Francesc Robert.

Tertúlia a Televisió de Mataró, al programa Pantalla oberta que modera en Pep Andreu, arran del llibre publicat recentment de les memòries d’en Francesc Robert Graupera de la seva etapa d’Alcalde de Mataró entre 1973 i 1977. La comparteixo, a més del autor, amb en Toni Segarra, que fou el cap e llista pel PSUC a les primeres eleccions municipals democràtiques, el periodista Manuel Cuyàs, en Blai Serena que va ser regidor de CiU, i en Francesc Jou que va ser regidor per UCD també en el primer Ajuntament democràtic i que era el cap d’Urbanisme a l’època de l’Alcalde Robert.

Constatacions: Està bé que els que han exercit un càrrec públic intentin amb el temps explicar com ho van viure. No obstant, el títol del llibre: “La transició democràtica a Mataró, 1973-1977”, i la consideració que en fa el propi autor de que “van ser els quatre anys que van canviar Espanya” no són certes. La transició va començar a Espanya amb el procés que va engegar Adolfo Suárez de reforma política l’estiu del 76, i la transició estricte va d’aquesta data fins a l’aprovació dels primers Estatuts d’Autonomia derivats de la Constitució del 78. Ell va ser un Alcalde designat de les escorrialles del franquisme, un Alcalde de la Dictadura. Això no obsta perquè no hi posés voluntat reformadora, que la va tenir, ni que no deixés petja en el seu comès. Vaig destacar com a més rellevant l’aprovació del Pla General d’ordenació urbana de l’any 77, redactat finalment per en Joan Antoni Solans i en Miquel Roca, després dels turbulents intents anteriors que venien de començaments de la dècada dels 70. El cert és que el primer Ajuntament democràtic no el va pas canviar, i que amb adaptacions i modificacions va estar vigent fins el 1997.

Més enllà d’intentar enfrontar-se amb el desgavell en que estava la ciutat provocat per l’intens flux migratori que estava acabant de patir, que la va dislocar física i socialment, i de la migradesa de recursos de tot tipus que tenia per fer-hi front, la manca de legitimitat que tenien els consistoris franquistes impedia l’acceptació de les seves polítiques per més ben intencionades que fossin. El cas del Port va ser un exemple d’això que vam posar sobre la taula del debat. També va quedar palès que malgrat la voluntat rupturista de les forces democràtiques aquestes tenien poc pes, i que en el marc del règim va haver-hi persones que amb molt bona voluntat van intentar tirar endavant projectes favorables per la comunitat mataronina. Aquí es va citar la secular pretensió de disposar d’estudis universitaris, o l’estat de l’escola púbica que sols va fer el gran salt endavant amb l’adveniment de la democràcia i la decidida aposta dels mestres progressistes cap a la seva implantació a la Ciutat que n’estava mancada.

Es va destacar també el que va representar la incorporació de tècnics qualificats com ell a la política dels darrers temps de la Dictadura en un intent de col·locar al front de les institucions gent jove i preparada, en Robert tenia llavors 40 anys i era Doctor Enginyer de Monts. L’autor va reconèixer el xoc que va viure amb la “política” als pocs dies de ser designat i els equilibris que va haver de fer entre la legalitat que l’havia anomenat i la legitimitat que no tenia.

En resum, tenim material de primera mà que cal contextualitzar convenientment per comprendre millor una època interessant, però en absolut tan decisiva com ho va ser la següent.

Mataró, 13 de juliol.