICEX per veure quina mena d’ajuts se’ls pot oferir.
Dinem amb un grup d’industrials de varis sectors, tèxtil, plàstics, agro-alimentari, que m’exposen els principals problemes en que es troben. D’entrada estan aclaparats per la implantació de la Llei 3/98 del Parlament de Catalunya de mesures de protecció ambiental que troben excessives, i que els ocasiona molts mals de cap. Despès em parlen de la dificultat de tenir mà d’obra qualificada, ja que es fa difícil trobar personal que vulgui assentar-se a la Garrotxa i que els d’allà per poc que poden se’n van. I finalment em parlen de les comunicacions, element vital per l’economia d’avui i que tradicionalment ha estat una de les mancances de la comarca.

Roda de premsa i entrevista a la tele d’Olot. En aquest espai pre pirinenc els núvols creixen amb força a primera hora de la tarda, aires de tempesta estiuenca. En Daniel m’anuncia que properament, abans d’acabar l’estiu, deixa l’Alcaldia, mantenint-se com a regidor i Diputat provincial. Per Les Preses ha estat un gran Alcalde, dels bons Alcaldes de Catalunya. Conec alguns altres casos, com el seu, de polítics que han estat singulars per les seves poblacions (estic pensant, per exemple, en Caldes d’Estrach amb en Joan Rangel, o Palafolls, amb en Valentí Agustí) i que els han donat una empenta que no es correspon amb la tónica general que podria pensar-se de l’actuació pública a municipis semblants. Els seus conciutadans/es tenen que estar-ne reconeguts, suposo.

Cabrils, 16 de juliol.

13 de juliol, 2006

Calor.

Fa calor. Estem al juliol. La temperatura és l’habitual d’aquesta època de l’any. Però ara hi ha una ample oferta d’eines per mitigar-la, lluny ja dels càntirs i ventalls a redós d’un lloc fresc i ombrívol. I també hi ha una demanda solvent, i també ample, que permet aconseguir un considerable confort a la canícula. Es a dir, hi ha un gran i creixent mercat.

Ah! Sols un problema, la matèria prima per fer anar aquest mercat: l’energia.
Recomanacions de polítics i comunicadors: conteniu-vos, aguanteu la calda, useu els mitjans tradicionals,...Però, com ho fem per treballar millor, per aguantar en un llit d’hospital, per poder dormir a les nits, per no perdre la paciència atrapats en un embús de trànsit,... Si la tecnologia ens dona les possibilitats, perquè ens hem d’aguantar! No és el progrés? Si, però no n’hi ha per a tots! Ah! Per uns si, i pels altres no?

I així, abans d’ahir vam tenir a Espanya la punta més alta de consum d’electricitat a l’estiu de tots els temps. Fixeu-vos, d’una punta de consum de 32.490 MW el 2001, a 40.600 MW el 2006. Un creixement del 28,93% en 5 anys! Lògic. Correlatiu al creixement de l’economia del país i de l’extensió de les possibilitats de consum dels seus habitants.
On buscarem la solució per respondre a les necessitats?: A la reducció del consum, com proposen alguns? No crec que puguem convèncer a la gent. Mai ningú vol acceptar anar enrera. Ara ja hem tastat els beneficis possibles. Per tant, caldrà buscar energia com sigui. Però, no és possible! Anem cap el desastre. Vols dir!. Si. Però, com ho expliquem a la gent? Caldrà fer ajustaments de preus, com en qualsevol mercat! Si s’apugen serà la revolta... Ah, que n’és de difícil això de l’administració de les col·lectivitats! La política, vaja! I a més, cal mirar fora de les nostres fronteres per proveir-nos. Quin pati, la geo-política!. El debat s’accentua davant les necessitats: els visionaris contra els pragmàtics.

Mentre es pot seguir l’evolució de la demanda d’electricitat en temps real a la pàgina de la Red Eléctrica de España (REE). La d’ara és l’expresada al gràfic següent:

Mataró, 13 de juliol.

Francesc Robert.


Tertúlia a Televisió de Mataró, al programa Pantalla oberta que modera en Pep Andreu, arran del llibre publicat recentment de les memòries d’en Francesc Robert Graupera de la seva etapa d’Alcalde de Mataró entre 1973 i 1977. La comparteixo, a més del autor, amb en Toni Segarra, que fou el cap e llista pel PSUC a les primeres eleccions municipals democràtiques, el periodista Manuel Cuyàs, en Blai Serena que va ser regidor de CiU, i en Francesc Jou que va ser regidor per UCD també en el primer Ajuntament democràtic i que era el cap d’Urbanisme a l’època de l’Alcalde Robert.

Constatacions: Està bé que els que han exercit un càrrec públic intentin amb el temps explicar com ho van viure. No obstant, el títol del llibre: “La transició democràtica a Mataró, 1973-1977”, i la consideració que en fa el propi autor de que “van ser els quatre anys que van canviar Espanya” no són certes. La transició va començar a Espanya amb el procés que va engegar Adolfo Suárez de reforma política l’estiu del 76, i la transició estricte va d’aquesta data fins a l’aprovació dels primers Estatuts d’Autonomia derivats de la Constitució del 78. Ell va ser un Alcalde designat de les escorrialles del franquisme, un Alcalde de la Dictadura. Això no obsta perquè no hi posés voluntat reformadora, que la va tenir, ni que no deixés petja en el seu comès. Vaig destacar com a més rellevant l’aprovació del Pla General d’ordenació urbana de l’any 77, redactat finalment per en Joan Antoni Solans i en Miquel Roca, després dels turbulents intents anteriors que venien de començaments de la dècada dels 70. El cert és que el primer Ajuntament democràtic no el va pas canviar, i que amb adaptacions i modificacions va estar vigent fins el 1997.

Més enllà d’intentar enfrontar-se amb el desgavell en que estava la ciutat provocat per l’intens flux migratori que estava acabant de patir, que la va dislocar física i socialment, i de la migradesa de recursos de tot tipus que tenia per fer-hi front, la manca de legitimitat que tenien els consistoris franquistes impedia l’acceptació de les seves polítiques per més ben intencionades que fossin. El cas del Port va ser un exemple d’això que vam posar sobre la taula del debat. També va quedar palès que malgrat la voluntat rupturista de les forces democràtiques aquestes tenien poc pes, i que en el marc del règim va haver-hi persones que amb molt bona voluntat van intentar tirar endavant projectes favorables per la comunitat mataronina. Aquí es va citar la secular pretensió de disposar d’estudis universitaris, o l’estat de l’escola púbica que sols va fer el gran salt endavant amb l’adveniment de la democràcia i la decidida aposta dels mestres progressistes cap a la seva implantació a la Ciutat que n’estava mancada.

Es va destacar també el que va representar la incorporació de tècnics qualificats com ell a la política dels darrers temps de la Dictadura en un intent de col·locar al front de les institucions gent jove i preparada, en Robert tenia llavors 40 anys i era Doctor Enginyer de Monts. L’autor va reconèixer el xoc que va viure amb la “política” als pocs dies de ser designat i els equilibris que va haver de fer entre la legalitat que l’havia anomenat i la legitimitat que no tenia.

En resum, tenim material de primera mà que cal contextualitzar convenientment per comprendre millor una època interessant, però en absolut tan decisiva com ho va ser la següent.

Mataró, 13 de juliol.

El Roto.



(acudits de El Roto publicats a El Pais)

Mataró, 13 de juliol.

Telecomunicacions.

Presentació del Informe anual corresponent al 2005 de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions (CMT). Curiosament a la seva pàgina web encara no està penjat. De l’any 2005 sols hi ha els informes trimestral que arriben al 3er. Trimestre.

Malgrat que la comissió té la seva seu a Barcelona, la presentació es fa a Madrid, a la Sala dels passos perduts del vell edifici del Senat. El President de la CMT, Reinaldo Rodriguez n'exposa un resum sota els quadres històrics que van il·lustrar els nostres primers coneixements sobre les vicissituds espanyoles ja fa molts anys.


El vice-president de la Comissió d’indústria del Senat va fer els honor d’amfitrió, en absència per raons personals del President, l’amic Xabier Albistur (PNV). M’adono que sóc l’únic Diputat que assisteix a l’acte, de Senadors crec que eren tres. El lloc i les absències, significatiu de l’interès.

Mataró, 13 de juliol.

05 de juliol, 2006

J.C.P. 6a. etapa: Navarrevisca - Àvila.


El senador José Mª Burgos (PSOE), actiu participant de les Jornades, és alhora Alcalde de Navarrevisca, a Àvila. Suposo que per varies raons els organitzadors van creure convenient fer la darrera etapa, la que tradicionalment és més dura, entre aquesta localitat i la capital. El paratge està situat a la vessant nord de la Sierra de Gredos i és una zona on s’hi donen molts practicants i esportistes de la bicicleta, lloc tradicional d’entrenaments dels professionals d’aquest dur esport i d’afamades carreres.

El dia abans vam preguntar al Director de la carrera
quin perfil tindria el recorregut i ens va contestar que com que aniríem fins a la sortida pel mateix camí que faríem desprès que ja ho podríem veure. Dalt de l’autocar, aquest matí, tots els ulls estaven clavats a la carretera. Les pujades serien baixades i al revés. Renoi, els participants ens anàvem revoltant a mesura que feien el trajecte, d’uns 60 km. El punt culminant era el port de la Paramera de 1.395 m. d’alçada, i la carretera era un continuat de pujades i baixades. La majoria conveníem que no era adequat per nosaltres ja que molts no arribem ni a cicloturistes. La frase més enginyosa l’ha dit el senador Juan Barranco(PSOE): “Los que nos acompañan deben pensar: ¿En qué manos está el país?”, referint-se a la bogeria que preteníem fer.

Navarrevisca està al cul del món, impressió corroborada pel diputat Ramon Jáuregui(PSOE) que es torna a incorpora ja que és un gran afeccionat, però l’Alcalde s’ho ha muntat molt bé. Ha congregat a la població, pel ells tot un espectacle, per nosaltres un xic de vergonya. Ens ha fet un acte a l’Ajuntament amb un pràctic regal inclòs i ha aconseguit que ens acompanyessin un grapat de components de l’escola ciclista de El Barraco, que és la que aglutina als joves de tota la vall, i alguns afeccionats locals. També ha vingut altra cop la Doris Ruano. La sortida l’ha protagonitzat el llegendari escalador Julio Jiménez, el relojero de Avila, que tantes gestes va dur a terme al Tour de França. ¡Chapeau, José Mari!

(L'Alcalde, José Mª Burgos(PSOE), a la seva cadira al Saló de Plens de l'Ajuntament de Navarrevisca, amb els membres del Comité Organitzador Juanjo Ortíz (PP) Senador per Castellò i Raquel de la Cruz (PSOE), Diputada per Toledo)


La sortida costa amunt. Als dos-cents metres m’he ofegat. A la revisió mèdica ja em van dir que tenia el cor petit (ja que mai he estat esportista), poca capacitat pulmonar i alguns quilos de més. Amb aquest panorama la sortida se’m ha travessat. Sort que s’ha situat al meu costat l’Olano que amb la seva paciència i els seus coneixements m’ha ajudat a superar la situació quant ja estava jo peus a terra. Poc a poc m’ha portat fins a dalt del pou i a la primera baixada m’he refet. Desprès, “repechines y repechones” que els he anat torejant com he pogut amb l’inestimable ajut, com ahir, dels gregaris de luxe que ens acompanyen, fins a El Barraco. Allà, avituallament a la piscina (descoberta) Municipal. No sé qui es deu banyar a les seves gèlides aigües. A la vista del pati el Comitè organitzador i la Direcció de la carrera han decidit neutralitzar-la (anant en l’autocar) fins a dalt al port de la Paramera, no sense queixes dels més forts i valents que s’hi veien en cor.

La baixada del port, amb algun que altre “falso llano”, ha estat deliciosa. En un moment m’he acollonit quant he vist que el conta quilòmetres marcava que anava a més de 60 km/h. Reagrupament a l’entrada d’Àvila, cerimònia d’arribada amb reconeixement a les figures ciclistes que ens han acompanyat tota les jornades, dutxa a un polisportiu municipal i comiat.

(Abraham Olano, Doris Ruano, Fermín Trueba, Julio Jiménez i dues joves promeses del ciclisme espanyol)

En total han estat uns 355 km., en sis etapes, a una mitja de 23.36 km/h. (el promig ha anat baixant), pedalant unes 15 hores, i amb una punta màxima de velocitat (avui al baixar de la Paramera) de 62 km/h.

Agraïments per tots els que ens han ajudat a les Jornades: Guardia Civil de trànsit, Cos Nacional de Policia, servei mèdic, mecànics i utillers del equip
Relax Fuenlabrada, organitzadors de l’empresa Uniplublic, xofer d’ALSA, i al principal patrocinador: Caja Duero, etc...(em sembla que no em deixo a ningú)

Enguany, degut als tràgics esdeveniments de València, no ha pogut acompanyar-nos en algun moment el President de Les Corts, Manuel Marin, com ho va fer l’any passat. El retorn a Madrid l’hem fet sols cinc dels participants a les Jornades ja que la majoria ha partir cap als seus destins d’arreu d’Espanya pels seus propis mitjans.

Guardaré un bon record d’aquesta meva segona participació a les Jornades Ciclistes Parlamentaries que espero poder tornar a fer si mantinc les condicions físiques mínimes, i les institucionals per poder-hi participar. Fins l’any que ve, doncs!

Madrid, 5 de juliol.

04 de juliol, 2006

J.C.P. 5a. etapa: Peñafiel - Venta de Baños.

El gruix del pilot varia en funció de les disponibilitats del personal. Ahir, entre d’altres, per motius familiars ens va deixar la diputada de Zamora, Elvira Velasco (PP); per motius personals el senador per Guipúscoa, Xabier Albistur (PNV); per motius professionals el diputat d’Àlava, Ramón Jauregui (PSOE). Però es va incorporar la diputada per Burgos, Mar Arnáiz (PSOE), i avui s’ha incorporat el diputat ecosocialista, Joan Herrera (IC-V) (ja no sóc l’únic català) i s’ha reincorporat la diputada salmantina Carmen Juanes (PSOE) que va tenir feina a Madrid dilluns.

Anem cap a la sortida d’avui a
Peñafiel al cor de la D.O. Ribera del Duero. Passem per vinyes i bodegues: Abadia Retuerta, Arzuaga, Viña Mayor, Vega Sicilia, Protos, Pesquera, al poble del mateix nom. La sortida desangelada ja que sols ens ve a saludar un regidor escadusser.

Les vinyes s’enfilen suaument per les vessants de les muntanyes, ...i les carreteres també. Pujades i baixades que comencen suaus i que es van engrescant. Sort dels gregaris de luxe que ens empenyen per arribar a dalt. L’ Abraham Olano, en Fermín Trueba, i el rus Romel (que vés a saber com es diu). Parem a l’avituallament a Esguevillas de Esgueva, i a la sortida la carretera comença a enfilar-se. Sembla que fem un port (?). Ho intento, amb ajuda quasi fins al final, però quant falten uns 500 metres per arribar a dalt no puc més. Peu a terra i a dalt del cotxe.


(Fermín Trueba i Abraham Olano que m'han "emputxat" molta estona a les pujades)

A la baixada, dalt la bicicleta altra vegada, el sensor del conta quilòmetres no marca. Baixo rebent, però no sabré ni la velocitat, ni la distància. Em diuen que poden ser uns 5 quilòmetres. Les estadístiques enlaire. La meta és a tocar: Venta de Baños.

Abans de fer l’acte del “guanyadors” de l’etapa, tots plegats, ciclistes, acompanyants i curiosos, fem un minut de silenci en record de les víctimes de l’accident del Metro de València. En dutxem i canviem a les instal·lacions de la piscina municipal.

El dinar, tot un luxe d’ubicació: al aire lliure sota una arbreda airejada al costat de l’ermita visigòtica de
San Juan de Baños que està ben conservada i cuidada. Llàstima que com altres vegades s’allarga massa. Ens aixequem sense prendre cafè i cap l’autocar en direcció a Àvila on passarem la nit abans de fer demà la darrera etapa.

Sense temps per reposar ens porten a veure l’exposició que han organitzat entorn als 500 anys de la mort de Cristòfol Colom:
Las dos orillas. Interessant. Sopem a peu dret en un dels tres claustres que té el convent de Sant Tomàs que és el lloc on es fa l’exposició.

Valladolid, 4 de juliol.

03 de juliol, 2006

J.C.P. 4a. etapa: Tudela de Duero - Medina del Campo.

(En Pep Molsosa em va enviar aquest “prototip” de bicicleta per anar en equip que va treure a través d’Internet d’un congrés italià sobre ciclisme. El comitè organitzador de les Jornades està estudiant utilitzar-lo per fer una etapa per equips en el futur. Ja, ja,...!)

La primera preocupació al llevar-nos ha estat saber del estat dels nostres companys accidentats ahir. Ens diuen que en Juan Carlos Vera continua a la U.C.I. de l’hospital de Palència però que evoluciona favorablement.

Sortim de Tudela de Duero. Ens acomiada el seu Alcalde que ben imposat del seu càrrec no deixa d’explicar-nos que encara que els espàrrecs més anomenats són els de Tudela (de Navarra) els que es fan al seu municipi són tant o més bons. També ens diu que fan un dia de la bicicleta que va aplegar aquest any més de 1800 participants.
El dia s’ha aixecat fresquet i convida a pedalar per carreteres secundàries entre pinedes. A més de cereals es veuen camps de gira-sols que d’aquí un mes lluiran la seva flor groga però que ara són extensions verdes. Desprès de l’ensurt d’ahir, el Director de carrera, Paco Giner, ha decidit fer la marxa neutralitzada tota l’estona i rodem a un ritme molt agradable. Tothom s’hi apuntarà, i fins i tot les noies no faran servir en cap moment el cotxe escombra, fet que agraeixen.

L’avituallament es fa a Matapozuelos, on salta la sorpresa. A més dels aliments habituals apareixen una paella amb “migas castellanas” (a la foto la companya Raquel de la Cruz), una cassola d’ous durs amb patates i unes ampolles de vi de la terra. Toma colesterol! Això en lloc de gasolina és gas-oil agrícola! Continuem la marxa i l’etapa és curta fins a Medina del Campo on entrem tots junts i no hi ha les celebracions habituals. En dutxem i canviem a les instal·lacions municipals que comparteixen l’atletisme i el futbol.

De tornada a Valladolid, la Junta de Castella i Lleó ens ofereix un dinar en un restaurant en el que per primera vegada en aquests dies podem menjar un plat de peix, molt bo per cert. El President Herrera per motius familiars no pot acompanyar-nos i al seu lloc ho fa el Conseller de Presidència.
Tarda de repòs, els quilòmetres ja comencen a notar-se i cal estar descansats per les dues darreres etapes que es preveuen més difícils. Aquest vespre, el Parlament regional ens ofereix una recepció al castell de Fuensaldaña on està la seva seu.


(Les noies socialistes no han deixat passar l’oportunitat de retratar-se, a la sortida de Tudela de Duero, amb l’Abraham Olano que avui ens ha tornar a acompanyar. Les diputades Mar Arnáiz de Burgos, Reme Elías de La Rioja, Clemen Torrado d'Alacant, Mercedes Coello de La Palma, Raquel de la Cruz de Toledo, i la senadora Cristina Maestre de Ciudad Real)

Valladolid, 3 de juliol.

02 de juliol, 2006

J.C.P. 3a. etapa: Valladolid - Palència.

Ens ve a saludar a la sortida el vell amic el senador Tomás Rodríguez Bolaños que havia estat Alcalde de la ciutat i amb qui vaig compartir Comissió Executiva de la FEMP quant ell en va ser President. Ja farà 20 anys, Tomàs! Encara que de tant en tant ens veiem a Madrid m’ha alegrat molt veure’l a la seva ciutat.

El recorregut d’avui ja el vaig fer fa tres anys amb el bon amic i company de tantes coses, Remigi Herrero (que és d’aquí al costat, de Rueda), quant vam recórrer, un agost!, el
Canal de Castilla en bicicleta. No farem, però, la mateixa ruta, ja que a la sortida de la ciutat ens desviem cap a l’oest deixant el riu i el canal a la nostra dreta. Etapa de mitja muntanya (?) amb pujades i baixades que són un trenca cames.

Les màquines recol·lectores treballen de valent la collita de cereals, sembla que civada, deixant rera la seva feina els reguerons de palla que després amb d’altres màquines empacaran. Torna a veure’s vinya, passem per
Cigales, bon vi rosat.

L’avituallament es fa a Trigueros del Valle, a la plaça, al peu d’un turó amb l’ermita de la localitat encimbellada al seu cim. A la sortida, de nou a la carretera, enfilem el que per nosaltres és un coll de muntanya. Aclarida general al pilot. Feina per arribar a dalt de tot. Amb penes i treballs assolim el cim, els que l’assolim, i llavors s’obre una recta i plana carretera que ens permet refer-nos i gaudir d’uns quilòmetres a un ritme excel·lent. Avui ens acompanya una altra campiona mundial, la salmantina Doris Ruano. Amb la seva autoritat ens arrenglera:" Poseu-vos al darrera meu, a l’esquerra!"I ens estira un tros a molt bon ritme (per nosaltres, evidentment, no per ella). Li pregunto per la nostra Montse Alonso, i em diu que són molt bones amigues i que encara no fa pas gaire es van veure a Salamanca que és on viu ella.

De cop, les sirenes. Ens avança l’ambulància medicalitzada que ens acompanya. Algú ha pres mal. Més endavant ens trobem l’accident. Dos companys, els diputats Tomás Burgos (PP) per Valladolid, i Juan Carlos Vera (PP) per Madrid, pareix que s’han enganxat amb les bicicletes i han rodat pel terra. Parada la carrera, sembla que s’han fet força mal. Com que portem molts metges entre els participants, aquests s’han encarregat d’atendre’ls, junt amb els serveis mèdics de l’organització. Els han portat a l’hospital de Palència, i a hores d’ara mentre un ja està recuperat, l’altre el tenen en observació a la UCI. Desitgem que es recuperin bé i ben aviat.

Continuem una mica moixos, sense gaire alegria, fins arribar amb el retard corresponent a la ciutat de
Palència on ens rep el seu Alcalde, Heliodoro Gallego, que és ara el President de la FEMP. Ens canviem al Polisportiu Municipal, i l’Alcalde i el Consistori, ens ofereixen un dinar a la “Casa Grande”, una àrea natural recreativa a les afores de la ciutat.

Ja prou penso que les Jornades haurien de servir-me per perdre algun quilo i abaixar el colesterol, però ens tracten tant bé amb els excel·lents productes de la terra, i la gana i la set produïda per l’esforç, que dubto que ho aconsegueixi.

Portem ja 196,5 km. recorreguts, i avui, amb les pujades (compensades per alguna baixada), la mitja baixa una mica: 23,91 km/hora.

(Abans de la sortida, els Senadors socialistes Marcos Hernández, de Lanzarote, Juan Barranco, de Madrid, Carmen González, de Paléncia i Arturo González, de Segovia, aprofiten per donar una ullada a la premsa del dia)

Valladolid, 2 de juliol.

01 de juliol, 2006

J.C.P. 2ona. etapa: Tordesillas-Zamora


La bicicleta a punt: netejada, greixada, amb les rodes inflades correctament, el bidó d’aigua renovat. Així ens trobem les màquines al matí per continuar les jornades. Avantatges de participar en una prova organitzada professionalment.

Avui hem sortir de Tordesillas, de la seva porticada
Plaça Major, entre la curiositat del veïns que s’han aplegat per veure’ns. Evidentment devem ser tot un espectacle. Abans ens ha rebut a l’Ajuntament la 1era. Tinent d’Alcalde, ja que l’Alcalde estava de vacances.

Al sortir de la població posa el plat gros i enfila les rectes inacabables en mig de la planura que es perden a l’horitzó. Quins colors: grocs, verds, marrons,... Comença a veure’s vinya. Vol dir que ens acostem a
Toro.

En aquesta població, l’avituallament és a l’estació d’autobusos. Fruita: préssecs, pomes, plàtans. I molt líquid: aigua, begudes refrescants i isotòniques. L’Alcalde també està de vacances i en fa els honors altra cop el 1er. Tinent d’Alcalde.

En el segon tram del dia els que roden menys pugen als cotxes de la caravana i això permet als restants dur un ritme més viu. El paisatge sortint de Toro canvia força. Ja no estem a la pura estepa castellana, primer el canal i desprès el riu Duero ens acompanyen. Més bosc, més verd, muntanyetes a tocar, amb alguna que altre pujada a la carretera. Fem un grup de sèniors que rodem sostingudament a bon ritme encara que darrera dels que van forts. Tot una delícia!

Abans d’entrar a Zamora el pilot decideix que guanyi l’etapa la diputada Elvira Velasco (del PP) que és de Zamora. Ahir va decidir que la guanyés el company del PSOE, Jesús Cuadrado, que és de Benavente. Bon rotllo! Encara que al matí al autocar els del PP s’han queixat de que la ràdio sintonitzava la SER, mentre que nosaltres fèiem fàstics a l’ABC.

A
Zamora l’arribada estava situada al Parque de las Pellas, a la vora del riu, amb tota la parafernàlia habitual (pòdium, autoritats, rams de flors,...). D’allà hem anat a la Piscina Municipal a dutxar-nos i canviar-nos. Tal com estàvem d’acalorats a més d’un li han vingut ganes de tirar-se de cap a l’aigua. El dinar a una carpa d’un “merendero” al costat del riu. Llàstima, però, que no hem visitat la ciutat de la que en tinc un record de fa trenta anys i que esperava poder veure com s’havia transformat.

De retorn a Valladolid, tots dormint a l’autocar. Tarda de descans. El meu comptaquilòmetres marca que ja hem fer 140,79 km., i que porto pedalant 5 hores i 45 minuts, a una mitja de 24,5 km/hora.


El director de la carrera, Paco Giner, amb un dels diputats de l’organització, Gerardo Torres (PSOE), de Teruel, el diputat per Soria, Elías Arribas (PP), i el diputat per Madrid, Elviro Aranda(PSOE) discutint el full de ruta.

Valladolid, 1 de juliol.

Postals: Calendari. Juliol


Temps de gaudir de l'aigua i del sol
Valladolid, 1 de juliol.

Jornades ciclistes parlamentaries. 1a. etapa. León - Benavente.


L’Eulàlia em va dir: “Vosaltres (els diputats/es i senadors/es) sou com els escolars. Al acabar el curs us aneu de colònies.” Ben trobat. Doncs si, ahir, mitja hora després d’acabar el darrer Ple de l’actual període de sessions, sortíem en autocar cap a Lleó un grapat de “padres y madres de la patria” per anar a fer les XII Jornades Ciclistes Parlamentaries. Enguany per terres de Castella - Lleó. Barreja d’opcions polítiques i procedències diverses. Sóc, però, l’únic català, i per edat dels grans.

A l’hora de repartir l’equipació (tots anem uniformats exhibint la propaganda del esponsors que fan possible la celebració de l’esdeveniment: Caja Duero, Renfe, ADIF,...) un primer petit problema: el casc no tenia present que els mataronins el necessitem més gran... Bé, solventat el tema, cap a la carretera. Sortida davant de l’Ajuntament de Lleó desprès de ser saludats per l’Alcalde i autoritats locals.

La primera etapa, Lleó - Benavente, d’uns 75 Km. Terreny pla, rectes immenses, pobles agrícoles, primer blat, desprès blat de moro (o moresc), poc trànsit ja que discorríem paral·lels a una autovia, velocitat alta, bé, els que la podien fer. He tingut el privilegi de pedalar una estona al costat del que fou campió del món Abraham Olano que ens ha acompanyat, amb altres ciclistes de la zona, en aquesta etapa. Parada d’avituallament a un poble de 700 habitants, Toral de los Guzmanes, on l’Alcalde en ha rebut en un antic castell restaurat per activitats municipals diverses on, a més, hi ha un “Museo del Botijo”, com a Argentona!!. Begudes isotóniques, fruita, i a tornar-hi.

Com que hem sortit força tard i ens hem entretingut a Lleó se’ns ha fet molt tard. L’arribada a Benavente quasi bé a les dues de la tarda, sota un sol de plom. Ens hem dutxat i canviat al poliesportiu de la localitat, em semblava estar al de Pla de’n Boet. Dinar ofert per l’Ajuntament, que s’ha allargat massa, i altra vegada a dalt l’autocar cap a Valladolid. Al hotel sols hem tingut temps de endreçar les coses i anar cap a la Delegació del Govern on ens han ofert una recepció a peu dret molt agradable als seus jardins.

Dormirem plans, avui.



(les companyes del GPS, Carmen Juanes, de Salamanca, i Mercedes Coello, de l'illa de La Palma)

Valladolid, 1 de juliol.