Deixem a banda les xifres del seguiment de la vaga de l’ensenyament d’ahir a Catalunya. Acceptem que hi ha un ampli rebuig, a través de les organitzacions sindicals, del document que va presentar el Conseller Maragall de “Bases per a la Llei d’Educació de Catalunya”.
Darrerament tothom parla dels problemes de l’educació en general i de la seva importància crítica pel nostre futur col·lectiu. Llavors deu ser lògic que l’Administració competent en la matèria es plantegi cap on ha de tirar. Si a més, hi tenim el que volem en el marc del desplegament del nou Estatut, millor encara, més motius per fer-ho.
No penso pas que el document presentat sigui fruit d’algun estirabot produït per una colla d’eixelebrats. Crec que hi ha al capdavant del Departament d’Educació gent amb provada i llarga capacitat de gestió i experta en el tema per pensar que no hauran tret a la llum cap bestiesa. Suposo també que, en el procés de redacció d’una Llei d’Educació de Catalunya, començar per publicar un document de Bases i dir: “Això és el que pensa l’Administració. Anem, a partir d’aquí, a parlar-ne”, deu ser el més assenyat. Ja veurem en el procés de debat i diàleg entre tots, tots, no només els ensenyants, implicats en el tema que en sortirà al final. S’obre un procés. No hi ha res determinat encara.
Doncs sembla que no pot ser així, al menys vista la virulenta reacció de bona part de l’estament educatiu. I em temo que darrera d’aquesta reacció s’amaga por, molta por. Por a què? No es tracta de recursos, encara que alguna cosa deu haver-hi d’això. Malgrat el increment substancial en personal i edificis escolar que s’està produint és cert que el increment de la població i especialment de nous vinguts posa el sistema en tensió. Però si sols fos aquest el tema penso que pot estar en vies de resoldre’s. És sols qüestió de temps.
Crec que hi ha por al canvi. Tot està girant molt de presa. La societat (molt especialment), els requeriments tècnics (sens dubte), la formació i els mètodes més adequats per fer les feines (evident), les estructures organitzatives i directives (palpable), les relacions personals (especialment visible),... I l’escola no és un món a part. També està dins d’aquesta voràgine. No s’estarà pas lluitant per mantenir el “status quo” i rebutjant el necessari esforç d’adaptació als nous temps? No hi haurà corporativisme en les denúncies? Tinc alguna experiència, ja antiga, en el rebot que vaig trobar al manifestar opinions trencadores des de la meva percepció de la feina educativa. Lògic, ja que no en sóc expert. Però, també van tan errats la gent experta i coneixedora que han fet unes Bases? I les veus, moltes d’elles autoritzades, que des de diversos angles opinen, creuen i demanen que cal capgirar la situació actual?
Començar un debat amb l’exigència de que es retiri el primer document presentat mobilitzant a la gent, parant l’activitat i traient-la al carrer, és un mal indici ja que és un mal inici. És indicatiu de por i d’inseguretat. Encara que en les societats occidentals i riques la lluita pel manteniment de les situacions adquirides és una de les principals causes de conflicte.
Però el món es mou, i qui es quedi quiet es quedarà enrere i sobrepassat. Per cert, la Fundació “La Caixa” acaba d’editar un llibre que aplega un cicle de conferències que va fer fa un temps amb el títol de “La vida és canvi. El canvi és vida”.
Darrerament tothom parla dels problemes de l’educació en general i de la seva importància crítica pel nostre futur col·lectiu. Llavors deu ser lògic que l’Administració competent en la matèria es plantegi cap on ha de tirar. Si a més, hi tenim el que volem en el marc del desplegament del nou Estatut, millor encara, més motius per fer-ho.
No penso pas que el document presentat sigui fruit d’algun estirabot produït per una colla d’eixelebrats. Crec que hi ha al capdavant del Departament d’Educació gent amb provada i llarga capacitat de gestió i experta en el tema per pensar que no hauran tret a la llum cap bestiesa. Suposo també que, en el procés de redacció d’una Llei d’Educació de Catalunya, començar per publicar un document de Bases i dir: “Això és el que pensa l’Administració. Anem, a partir d’aquí, a parlar-ne”, deu ser el més assenyat. Ja veurem en el procés de debat i diàleg entre tots, tots, no només els ensenyants, implicats en el tema que en sortirà al final. S’obre un procés. No hi ha res determinat encara.
Doncs sembla que no pot ser així, al menys vista la virulenta reacció de bona part de l’estament educatiu. I em temo que darrera d’aquesta reacció s’amaga por, molta por. Por a què? No es tracta de recursos, encara que alguna cosa deu haver-hi d’això. Malgrat el increment substancial en personal i edificis escolar que s’està produint és cert que el increment de la població i especialment de nous vinguts posa el sistema en tensió. Però si sols fos aquest el tema penso que pot estar en vies de resoldre’s. És sols qüestió de temps.
Crec que hi ha por al canvi. Tot està girant molt de presa. La societat (molt especialment), els requeriments tècnics (sens dubte), la formació i els mètodes més adequats per fer les feines (evident), les estructures organitzatives i directives (palpable), les relacions personals (especialment visible),... I l’escola no és un món a part. També està dins d’aquesta voràgine. No s’estarà pas lluitant per mantenir el “status quo” i rebutjant el necessari esforç d’adaptació als nous temps? No hi haurà corporativisme en les denúncies? Tinc alguna experiència, ja antiga, en el rebot que vaig trobar al manifestar opinions trencadores des de la meva percepció de la feina educativa. Lògic, ja que no en sóc expert. Però, també van tan errats la gent experta i coneixedora que han fet unes Bases? I les veus, moltes d’elles autoritzades, que des de diversos angles opinen, creuen i demanen que cal capgirar la situació actual?
Començar un debat amb l’exigència de que es retiri el primer document presentat mobilitzant a la gent, parant l’activitat i traient-la al carrer, és un mal indici ja que és un mal inici. És indicatiu de por i d’inseguretat. Encara que en les societats occidentals i riques la lluita pel manteniment de les situacions adquirides és una de les principals causes de conflicte.
Però el món es mou, i qui es quedi quiet es quedarà enrere i sobrepassat. Per cert, la Fundació “La Caixa” acaba d’editar un llibre que aplega un cicle de conferències que va fer fa un temps amb el títol de “La vida és canvi. El canvi és vida”.
Mataró, 15 de febrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada