28 de novembre, 2009

The Economist.

Llegeixo que "The Economist” fa un article dient que Espanya és el nou malalt d’Europa. Trobo l’afirmació molt cridanera. Les explicacions que faig sobre la situació i les perspectives de l’economia espanyola no són tant derrotistes. Certament, hi ha posicionaments i perspectives diferents (la meva, evident; la d’ells, crec que també evident, com diré al final d’aquesta entrada).

No es tracta de tornar a repetir aquí els quadres de l’evolució del P.I.B. publicats trimestralment per l’I.N.E. que demostren que l’economia espanyola fins ara ha anat millor que el conjunt europeu. Ni el quadre que publica mensualment el Ministeri de Treball que mostra el creixement brutal de l’atur. Tampoc es tracta de repetir l’explicació que vaig fer no fa pas gaire sobre les circumstàncies demogràfiques espanyoles que crec que són la mare dels ous. El 41,64% de creixement de la població activa en els últims 12 anys front al 8,12% del Regne Unit en el mateix període (cinc vegades més!)

El propi article de “The Economist” publica un quadre síntesis.



No els fa veure res que el creixement del P.I.B. que ells publiquen és superior (o el decreixement inferior) en els últims cinc anys a la mitja europea? No els diu res que no n’hi ha per tant en el creixement diferent previst per l’any que ve, dècimes amunt, dècimes avall, d’Espanya i del conjunt de la U.E.? Que la situació no és gaire, per no dir gens, diferent a tots els països europeus? Que el problema és molt general i profund i d’abast mundial? De què senyalar, i estigmatitzar, les escasses diferències?

Certament, el tema diferencial, i escruixidor, és la taxa d’atur que és en el nostre cas el doble que la mitja europea. Aquesta diferència em porta a creure que l’acció política no s’ha de centrar sols en l’economia, en la que es podrà fer molt poc per retornar a creixements com els que experimentarem anys enrere (sí és que, a més, són convenients), sinó que l’actuació política principal s’ha de centrar en què fem amb la gent que tenim (d'aqui i de fora) que voldria treballar i no trobarà feina en molt temps.

I aquí hi ha la gran diferència, segurament, entre la visió liberal (europea) de “The Economist” i la visió d’un modest socialdemòcrata català com jo. Ells sols veuen l’exèrcit industrial de reserva (labour force, ¡toma ya!) que hauria de pressionar a la baixa el cost del factor treball. Jo hi veig persones que s’han d’atendre pel conjunt que continua actiu sense menystenir els drets assolits que té aquest conjunt.

Evident conflicte d’interessos. Retall dels costos laborals i dels guanys de protecció social front a increment de les aportacions tributaries col·lectives. La despesa del pobres front els ingressos dels rics. Fem nosaltres també una mica de demagògia, recony, que la dreta no para! Perquè en el fons el que es tracta és d’això dels conservadors (de conservar) contra els progressistes (de progressar). De la dreta contra l’esquerra.

Mataró, 28 de novembre.

26 de novembre, 2009

Davant el darrer obstacle.

Ja fa un temps que estem acampats al peu del darrer obstacle que artificialment ens han col·locat per acabar el recorregut de la revisió de l’Estatut. Estem esperant que el Tribunal Constitucional resolgui el recurs que va presentar el Partit Popular. Les darreres noticies no pinten bé, gens bé. Hi ha inquietud a la societat, a les institucions i a la majoria de les forces polítiques de Catalunya.


El President Montilla acaba de fer una mesurada declaració sobre el tema. En el seu paper institucional, però també en el seu paper representatiu.

Estem, deia abans, al peu del darrer obstacle. Sí, una mica cansats ja. Més que cansats, avorrits. Mirem, recelosos, als que tenen la clau per salvar l’obstacle.

Entre els acampats, en el seu neguit, alguns ja estan desempolsegant vells trabucs, calçant-se les espardenyes (o les xiruques) per saltar per sobre del obstacle i intentar aconseguir superar-lo per les “braves”. El recorregut d’aquesta resposta és previsible: Frustració, desencís, mala sang, tensió, i esperem que no comporti trencadissa com en altres moments de la nostra història (els anys 30).

Altres dels acampats, també neguitosos, tant per l’obstacle com per possibles respostes com les que acabo d’apuntar, comencen a albirar amb resignació un solitari i llarg camí, lluny altra vegada de la Terra Promesa, condemnats pels déus. Caldrà aprovisionar-se d’aigua i de paciència, molta paciència. Estaran molt sols.

Per últim, potser alguns dels acampats, grans (o vells), pensaran que ja han caminat prou i que ja no tenen ganes d’anar a trescar per esquives muntanyes o caminar esgotats per llunyans deserts pedregosos, Ho deixaran, se’n aniran a casa a veure i viure.

Si aquest acaba sent el panorama resultant alguns en seran els responsables. Sobre ells caurà tot el pes de la història. Com en altres vegades.

Cal tornar a Salvador Espriu:

...recorda sempre això Sepharat,
fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles dels teus fills.

Cant XLVI de “La pell de brau

Madrid, 24-26 de novembre.

23 de novembre, 2009

Projecte Europa

Ara fa poc més d’un any vaig fer una entrada comentant el debat sobre la presència espanyola a la cimera del G-20. Crec que algú d’aquests que va resseguint el que escric al blog va destacar i escampar, penso que malèvolament, la meva crítica sense explicar el que pretenia dir, agafant sols els qualificatius. Res, problemes d’opinar tot tenint un càrrec públic partidari. Si no fos per això ningú faria cabal del que penso i dic.

Ahir vaig llegir l’ample reportatge que El País- Domingo va dedicar a Felipe González sobre Europa. Alguna de les coses que diu estan en sintonia amb el que jo pretenia dir llavors:

“La verdad es que compartimos un espacio público: Europa es un espacio público compartido. Nos cuesta aceptar que un espacio público que se comparte es algo más que la pura suma de intereses de cada uno de los Estados nacionales.”

“Europa es un buen laboratorio para experimentar políticas alternativas, de un uso distinto del poder, de una primacía del derecho, de unas relaciones internacionales que se basen en la diplomacia... Pero no estamos en condiciones de corresponsabilizarnos como Unión, que sería uno de los resultados para hacer esto.”

“Si estuviéramos trabajando por tener una voz única en el Consejo de Seguridad, a lo mejor avanzaríamos un poco más. Cuando se reúnen los bancos centrales no estamos representados por el Banco Central Europeo, está el Banco Central Europeo y todos los bancos centrales de la zona euro. Y así, suma y sigue.”

“Todo esto se justifica diciendo: "La opinión pública de mi país no aceptaría una solución de esta naturaleza". Lo curioso es que pasa lo contrario. Los ciudadanos europeos, en los estudios cualitativos, dicen: "Lo lógico es que Europa hable con una sola voz, en el G-20, en política exterior, en política monetaria...". Dicen lo contrario. Pero los líderes dicen que los ciudadanos nunca lo aceptarían. Ésta es la paradoja.”

Bé, ara ho diu, o ho torna a dir, el President del Grup de Reflexió sobre el futur d’Europa.

Mataró, 23 de novembre

22 de novembre, 2009

Amb el lliri a la mà.

No amb un lliri, sinó amb un cabàs de lliris. La meva “racionalitat” m’ha tornat a jugar una mala passada deixant-me fora del joc, sense participar-hi.
Mai he parat gaire atenció personal, ni m’he implicat gens, en la tramitació de les esmenes parcials als Pressupostos Generals de l’Estat. Se’n presenten moltes, en els darrers anys més de quatre mil per part de tots els grups parlamentaris. La cosa no té gaire sentit, a la meva manera de veure aquest tràmit. Primer es vota si els Pressupostos són acceptats en la seva integritat i si aquest tràmit s’assoleix es continua amb el de les esmenes parcials. Des de un punt de vista lògic haurien de ser esmenes més o menys substancials que corregissin alguns aspectes del que ha estat globalment aprovat. Doncs no. És el gran “moment” dels diputats/es de circumscripció per demanar coses molt concretes i especifiques que fan referència al seu territori. Sí, allò que s’explica en forma de caricatura de la demanda d’un pont per una determinada localitat.

-“Però si allà no passa cap riu!”
-“Sí, és cert, però si aconseguim el pont ja demanarem el riu l’any que ve”.

Així, el segon debat del pressupost deriva no cap a partides genèriques d’àmbit general que desprès a través de les convocatòries públiques i obertes corresponents ja es distribuiran, sinó que és una lluita per col·locar “pintades” al pressupost actuacions concretes localistes, propostes de “campanar” que moltes vegades desprès són d’impossible realització. L’abaixador de Premià, no, Sr. Sánchez Llibre?

Té explicació històrica, la dels diputats de circumscripció en els temps que aquestes eren reduïdes, de partit judicial quasi bé, i té explicació actual en la dinàmica de les relacions de la premsa local i els polítics (els aconseguidors tenen més rellevància), i d’aquests amb les seves organitzacions (els aconseguidors tenen més predicament). Als mitjans locals no els interessen els gran temes (ja els tracten els grans d’abast estatal), no veuen, o no volen anar, més enllà del campanar. Per això el primer que pregunten en una roda de premsa de capital de província i àdhuc més avall és: “Que hi ha per tal o qual localitat d’aquí?”

Res, ja pots explicar que la política de pensions, de protecció social, de grans infraestructures, d’adequació de la justícia i els seus instruments normatius també els afecten (als seus veïns) tant o més que a la totalitat del país segons els indrets, res, no hi ha res a fer. Per això els diputats/es, començant pels dels grup que recolza al Govern (el que sigui en cada moment), en aquest tràmit en comptes de ressaltar les polítiques generals malden per aconseguir una engruna del pastís pressupostari per endur-se’n cap a casa seva. A vegades ni a engrunes arriben.

El Govern, davant aquest allau de esmenes parcials localistes, opta per establir una bossa d’un import marginal que li permeti acontentar amb un grapadet d’esmenes alguns grups parlamentaris, que li han donat o li poden donar recolzament en aquest o en altres tràmits parlamentaris. El procediment es fa en base de esmenes transaccionals signades conjuntament entre ambdós grups, esmenes que evidentment passen sense dificultat i són aprovades. També alguna vegada es produeix la sorpresa que se’n colen algunes sense recolzament del grup parlamentari governamental, però són rares i escasses les vagades que això passa.

Mecanisme diabòlic, ja que el Govern, a través del seu grup parlamentari, no discuteix gens ni mica el que li proposen. És el moment propici dels grups que pacten, que per regla general aprofiten per derivar escandalosament cap al seus interessos més partidistes des d’un punt de vista territorial si no ho fan cap a interessos purament personals (des d’un punt de vista polític) del negociadors.

Mecanisme diabòlic ja que a continuació, els que han aconseguit alguna engruna, no perden el temps en presentar-se davant la seva opinió pública dient que han aconseguit això o allò en benefici dels seus conciutadants/es forçant la voluntat del Govern que no ho tenia en compte. Més diabòlic encara és el fet que moltes vegades aquests grups i els seus diputats han votat en contra de la totalitat del Pressupost i fins i tot en la votació parcial de les seccions que inclouen les esmenes que ells han lluitat per introduir.

La senadora Candini, de CiU, és un “as” en aquest aspecte. Primer publicita que introduirà esmenes, sense explicar el tràmit en que ella, millor dit, els seus correligionaris, votaran en contra a la totalitat del pressupost. Desprès en la negociació que fan els seus aconsegueix que li col·loquin un parell o tres de temes conjuntament amb el grup socialista, és a dir amb nosaltres, i a continuació es llença a explicar a la seva localitat que és gràcies a ella que algunes actuacions o subvencions s’han aconseguit. En part té raó, però amaga moltes coses adverses per ella, entre d’altres que si fos pel seu vot global no hi hauria pressupost ja que no s’hauria aprovat res de res.

Una de les d’enguany mereix figurar en els anals de la ciència política, apartat negociació pressupostaria esbojarrada. Ha aconseguit col·locar una partida específica de 50.000,-€ per subvencionar la celebració del 75è aniversari de la colla gegantera de Calella! Si mai algú estudia a fons els pressupostos pel 2010 es trobarà aquesta partida. Res de considerar per què ha de servir el pressupost de l’Administració Central de l’Estat, de quines coses ha de preocupar-se. Vinga! Peix al cove! I a vendre, que és del que es tracta.

Com es pot veure, pura racionalitat. No obstant, la setmana que ve aniré a explicar als companys de Calella, com estic fent a d'altres llocs, tot el Pressupost i la situació econòmica actual amb el risc que em retreguin que no he aconseguit, com d’altres, res per la seva localitat. Política front a política. Diferències entre uns i altres.

Mataró, 22 de novembre.

15 de novembre, 2009

On comença l’embolic.*

*article per El Punt.
En el moment econòmic i polític actual torna haver-hi cridòria sobre el mal finançament dels Ajuntaments. Al final hauré de rendir-me i acceptar-ho. He mantingut –encara ho mantinc i no sóc sol- que aquesta queixa ha esdevingut un tòpic. Un tòpic que fa molts anys que dura, masses. Ho varem començar a dir els responsables municipalistes als anys vuitanta i ha travessat varis cicles econòmics, amb els seus moments de recessió i de creixement. Ha subsistit a governs de signes diferents, que han anat fent retocs al tema de més o menys calat i rellevància. I es manté la queixa. Curiós, si més no.

Aquests dies, amb els darrers cassos coneguts o destapats de pretesa corrupció al món local es tornen a aixecar veus que situen un possible origen dels fets en el mal finançament de les Corporacions locals sense parar-se a pensar en la diferenciació evident entre les Corporacions i el seus administradors.

Però segurament pot semblar que hi ha un punt de cert en l’origen dels problemes: la utilització del urbanisme com a font per cercar recursos per nodrir les arques municipals. Estaria quasi bé disposat a acceptar-ho. Potser sí que alguns, o molts, Ajuntaments han utilitzar aquesta via. No tenien altres recursos? Certament que sí. Però, els utilitzaven? O, posem-ho millor, en tenien prous per fer el que volien fer? Aquí segurament respondrem que no. Que els en hi faltaven, no per fer el que tenien que fer, sinó per fer el que volien fer (que és una altra cosa).

I aquí, per mi, és per on comença l’embolic. Què és el que volien fer?

Crec que una de les característiques de les nostres societats riques (i ruques) és haver perdut la noció dels límits. De la seva existència. D’aquella vella noció de l’economia com la ciència de l’administració dels recursos escassos susceptibles de ser usats amb finalitats alternatives. Recursos escassos, però considerables, front a necessitats infinites i discutibles, malgrat que les més peremptòries estan cobertes a l’abast.

Ara, les demandes ciutadanes, vehiculades directament, o per entitats i associacions, o pels mitjans, o pels propis partits polítics, crec que estan desbocades (“No n’hi ha prou!” Vell crit de guerra de la mainada per tornar a fer ballar els gegants. Quina imatge, no?). I per part dels governs locals -tal com estan configurats (Ah!, la llei d’Hont!)- hi ha poca capacitat de resistència crítica a elles.

Resistència crítica he escrit. No vol dir pas que l’administració s’oposi per sistema a les demandes ciutadanes, sinó que vol dir que les ha de valorar d’acord amb els recursos que té i les prioritats de govern que ha establert, que se suposa que responen a l’oferta primer electoral i després programàtica dels que manen.

Difícil, molt difícil. I més ara que es posa de manifest que el creixement s’ha estroncat, que ja no n’hi ha per anar dient que sí a tot i a tothom, i per si encara no ens havíem adonat que no podíem continuar per aquesta senda esbojarrada d’acabar amb el nostre planeta.

Madrid, 11 de novembre.

14 de novembre, 2009

Notícies. Descarat.

Avui al respondre a la ràdio sobre les notícies del dia crec que no he estat gaire correcte políticament. Potser fins i tot un punt descarat. L’estat d’ànim.

1. Nuria Parlon. L’elecció pel PSC com a candidata per Alcaldessa de Santa. Coloma. Tots els mitjans destaquen que és jove. Jove? Té 35 anys! Què és ser jove ara? Jo vaig ser Alcalde amb 34 d’anys. Són els d’aquesta edat els que han d’agafar les regnes, tenen que construir el seu futur, no que els hi fem els que ja estem ben madurs. Tal com ho varem fer nosaltres, els que tenen la meva edat, al seu moment.

Els companys i amics Antoni Fogué i Joan Carles Mas que són de la meva quinta, més o menys, han fet bé deixant pas. En Toni per moltes circumstàncies, la principal no és coneguda. Una forta abraçada a tots dos.

Núria, no et conec gens, ànims! Et toca ja! Te’n sortiràs, i si necessites l’experiència dels grans aquí ens trobaràs. Tens formació, ja tens experiència en aquest camp i tens la responsabilitat de aixecar la alacaiguda moral política i cívica de la teva població. No estaràs sola.

2. Joan Laporta. El món del futbol no pot donar cap lliçó al món de la política. Faltaria més! Lideratge? Èxits? Propostes? En què ens poden donar lliçons? D’acord que els polítics tenim mala imatge guanyada a pols, però els canviarem per la gent del futbol? Els Gil y Gil? Els del Madrid que surten cada dos per tres a la crònica policial? Els que espien als seus companys de Junta? Els dels tripijocs, saraus i barriles de tota mena? Els dels “pelotazos” immobiliaris? ... Au va! No fotem!

No sé, ara que es demana tanta transparència, declaracions de patrimoni, declaracions de renda, d’interessos, ... Podrà aquest senyor aportar-los tan francament com ja fa anys fem els polítics? Per cert, de què viu aquest senyor? En treu alguna cosa del Barça? Desprès dels 600.000,-€ de l’Oliver ens ho podem pensar tot. Què voleu, rememorar les “Espècies protegides” d’en Ferran Torrent?

3.Llavaneres. El Punt a tota portada. Nova denúncia (bé, propòsit de fer una denúncia) contra l’anterior Alcalde de Sant Andreu de Llavaneres, que era del PP governant amb el PSC (¡toma ya!). Cal recordar novament que estem en un Estat de Dret?

D’acord, es pretén presentar una denúncia. Està ja presentada formalment? Està ja acceptada per la justícia competent? S’ha instruït cap sumari? Hi ha hagut algun judici? S’ha produït cap condemna?
Per favor, aturem aquesta histèria! Assosseguem-nos una mica. Parem aquesta visió conspirativa i manipuladora generalitzada! Fem les coses com s’han de fer. Atinguem-nos als procediments i acatem sols els veredictes d’aquells que tenen que fer-los que són els jutges. Res de veredictes populars ni mediàtics!

Mataró, 13 de novembre.

13 de novembre, 2009

Aquesta setmana al Congrés.


Dos importants debats aquesta setmana al Congrés. El de les esmenes parcials al projecte de Pressupostos per l’any que ve i el de la reforma de la LOFCA, el finançament de les autonomies.

Bé, el primer no és pas un bon debat. Ja ho he explicat altres anys. Més de 4.000 esmenes discutides ja en Comissió i de les quals sols en van ser aprovades pel Ple un petit grapat, les pactades pel grup socialista amb d’altres grups, però no pas cap d’altra sense aquest acord. No recordo d’altres anys, com aquest, no haver perdut cap votació.

No, el bon debat al final, a les dues intervencions finals del nostre portaveu Paco Fernández Marugán. Excel·lents intervencions. Va centrar de què va el Pressupost, quines possibilitats i alternatives té, perquè els socialistes defensem el que defensem. En front, el PP, i un bon símil taurí d’en Marugán. En la “fiesta” és el torero o és el toro qui domina l’envit. El PP és el toro, nosaltres, els socialistes, el torero. Va sortir quasi bé a “hombros”, aplaudit pel grup que demanava l’orella (i el “rabo” d’en Montoro). Per cert, a aquest no el van aplaudir ni els seus.


El segon debat va ser la consagració de la Montse Colldeforns com a política i parlamentaria (per si encara algú ho dubtava). Ella, una independent col·locada a la llista socialista per la seva reconeguda vàlua tècnica, es va arrencar amb un “Escolti bé, Sr. Sánchez Llibre: Avui votaran vostès (CiU) amb el PP que ha portat l’Estatut al Tribunal Constitucional”, i va continuar amb tota una lliçó de federalisme, a Espanya, a Europa, al món, tota una explicació del perquè cal escollir el nostre camí, el camí del PSC, aplaudida d’allò més per tot el Grup socialista (del PSOE) sota l’atenta (i sorpresa, suposo) mirada del pes del Govern amb el Presi al capdavant.

Felicitacions, Montse! Ho vas fer molt bé! Ets molt bona! (En tot aspectes).

No cal dir que ho varem guanyar tot. Amb aliances variables, però sense cap derrota. El resultat parlamentari d’aquesta setmana dóna ales a la legislatura.

Mataró, 13 de novembre.

10 de novembre, 2009

Barcelona-Sitges.

Per tancar oficialment la temporada cicloturista la Federació Catalana de Ciclisme torna a organitzar la 15èna. pedalada ecològica Barcelona-Sitges.

Els amics que sortim habitualment per les rutes del Maresme amb més o menys constància ens feia gràcia fer-la ja que era una oportunitat de recórrer una carretera que per les seves característiques semblava molt agradable (paisatge, distància a fer, desnivells,…) però que amb el trànsit obert se’ns feia a cop d’ull perillosa. Donat el caràcter de la convocatòria federativa varem poder fer el trajecte sense problemes amb la carretera tancada transitada sols pels ciclistes.

Sortida al Camp Nou amb unes mínimes formalitats després d’escoltar la lectura d’un manifest per un ciclisme més segur. Una munió de gent amb tota mena de màquines: de carretera les més, de muntanya moltes, menys de passeig, algunes de plegables de roda petita i també algunes de rares. En Remigi, per problemes domèstics, al final no ens va poder acompanyar. El dia es presentà enteranyinat però sense amenaçar pluja, encara que molt ventós.

Sortir de l’àrea metropolitana va comportar travessar pels carrers principals de l’Hospitalet, Esplugues, Sant Just, Sant Joan Despí, Sant Boi, Viladecans, Gavà fins a Castelldefels on ja embocarem el començament de la vella carretera de les Costes del Garraf. En aquest primer tros la marxa no fou ràpida donades les característiques urbanes i l’aglomeració de participants en alguns indrets. No feia gaire sol. Calia anar atent ja que circulàvem molt atapeïts però em va donar la impressió d’espais públics força endreçats. El treball dels Ajuntaments del Baix Llobregat en aquests anys de la democràcia.

A la sortida de Castelldefels les dues primeres pujades varem començar a garbellar el dens pilot que les va afrontar. Grans, joves, famílies amb criatures, esportistes, passejants, grossos i prims, jovenetes i madures, de tot i força, mai tant ben dit. Desprès dels primers ofecs tot ja va rodar més planer i assequible. El sol ens va acompanyar en aquest segon tram permeten excel·lents vistes del paisatge sobre el mar lluent de plata el reflex del disc solar, malgrat que en alguns indrets, especialment cap al final del recorregut, els cops de vent van ser força molestos. Tot el recorregut al costat de la carretera era un seguit de ciclistes alleugerint la bufeta. El nostre company José Mª, més lleuger, preparat i amb menys anys, es va avançar per retratar-nos en l’esforç. Espero que ens enviï aviat els resultats.

A Sitges, a l’arribada, ens varen donar un sac d’esquena de propaganda de la Federació i varem poder enganxar una beguda de suc de fruita per refer-nos. La Juliana Esquerra ens va adreçar prop de la seva amiga Mercè Sella, coneguda pintora sitgetana d’estil naïf, que molt amablement ens va oferir la seva casa per dutxar-nos i aconduir-nos una miqueta, el que ens va permetre canviar les nostres disfresses de ciclistes per vestuari normal.

Un bon arròs a un restaurant del passeig de la ribera, amb les corresponents pròpies del servei logístic, ens va reposar les forces gastades en la jornada.

Prima cratera ad sitim pertinent,
secunda ad hilaritatem,
tertia ad voluptatem,
quarta ad insaniam.

Lucius Appuleius.

09 de novembre, 2009

Una política democràtica més sòlida.

Llegeixo un article d’en Jordi Font al blog de Catalunya Causa Comuna sobre els afers que ens estan sacsejant aquests dies. “Més política, més democràcia”, publicat al diari Avui el 1 de novembre.

“LA RADICALITZACIÓ de la democràcia és l’únic antídot efectiu contra el buidatge de la política, contra la seva reducció a la mera conquesta del poder, contra la privatització de la política, contra la corrupció. Sí, només hi ha una recepta: més política, més democràcia.”

Aquest paràgraf ve precedit d’una cita del que varen escriure Raimon Obiols i Antoni Comin a “Paraules del socialisme” l’any passat.

És cert, hem, estem, assistit remugant però inoperants (impotents?), al buidatge de la política, a la seva reducció sols electoral, a la seva privatització, i n’estem veien els resultats. Però m’inquieten algunes de les propostes que es fan per la represa de la política. Són propostes que –crec- obliden algunes característiques complexes de la societat en què vivim i dels seus components, els ciutadans/es, que d’això algunes vegades en tenen el títol però escassos elements per esdevenir-ne plenament.

Tinc la percepció que a mesura que et fas gran dónes més rellevància als coneixements per comprendre el què passa. D’aquí la importància que s’ha de donar a l’ensenyament i a la cultura per formar persones responsables i per tant més lliures. Participar, i decidir, en processos democràtics des del desconeixement, des de la manipulació o des dels instints primaris, no crec pas que sigui bo. Fins i tot pot ser contraproduent. Quants Savonaroles i quantes bullangues il·lusionades i estèrils no hem vist en el decurs de la història?

M’hi he trobar moltes vegades en les explicacions de temes hisendístics que conec una mica. No fa pas gaire. I les eines que tenim per formar a la gent, l’escola, els mitjans de comunicació, les associacions polítiques i socials, no és que siguin gaire reeixides en aquest objectiu. Amb les seves visions corporativistes, de profit o d’interès particular, moltes vegades esdevenen tot el contrari.

Ara, hi ha qui pensa que amb les noves eines que possibilita la revolució tecnològica podrem avançar més de pressa. O no, penso. Sí que és cert que hi han moltes més finestres al món. Moltes més possibilitats d’expressió que mai. Es trenquen els vells monopolis d’uns quants sobre el saber i l’opinió, però el que fins ara es veu per la xarxa és força descoratjador. Hi ha molta porqueria, molta banalitat, molta estultícia i això no és bo.

No perquè hi hagin moltes expressions individuals penjades és ja de per sí un símptoma d’avanç. Hi hauria d’haver més opinió expressada col·lectivament amb els fonaments més rigorosament construïts. D’aquí la necessitat d’eines associatives, digueu-li com vulgueu, per fer política. D’aquí el llastimós penar de les que tenim .

Però, vaja. En el món d’avui potser això és com demanar la lluna.

Mataró, 9 de novembre.

04 de novembre, 2009

El temps d’aquests dies.

(Forges a El País)

En Josep M. Vallès tanca un article sobre la inexperiència dels polítics i la seva possible superació amb algunes propostes, però diu: “Amb tot això, es facilitaria la correcció d’un fenomen preocupant. Però no serà possible sense la pressió organitzada d’una ciutadania atenta a la cosa pública i que rebutja la deriva demagògica i antidemocràtica de la política de l’antipolítica”.

En la seva crònica sobre les reticències txeques a la ratificació del tractat de Lisboa, C. Galindo, clou amb unes paraules del director de la Universitat de Nova York a Praga, Jiri Pehe: “Cuando todo el mundo en el bar piensa, mientras ve las noticias en la televisión, que lo haría mejor que sus líderes, es que algo falla.” Brutal!

Llegeixo a L’Hora, dels amics de Nou Cicle, el comentari de Sebastià Sardine a un editorial, comença així: La política l’estan deteriorant els polítics. No es pot estar tants anys en política, s’acomoden, dominen el medi , es creen agenda de contactes, negocis i.. finalment cauen. Molts estan en política per això. Pel sou, per l’agenda, pels contactes, pels negocis col·laterals.”

I clou, molt fort: “Fa anys que no milito en cap partit, tot i que vaig militar-hi, havent estat regidor i constatant com, l’administració es una maquina diabòlica que engull projectes i iniciatives de qui vol realment aportar noves idees i esforç pel be comú, be comú i propostes que son enteses per la màquina política, com un intrús que cal extirpar.”

Per cert, en els blogs amics del Nou Cicle m’ha agafat al peu de la lletra i m’han deixat fossilitzat en una entrada endarrerida d’un mes.

La que està caient! Aquí, allà, arreu,... La gent s’ho mira, la gent ens mira, t’ho diuen al carrer, al bar quan vas a esmorzar (no dic els comentaris que llegeixes a la xarxa, esfereïdors), tens una sensació d’impotència, continues posant-hi la cara i el coll.

Penses: Tot plegat, si és qüestió de decantar-se per que en vinguin de millors, dons mira, no passa res. Fet i fet, la nostra generació ha fet la seva feina i potser sí que ara ens toca descansar i cal que en vinguin uns altres. Però, a cas hi són? Hi són ja? Els veiem a venir o no? Les esbravades individuals, desorganitzades, deriven sols en bullangues que sempre acaben aprofitant els poderosos pels seus interessos. Qui agafa el relleu i amb quines eines?

Hem d’explicar bé –tan bé com sapiguem- el què passa i per què passa. No nomes en la política, sinó en l’economia, en la societat. El que es pot fer i el que no. I també hem d’explicar ben bé que per millorar i/o canviar les coses cal fer-ho organitzadament. Que la democràcia que gaudim permet moltes coses. A veure si al final nosaltres som molt dolents però no n’hi ha de millors.

Mataró, 4 de novembre.

02 de novembre, 2009

Percepció d’arrelament.

Enguany, 50 anys del Premi Iluro. Per la nostra ciutat, i per extensió pel país, un fet important donada la rellevància que ha aconseguit aquest certamen historiogràfic. El reconeixement públic i institucional li ha vingut de la mà de la Generalitat que li ha atorgat la Creu de Sant Jordi.

L’amic Jaume Boter de Palau, President de la Caixa Laietana, entitat patrocinadora del Premi a través de la seva Fundació, en les seves primeres paraules de presentació del acte, justifica l’èxit i la persistència del premi en base a que “som un país de gent arrelada”.

Tinc dubtes que l’afirmació sigui precisa o exacta. Cert, en tenim el convenciment, nosaltres, els que hem nascut aquí de nissagues que es remunten molts anys, fins i tot molts segles, sobre aquesta terra. Malgrat que... “mil leches hay en tus cenizas”.

Però, potser és un miratge contemporani. Potser, sols és un tret d’aquests anys en què ens ha tocat viure a nosaltres. Sí més no, una de les cançons populars catalanes més pregona és L’emigrant, amb lletra de Mosén Cinto i música d’Amadeu Vives, que és un lament al desarrelament forçat.

La gent que ha viscut a les ribes de la Mediterrània ha anat i vingut al llarg dels temps. Els que hi eren en un moment històric determinat s’han barrejat, quan no han estat expulsats, per nous elements que hi ha arribat. Manta vegades, molts dels que hi eren han hagut d’anar a “buscar-se la vida” més lluny que a prop. Les diàspores mediterrànies són velles i extenses. De la més antiga i famosa, la dels jueus, passant per les més modernes de llevantins, grecs, italians, turcs, espanyols, algerians i marroquins. Els Estats, avui, quasi bé tots, tenen instruments administratius al seu servei.

Però a alguns de nosaltres ens fa il·lusió pensar en les nostres arrels, i la història, en aquest cas el nostre Premi Iluro, ens les desenterra, descobreix i explica. Però són les nostres petites arrels. La saba que ha alimentat a gernacions de l’humanitat, el que som, ve de molts indrets, de tots els temps, i segurament avui en dia, i més en l’esdevenidor, de molt lluny i no pas per la terra.

El Premi Iluro d’aquest any l’ha guanyat l’historiador Ramon Reixach que malgrat la seva madura joventut ja va pel tercer que s’emporta. Felicitats, Ramon. Ens descobreix – si ho he entès bé- les vicissituds d’una branca de la societat mataronina estroncada en la seva possible potencialitat, com d’altres, per la nostra guerra civil.

L’accèssit, enguany hi ha hagut accèssit, se’l va emportar en Francesc Forn, deixeble d’en Pons Guri com ens va confessar, sobre les correries dels pirates nord- africans a les costes de la nostra comarca als començaments de l’Edat Moderna. “Em fas més por que una fragata de moros”, diu la dita popular.

La Caixa Laietana aprofita l’efemèride per publicar un llibre de molt bona factura sobre la història d’aquests 50 anys del Premi Iluro a càrrec de bons coneixedors del tema: en Joan Giménez Blasco, des de fora; en Pere Tió, des de dins; i les fotografies d’en Ramon Manent.

Mataró, 2 de novembre.

01 de novembre, 2009

Novembre.

Canvi de roba.

Mataró, 1 de novembre.