És hora dels catalans/es.

Vaig pensar: “Mira que convocar-nos el dissabte 15 de juliol a Tarragona, son ganes!”. Cert, a la majoria del membres del Consell Nacional del PSC no ens quedava més remei que enfilar la AP7 cap avall en un dia previsiblement marcat per l’allau de turistes francesos que començaven vacances i de banyistes metropolitans disposats a anar a la Costa Daurada. Què hi farem!

Val a dir que vam fer un acte reeixit de punta a punta tant de contingut com de continent. El Palau de Congressos de Tarragona és un espai esplèndid com recordava del inici del II Congrés de Municipis de Catalunya, fa uns anys. Quant, acabat el Consell Nacional, va omplir-se de militants/es asseguts arreu, allà on van poder, feia molt de goig.

Però primer vam fer Consell Nacional per ratificar l’única candidatura que hi havia sobre la taula de candidat a encapçalar la llista socialista per les properes eleccions ala Parlament de Catalunya de la tardor, la d’en Pepe Montilla (perdoneu, jo sempre l’he anomenat així) A les intervencions obre el foc, suposo per estar en camp propi, en Xavi Sabaté que parla de la “toga candida” dels senadors romans. Segueixen tots els Primers Secretaris de les Federacions importants. Entremig, Raimon Obiols, molt aplaudit, que recorda que els adversaris de veritat són els de CiU que tornaran a intentar tergiversar el nostre candidat com ho han fet sempre. En Paco Parras, que veu l’aposta Montilla com a lògica. I en Joan Ferran en nom dels de Barcelona dient que és un dia històric.

Els Consellers voten amb papereta i urna. No perdonaré mai a en Ramon Bassas que em demanes cedir, al inici d’aquest mandat orgànic, el meu possible lloc de Conseller, ja que al ser parlamentari ja tenia dret d’assistència als Consells Nacionals, fet que m’ha impedit ara poder participar directament en una votació tan transcendental com aquesta. Això haurem de repensar-ho.

Resultat de la votació a la “búlgara”. Sols s’estranyen els que no coneixen la realitat actual del PSC, i de les ganes que tenim de avançar. I tot seguit acte polític.

Un documental molt ben fet que s’obre amb imatges de la immigració a la Barcelona dels cinquanta, amb en Montilla amb una pelambrera frondosa de “progre”, i diverses etapes de la seva vida personal i política.

Comença en Maragall amb una intervenció ortodoxa, sense cap escletxa a pensar que hi ha recels i greuges soterrats. Si n’hi ha se’ls guarda. Tanca una etapa amb la feina feta.

Puja en Montilla i sorprèn al personal pel to desimbolt del seu discurs, més “suelto”, més incisiu, un xic mitiner. S’imposa en el seu nou comés. Però, l’important és el contingut. En síntesi, hem de passar de parlar de la imatge de Catalunya a la realitat dels catalans/es. Ja era hora que els socialistes formuléssim nítidament una proposta política més adient amb la nostra ideologia, i aclaríssim quina és la nostra oferta política. Catalunya a assolit, per voluntat popular, un nou nivell amb l’Estatut del 2006. Ara el que cal és deixar de parlar del país i parlar dels que habitem en aquest país. Dels seus anhels, problemes, angoixes i il·lusions. A aquesta feina ens convoca en Montilla, a aquesta feina convocarem els socialistes als nostres conciutadans/es en la confiança que serem escoltats i reconeguts. Després, quant els ciutadans/es s’hagin pronunciat a les urnes serà el moment d’avaluar el seu veredicte i veure que n’hem amb fer d’ell.

Aquest estiu és temps d’afilar les propostes i d’explicar-les, per sobre del soroll que d’altres temes portaran. Ens en sortim bé, o no, ara tots arrenglerats darrera el nostre candidat.

Mataró, 17 de juliol.