31 de gener, 2010

Mauritshuis.

Els horaris europeus són força diferents que els nostres. La reunió al matí comença més o menys com aquí però es dina molt aviat, lleuger i a peu dret, i es reprèn la reunió tot seguit, i com va ser el cas que el tema ja no donava per més i s’acaba passades les tres. Hi ha temps, encara, per fer alguna altre cosa, malgrat que cal tenir present que a les cinc de la tarda molts llocs ja tanquen.


La Pinacoteca Real Mauritshuis està a tocar allà on estàvem reunits tot just sortint del Binnehof, el recinte central de la vida política parlamentaria holandesa on hi el Senat (Eerste Kamer) i la Cambra de representants (Tweede Kamer) tancant un pati ocupat pel l’imponent edifici gòtic civil del Ridderzaal (Sala dels Cavallers) les pedres més antigues del qual es remunten al segle XIII.

El museu no és gaire gran però conté un conjunt de peces sensacionals de pintura holandesa dels segles XVI i XVII que no es pot deixar de veure. En poc més d’una hora es pot fer tot el recorregut de la col·lecció permanent que està tota en una sola planta i queda temps per delectar-se en les obres més espectaculars, a més de les més conegudes. “La noia de la perla” de Vermeer, o el seu “Paisatge de Delft”, i la “Lliçò d’anatomia” de Rembrandt o “La Cadernera” de Frabritius. Frans Hals, Van der Weiden, Potter, Holbein, Rubens, Coorte,... Tot una petita meravella.



A la sortida, ja fosc, un petit passeig pel centre comercial de La Haya. Força fred i volves de neu. El sopar també de bona hora. L’endemà al matí de camí a l’aeroport per la tornada el paisatge era ben blanc, de postal.

Mataró, 31 de gener.

48 hores a Holanda.

A la Comissió Mixta per les Relacions amb el Tribunal de Comptes arriba una convocatòria de la celebració d’una conferència inter parlamentaria sobre la millora del rendiment de comptes dels Fons Comunitaris de la U.E. en els Estats membres.

La convocatòria la fa el President de la Comissió de la Despesa Pública (Chair of the Public Expenditure Committee) de la Cambra de Representants (House of Representatives) holandesa. Sembla que aquesta convocatòria deriva dels treballs del Comitè d’enllaç dels Presidents de les Entitats Fiscalitzadores Superiors (Tribunals de Comptes) de la U.E. que va crear -a instàncies del Tribunal de Comptes Europeu- un grup de treball responsable del “desenvolupament de criteris d’auditoria comuns i comparables, adaptats a la regió UE”.

La despesa de la U.E. en un 80% es fa a través dels seus Estats membres i es tracta d’analitzar si és possible una major involucració dels mateixos en el control i rendiment de comptes d’aquesta despesa en lloc de fer-ho des dels organismes de la Unió, és a dir el seu Tribunal de Comptes.

La millora de la gestió i control de la despesa dels fons de la U.E. és cabdal per incrementar la credibilitat del funcionament de la Unió de cara als ciutadans/es com en tota organització democràtica. La idea, amplament estesa, del mal o inadequat ús d’aquests fons a molts Estats de la Unió fa necessari l’aprofundiment del seu control i d’aquí la convocatòria d’aquesta conferència. Els convocats són els Comitès o Comissions parlamentaries de control de la despesa pública dels Estats membres per tal d’intentar produir una declaració en favor de la tasca que es creu urgent per part dels organismes corresponents de cadascun dels Estats.

No hi ha gaire problema en arribar a aquesta declaració tota vegada que és evident el seu sentit, malgrat que desprès les particularitats, procediments, interessos i conscienciació siguin diferents a cadascú dels Estats membres el que comporta realment millor o pitjor compliment en el rendiment de comptes. Sembla que la veu cantant per ara la porten els holandesos, suecs i anglesos i que en punt de mira d’incompliment hi estem els països llatins del Mediterrani: Grècia, Croàcia, Itàlia i Espanya. Res de nou.

Curiosament a la conferència no hi ha representants dels països grans de la Unió (França, Alemanya, Regne Unit, Itàlia) llevat de nosaltres. La delegació espanyola estava formada per la Presidenta de la nostra Comissió i un representant dels grups parlamentaris que habitualment assisteixen a les nostres sessions.

Les introduccions al tema les varen fer el President del Comitè de Control Pressupostari del Parlament Europeu, Luigi de Magistris, que va evidenciar la seva posició lluitadora contra els aspectes mafiosos del tema que segurament són desconeguts per nosaltres; el maltès, Josef Bonnici, conseller del Tribunal de Comptes Europeu, que ens va manifestar la seva frustració davant l’impossibilitat d’aprovar reiteradament els comptes de la Unió per part del Parlament i l’escassa sensibilitat respecte a aquest fet per part de tothom; també varen fer presentacions un representant de la Cambra de Comptes holandesa i un representant del Comitè de Control de la despesa del Parlament holandès que varen insistir en la necessitat de que els parlaments dels Estats Membres prenguessin la responsabilitat en la rendició del comptes que els són lliurats per la Unió.

Totes les exposicions varen ser complementades amb intervencions de les delegacions participats, entre ells també la nostra en boca de la Presidenta Isabel Pozuelo. Com ja he explicat abans, poca controvèrsia aixeca el tema sobre el paper. Una altra cosa és la seva implementació pràctica i la voluntat política dels Estat membres per rendir comptes adequadament. Aquest és un procés, com el de tot control de la despesa pública al nivell de l’administració que sigui, en el que s’ha d’anar avançant sense defallir per tal de hi hagi un control total, una transparència completa i una explicació fefaent de l’eficàcia de la despesa dels cabals del comú.

A nosaltres ens falta pràctica tant en el tema pròpiament dit com en la posta en comú amb altres col·legues europeus en la matèria.


Com en tota monarquia (encara que com a tal és relativament jove ja que Holanda, o els Països Baixos, va ser una república fins a finals del s. XVIII) el retrat de la Reina és omnipresent. Aquest era el quadre que la representa al vestíbul del hotel on ens varen hostatjar.

Mataró, 31 de gener.

26 de gener, 2010

Acudit vell.

Diu que una ànima en pena és condemnada per la justícia divina a anar al infern. A la porta la rep en Pere Botero que li pregunta:
-“A on vols anar, a les calderes de foc, o a les calderes de la merda?”
L’ànima li respon:
-“Home, posats a fer, prefereixo les de la merda.”
Emputxada per les forques d’un banyeta l’ànima arriba al peu de les calderes de la merda on hi ha tot d’ànimes penades amb la merda fins més amunt del coll que amb prou feines boqueixen amb el cap aixecat.
Quant l’ànima en pena, amb la punxa al cul, està a punt de caure dins de la caldera se sent un crit unànime de les que ja hi són:
-“No facis ones!! No facis ones!!



Wallraf Museum. Colònia.
Mataró, 26 de gener.

22 de gener, 2010

El dret a decidir. Calella.



Ja costa, i ja em costa, veure’m en un cartell com aquest.

Catalogat per molts aquí com un conspicu botifler, disposat a debatre amb el basc Iñaki Anasagasti sobre el “Dret a decidir”. I tant mateix, jo creia que s’hi havia d’anar. “Entres a tots el draps, Manel”. Sí, sempre m’han hagut de portar (o intentat portar) amb les regnes tibades ja que em desboco fàcilment. És ben conegut, no? Sóc així, i a la meva edat...

Sort que l’única consulta que vaig fer abans d’acceptar la invitació dels organitzadors va ser la del Alcalde de Calella, el company Juhé, que em va animar a anar-hi. El “mando” orgànic va arrufar el nas quant li vaig comunicar la decisió ja presa i desprès no he sabut veure a la web del PSC cap noticia d’una activitat d’un dels seus Diputats. Calia amagar-ho? Bé, a aquestes alçades ells ja saben el que s’empesquen, i així els va. Els he demanat penjar la meva primera intervenció que la portava preparada, me la vaig “currar” una miqueta. Veurem si surt o no.

Va ser un debat d’una correcció democràtica com cal. Sí, ara pot semblar extraordinari el que hauria de ser normal i habitual. Dos parlamentaris contraposats, un senador i un diputat, en un tema d’actualitat moderats per un bon periodista i una sala d’una petita ciutat plena de personal interessat en el que es va a debatre en un acte organitzat per una entitat cívica. Ah! però això és excepcional. Fa poc, a la mateixa localitat, vaig a anar a presentar en un acte de partit la meva explicació sobre la situació econòmica (que no pot pas dir-se que no sigui un tema d’actualitat) i érem quatre gats mal comptats.

Vaig fer la primera intervenció a partir dels arguments que vaig desenvolupar sobre el tema arran de la consulta d’Arenys de Munt, i vaig continuar deixant de banda la que podria ser la meva posició sobre la pregunta de la consulta per centrar-me en la possibilitat de les seves conseqüències en el marc normatiu actual i quines dificultats hi havia per superar-lo. En definitiva, un tema que m’interessa força com és l’origen del poder i com aquest es pot trastocar o capgirar. Bé, si els meus pengen el text ja es podrà conèixer integrament.

El debat inicialment va discórrer per consideracions històriques de com havíem arribat fins aquí. Evidentment l’Anasagasti anava al seu aire amb l’evident problema que tenia amb la comprensió del català malgrat que no ens va quedar més remei de dialogar bona estona en castellà. “El nacionalismo es una emoción”, va dir. I jo tinc anotat: “Jo no participo d’ella”. Va sortir la Brunete mediàtica, la construcció d’Europa, el Tribunal Constitucional, els debats de la segona República amb Azaña i Ortega, tot un clàssic.

La diferència entre la proposta Ibarretxe, que jo vaig treure a col·lació com a exemple de treball institucional, front a la proposta catalana d’ara que no té res d’institucional. Societat civil front a partits polítics i institucions públiques. Vaig haver de deixar clar l’impossibilitat d’un pacte PSC-PP a Catalunya si més no per consideracions sociològiques a més que les polítiques. Vaig introduir alguna falca corrosiva com a la comparança que va fer el basc d’un partit Barça- Madrid arbitrat per Florentino Pérez, afegint de revolada “i pagat -en Florentino- per La Caixa". Tampoc em vaig poder estar de citar l’inefable començament de l’article de l’Hèctor López Bofill al llibre "L’endemà de la independència".

El públic també va tenir el seu torn. Era clar que estava en camp contrari, malgrat que no va haver-hi cap agressivitat especial. Crec que el to que varem saber imprimir al debat va contribuir molt a un debat respectuós com hauria de ser natural, malgrat que el que es veu estigui prenen derives perilloses. Si que va sortir amb força, l’acte el muntava una Plataforma, el descrèdit que arrosseguem els polítics i les nostres organitzacions partidàries (avui també als diaris).




Espero que m’arribin les fotos que els organitzadors em varen prometre. Mentre tant aquesta és del blog d’en Saul Gordillo que ens va fer de moderador ben moderat.

Mataró, 22 de gener.

16 de gener, 2010

Document.

En la carta al Reis d’aquest any vaig demanar l’àlbum d’en Serrat D’un temps d’un país”, recentment reeditat. Correspon, amb dos CD’s i un DVD, al recital que el cantant va oferir ja fa uns quants anys (el 1996) al Palau Sant Jordi, per Sant Jordi, del seu particular homenatge a la Nova Cançó.

Els Reis van ser complaents amb mi i me’l varen portar.

El volia tenir així (malgrat que en tenia ja una copia en casset que m’havia regalat en José Luis, el que va ser el meu xofer) ja que crec que és tot un document de la música que es va fer a casa nostra en els anys ‘60 i ’70 del segle passat i que pels que llavors érem joves va ser tot una bandera i amb el temps ha esdevingut tot un símbol. Cada generació té els seus referents. De la “Lletania” al “Diguem no!” crec que hi és ben representat tot.






Gràcies, pels videos, a latieta.

“Què s’ha fet d’aquell mar
què s’ha fet de la donzella?
Ja fa temps i temps i temps
que tots som d’una altra mena.

Sí bonic era aquell cant
i bonica aquella lletra
i gloriós aquell passat,
ja no ens plau mirar endarrere.
.........

A la vora de la mar
ara un noi de mans ben netes
ha colgat un mocador
ben endins sota l’arena.”

Josep M. Espinàs, “A la vora de la nit”. 1963.

Mataró, 16 de gener.

15 de gener, 2010

Vacances pagades.

He decidir d’anar-me’n per sempre.
Amén.

L’endemà tornaré
perquè sóc vell
i tinc els peus molt consentits,
amb inflors de poagre.

Però me’n tornaré demà passat,
rejovenit pel fàstic.
per sempre més. Amén.

L’endemà passat l’altre tornaré,
colom de raça missatgera,
com ell estúpid.
No pas dreturer,
ni blanc tampoc.

Emmetzinat de mites,
amb les sàrries curulles de blasfèmies,
ossut i rebegut, i lleganyós,
príncep desposseït fins del meu somni,
Job d’escaleta;
llenguatallat, sanat,
pastura de menjança.

Prendré el tren de les vacances pagades.
Arrapat al topall.
La terra que va ser la nostra herència
fuig de mi.
És un doll entre cames
que em rebutja.
Herbei, pedram:
senyals d’amor dissolts en la vergonya.

Oh terra sense cel!

Però mireu-me:
he retornat encara.
Tot sol, gairebé cec de tanta lepra.

Demà me’n vaig
-no us enganyo aquest cop.
Sí, sí: me’n vaig de quatre grapes
com el rebesavi,


per la drecera dels contrabandistes
fins a la ratlla negra de la mort.
Salto llavors dins la tenebra encesa
on tot és estranger.
On viu, exiliat,
el Déu antic dels pares.


Pere Quart.
Feliu Elias. La galeria. 1928, MNAC.

12 de gener, 2010

Tenir un projecte. Canet de Mar.

Tenir un projecte, lluitar per aconseguir-lo, tenir temps per fer-lo.

Amb aquesta frase encapçalava la dedicatòria que vaig deixar al llibre d’honor de l’Ajuntament de Canet de Mar dissabte passat amb motiu de la visita que hi vaig fer per acompanyar al Consistori, amablement convidat per l’Alcalde, en la inauguració oficial de les obres de urbanització de la Riera Gavarra que tancaven el projecte d’agençament del centre històric de la localitat.


Certament, cal tenir un projecte estratègic en tota actuació política del àmbit que sigui: ideològic, de gestió, de comunicació, ... En el camp de la gestió és molt evident. La valoració, ara i en el temps, serà feta en funció de l’empremta, o de la petja, que deixi l’actuació, en positiu és clar. Però no cal sols això, cal maldar per aconseguir els propòsits. Poc en farem de somiar si no posem les energies al serveis dels propòsits. Clar que a vegades les coses surten i d’altres vegades es trabuquen i fracassen, però la sort no ve mai sola -algun cop sí, però poques vegades- cal cercar-la i lluitar per ella. I per arribar a coronar el cim de l’objectiu proposat cal disposar de temps per arribar-hi ja que el projectes d’aquesta naturalesa no es fan en un obrir i tancar d’ulls, requereixen temps i paciència per assolir-los, moltes vegades amb la incomprensió dels futurs beneficiaris que d’entrada sols veuen molèsties, primer en el capgirament de la “normalitat” assumida i desprès pels inconvenients que tot canvi genera. Alguna experiència personal en tinc de tot això.

L’agençament del centre històric de Canet, en va explicar l’Alcalde, arrenca de la decisió del soterrament de les rieres que el creuen. Més endavant, de la reforma amb criteris actuals de la seva superfície i el seu funcionament urbà. Paral·lelament, l’espai desaprofitat dels patis de l’Escola de teixits de punt, de la Diputació de Barcelona, dona per una Plaça (de la Universitat) amb un aparcament de cotxes al sota i l’espai per què la Conselleria de Salut aixequi un C.A.P. en el cor de la vil·la. La peatonalització total, a tall de saló urbà, del tram final de la Riera de Sant Domènec ofereix un nou i ben aprofitat espai cívic. Total, se’ns va explicar, més de 22 milions d’euros, aconseguits trucant a les portes de totes les administracions, dels que el municipi canetenc sols n’ha aportat un 5% (més o menys). Tot un èxit d’aquesta administració municipal que ha aconseguit una reforma cabdal que amb els seus propis recursos hagués estat impossible.

La darrera obra, la inaugurada oficialment dissabte amb la presència del Delegat del Govern, s’ha fet amb recursos del Fons Estatal d’Inversió Local, tan criticat per alguns pels seus interessos partidistes o per desconeixement de la realitat local. L’amic Joan Rangel aquest dies se’n fa un fart d’assistir a inauguracions d’obres fetes amb aquest Fons que els Alcaldes han molt ben aprofitat.

Alguns, de mirada curta en aquest terreny, creuen que hagués estat millor que l’Estat hagués fet un Fons per què els Ajuntaments poguessin pagar els seus deutes amb proveïdors sense donar-se compte que això hagués representat premiar la mala administració (ja que seria pagar dèficits) front les possibilitats d’accions de millora urbana que és el que s’ha fet amb el F.E.I.L ’09. (del d’aquest any 2010 alguna crítica crec que es pot fer en la utilització per despesa corrent que ve a compensar els menors ingressos corrents que ara tenen les administracions, fet al que han d’adaptar-se i no buscar qui els ajudi des de fora, però aquesta és una altra història del ploraner municipalisme que tenim).

Cal felicitar a l’Alcalde, en Joaquim Mas, al seu equip i al Consistori per la transformació que ha dut a terme amb aquest projecte. Ara, cal aixecar el cap i tornar a mirar endavant. Cap a aconseguir un altre projecte.

Mataró, 12 de gener de 2010.

11 de gener, 2010

Sempre els quedarà Calella…

Com voleu que no enyorin les seves vacances? Tornaran! Com les orenetes, ells i elles tornaran.

Mataró, 11 de gener.

06 de gener, 2010

Els Reis.


Juan Bautista Maíno "Adoración de los Magos" 1611-1613.
Museo del Prado
Mataró, 6 de gener.

04 de gener, 2010

Propòsits.

Què vols amb aquesta pinta? (bé, llevat del cigar ja que no fumo).


Sí, no vaig assolir l’any passat els 2.000 kilòmetres en bicicleta que era el meu modest objectiu, ben poca cosa. Em vaig quedar just a passar els 1.900. Vaig desaprofitar els darrers dies de l’any per aconseguir-los. Els temps (el mal temps), els “compis” que tampoc en varen tenir ganes, la mandra, les molèsties i les ocupacions varies,… Sempre hi ha una excusa o altre per no enfilar-se dalt la màquina i fer una mica d’exercici. Així estic com estic.

Em cal un regim per amagrir,
la pell em tiba, panteixo massa,
no em moc de casa, menjo a desdir,
és clar, m’engreixo com un garrí
-allò que passa.

Però, ara sí:
Poques segones, gens de carabassa
i cent passes cada matí.

Ja tothom parla de Sant Martí.

Pere Quart, “Porc”.

Mataró, 4 de gener.

02 de gener, 2010

01 de gener, 2010

Cap d'any.

Altre cop... la Betty Boop!!!



Feliç 2010 per a tothom!!
Mataró, 1 de gener.