Abans d’ahir va anar de pensions. Ahir vaig fer un acte del format “Un cafè amb…” al Centre Cívic de Molins. L’hora no era la del cafè, 2/4 de 8h. del vespre, però em van acompanyar un bon grapat de companys/es i d’amics i amigues, vells coneguts del barri fent una agradable estona de tertúlia.Tres temes van centrar la conversa, millor dit, les preguntes que em van fer. Els famosos 400 euros, la immigració i l’atenció a la gent gran.
El tema de la gent gran ara és fàcil explicar-lo en la Llei de l’atenció a les persones en situació de dependència. No és que aquesta Llei sigui exclusivament per a ells, però segurament en quan a possibles usuaris ells en són el major nombre.
Però per explicar perquè ara s’ha fet una llei com aquesta cal començar a relatar els canvis que hi ha hagut en l’estructura familiar en el darrers temps, probablement en la darrera generació. La gent gran ho sap bé prou i no hi ha cap problema perquè l’explicació de la nova realitat de les estructures socials els sigui difícil d’entendre. Si hi afegim alguna dada sobre la prolongació de l’esperança de vida i les condicions de salut, amb noves malalties, en que s’arriba al final de l’existència es comprèn fàcilment que la comunitat, l’Estat, l’Administració, la col·lectivitat, digueu-ne com vulgueu, hagi d’assumir unes obligacions cap els seus components més febles que abans no eren percebudes com a necessàries.
Cal llavors explicar l’abats i els temps que comporta la posta en marxa de les prestacions contemplades a la Llei. Aquí sempre es nota la impaciència de persones afectades que ja voldrien veure resolts els seu problemes. Cal explicar-los el temps necessari per completar una actuació col·lectiva tan ambiciosa com aquesta i quines perspectives en funció dels graus de dependència i de les possibilitats pressupostaries hi ha. En un públic format per persones grans l’explicació és molt agraïda.
Al final però, la pregunta va ser: “Tornarem a guanyar, no?”. Si senyora, si. Amb el recolzament dels ciutadans serem els socialistes els que continuarem ampliant els drets dels habitants d’aquest país i adaptant-los a les noves circumstàncies.
*******************
Llegit:
“Mis padres, mi hermano, mi abuela, mis tías, mis tíos maternos con sus esposas y yo vivíamos todos en distintos pisos de un edificio de cinco plantas. La familia abandonó la mansión de piedra que había al lado, en la que habían vivido todos juntos como una gran familia otomana en diversas habitaciones y alas hasta un año antes de que yo naciera..."
Orhan Pamuk: “Estambul. Ciudad y recuerdos”. Ed. Mondadori. B-2007 (10ªed.)
Mataró, 15 de Febrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada