Crec haver-ne parlar en algun altre lloc, es tracta de la Fundació que rendint homenatge a un dels artífex de la Transició, ja desaparegut, entre altres coses atorga un guardó a persones que amb esperit de concòrdia van fer possible la situació política que gaudim avui a Espanya. Sense anar més lluny l’any passat el premi va recaure en Jordi Pujol, i l’anterior en Santiago Carrillo. Alguns dels seus components s’anomenen a si mateixos “abrilistes” i són persones que van treballar en els equips governamentals en els difícils anys de finals dels setanta i començaments dels vuitanta. Ara, en general, estan al marge de la política malgrat la segueixen no sense un punt de preocupació al constatar els temps que corren, tan allunyats dels que ells van protagonitzar en l’aspecte de la necessària entesa supra partidista.
L’homenatjat en aquesta edició va pronunciar un breu parlament del que n’extrec algun paràgraf:
“Siempre me consideré un moderado, entendiendo el concepto como el perfil ideológico de quien jamás acepta dogma alguno, quien considera más importante poseer criterio propio en minoría que participar de consignas arropado por la mayoría.”
“Yo, como el maestro Bobbio, he aprendido a respetar las ideas ajenas, a detenerme ante el secreto de cada conciencia, a comprender antes que a discutir, y a discutir antes de condenar. Y puesto que estoy en vena de confesiones, hago todavía una, tal vez superflua: detesto a los fanáticos con toda mi alma.”
Mataró, 25 de juliol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada