04 de febrer, 2008

Relat de campanya-20. L'escola d'hivern del PSC-1.

(Carnaval de Tenerife. AP/Arturo Rodríguez. De la fotogaleria de El Periódico)



Com sempre a Tarragona, ara en un altre hotel. Després de l’obertura i de l’alliçonament sobre la situació política d’en Pepe Zaragoza, primera taula sobre l’economia. De luxe: Un catedràtic (en Josep Oliver), un Secretari d’Estat (en David Vegara) i un Ministre (en Joan Clos). L’exposició de cascú curta, de sols uns 15-20 minuts, però cada una d’elles hagués donat per tot un matí d’explicacions i debat. L’Oliver alertava dels canvis en l’economia i en la societat espanyola i catalana i de les conseqüències de la globalització i de la importància de la formació de capital humà. En David Vegara va repassar un cop més les dades econòmiques d’aquests darrers quatre anys: ocupació, creixement, comptes públics,...En Joan Clos va mostrar-nos la seva visió de primera mà de l’industria espanyola.

En el torn de debat en Josep Oliver em va rebatre la meva pregunta sobre les desigualtats en el si de la societat espanyola (fet aquets que em preocupa com a manifestació de la insatisfacció que es detecta al carrer). Em va dir que no hi han indicadors d’un empitjorament de la distribució de la renda. El que si va advertir és que l’esquerra no fa prou atenció en el que representen les polítiques de despesa pública en termes de redistribució (o sobre la igualtat). De la punta de despesa pública sobre el PIB assolida als temps dels Governs socialistes de Felipe González, la inflexió a la baixa en els Govern d’Aznar al inici de recuperació als de Zapatero. L’educació, la sanitat, l’ajut a les dependències,... són temes que han de sumar als ingressos en temes monetaris que perceben els ciutadans/es. I l’esquerra està abandonant l’explicació d’aquests conceptes i juga amb l’idea de la dreta de les percepcions exclusivament monetàries, quan és conegut que quan manen ells les rendes reals per la via de la despesa pública disminueixen.

Aquesta visió l’havia tingut molt clara en la meva gestió municipal i ara, és cert, no sabem explicar-la prou bé.

D’altra banda en Vegara va justificar la supressió del impost extraordinari sobre el patrimoni, pel seu escàs import entre d’altres coses, però va recalcar la importància de mantenir els de successions i donacions des del punt de vista del principi d’igualtat d’oportunitats.

Cabrils, 3 de febrer.

*************************

Llegit al diari:

Estamos cambiando con el euro. Pero falta pensar en europeo. Hoy, como señalaba un analista español, "el superávit comercial alemán también es nuestro". El propio Almunia cree que la UE, y especialmente el Eurogrupo, tiene que hacer valer su propio peso. Pese a estar prevista en los tratados, no hay supervisión europea, no digamos ya global, de las entidades financieras y crediticias. Sigue siendo básicamente nacional, lo que resulta insuficiente

........

Hemos cambiado de estructuras monetarias. No aún de estructuras mentales. Aunque quizás el mayor problema de Europa, de la idea europea, es que le falta narrativa y aburre. Se puede morir de éxito; también de aburrimiento.

ANDRÉS ORTEGA: Al calorcito del euro, publicat a El País, 4/02/08.

2 comentaris:

Pedro ha dit...

El dèficit de la balança per compte corrent espanyola representa el 8,9% del PIB. És el més gran del món en termes percentuals (126 mil milions de dòlars, el segon en termes absoluts darrere dels Estats Units). els nostres bancs han hagut d’importar euros (demanar-los prestats a d’altres bancs europeus). Ho diuen els alemanys: “aquests espanyols han venut apartaments de platja als alemanys... amb diners que els hem prestat els propis alemanys”. El Banc Europeu porta mesos injectant diners al sistema bancari espanyol.

manuel mas ha dit...

Ja no hi ha balança de pagaments a Espanya perquè ja no hi ha moneda pròpia. Hi ha balança de pagaments de l’ “eurozona”, hi ha balança de pagaments al Regne Unit o als EUA o a la Xina. En tot cas pot haver-hi càlculs del resultat dels intercanvis de béns i serveis entre les “regions” (que és el que han esdevingut els vells Estats) de la Unió Monetària Europea, o càlculs de l’aportació particular d’una “regió” als resultats de la balança de pagaments conjunta, com poden haver-hi càlculs dels resultats dels intercanvis entre el Barcelonès i el Tarragonès, per no posar les Terres del Ebre, o entre Catalunya i La Rioja o Extremadura.
Ah! I la venda de cases a Espanya als alemanys són ingressos no despeses, com per ells ho són les vendes de cotxes que fabriquen allà i venen aquí.
Que nosaltres, els espanyols, comprem més béns i serveis a fora d’Espanya que venem és cert i que d’altres països de la Unió Monetària ens compren més hipoteques també. On és el problema?. Sempre en tota entitat financera hi ha oficines que capten passiu i d’altres que creen actiu. I el resultat és únic.
Ja ho diu Andrés Ortega: Hemos cambiado de estructuras monetarias. No aún de estructuras mentales.