(Forges a El País)En Josep M. Vallès tanca un article sobre la inexperiència dels polítics i la seva possible superació amb algunes propostes, però diu: “Amb tot això, es facilitaria la correcció d’un fenomen preocupant. Però no serà possible sense la pressió organitzada d’una ciutadania atenta a la cosa pública i que rebutja la deriva demagògica i antidemocràtica de la política de l’antipolítica” .
En la seva crònica sobre les reticències txeques a la ratificació del tractat de Lisboa, C. Galindo, clou amb unes paraules del director de la Universitat de Nova York a Praga, Jiri Pehe: “Cuando todo el mundo en el bar piensa, mientras ve las noticias en la televisión, que lo haría mejor que sus líderes, es que algo falla.” Brutal!
Llegeixo a L’Hora, dels amics de Nou Cicle, el comentari de Sebastià Sardine a un editorial, comença així: “La política l’estan deteriorant els polítics. No es pot estar tants anys en política, s’acomoden, dominen el medi , es creen agenda de contactes, negocis i.. finalment cauen. Molts estan en política per això. Pel sou, per l’agenda, pels contactes, pels negocis col·laterals.”
I clou, molt fort: “Fa anys que no milito en cap partit, tot i que vaig militar-hi, havent estat regidor i constatant com, l’administració es una maquina diabòlica que engull projectes i iniciatives de qui vol realment aportar noves idees i esforç pel be comú, be comú i propostes que son enteses per la màquina política, com un intrús que cal extirpar.”
Per cert, en els blogs amics del Nou Cicle m’ha agafat al peu de la lletra i m’han deixat fossilitzat en una entrada endarrerida d’un mes.
La que està caient! Aquí, allà, arreu,... La gent s’ho mira, la gent ens mira, t’ho diuen al carrer, al bar quan vas a esmorzar (no dic els comentaris que llegeixes a la xarxa, esfereïdors), tens una sensació d’impotència, continues posant-hi la cara i el coll.
Penses: Tot plegat, si és qüestió de decantar-se per que en vinguin de millors, dons mira, no passa res. Fet i fet, la nostra generació ha fet la seva feina i potser sí que ara ens toca descansar i cal que en vinguin uns altres. Però, a cas hi són? Hi són ja? Els veiem a venir o no? Les esbravades individuals, desorganitzades, deriven sols en bullangues que sempre acaben aprofitant els poderosos pels seus interessos. Qui agafa el relleu i amb quines eines?
Hem d’explicar bé –tan bé com sapiguem- el què passa i per què passa. No nomes en la política, sinó en l’economia, en la societat. El que es pot fer i el que no. I també hem d’explicar ben bé que per millorar i/o canviar les coses cal fer-ho organitzadament. Que la democràcia que gaudim permet moltes coses. A veure si al final nosaltres som molt dolents però no n’hi ha de millors.
Mataró, 4 de novembre.
En la seva crònica sobre les reticències txeques a la ratificació del tractat de Lisboa, C. Galindo, clou amb unes paraules del director de la Universitat de Nova York a Praga, Jiri Pehe: “Cuando todo el mundo en el bar piensa, mientras ve las noticias en la televisión, que lo haría mejor que sus líderes, es que algo falla.” Brutal!
Llegeixo a L’Hora, dels amics de Nou Cicle, el comentari de Sebastià Sardine a un editorial, comença així: “La política l’estan deteriorant els polítics. No es pot estar tants anys en política, s’acomoden, dominen el medi , es creen agenda de contactes, negocis i.. finalment cauen. Molts estan en política per això. Pel sou, per l’agenda, pels contactes, pels negocis col·laterals.”
I clou, molt fort: “Fa anys que no milito en cap partit, tot i que vaig militar-hi, havent estat regidor i constatant com, l’administració es una maquina diabòlica que engull projectes i iniciatives de qui vol realment aportar noves idees i esforç pel be comú, be comú i propostes que son enteses per la màquina política, com un intrús que cal extirpar.”
Per cert, en els blogs amics del Nou Cicle m’ha agafat al peu de la lletra i m’han deixat fossilitzat en una entrada endarrerida d’un mes.
La que està caient! Aquí, allà, arreu,... La gent s’ho mira, la gent ens mira, t’ho diuen al carrer, al bar quan vas a esmorzar (no dic els comentaris que llegeixes a la xarxa, esfereïdors), tens una sensació d’impotència, continues posant-hi la cara i el coll.
Penses: Tot plegat, si és qüestió de decantar-se per que en vinguin de millors, dons mira, no passa res. Fet i fet, la nostra generació ha fet la seva feina i potser sí que ara ens toca descansar i cal que en vinguin uns altres. Però, a cas hi són? Hi són ja? Els veiem a venir o no? Les esbravades individuals, desorganitzades, deriven sols en bullangues que sempre acaben aprofitant els poderosos pels seus interessos. Qui agafa el relleu i amb quines eines?
Hem d’explicar bé –tan bé com sapiguem- el què passa i per què passa. No nomes en la política, sinó en l’economia, en la societat. El que es pot fer i el que no. I també hem d’explicar ben bé que per millorar i/o canviar les coses cal fer-ho organitzadament. Que la democràcia que gaudim permet moltes coses. A veure si al final nosaltres som molt dolents però no n’hi ha de millors.
Mataró, 4 de novembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada