29 de febrer, 2008

Relat de campanya-48. Dinar a l'AMEC.

En tota campanya electoral les organitzacions, institucions, entitats, associacions, grups, etc, ... que tenen quelcom a dir a les candidatures que es presenten, o que volen saber que diuen, els envien memoràndums pel seu coneixement o per contestar, organitzen trobades en forma de xerrades, esmorzars, dinars i altres actes variats segons els sembla més convenient. També a la recíproca, les candidatures van a buscar a aquells que poden ser destinataris concrets de les seves propostes en actes de format semblant més enllà de dirigir-se indiscriminadament a la ciutadania en els típics actes més o menys massius. Això evidentment va per sectors, i a mi em toquen, o en tinc coneixement, dels empresarials i en general del món econòmic, al meu nivell, vull dir geogràfic o de la importància que puc atendre.

He rebut el memoràndum de la Confederación Española de Comercio, per la meva vinculació al tema en la legislatura passada. He contestat el qüestionari que em va enviar la Fagem (Federació d’associacions i gremis empresarials del Maresme), per ser de la meva comarca, He acompanyat a en Joan Clos al esmorzar que va organitzar la Pimec-comerç. Vaig acompanyar a en David Vegara a l’esmorzar/debat que el Col·legi d’Economistes va organitzar amb els periodistes de la premsa econòmica, i també el vaig acompanyar a l’esmorzar que va fer al Col·legi d’Enginyers Industrials. Amb esmorzar també, la Carme Chacón al Col·legi d’Enginyers de Camins i a la xerrada que va fer al Cercle d’Economia. Els de la FEBE em tornen a convidar al dinar que clou la seva assemblea com l’any passat. Fa pocs dies juntament amb la Montserrat Colldeforns varem visitar la instal·lació de la Solvay a Martorell, amb dinar inclòs a la mateixa fàbrica, i la darrera, que segurament no serà l’ultima, d’aquestes activitats a estat un dinar a la seu de l'AMEC en la roda que estan fent amb tots els partits aquests dies.

L’Amec és una important i interessant, crec, associació multisectorial d’empreses que es dediquen a l’exportació que té un llarg recorregut. El company i amic Eduard Gisbert, ara Alcalde de El Masnou, en va ser molt temps, fins que es va jubilar, el seu Director i encara està a la Junta i em va acompanyar al dinar. Prèviament m’havien fet arribar un document “Propostes AMEC per afrontar els reptes dels propers anys” pel que ja sabia per on aniria la conversa.

Temes que varem tractar:
La millora de l’administració pública en tres vessants (que són les que més els preocupen): la tributaria, especialment en quant a la consideració fiscal a la R+D+I; la del servei exterior, per adaptar-lo a l’ajut de les relacions econòmiques i comercials; l’ICEX que després de bona feina als seus 25 anys creuen ells que cal renovar-lo i modernitzar-lo.
La fiscalitat (és un fix en totes les reunions amb empresaris). Aquí varem debatre sobre si era millor una fiscalitat simplificada des del punt de vista recaptatori igual per tothom sense tenir present diferències i uns ajuts empresarials (a la inversió, a la innovació, a la internacionalització, a les exportacions,...) per la via de la despesa pressupostaria o a la inversa. Cal millorar la forma que s’ajuda o s’estimula a les empreses més dinàmiques o que aporten més valor afegit.
La formació professional. Aquí va sorgir un tema que darrerament està aflorant amb força. No hi ha personal qualificat i format per les empreses industrials. Cal prestigiar la FP, en Joan Clos fa poc en un altre lloc també incidia en aquesta problemàtica.
La producció d’energia, amb el tema de les nuclears; l’actualització de les xarxes de distribució elèctrica amb el record de l’apagada de l’estiu passat; la interconnexió amb França; les infraestructures, van ser altres temes tractats.
Tot emmarcat en la demanda d’un Pla Nacional per la competitivitat que hauria de tenir dos grans línies: una de sensibilització general i una altra de accions transversals amb especial incidència al funcionament de l’administració pública de la qual mai es fa esment quan es parla d’aquest tema i que li fa molta falta (en aquest tema hi estic especialment d’acord)

Sempre que parlo amb gent de l’empresa privada me’n adono del desconeixement que crec que tenen del funcionament de les institucions públiques (per ex.: que el legislatiu no és el mateix que l’executiu) i intento explicar-los la meva visió del seu funcionament per tal que siguin més efectius en adreçar les seves propostes. Al menys així m’ho sembla.

Ja veurem que ens depara la propera legislatura i si hauré de mantenir aquests contactes o els hauré de traspassar a alguna altre company o companya.


(reunió de la subcomissió parlamentaria d’estudi de les deslocalitzacions amb representants d’empreses espanyoles establertes a la Xina a la Oficina Comercial Espanyola a Xanghai. 02-02-2007)



Mataró, 29 de febrer.

Relat de campanya-47. Diumenge que ve, eleccions generals*

*(article per Capgros.com). El darrer de la sèrie.

En els 76 escrits que he fet en aquests darrers quatre anys amb una certa regularitat pel Capgros.com he intentat donar la meva visió d’alguns temes, els més importants o els que m’ha tocat viure més a prop, de la meva singladura madrilenya. Juntament amb el que he anat penjant en meu blog des de l’estiu del 2005, en el que hi ha moltes altres i diverses coses al ser una espècie de diari personal obert, un pot fer-se una panoràmica, no sé si gaire precisa i segurament desenfocada per subjectiva, del que han estat aquests temps.

Certament, no pensava pas que fos possible arribar a aquestes eleccions d’aquesta manera, amb aquest ambient. Quan vaig
començar a escriure els meus comentaris des de Madrid, tot just acabada d’arrencar la legislatura 2004-2008, pensava que digerits els resultats per part de tots s’asserenarien els ànims i tot discorreria d’altra manera. Em vaig equivocar. El desenvolupament del mandat ha comportat que cada nova proposta del Govern reafirmés l’agre i desagradable tarannà del principal grup de l’oposició, i desencadenés una nova aspre i crispada reacció.

Arribem a les eleccions amb dues disjuntives ben clares ofertes als electors. Tant el que representen les propostes, com pel que s’està veient en la pròpia campanya i en els debats que s’han fet fins ara, tot ensenya dues alternatives molt diferenciades: La dels populars i la dels socialistes. Cert que, especialment a Catalunya, es presenten d’altres ofertes, però sense remei s’han de referir a les principals. No sols per ser les dues úniques que tenen possibilitats reals de formar Govern en virtut de la seva previsible representació, sinó pels models que presenten.

Pels populars sembla com si s’hagués aturat el temps. Les mateixes cares, les mateixes propostes, les mateixes actituds que fa quatre anys. No han volgut, o no els han deixat, fer la reflexió que hauria estat natural de repensar què els va portar a ser foragitats del Govern per la reacció d’una gran part del cós electoral l’any 2004. Al contrari, cada nou tema que d’acord amb el programa del Govern s’anava plantejant motivava una encesa resposta. Sembla que no sigui possible establir uns mínims ponts de diàleg i convivència. Tot comportava trencadissa. La política exterior, el medi ambient, els nous drets civils, l’ampliació dels drets socials, l’educació, els nous vinguts, l’organització territorial, la recerca de la pau, fins i tot, darrerament, la visió de l’economia. Ara, en la campanya electoral, continuen igual. El que veiem, el que sentim, és una oferta a la ciutadania en tots els temes que acabo d’exposar de tornar al punt de partença. I una cosa preocupant, cap referència a que la dinàmica accelerada del món ja ha capgirat les coordenades que hi havia llavors.

Els socialistes hem fet una feina que amb la perspectiva que donarà el temps es podrà valorar convenientment, d’una forma positiva. Lamentablement la política avui en dia es veu massa apressada per la immediatesa i, ai las!, per la fugacitat. Però el temps va sedimentant les coses. Així algunes ja es veuen ara, com aquella decisió tant llunyana de la retirada de les tropes de l’Iraq. D’altres, certament sols s’han embastat. La Llei de la Dependència dibuixa la xarxa que ha de suplir la desapareguda que proporcionava una estructura familiar que ja no hi és. Ara, aquest dibuix s’ha de construir, i portarà temps, esforços, entrebancades i alguna que altra frustració d’aquells que pateixen i voldrien que anés més de pressa. Podríem dir el mateix de l’Estatut del Treball Autònom. Els recursos considerables que s’han destinat a canviar l’estructura productiva del país, en forma de R+D+i, tardaran a donar els seus fruit ja que no són immediats, però ja hi ha estat i continuaran. Els nous Estatuts, el català especialment perquè ens toca de prop, que comporten una nova ampliació del nostre Estat descentralitzat, aniran fent el seu camí desenvolupant-se i, com en la primera vegada que ningú en donava un duro pels seus resultats, representaran una millora de les condicions de vida dels ciutadans/es i de la convivència entre tots els habitants d’Espanya. I si realment s’acosten temps de “vaques magres” hom veurà que la prudència i el rigor pressupostari han servit per alguna cosa. Disposem d’un coixí, no sé si prou suficient crec que sí però dependrà de la magnitud de l’aprimada, per afrontar unes turbulències que en moltes coses poc podem controlar ja que estan fora del nostre abast.

Crec que no cal discutir massa si hem d’abandonar el camí emprès en els darrers quatre anys. L’alternativa que donen els populars no és pas d’anar endavant sinó d’anar endarrere. Els socialistes oferim continuar caminat amb els ciutadans/es en una societat oberta acceptant i assumint els canvis que comportarà i adaptant les estructures cíviques, socials i polítiques als nous temps.

Ara tanco aquesta etapa “Des de Madrid”. Tornaré a Madrid en les condicions que determini el cós electoral el proper diumenge dia 9. Estic convençut que tothom veu el que hi ha en joc i té pocs dubtes sobre el que cal fer. En tot cas és la seva decisió. Però n’estic segur que anirà en la línia del progrés que representem els socialistes. Fins desprès.



Mataró, 28 de febrer.

27 de febrer, 2008

Relat de campanya-46. Indignes!!

Ràdio Malgrat de Mar, en Josep Creus, organitza com altres vegades un debat electoral en directe des del saló de sessions de l’Ajuntament d’aquella vila. Per estructurar-lo proposa tres temes, a més de les intervencions inicials de presentació general i de tancament de resum i petició de vot. Els tres temes els treu de les preocupacions que segons les enquestes són el que preocupen més als ciutadans/es: la situació econòmica, la immigració i el terrorisme. Els tres temes venen com anell al dit al PP.

Sobre la situació econòmica poques novetats en les exposicions dels participants. El PP en la línia del seu argumentari: estem en crisi, les darreres dades econòmiques ho demostren i els socialistes en són els responsables d’haver-nos conduit fins aquí. Cap referència a les causes de la situació actual. Com en algun moment diuen, no ho van dir directament ahir, Zapatero és el responsable del preu del petroli, de la desconfiança financera americana, de la mala collita de cereals i de la fortalesa del euro. Intento explicar la situació internacional i que mercès a la bona gestió econòmica i pressupostaria (no solament en el superàvit) els espanyols poden tenir la confiança que estem ben preparats per afrontar els temps d’incerteses que sembla que s’apropen.

Sobre la immigració. La recepta del PP: enduriment (de “boquilla”, com quan manaven, així hi havia molta mà d’obra en “negre”); contracte d’integració (sembla que no tinguin confiança en el nostre sistema jurídic, ah! I que tothom ha de fer la siesta.); rebuig a més regularitzacions “massives” ( i què faran?, deportacions massives?). Vaig explicar que Espanya està en una de les fronteres més desiguals del món, i que mentre aquí hi hagi treball vindrà gent a buscar feina. Algunes xifres de l’ocupació, de l’atur i de l’evolució demogràfica de nosaltres, els “aborígens"(?) expliquen moltes coses. Cal repassar que ha estat la immigració arreu del planeta i en tots els temps per comprendre el què passa. Venen per quedar-se i ho hem d’entendre, acceptar i digerir. La literatura, no sols la acadèmica, n’està plena d’exemples de com ha anat tot això.

Sobre el terrorisme. L’Andreu Bosch, d’ERC, va centrar molt bé el tema. Mai en una campanya n’havíem parlat. Ara se’n parla perquè el PP ho ha introduït en el debat polític. Vaig reblar el clau. N’he fet moltes de campanyes, vaig ser candidat ja l’any 82. Llavors no estàvem al Govern i hi havia molts morts assassinats en atemptats d’ETA i altres grups terroristes. Tots els Governs de la democràcia han negociat amb els terroristes. Suárez, Gonzàlez, Aznar, Zapatero. Es va intentar un altre cop i no va sortir per culpa dels terroristes i de que no es va cedir en res, en res. Em vaig “escalfar” molt i no me’n penedeixo gens. Em va revoltar la utilització que fa el PP de les víctimes i l’acusació, que porten en el seu guió de campanya, de que les hem oblidat i menyspreat. Ja fa temps vaig escriure alguna cosa al respecte, però ahir vaig recordar que jo vaig marxar darrera José Mª Aznar per Barcelona en record de l’Ernest Lluch, assassinat per ETA, que era amic meu. Vaig renunciar al torn de rèplica en aquest tema. Ja ho havia dit tot i tot ja està dit. No cal dir res més. La utilització que estan fent d’aquest tema els converteix en persones indignes!



****************************

Llegit al diari:

"El mundo se enfrenta a la peor combinación de bajo crecimiento e inflación de las últimas décadas. El momento dulce de la inflación, en la segunda mitad de los noventa y el inicio de este milenio, se debió a la afortunada combinación del rápido progreso tecnológico que emanaba de Internet, la moderación salarial resultante de la incorporación de 2.000 millones de trabajadores a la fuerza global de trabajo, y la estabilidad de los precios de las materias primas. Hoy, esos factores positivos están empezando a actuar en sentido contrario: el crecimiento de la productividad se ha estabilizado, la mano de obra excedente se está absorbiendo, y las materias primas llevan ya varios años en un superciclo alcista cuyo fin no se vislumbra debido, sobre todo, a las fuertes restricciones de infraestructura. El resultado está siendo, año tras año, sorpresa al alza de la inflación."


ANGEL UBIDE: ¿Superciclo inflacionista? El País, 26 de febrer.

Mataró, 27 de febrer.

26 de febrer, 2008

Relat de campanya-45. Tinc una pregunta per vostè.


Els companys proposen un nou format pels actes públics a les seves localitats. Copiant (amb més o menys fidelitat) el format televisiu de “Tengo una pregunta para usted” proposen donar més la paraula als assistents reduint el “rollo” del candidat.

Al Maresme ens estrenem a Vilassar de Mar, a l’Ateneu, després a Premià de Mar, al Centre Cívic, i més endavant a Argentona, a Sant Vicenç de Montalt,…

Cal dir que les preguntes són força òbvies i repetides en tots els llocs. La situació econòmica, l’aplicació de la Llei de la dependència, la relació Catalunya/Espanya, les perspectives electorals i els pactes posteriors, les pensions i els sous baixos, les balances fiscals, la catalanofòbia del PP, els impostos, grup parlamentari propi, el futur de la N-II,... Mai surten temes de política internacional o de la construcció europea.

Sempre hi ha algú d’entre el públic que exposa una determinada problemàtica personal. S’ha de comprendre, ja que quan se li dóna un micròfon en un acte obert intenta aprofitar-ho per deixar anar allò que porta al pap. També, a vegades, hi ha aquell/a que té la coneguda visió de la política i dels polítics (tots sou iguals, no sabeu el què passa al carrer, aneu a la vostra,...). En aquest cas cal aprofitar-ho per fer tota la pedagogia que un sàpiga fer i sigui possible fer. Reconeixement de l’existència de la pluralitat de les propostes i posar de relleu les alternatives que s’ofereixen, per exemple en temes fiscals: la diferència entre el retorn dels 400 euros i la proposta de la rebaixa fiscal per a tothom.

Segurament, a diferència del programa televisiu, les meves respostes són més llargues del compte ja que tinc tendència a explicar-les ben matisadament. No defujo cap tema ni tinc cap pressa en acabar, encara que si no en sé prou d’un tema també ho dic obertament. En una hora i mitja, dues hores, les preguntes i respostes passen de la dotzena.

Em sembla que és una bona opció per trencar la rutina dels socorreguts “mítings” que cal anar fent però no en exclusivitat ni en prioritat. Al menys en l’espai social i geogràfic en la que es desenvolupa la campanya dels candidats “invisibles”.

Mataró, 26 de febrer.

Relat de campanya-44. Manipulació fins al final.

En Jaume, de Tordera, ens alerta de la convocatòria que hi ha en marxa dels col·lectius de caçadors per manifestar-se contra una pretesa i presumpta voluntat de la Ministra de Medi Ambient de limitar (fins i tot prohibir, diuen) determinats tipus de cacera, especialment d’aus migratòries. Ens explica en Jaume que les organitzacions de caçadors (federacions, societats,...) estan organitzant autocars per anar a Madrid a manifestar-se el diumenge que ve, el diumenge abans de les eleccions generals.

El tema ja era conegut. Ve arran de l’aprovació, a les acaballes de la legislatura que ara ha finit, de la Llei 42/2007 de 13 de desembre de “Patrimonio Natural y de la Biodiversidad”. Aquesta Llei, que és una transposició d’una Directiva comunitària europea, entre altres coses, limita l’ús de perdigons de plom en les zones humides per la repercussió en la contaminació que provoca, i per aquesta raó els contraris a la Llei parlen de la “Ley del Plomo”, malgrat que fa referència a molts altres aspectes, però que els permet aixecar un fantasmagòric castell de pretesa persecució de la cacera i els caçadors.



Darrere aquesta convocatòria, la mà dels de sempre, el PP. En tenim la certesa, ja ens ho van advertir en la tramitació de la Llei. Com en tants d’altres assumptes que s’han mogut en aquests quatre anys. La defensa de la família, el dret a la llibertat de l’educació, la lluita anti terrorista, el perill de trencament de l’Estat,... Ara s’hi afegeix la “defensa de la cacera i els caçadors”. Així que diumenge plegueu les escopetes, ciutadans que practiqueu aquest esport, i aneu a Madrid, contra Zapatero, que a més és del Barça!


Manipuladors!!




Mataró, 26 de febrer.

25 de febrer, 2008

Relat de campanya-43. Els sous mínims i màxims.

D’una banda crec que hi ha una certa demagògia sobre els anomenats “mileuristes” i per l’altra banda una exagerada retribució als pretesos gestors de les grans empreses que no cal confondre amb el concepte clàssic de capitalistes, als que se’ls retribueix el capital, no el seu treball.

Respecte als primers, cal anar en compte amb el manteniment d’alguns equilibris en la línia que vaig apuntar fa uns dies respecte a les pensions (Relat-29, ap.6). Suposo que és difícil mantenir avui les escales de retribució que es van proposar a la Xina de la revolució cultural. En una estructura equilibrada, una elevació dels sous mínims, “segons les necessitats” que en dèiem abans (compte també amb el concepte de necessitats), comportarà una espiral alcista tant respecte als altres sous com respecte a la demanda en general. No cal perdre de vista en els plantejaments d’esquerra les retribucions en forma de assignació de la despesa pública respecte als que tenen menys recursos (ap. 8). Fa quatre anys el SMI era de 460 euros. L’hem apujat fins els 600 enguany, i proposem arribar als 800 el 2012. No està mal, si a més pensem que aquestes quantitats són més indicadors que percepcions certes que reben amples capes de treballadors. Compte quan parlem dels “mileuristes”. De qui estem parlant? De quines qualificacions? En quina etapa de la seva possible vida laboral? En quins sectors i feines? Es pot fer molta demagògia i ja sé que és políticament incorrecte ficar-se en aquests viaranys, però “no es pot matar tot el que és gras”.

En canvi respecte als segons, crec que s’ha arribat massa lluny. Les xifres de que parlen els mitjans de les retribucions (extretes de les memòries de les “corporacions”) dels gestors de les grans empreses són escandaloses i crec que fins i tot immorals. Es parla de alguns milions d’euros com si res (feu, feu la multiplicació per 166 ptes/euro i veureu el que surt) I les “indemnitzacions” per abandonar les mai tant ben dit “poltrones” dels Consells d’administració són fora de mida. Mica en mica s’ha anat acceptat en el món de l’empresa que aquells que aconsegueixen “valor” (?) pèls accionistes han d’estat excepcionalment pagats i donades les magnituds de les xifres que remenen sembla que no ve d’un pam. Això desmoralitza al conjunt de la societat i comencen a aixecar-se veus arreu que qüestionen la situació. Si a més, s’intueix que hi ha casos com el que s’està destapant a Alemanya que s’ajunta amb possible evasió fiscal, pot representar una gangrena pel conjunt del sistema social.

En tot cas, respecte a l’anàlisi d’aquestes retribucions exagerades vaig anar a buscar la referència del meu economista de capçalera. Vegeu el que diu Galbraith en el darrer llibre que va fer, encertadament titulat: “La economía del fraude inocente”

“Como se viene señalando, dirigir una gran corporación moderna es una tarea exigente, que sobrepasa con creces la autoridad o la capacidad del individuo más decidido. Consecuencia de todo ello es otro fraude claro y no del todo inofensivo: el esfuerzo por otorgar a los propietarios, accionistas o inversionistas según se prefiera denominarlos, un papel aparente en la empresa. Habiendo dado paso el capitalismo a una dirección cum burocracia, se concede al propietario una falsa importancia. He aquí el fraude.

Este fraude tiene ciertos aspectos ceremoniales aceptados: uno de ellos es el llamado consejo de administración, un cuerpo seleccionado por la dirección y completamente subordinado a ella, al que sin embargo, se escucha como si fuera la voz de los accionistas. Los consejos de administración están constituidos por personas (más allá de la necesaria presencia de una o dos mujeres, en su mayoría hombres) que requieren solamente un conocimiento superficial de la empresa; con raras excepciones se trata de un grupo dócil en el que la dirección puede confiar. Mediando unos honorarios y alguna comida, la dirección informa de forma rutinaria a los miembros del consejo sobre cuestiones que ya han sido decididas en otras instancias. La aprobación se da por hecha, incluso en el caso de las renumeraciones para la dirección, remuneraciones que la dirección misma se ha encargado de establecer. No resulta entonces sorprendente que éstas puedan llegar a ser especialmente generosas. En la primavera de 2001, durante un período de debilidad del mercado de valores, el New York Times, al que nadie considera una publicación de carácter radical, publicó toda una página sobre el contraste entre la caída de los precios de las acciones y el aumento de las retribuciones a los directivos, que en ocasiones podías ascender a varios millones de dólares al año. Esta retribuciones (incluidas las llamadas stock options, el derecho a adquirir acciones de la empresa a precios favorables) eran aprobadas habitualmente por los sumisos consejeros. Los ejecutivos de la quebrada Enron nos proporcionaron un destacado ejemplo de esta práctica, pero también los de la respetable General Electric. El enriquecimiento legal de los directivos a través de remuneraciones millonarias es un fenómeno común, presente en todas las grandes empresas. No resulta sorprendente, puesto que son éstos quienes establecen su propia retribución."

John Kenneth Galbraith: “La economía del fraude inocente”. Ed Crítica, B-2004.

Mataró, 25 de Febrer.

Relat de campanya-42. Acte central del Maresme.

Quan la desbocada força dels cavalls de l’aiguat
de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra.
(Salvador Espriu)

Des dels meus anys, miro cap endarrere.

No es tracta pas de remuntar-me massa lluny. Ja sabeu que poc m’agrada parlar de la Guerra. Uff...! fa tant temps! Podria parlar-vos de com varem assolir la “Nova Ciutat”, i com no gaire lluny d’aquí enderrocarem el viaducte que portava la sortida de l’autopista cap a la carretera. Això ja ho coneixeu de primera mà. Perquè os he de cansar?


Vull parlar-vos sols d’aquests quatre darrers anys. Ja ho sabeu, ho he vist a tocar, des de la barrera i algun cop fins i tot dins la plaça. He ajudat a la feina, i amb el meu vot, i alguna vegada amb la meva veu, he contribuït als canvis legislatius i a recolzar l’acció de Govern que hem fet els socialistes a Espanya.

Tant important ha estat? Si, nois i noies. Què os penseu? Aquests quatre anys, el dia de demà, estaran als llibre d’història. No exageres? No, no.

Desprès d’aturar els ciutadans i les ciutadanes amb el seu vot del 14 de març del 2004 la deriva megalòmana i dretana de l’Aznar i companyia, els socialistes encapçalats per Rodriguez Zapatero, i amb el President Montilla de Ministre llavors, varem començar a capgirar la situació. Ja ho recordeu, n’hem parlat molt. La tornada de les tropes espanyoles de l’Iraq, l’aturada del transvasament del Ebre, ... I varem anar construint els nous drets civils per aquells que n’havien estat exclosos i millorant els drets socials a qui més en tenia necessitat i maldant per que l’escola s’adaptés als temps i l’accés al habitatge fos menys difícil pels joves i ens varem preocupar molt pel medi ambient posant dempeus tot una panòplia de lleis per poder deixar un espai natural millor per les generacions futures. I varem entomar la segona reforma autonòmica amb l’empenta i al rebuf de la voluntat catalana d’ampliar l’autogovern.

La gent ens va fer molta confiança. La mostra..., la continuïtat i millora dels indicadors econòmics: la ocupació, amb la taxa més alta que mai havíem tingut; la necessitat de gent de fora que varem incorporar legalment; la desocupació més baixa que mai; el creixement global amb una forta creixença de la formació bruta de capital, que vol dir bones perspectives de futur; la prudència i els bons resultats en els comptes públics que fa que avui siguem l’enveja d’Europa en això. Bé, com que és el meu tema, per professió i pel encàrrec que em van fer els companys a Madrid, ara m’embalaria i os embafaria de xifres, estadístiques, comparances, i gràfiques. Per mi ha estat un plaer poder escoltar i aprendre de Pedro Solbes, del Mafo (aquesta és una cosa madrilenya), del noi Vegara que ara ve a la nostra llista (perdona David lo de noi), d’en Joan Trullén (que ens havia ajudat molt temps enrere aquí a Mataró), de l’Ignasi Nieto en energia, d’en Josep Puxeu en agricultura (ah, el preu del conill!), i dels dos Ministres d’Indústria, Turisme i Comerç que els socialistes catalans hem aportat al Govern, l’ara President Montilla i en Joan Clos.

Abans parlava dels nous drets socials. La Llei de la promoció de l’autonomia personal i l’ajut a les persones amb dependència. Avui està a l’ull del huracà, en parlaré més endavant, perquè és una peça cabdal per fer front des de la col·lectivitat a les necessitats sorgides de les noves condicions i condicionants socials (les estructures familiars d’avui) i demogràfiques (la prolongació de la vida i les noves malalties). I em deixo l’ampliació dels drets econòmics. El Salari Mínim Interprofesional a 600 euros, la puja de les pensions especialment de les més baixes, l’Estatut del Treball autònom que ara cal desenvolupar,... M’aturo, ja que si continuo explicar-vos més coses os aclapararé (societat de la informació, infraestructures, ajut al desenvolupament,...). Cal fer balanç, però al ser tan positiu i evident no cal estendre-s’hi.

Cofoi? Home, hi ha motius per estar-ne, però deixem-ho en content i orgullós d’haver-hi contribuït.

En fi, mirar endarrere... Es veu la petja que hem deixat els i les socialistes amb el nostre treball en aquests darrers quatre anys.

Però, ara estem aquí. Parem-nos un moment a mirar al nostre voltant.

Manel, vols dir que tot això que has explicat és cert? Si escoltem a la gent del carrer no sembla tan clar. Si escoltem als adversaris polítics, gens ni mica.

L’economia és un desastre. La imatge d’Espanya al món està per terra. El President va portar al país als peus dels cavalls dels terroristes. Les concessions (?) als catalans posem en dubte la viabilitat de l’Estat. Els bisbes, alguns bisbes, diuen que ens porteu al infern i vosaltres al davant. Que la Llibertat està en perill!! Què fort!!

I lo fort és que hi ha gent que s’ho creu. La necessària explicació que es feia sobre l’actuació del Govern de Rodríguez Zapatero ha estat tapada sistemàticament pel eixordador soroll de predicadors de catàstrofes i de desastres que ens ha acompanyat tots aquests anys. Confesso que em vaig equivocar. Vaig pensar que no aguantarien el ritme dels primers temps i que s’anirien esllanguint i estovant. No ha estat així, ans al contrari, Qualsevol intent d’afrontar nous temes, i de resoldre’ls raonablement, ha comportat més esverament dels nostres adversaris.

Han blasmat i ens han tret la gent al carrer per tot. Per la família contra les disposicions que hem fet per les noves famílies. Per les víctimes del terrorisme contra els intents que no n’hi haguessin més de víctimes. Contra els catalans perquè no ens sentíssim els catalans millor dins d’Espanya. Per la llibertat per pretendre ensenyar als nostres joves a ser bons ciutadans lliures.

I alguns encara diuen que som el mateix els uns que els altres. I alguns encara diuen que no hem estat prou valents i que havíem d’anar més enllà. I alguns parlen que ens hem acollonit i espantat. I alguns estimulen la sensació de que no val la pena i que ja s’ho faran. I alguns creuen que cal manifestar un rebuig en forma de vot en blanc. Però, és què estan cecs? Tan enterbolida tenen la mirada que no veuen el pati? O,
és què són tan toixos, o potser superbs, que no se’n adonen?

Home, que ni som àngels, ni supermans, ni herois, ni perfectes. Som humans, amb virtuts i defectes, com tothom. Hem fet errors, però els hem reconegut. No ens hem amagat quan calia donar la cara. Sabem que cal treballar millor i no abstreure’ns complaents en les situacions que causen enuig i greuges als ciutadans i ciutadanes.

Però, cal posar-hi l’esquena i ajudar. No pas entrebancs i pals a les rodes. Escolteu, el lema és molt clar: Si tu no hi vas, si nosaltres i vosaltres, no hi aneu, ells tornen. Així de senzill, així de fàcil. I ja sabeu qui són ells: el centralisme, el nacionalisme, la dreta.

Hem de mirar endavant. Hem d’aixecar el cap i mirar alt i més lluny.

Al davant veig la Carme, la nostra Carme Chacón. No en parlaré gaire d’ella. Os ho explico: L’altra dia, al míting de l’Hospitalet em van fer seure al costat de la seva àvia. Encara té àvia! I ja ho sabeu: qui té àvia, perquè ha de preocupar-se? Prous lloances li fa! Ho vaig dir a l’acte principal de les darreres municipals aquí a Mataró: serà la nostra cap de llista per Barcelona. Tampoc era cap aposta agosarada. Jugava sobre segur. L’he vist dirigint molt seriosament la Cambra de Diputats quan substituïa al President Marín. I després l’he, l’hem, vist afrontant amb empenta un dels temes més sentits dels joves avui: el dret a l’habitatge. És d’una nova generació que pren, ens pren, el relleu en la llarga marxa dels socialistes de tots els temps cap a un món millor.
Estem orgullosos de tu, Carme!


Anem a mirar el camí que ens espera. Cal ara desenvolupar l’Estatut que ens va portar molts mal de caps per aprovar-lo Aprofito: cal agrair als socialistes espanyols, a tots els socialistes espanyols el seu vot afirmatiu. El PP va voler que tothom es retratés i manifestés públicament el que votava. Doncs, bé. Tots, tots els socialistes espanyols ho varen fer. Per ells, el nostre aplaudiment!. Ja el tenim, prou debats sobre el tema, a treballar! A assumir amb responsabilitat les seves disposicions i a estendre les seves possibilitats, que són moltes.

I tenim un repte cabdal: Hem dit que des de fa molts anys no havíem estat prou reconeguts en la inversió que precisàvem. El passat estiu ens va petar la xarxa de distribució elèctrica a l’àrea de Barcelona. L’arribada de l'AVE a Sants va posar de manifest les mancances de Rodalies. La nostra comarca rebenta pels descosits d’una xarxa de ferrocarril i carreteres que ja no dóna per a més. Com una maledicció bíblica, o tercermundista, estem avisats novament de la manca d’aigua. Volem per nosaltres i els que ens visiten unes millors platges i passejos marítims.

I jo os dic: Tot això ho podem aconseguir. Millor dit, ho hem d’aconseguir! Moltes de les necessitats i del somnis que tenim poden ser una realitat si els fons que ha de proporcionar la addicional tercera de l’Estatut arriben. Si ningú torpedina l’Estatut vindran, tindrem aquests recursos.

Un moment per les comunicacions viaries i ferroviàries de la nostra comarca: Trasllat de la N-II fora del Maresme, nova carretera intercomarcal entre els pobles de baix i de dalt, vella N-II com a carrer gran, de Camí Ral a Carrer Gran, Gran del Maresme, el podríem batejar. Manteniment del peatge a la C-32 pels de fora amb eliminació gradual del mateix pels usuaris habituals de la comarca, tal com ja tenen els de la punta de baix. En ferrocarril, la doble via –ja trobaran els tècnics la solució- d’Arenys cap el nord, fins a Massanet. La línia orbital cap al interior relligant la segona corona metropolitana, de Mataró a Vilanova i la Geltrú. L’arranjament de les estacions de la línia C-1, 18 estacions amb 50 milions d’euros. Necessitem posar al dia la xarxa viaria pels que som, més de 400.000, i pels nostres requeriments econòmics i socials de mobilitat.

En la Llei, dita, de la Dependència varem dibuixar la xarxa de protecció per les persones que precisen ajuts per la seva especial condició física o psíquica. La vella xarxa de l’antiga família se’n a nat en orris, i la col·lectivitat en el seu conjunt, l’Estat, ha proclamat que cal fer-se’n càrrec. Del 2007 al 2015, la xarxa dibuixada s’ha de construir. Ens espera molta feina, d’aixecar equipaments, de desenvolupar serveis, de millorar la coordinació administrativa, de ser més eficients en el desenvolupament dels protocols d’actuació. I no patiu pels recursos econòmics. Ni hi ha i hi continuarà havent.

Estem preparats per afrontar el període d’incertesa econòmica que sembla que ens ve. No hem de pensar pas en retallades de la despesa pública. Estem poc endeutats com a país, i la economia espanyola continuarà creixent, potser no tant de presa com en els darrers anys, però ho farà sobre unes bases que estan esdevenint més sòlides que abans. Les partides destinades a Recerca i desenvolupament continuaran creixent i l’atenció a l’educació continuarà essent prioritària. Podrem atendre als més desafavorits, a les rendes més baixes, el SMI a 800 euros i les pensions contributives mitges a 850 pels que tinguin persones al seu càrrec i 700 pels que no en tinguin. No hi ha motius pel catastrofisme que prediquen alguns.

Podria parlar-vos més llargament sobre tots els altres temes que proposem pels propers anys: de més igualtat, d’ampliar drets socials, d’integració dels nou vinguts, de solidaritat amb els països pobres, de seguretat i convivència, ..., la llista seria llarga i he d’anar acabant.


Mentre m’envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra.

Jo he mirat aquesta terra, ho sabeu. I conec a la seva gent. I estic convençut que saben entendre el missatge que els estem enviant. I que comprenen molt bé, massa bé, el missatge dels “altres”. Amb nosaltres, amb els socialistes, endavant. Amb els altres, la dreta que representa el PP, endarrere. Amb nosaltres, més drets. Amb ells, retallades de drets. Amb nosaltres confiança en el progrés. Amb ells certesa en el passat.

Mireu, no és el mateix Rajoy que Zapatero, no és el mateix. I compte! Si nosaltres, vosaltres, no hi aneu, ells tornen! Si hi anem, anirem a més. Ja ho sabeu, a convèncer que cal anar a votar i a votar socialista!
Gràcies, i a guanyar!

Mataró, 24 de febrer.

24 de febrer, 2008

Relat de campanya-41. En la mort de Josep Palau i Fabre.

En Jofre, de Caldes d’Estrac, em comunica que s’acaba de morir en Palau. Per tal motiu i en senyal de dol, els socialistes de Caldes decideixen suspendre l’acte de campanya que tenien previst aquesta tarda en el que jo havia de parlar. Ja el farem un altre dia.

Els socialistes de Caldes n’estaven molt d’en Palau. En els darrers mandats d’en Joan Rangel a l’Alcaldia van aconseguir que la Fundació Palau, amb tot el fons que havia acumulat aquest personatge al llarg de la seva vida, anés a raure a la seva població. Van aixecar una bonica seu al bell mig de la vila, a la Riera, que l’ennobleix i que incorpora un nou element d’una importància cultural excepcional a la nostra Comarca. Podem anar a veure Picasso a tocar.

Vaig compartir taula amb ell, quedarà en el meu record, un any per Nadal a casa dels meus amics caldetencs, i vaig gaudir de la seva conversa i de la celebració dels nostres costums culturals.

Deixo pels entesos glosar la figura del difunt (q.e.p.d.). Transcric un dels seus “Poemes de l’Alquimista”, de fa més de 60 anys.

La Mort

Ens hem anat trobant tantes vegades,
que no ens ha de sorprendre a cap dels dos
aquest darrer intercanvi de mirades
en un espai de temps misteriós:

ella, reabsorbint les intricades
cavernes del meu ésser rogallós,
i jo, perdut, amb les arrels alçades,
vers un temps de l’espai sense colors.

Ella amb destresa tota femenina
em mostrarà, plena de llum, la sina
on hauré de reprendre el son letal.

I amb la pupil·la encesa i dilatada
de ben a prop, i sense fer-me mal,
m’esfilarà sencer per la mirada.

Josep Palau i Fabre,
21 de gener del 1945.

Mataró, 24 de febrer,

22 de febrer, 2008

Relat de campanya-40. Comença la campanya.

Bé, no sé què s’ha estat fent aquests darrers dies i setmanes fins avui. Però les disposicions legals estableixen quinze dies de campanya electoral abans de les eleccions i des d’ara ja podem demanar el vot obertament (Fins ara ho devíem fer d’amagat...)



Com sempre, sopar d’inici de campanya a Mataró. Senzill (pica-pica i pa amb tomàquet amb embotits, molt bons per cert), al Casal de l’Aliança donant moral a la “tropa” pels propers dies. Vaig adreçar-me als assistents a partir del darrer eslògan: “Si tu no hi vas, ells tornen”, però explicant el meu punt de vista que “ells” són el centralisme, el nacionalisme i la dreta. I que jo vull la dispersió del poder, la barreja social i el progrés.

Ara el contacte amb la ciutadania serà més directe. Aquests primers dies, a més dels mitjans de comunicació, toca anar a Vilassar de Mar, Palafolls, Llavaneres, Caldes d’Estrac, Sant Cebrià de Vallalta, i el diumenge, com sempre també el primer diumenge de campanya, acte central a Mataró per a tota la comarca, amb la Carme Chacón, repetint el cartell que ja es va donar a les municipals amb l’Alcalde Baron.




Som-hi, doncs!

Mataró, 22 de febrer.

21 de febrer, 2008

Relat de campanya-39. No és el mateix.

No, no va pas de l’eslògan de pre campanya que hem estat utilitzant aquest dies de que no és el mateix Rajoy que Zapatero. Va de l’actitud del grup parlamentari de Convergència i Unió al Congrés dels Diputats en relació a les propostes de Pressuposts Generals de l’Estat que s’han discutit en els anys que va de segle XXI.

Els quatre primers anys manava el Partit Popular, amb majoria absoluta després de les eleccions del 2000, els quatre segons el Partit Socialista, sense majoria, desprès de les eleccions de març del 2004.

En els primers quatre anys CiU no va presentar mai esmena a la totalitat a la presentació del Pressupostos del Govern d’Aznar. La defensa de la posició la feia en Xavier Trias. En els tres primers, a més, van donar-hi el vot favorable després de fer un discurs de lloança a la política que feia el PP. Que si que s’invertia, que es feia despesa social, que estava molt bé l’esforç en R+D+i, que sí que eren adequats quan el 2002 va –també- haver-hi desacceleració,... Sols el 2003, just a l’octubre, quan acabaven de ser desallotjats del Govern de la Generalitat pel primer tripartit, es van abstenir en la votació a la totalitat del Pressupost de l’any següent.

En canvi, en el quatre anys del Govern Zapatero , CiU va presentar cada any esmena a la totalitat demanant la devolució dels Pressupostos per boca de Duran Lleida. Que si no s’havia comptat amb ells, que no servien,que no eren adequats, ... tot i que les línies abans lloades no sols es mantenien sinó que s’incrementaven de valent (per ex. en R+D+i). L’any 2006, en el curs del debat van retirar l’esmena a la totalitat dient que el Govern es comprometia a una determinada inversió per Catalunya, fet que com que segons ells no es va complir va donar peu a tornar a presentar l’esmena a la totalitat l’any següent. Es veu que amb l’Aznar van aconseguir fer arribar l’AVE.

Aquest és el balanç. Amb el PP i l’Aznar, mai van presentar alternativa i quasi bé sempre van votar a favor. Amb els socialistes i en Zapatero, quasi bé sempre van demanar la devolució dels Pressupostos i van votar en contra.
Ara diuen que som iguals els uns que els altres, nosaltres, els socialistes que els populars. Saben bé prou que no és veritat i que entre els catalanofóbics i els que són catalanofílics no hi ha color. Els seu comportament no pot ser el mateix amb uns que amb els altres. Però ha de ser al revés de com ha estat en el passat recent.


Mataró, 21 de febrer.

Relat de campanya-38. Les petites emissores.

Per deformació professional d’economista moltes vegades en actuacions que he de fer, tant en l’esfera pública com en la privada, analitzo la relació cost/benefici. De l’anàlisi del cost, del benefici i de la relació entre aquests dos paràmetres n’extrec una conclusió, evidentment subjectiva com no pot ser d’altra manera, que em permet tenir elements per prendre la decisió a fer en una determinada actuació. Dic subjectiva perquè tant els costos com els beneficis com la relació entre ells ho son en funció de les percepcions que té cadascú de les seves circumstàncies i de les realitats en que viu. No crec que valgui massa la pena explicar-ho més del compte, ja que crec que és perfectament entenedor.


És conegut que mentre vaig ser Alcalde no vaig ser mai partidari de impulsar l’existència d’emissores tant de ràdio com de televisió des de la institució municipal que dirigia. Pensava com a administrador de cabdals públics en els costos, segurament elevats, que tindria el seu establiment, entre d’altres coses perquè des de l’administració d’una ciutat important les coses s’han de fer bé, tan en el sentit dels recursos a emprar com les condicions en que es tenia que donar el servei. D’altra banda, malgrat la reiterada i reconeguda opinió dels professionals de la comunicació, mai vaig tenir clar els beneficis tangibles d’una operació semblant tota vegada que penso, potser equivocat, que hi ha una saturació d’ofertes en aquest camp de la informació i que els mitjans existents ja cobrien les possibles necessitats. Evidentment amb aquestes premisses la relació sempre em sortia molt desfavorable i declinava prendre la decisió. Tanmateix no vaig tenir cap inconvenient en incorporar les possibilitats que oferia una pàgina web que podia proporcionar molta informació pel coneixement dels ciutadans/es que podien fàcilment entrar a la societat de la informació com pràcticament ha fet tothom

Ara, però, estic aprofitant les decisions que d’altres han pres en aquest tema per, si em conviden o els sembla d’interès la meva presència, anar a les petites emissores locals que hi ha esteses per la nostra comarca. No qüestiono la decisió de tenir-les, ja que no són jo qui l’ha de prendre, i suposo que els seus responsables hauran valorat convenientment el perquè les ha pres, i ja en sabran donar comptes a qui els demani les explicacions pertinents. La meva posició ara és just la contraria, ja que és des de la posició particular: No és cap cost per mi fer-les servir, ja que ja hi són i no hi tinc res a veure, i tota utilitat per petita que sigui no tinc perquè plantejar-me-la ja que sempre és beneficiosa, per tant la relació sempre és favorable.

Així, a més d’aquelles emissores de les que ja en sóc un habitual des de fa temps: Ràdio Malgrat de Mar, cada setmana, cinc minuts; Ràdio Arenys de Mar, cada quinze dies, uns 15-20 minuts; Televisió de Mataró, un cop cada dos –tres mesos, ara n’estic “descobrint” de noves: Ràdio Sant Pol, a la que ja hi havia anat una altra vegada; Ràdio Palafolls, on varem fer una tertúlia, molt ben conduïda, que desprès m’han contat que va tenir problemes tècnics per escoltar-se bé; Ràdio Canet, on l’entrevista ha estat amb col·laboradors ciutadans a més del periodista que ja m’havia fet talls de veu quan anava a la localitat; Mataró Ràdio, que no té més d’un any d’existència; Maresme Digital TV, que tot just es posa en marxa; Ràdio Argentona, a on ja vaig anar a un debat amb motiu del referèndum per la Constitució europea; Canal Català Maresme de Premià de Mar (TV), que hi havia anat temps endarrere un cop quan emetia amb una altra denominació; Ràdio Premià... Bé, i suposo que em deixo les de Calella de ràdio i televisió, la d’Arenys de Munt, la que hi havia a Vilassar de Mar, i segur que encara me’n deixo alguna.

Les noves de Mataró, públiques, han organitzat aquest migdia un debat conjunt gravat a l’espai d’usos culturals del Teatre Monumental. L’han conduit el jove periodista Joan Salicrú i la veterana, amb mil “batalles” a la seva esquena, Teresa Carreras. El temps per aquesta mena de format, el debat, fa que per pocs temes interessant que es posin sobre la taula no hi hagi forma d’aprofundir-ne cap, i que en els pocs minuts que et donen per respondre els participants optin no tant pel debat com per la presentació de les respectives ofertes. Però aquest és un tema que han de valorar si és o no convenient els periodistes que preparen el programa i els possibles espectadors i/o oïdors del mateix. Nosaltres, els participants, el que em de fer és intentar explicar aquelles coses que creiem que hem de dir, i així cadascú va a la seva.



Mataró, 20 de febrer.

19 de febrer, 2008

Relat de campanya-37. Morir d'èxit. I demà, l'AVE.

Al debat d’ahir a Ràdio Palafolls, la Montserrat Candini, ara candidata al Senat per CiU, ens va retreure als socialistes que podríem morir d’èxit.

Ho deia em referència a les dificultats em la posta en marxa de l’anomenada llei de la Dependència. Després de les campanyes explicatives –crec que en alguns moments aclaparadores- sembla que no acaba d’arrencar i que s’estan frustrant les expectatives que molts hi havien dipositat.

Li vaig donar la raó. La Llei és complexa. Està previst que es desenvolupi en uns quants anys, fins el 2015. En ella han de tenir un paper essencial les Corporacions Locals i les Comunitats Autònomes. Tot això era conegut, volgut i necessari, ja que les prestacions que preveu la Llei no es contempla que sigui possible fer-les ni de cop ni amb gestió centralitzada. Estem parlant d’atenció personalitzada i individual i el coneixement concret de com s’ha de fer requereix temps i proximitat.

Crec que no hem explicat prou bé tot això. La “venda” del producte ha estat més forta que l’explicació de les dificultats que comportava. És consubstancial amb els temps i els mètodes. Certament, ara haurem de pagar un preu per les queixes produïdes per les ganes de veure resolts els problemes de la manca d’autonomia personal i les situacions de dependència que preveu la Llei.

Però, vaig contestar que és millor morir d’èxit que morir de fracàs, i sobre tot que morir d’inanició o d’inacció. Cal arriscar-se a fer i tirar endavant propostes, avaluar-les i intentar corregir-ne les mancances i els errors.

Per cert, demà ja comença a circular el TGV/AVE entre Sants (Barcelona) i Atocha (Madrid). L’aposta en infraestructures també ha comportat ensurts, problemes i maldecaps als usuaris del transport públic de rodalies de l’àrea de Barcelona, reconeguts i assumits. Espero que ja siguin història. També, crec que anem a morir d’èxit.

Tenien raó els imaginatius publicistes que van treure una bona adaptació del logotip de Renfe.


Granollers, 19 de febrer.

Relat de campanya-36. Els bancs no regalen res.

Pensava que ja no sortiria, però em el darrer moment del debat que ahir al vespre va organitzar Ràdio Palafolls el representant del PP, en José Manuel López (persona amb qui és agradable fer debat), ho va treure. “Proposem en el nostre programa establir una ajut perquè les persones que tinguin una hipoteca a interès variable puguin passar-la a interès fix” (transcric de memòria, crec que va dir més o menys això).

Vinc pensant que les entitats financeres (bancs, caixes et altri) s’estan passant en les ofertes i productes que ofereixen per tal d’adaptar-se a les possibilitats i disponibilitats dels clients d’actius hipotecaris (cada cop més escadussers i escurats) i poder fer el seu negoci (algunes vegades “negoci”). Estan aprofitant-se de la necessitat, la ingenuïtat i/o la ignorància de la gent, dels clients. Però es curiosa la insistència populista, no només del PP, en guanyar-se adeptes oferint solucions arbitristes en lloc de plantar cara al mercat financer i immobiliari donant explicacions pedagògiques als ciutadans/es i lluitant contra les inèrcies manipuladores del consum i la inversió.


(el lletrero està a 100 metres de cas meva. És propaganda enganyosa?)


Ara, gran esverament pel increment dels costos de les hipoteques a interès variable. Ja he exposat que ningú va dir res quan no fa gaire els tipus d’interès anaven a la baixa, fet que pot tornar a succeir. Si el BCE afluixa en la seva lluita contra la inflació i creu que és més important, com al EUA, el rellançament econòmic podem veure a no gaire tardar una baixada de tipus. Llavors, si hem col·locat el tipus fix més alt, què direm? Que cal reajustar les hipoteques a la baixa per fer-les menys oneroses?

És que no hem d’acceptar la lògica del mercat en que algú es piqui els dits per la seva gosadia compradora, venedora o financera? Ja sé que sempre hi haurà persones afectades per les situacions econòmiques. Però no sols són les perjudicades, n’hi ha també de beneficiades. En David Vegara va ser taxatiu l’altre dia al dir que l’Administració no ha d’anar a l’auxili del mercat immobiliari.

**************************

Llegit al diari:

"Hay indicios de recesión económica, probablemente no catastrófica, pero parece como si hubiera interés en provocar un miedo irracional en vez de una prudencia razonable. Se nos dice que la "crisis" nos acecha, sabiendo que en economía este tipo de amenazas actúan como la predicción de autocumplimiento, se reduce la inversión y el consumo, se retraen bienes y capitales del mercado, la recesión se multiplica. Mejor sería analizar y explicar que el capitalismo especulativo, como el que ha seguido España, haciendo del negocio inmobiliario el motor del desarrollo, lleva necesariamente a un final similar al del juego de la pirámide. ¿Por qué razón se difunde el miedo de esta forma? Es lógico suponer que reporta ventajas a algunos. Ventajas políticas a una oposición irresponsable. Y ventajas económicas a los interesados en atemorizar a los asalariados para que acepten reducciones en sus ingresos y a los inmigrados para que se adapten a condiciones de trabajo cada vez más duras."



JORDI BORJA: " El miedo como política" a El País, 18-02-2008.

Mataró, 19 de febrer.

Relat de campanya-35. Galifardeus i gamarussos.


Els vailets que ahir van rebentar un acte a la candidata del PP Dolors Nadal a la Universitat Pompeu Fabra són uns galifardeus (vid. Fabra: Dit d’un home capaç de fer-ne de totes), o potser uns gamarussos (vid. Fabra: Dit d’una persona toixa, bestiota) o, segurament les dues coses a l’hora.

La Dolors Nadal no és un sant de la meva devoció. En realitat, em costa d’empassar-me-la coll avall. Recordo les seves intervencions al Congrés com especialment agres i desagradables. Però té tot el dret de formar part del nostre paisatge social i polític, de la mateixa forma que tants d’altres de la seva mateixa colla o d’altres colles, fins i tot la meva i les situades a les antípodes.

Tenim un problema a la formació dels nostres joves si alguns d’ells no són capaços d’acceptar la presencia d’un adversari polític per fer una explicació pública en la Universitat. Oh, i a la Facultat de Dret!. I ells també tenen un problema d’ intel·ligència si no entenen que aquesta mena d’actuacions sols comporta la lògica reacció victimista de la afectada en aquest cas i la utilització partidista per part dels seus. Segurament ningú hagués sabut del acte del PP a la Pompeu si no hagués estat per la noticia de la bretolada i hagués estat més efectiu debatre amb ella civilitzadament les seves posicions.

Llàstima que els pretesos “defensors de la Terra” desconeguin algunes paraules que s’estan perdent del nostre vocabulari i el seu sentit.

*****************

Llegit al diari:

"Últimamente se ha intensificado el debate sobre las consecuencias medioambientales del crecimiento del mundo. Pero la discusión sobre los efectos económicos y políticos de este boom ha sido menor. ¿Qué pasará, por ejemplo, cuando la clase media de los países ricos se vea obligada a cambiar su estilo de vida debido al crecimiento de la clase media en los países pobres? ¿O cuando los patrones de consumo que una familia estadounidense o española ahora da por descontados dejen de estar a su alcance? Ir en coche a cualquier lugar y a cualquier hora será más caro y complicado. Esto no es necesariamente malo. Pagar más por contaminar el ambiente o consumir productos no renovables podría reflejar mejor el costo que ello realmente tiene."
.......

"El debate sobre los "límites al crecimiento" es tan viejo como Thomas Malthus y su preocupación por una población que crece más rápido que la capacidad de producir comida. Hasta ahora estos pesimistas se han equivocado. El mercado y las nuevas tecnologías que periódicamente revolucionan la producción de alimentos se han encargado de equilibrar demanda y oferta e impedir que los pronósticos maltusianos se cumplan. Esto es lo que volverá a pasar. Pero nuestra adaptación a un mundo con una clase media más numerosa que nunca está recién comenzando. Y la adaptación no será barata ni tranquila."

MOISÉS NAÍM: "La peligrosa clase media" a El País 17/02/2008

Mataró, 19 de febrer.

17 de febrer, 2008

Relat de campanya-34. Els rodeños.

L’"Asociación cultural Rodeños andaluces en Cataluña" em convida a fer la conferència del acte que fan cada any per commemorar el dia d’Andalusia. Em fa molta il·lusió i ràpidament penso que els podré dir el que porto en el meu magí des de fa temps sobre el tema de la pervivència de la immigració andalusa a Catalunya com una cosa que cal mantenir diferenciada.

El títol de la conferència el vaig tenir clar: “Identitat, “querencia” i realitat” . Les idees les tenia clares. El cert, però és que em va costar plasmar-les. Com moltes altres vegades, la feina quotidiana era motiu per retardar el posar-me a escriure el text concret de la xerrada. A ultima hora, em vaig tancar ahir a la tarda, i de raig vaig escriure el desenvolupament de les idees emmagatzemades al meu cap. Bé, ja ho sé. No puc fer tot allò que voldria. Alguna cosa se’n ha de ressentir.

Era agosarat, al menys així ho vaig pensar. No deia els tòpics habituals. Sinó algunes coses que crec que ja va sent hora que comencin a dir-se més obertament del que es va dient. Vaig sotmetre el text que havia produït a la “censura” (algun dia hauré d’explicar-ho, això de la censura). No, això no s’entendrà. No és una conferència pel públic que vindrà al acte. Algunes coses són inconvenients i poden ferir a algú. Vols dir que...? Però llevat d’algunes consideracions marginals, que vaig retallar, vaig creure que havia de mantenir el que deia ja que creia que els possibles assistents a la xerrada no s’havien de tractar com a nens que no poden comprendre una explicació, malgrat que potser digui coses que els poden semblar rares o inconvenients.

No és el cas de transcriure tot el text. Hauré de veure de quina forma a través de la xarxa hi sigui complert i així s’entengui, o es conegui, el que he dit.

He començat, i després dels agraïments i aclariments de rigor, entre altres coses he dit:

“...pel que els vull dir, no s’estranyin que avui per aquest acte, contràriament al que vostès ja saben que faig, sols parlaré en català. Suposo que no sóc gens sospitós de “nacionalista”, crec que vostès em coneixen de sobres, i espero que en el decurs de l’explicació s’entengui el que pretenc dir. Lo siento, amigo Manolo y acompañantes andaluces, pero ya sabeis que nuestra lengua no es difícil de entender.”

I he desenvolupat el meu pensament sobre la “identitat”:

“Per aquesta raó, quan sento parlar del “pobles”, el català o el andalús, avui em pregunto: De què estan parlant? De gent que viu en un tros de la terra que pel devenir de la història, s’ha convingut que és una determinada unitat: poble (els mataronins som....), comarca (els del empordanesos són ....), província (els cordovesos són....), comunitat (els murcians són....), nacionalitat (els bascos, i les basques, són....) i que per aquesta raó tenen unes conegudes i certes característiques que determinen una “identitat”? Mireu, no m’ho crec! Segurament sóc molt incorrecte, i/o potser estic totalment errat i estic dient una gran bestiesa. Però, ho sento, no m’ho crec.”

I sobre les “querencias”:

“El fort és que segurament la nostra descendència, que haurà tingut unes circumstàncies diferent a les nostres, tindrà uns altres sentiments i forjarà unes altres voluntats que les que ens van fer a nosaltres, i nosaltres no som aliens al que ells estan construint, de fet els acompanyem en la seva construcció. I això comportarà que els nostres sentiments estan condemnats a morir amb nosaltres. Quan no hi siguem, els que continuïn el camí de la vida potser, no potser, segurament, ho faran sota altres paràmetres dels que ens han mogut a nosaltres.”

I he acabat amb la realitat:

“Ara esteu aquí, construint aquest país amb tots els que ja hi érem. Des de quan hi érem? Alguns sembla que des de fa molt. Però vés a saber, aquesta ha estat una terra que ha rebut moltes llets, segurament com moltes altres terres. I la propietat de la terra, el ver dret sobre la terra, la que trepitgem i afermem cada dia amb els nostres peus i hi deixem les nostres petges és de tots el que hi estem al sobre. Compte! Que això també val pels nous vinguts, els que estan arribant darrera vostre. Per tant les decisions sobre el nostre futur les hem de prendre entre tots els que som aquí. No n’hi ha que tinguin més drets, no sé perquè els haurien de tenir, que d’altres. I amb aquestes decisions determinarem el què serem, determinarem el nostre futur col·lectiu. I que cascú agafi la identitat que vulgui i ajudi a construir la identitat col·lectiva que anirà canviant.

En acabar, els assistents, més d’un centenar, la majoria grans, han aplaudit amb força, em sembla que convençuts, i crec que m’he emocionat ja que he pensat que m’havien comprés i havien agraït el que els havia dit, que són ciutadans, com jo, de Catalunya.


Mataró, 17 de febrer.

Relat de campanya-33. A la Farga de l'Hospitalet.

Espectacular acte de pre campanya a La Farga de l’Hospitalet. Cartell de luxe, Montilla, Felipe, la Carme Chacón i Rodríguez Zapatero, presentats per l’alcalde Celestino Corbacho. Molt bon ambient. Escenografia a l’americana, amb confeti inclòs al acabar i humorista, fent-se passar per “el primo de Rajoy”, per començar.

Montilla a ZP: “Yo soy el primero a estar contigo”, missatge pels que volen veure o creure en discrepàncies (més enllà de les legítimes que han de sustentar en virtut de les seves respectives competències institucionals). En Felipe, sensacional. Està en un estat vital fabulós. Ocurrent, pedagògic (mira que atrevir-se amb el tema del cànon digital, com si res), irònic i incisiu (quina jeta en Rajoy, va fer tocant-se la cara). La Carme, molt bé. “Quina diferència entre el nostre cartell, Felipe i ZP i el seu, el del PP. Estan amagat l’Aznar ja que un cartell RajoyAznarAcebesZaplana els enfonsa”. Rodríguez Zapatero amb energia i força. Ells (el PP) per retrocedir, nosaltres, els socialistes, per avançar. Nosaltres més prestacions, ells més retallades. Nosaltres compromís amb Catalunya, ells en realitat contra Catalunya.






Si, si. Que em prenguin nota els ciutadans i ciutadanes de Catalunya: No és el mateix. Em sembla que no calen gaires explicacions més, però cal reblar-ho.

Per cert, vaig estar assentat al costat de l’àvia i dels pares de la Carme. Felicitats! Això de tenir una cap de llista que encara té àvia ens estalvia força feina. Ens hem de preocupar menys de presentar-la i ens podem centrar més en el programa. Cuida’t, Carme, que ara en sou dos.

Mataró, 17 de febrer.

Relat de campanya-32. David Vegara.

Donada la percepció de la situació econòmica era adient la xerrada que varem preparar per el Secretari d’Estat d’Economia, en David Vegara, en el marc de la pre campanya d’aquestes eleccions generals ’08.

Calia reforçar, un cop més, l’exacta situació en que ens trobem tota vegada que les veus catastrofistes del PP, i d'altres a les seves antípodes, proclamen que estem en una situació insostenible de crisis, i res més lluny de la realitat. Cal, a més, explicar que és el que s’ha fet en aquest terreny i quins són els resultats obtinguts. Alhora cal plantejar quines són les actuacions que amb prudència i serenitat cal fer en una situació d’incertesa i d’alentiment de l’economia provocada, cal tornar-ho a remarcar, per la deriva de l’economia financera americana que de retruc, en major o menor grau, ens afectarà.

Tot això ja ho he explicat a l’abast. Quan la nova directora del Capgros li feia la pregunta al Secretari d’Estat sobre la percepció que diu que hi ha generalitzada a la població sobre la situació econòmica, vaig recordar-li que precisament al seu mitjà havia dedicat els meus tres darrers articles al tema. Però, ja se sap, actualment sembla que els missatges del Govern i de l'empresariat, amb dades objectives i contrastades a la mà, tenen menor credibilitat que els comentaris de qualsevol indocumentat que es posa a parlar com si estès en una tertúlia de cafè.

Estem en campanya electoral i sembla que tot s’hi val. Fins i tot introduir desconfiança en l’economia, que al final repercuteix en tothom.

Amb la sala plena i seguida la xerrada amb atenció, el debat posterior va ser interessant per les preguntes i el seu to: Els augments dels preus de les matèries primeres, el petroli, els cereals; la importància dels països emergents; el control de la producció agrària i la PAC; el possible increment de les desigualtats les percepcions micro i macro; la manca de comunicació eficaç per part del Govern; els esforços en R+D+i i la importància de la formació professional; el desenvolupament de la Llei de la dependència; la supressió del pressupost de defensa; la situació de les grans immobiliàries. A totes elles va donar complida resposta el conferenciant.

Mataró, 17 de febrer.

15 de febrer, 2008

Relat de campanya-31. La gent gran.

Abans d’ahir va anar de pensions. Ahir vaig fer un acte del format “Un cafè amb…” al Centre Cívic de Molins. L’hora no era la del cafè, 2/4 de 8h. del vespre, però em van acompanyar un bon grapat de companys/es i d’amics i amigues, vells coneguts del barri fent una agradable estona de tertúlia.

Tres temes van centrar la conversa, millor dit, les preguntes que em van fer. Els famosos 400 euros, la immigració i l’atenció a la gent gran.

El tema de la gent gran ara és fàcil explicar-lo en la Llei de l’atenció a les persones en situació de dependència. No és que aquesta Llei sigui exclusivament per a ells, però segurament en quan a possibles usuaris ells en són el major nombre.

Però per explicar perquè ara s’ha fet una llei com aquesta cal començar a relatar els canvis que hi ha hagut en l’estructura familiar en el darrers temps, probablement en la darrera generació. La gent gran ho sap bé prou i no hi ha cap problema perquè l’explicació de la nova realitat de les estructures socials els sigui difícil d’entendre. Si hi afegim alguna dada sobre la prolongació de l’esperança de vida i les condicions de salut, amb noves malalties, en que s’arriba al final de l’existència es comprèn fàcilment que la comunitat, l’Estat, l’Administració, la col·lectivitat, digueu-ne com vulgueu, hagi d’assumir unes obligacions cap els seus components més febles que abans no eren percebudes com a necessàries.

Cal llavors explicar l’abats i els temps que comporta la posta en marxa de les prestacions contemplades a la Llei. Aquí sempre es nota la impaciència de persones afectades que ja voldrien veure resolts els seu problemes. Cal explicar-los el temps necessari per completar una actuació col·lectiva tan ambiciosa com aquesta i quines perspectives en funció dels graus de dependència i de les possibilitats pressupostaries hi ha. En un públic format per persones grans l’explicació és molt agraïda.

Al final però, la pregunta va ser: “Tornarem a guanyar, no?”. Si senyora, si. Amb el recolzament dels ciutadans serem els socialistes els que continuarem ampliant els drets dels habitants d’aquest país i adaptant-los a les noves circumstàncies.

*******************
Llegit:

“Mis padres, mi hermano, mi abuela, mis tías, mis tíos maternos con sus esposas y yo vivíamos todos en distintos pisos de un edificio de cinco plantas. La familia abandonó la mansión de piedra que había al lado, en la que habían vivido todos juntos como una gran familia otomana en diversas habitaciones y alas hasta un año antes de que yo naciera..."

Orhan Pamuk: “Estambul. Ciudad y recuerdos”. Ed. Mondadori. B-2007 (10ªed.)


Mataró, 15 de Febrer.

Relat de campanya-30. Els/les mestres. *

*(article per Capgros.com)

Deixem a banda les xifres del seguiment de la vaga de l’ensenyament d’ahir a Catalunya. Acceptem que hi ha un ampli rebuig, a través de les organitzacions sindicals, del document que va presentar el Conseller Maragall de “Bases per a la Llei d’Educació de Catalunya”.

Darrerament tothom parla dels problemes de l’educació en general i de la seva importància crítica pel nostre futur col·lectiu. Llavors deu ser lògic que l’Administració competent en la matèria es plantegi cap on ha de tirar. Si a més, hi tenim el que volem en el marc del desplegament del nou Estatut, millor encara, més motius per fer-ho.

No penso pas que el document presentat sigui fruit d’algun estirabot produït per una colla d’eixelebrats. Crec que hi ha al capdavant del Departament d’Educació gent amb provada i llarga capacitat de gestió i experta en el tema per pensar que no hauran tret a la llum cap bestiesa. Suposo també que, en el procés de redacció d’una Llei d’Educació de Catalunya, començar per publicar un document de Bases i dir: “Això és el que pensa l’Administració. Anem, a partir d’aquí, a parlar-ne”, deu ser el més assenyat. Ja veurem en el procés de debat i diàleg entre tots, tots, no només els ensenyants, implicats en el tema que en sortirà al final. S’obre un procés. No hi ha res determinat encara.

Doncs sembla que no pot ser així, al menys vista la virulenta reacció de bona part de l’estament educatiu. I em temo que darrera d’aquesta reacció s’amaga por, molta por. Por a què? No es tracta de recursos, encara que alguna cosa deu haver-hi d’això. Malgrat el increment substancial en personal i edificis escolar que s’està produint és cert que el increment de la població i especialment de nous vinguts posa el sistema en tensió. Però si sols fos aquest el tema penso que pot estar en vies de resoldre’s. És sols qüestió de temps.

Crec que hi ha por al canvi. Tot està girant molt de presa. La societat (molt especialment), els requeriments tècnics (sens dubte), la formació i els mètodes més adequats per fer les feines (evident), les estructures organitzatives i directives (palpable), les relacions personals (especialment visible),... I l’escola no és un món a part. També està dins d’aquesta voràgine. No s’estarà pas lluitant per mantenir el “status quo” i rebutjant el necessari esforç d’adaptació als nous temps? No hi haurà corporativisme en les denúncies? Tinc alguna experiència, ja antiga, en el rebot que vaig trobar al manifestar opinions trencadores des de la meva percepció de la feina educativa. Lògic, ja que no en sóc expert. Però, també van tan errats la gent experta i coneixedora que han fet unes Bases? I les veus, moltes d’elles autoritzades, que des de diversos angles opinen, creuen i demanen que cal capgirar la situació actual?

Començar un debat amb l’exigència de que es retiri el primer document presentat mobilitzant a la gent, parant l’activitat i traient-la al carrer, és un mal indici ja que és un mal inici. És indicatiu de por i d’inseguretat. Encara que en les societats occidentals i riques la lluita pel manteniment de les situacions adquirides és una de les principals causes de conflicte.

Però el món es mou, i qui es quedi quiet es quedarà enrere i sobrepassat. Per cert, la Fundació “La Caixa” acaba d’editar un llibre que aplega un cicle de conferències que va fer fa un temps amb el títol de “La vida és canvi. El canvi és vida”.


Mataró, 15 de febrer.

En Josep. 30 anys.

Que fueeerrrte!!! Avui en Josep fa trenta anys. Ell, jovial com és, diu que no se’n sent. Però ja els té, i ... nosaltres més. Felicitats, fill! I també a la seva mare que el va posar al món.

Mataró, 15 de febrer.

14 de febrer, 2008

Relat de campanya-29. Les pensions i els/les pensionistes.

Aconsegueixo que l’Isabel López Chamosa vingui a fer una acte sobre pensions a Mataró en pre campanya. Omplim la sala d’actes del Centre Cívic de Pla d’en Boet de jubilats i pensionistes a mitja tarda disposats a escoltar-la.

La meva presentació/introducció parteix de la famosa anècdota de la pregunta que li van fer a Rajoy al programa de televisió “Tengo una pregunta para Ud.”. Recordem-la: “Yo tengo una pensión de 300 euros. ¿Cúanto cobra Ud.?". En Rajoy es va quedar tallat, així ho va reconèixer, però la pregunta té resposta. No el sou d’un diputat (que és públic), o d’un cap de diputats i líder de l’oposició, sinó l’explicació de perquè la persona que feia la pregunta sols cobra 300 euros.

1. No es pot comparar les pensions d’un jubilat o pensionista amb les retribucions d’un treballador. Els conceptes són diferents.
2. En els treballadors, l’escala de les retribucions està, més o menys, en funció de les seves responsabilitats i del tipus d’empresa. Però no és ara qüestió de parlar de la retribució d’en Rajoy o dels diputats.
3. En els pensionistes hem de diferenciar entre les pensions derivades de les cotitzacions condicionades pels régims de cotització, imports efectuats, el temps en que es van fer, els anys cotitzats, les causes de la pensió (incapacitat, jubilació), més les circumstàncies personals i familiars (amb persones al càrrec, sols/es, vidus i vídues,…) i les pensions no contributives d’aquelles persones que per una o altra causa no van cotitzar.
4. Per tant, la resposta és una o més preguntes: Perquè vostè sols cobra 300 euros? Quin tipus de pensió té: contributiva, de viduïtat, no contributiva? No té cap altre mena d’ingressos?
5. Cal explicar el complement a mínims que complementa les pensions contributives més baixes fins una quantitat que ara és de 658 euros pels que tenen càrregues familiars i 529 euros pel que no en tenen. I els complement autonòmics per les no contributives.
6. Compte amb les equiparacions en general i els greuges que es poden produir entre colectius ja que arreglant-se uns poden desequilibrar-se d’altres. No és el mateix el/la que ha cotitzat que el/la que no. El/la que té càrregues que el/la que no. Qui ha cotitzat uns anys i per unes bases que el que ho ha fet per altres. Tot un món de difícil generalització. L’Isabel fins hi tot va explicar que ara poden haver varies vidues d’un mateix cotitzant que es poden repartir la pensió en funció del anys respectius de convivència. Uiiii! Que complicat!
7. Cal tenir present si hi ha ingressos complementaris, l’existència de patrimoni. O si es viu en un nucli familiar o es viu sol/a.
8. No podem caure en el parany de la dreta de tenir present sols les retribucions monetaries ja que una de les caraterístiques de l’Estat del Benestar i de la redistribució preconitzada per l’esquerra són les aportacion en especie via despesa pública: Sanitat, ajuts a la dependència, transport públic, vacances, serveis assistencials varis,..
9. L’equilibri del sistema de pensions entre les cotitzacions d’avui i les pensions d’avui i el que passarà dins d’uns anys tenint present el perllongament de la vida mitja de les persones. S’ha de mirar, no en el que passa avui, sinó en quin efecte tindràn les decisions d’avui en el sistema demà. Hi ha un Fons de Reserva de la Seguretat Social, cal anar fent un “raconet” per si venen vaques magres.
10. Per últim, podem començar a parlar de Renda Básica (assegurar a tot ciutadà/ana un ingrés mínim independent de les seves circunstàcies) però això si que seria entrar en altres viaranys. És un debat que sols comença a obrir-se a les societat occidentals i encara no sabem si té gaire recorregut.

Si, si, Manel. Però, creus que es pot viure amb 300 euros al mes? Aqui ja va entrar l’explicació concreta de l’Isabel. On estàvem (quan manava el PP)? On estem ara (amb el Govern socialista)? A on creiem que podem arrivar (si torna a manar en ZP)?

Mataró, 14 de gener.