31 de desembre, 2010

Aquest any tampoc.

Per poc, però tampoc ha estat possible assolir l’objectiu de fer 2.000 Km. pedalant durant l’any. M’he tornat a quedar a prop. Si l’any passat varen ser 1.907 Km., aquest any han estat 1.953 Km. (porto una acurada relació de les sortides que m’indica aquestes dades)

Sí, avui hauria pogut aprofitar el dia de l’home dels nassos per fer la cinquantena que em falten. Però he d’acompanyar a la mestressa a plaça i a més tinc el genoll dret adolorit i masegat i li convé una mica de repòs tal com em prescriu la meva jove traumatòloga ocasional. Tampoc assolir l’objectiu comporta incentius materials, ... com si treballés al sector financer.

Sí que és una petita satisfacció, com ja he anotat altres vegades que, als meus anys, a la meva nul·la capacitat esportiva i als quilos de més, vagi amunt i avall de les carreteres properes fent salut (física i mental).

Ho he de mantenir (propòsit) i he d’ampliar el panorama (segon propòsit). Va!, l’any vinent he d’anar a Horta de Sant Joan des de Tortosa, intentar pujar a Montserrat, la volta per les Gavarres i fer un tros de la ruta del Danubi. Assoliré els 2.000!



Que tinguem, tingueu, un bon any!


Mataró, 31 de desembre.

30 de desembre, 2010

Qui no vulgui pols que no vagi a l’era.

Ahir, a mitja tarda, per telèfon:

-“Ei, campeón!, surts destacat a La Vanguardia

-“Ah, si? I perquè?

-“Doncs pel bloc, com sempre. Per l’última entrada que has penjat”

Evidentment, l’encarregat de l’agència Europa Pres de rastrejar el que escrivim els diputats en els nostres blocs ha fet la seva feina. La feina de veure si diem alguna cosa que pot ser ressenyable amb les pautes periodístiques d’avui en dia. Amb l’apunt de l’agencia, ràpidament La Vanguardia, que li va “al pelo”, ja n’ha tret la noticia.

Desprès, tots els mitjans s’hi apunten també. Quin horror! I novament, com sempre, amb el despatx d’agència, ja n’hi ha prou per omplir els espais. Cap es molesta ni a fer una trucada amb el personatge per complementar-la (perquè?, total...), sense deixar, a més, de produir alguna que altra errada fruit de la feina mal feta. Què hi farem? Mala cara quan morirem!

No s’hi pot fer res. Si dius perquè dius, si calles perquè calles. Compte amb els silencis, compte amb les paraules. Tot pot ser repetit, interpretat, utilitzat. La descontextualització és molt utilitzada, l’especulació interessada també. ¿Hi ha possibilitat de debat polític seré –tal com insistentment es demana- en aquest context?

Personalment crec que sí, si t’aïlles de la resposta produïda als mitjans, xarxa inclosa. En Lluís Foix un dia em confessava que ell mai llegia els comentaris que li feien als seus articles. Però en tant que actor (¿?) polític no te’n pots deslligar o no te’n deixen deslligar.

A veure, ¿emprenyat es pot traduir per cabrejat? Evidentment, encara que si la traducció no és pròpia pot ser interessada. És més cridaner, ven més, i més en un titular.

Espectacular, ¿no ve d’espectacle? Podria ser un vodevil o una sessió d’en Fregoli. Però hem perdut el sentit de les paraules i a aquest pobre adjectiu li donen tota mena de significats magnificents.

Excloure l’acotació que jo havia fet desprès de descriure les meves sensacions (perplexitat, curiositat, tristesa, expectació) que cadascuna feia referència a cada un dels mas de baix a dalt, és factible. Potser no s’ha entès l’explicació, o no s’ha cregut necessari entendre-ho. Normal i respectable.

Ressenyar els qualificatius més punyents entra dins del previsible. Forma part del joc. Això comporta filar molt prim, estar molt amatent en la possibilitat de passar-se, d’auto censura. Molt poca espontaneïtat. Repressió. Això és el que és vol?

Excloure altres aspectes de l’entrada és legítim. És el periodista el que tria què vol explicar. La notícia és allò que ell creu que ho és. Tampoc res a dir, és així. Per tant una altra dada, i no ens en podem abstreure, ho hem de tenir en compte i acceptar-ne les conseqüències.

Res, qui no vulgui pols que no vagi a l’era.

Mataró, 30 de desembre.

28 de desembre, 2010

Mas amunt, Mas avall.

Els electors varen “sentenciar” Sergi Mas enviant-lo a casa. “Agua pasada no mueve molinu” que diria el seu personatge. Ha treballat quatre anys en ”el” mitjà de comunicació públic (innombrable) fotent-se del President, ridiculitzant-lo a fons, i aprofitant-ho, a més, per arrodonir els seus ingressos. Es va acomiadar agraint-li (té collons la cosa). Bé, ja trobarà feina, com a mínim pels serveis prestats.

Alhora els electors van tornar a l’Artur Mas al Palau de la Generalitat. Ha fet una digna travessa del desert i gràcies a la incapacitat manifesta dels seus adversaris (entre ells, nosaltres) el darrer tram quasi bé ha estat un camí de roses. Veurem ara, si ja “normalitzat” el país tornarà la calma. Segurament tornarem a les paraules i ja veurem els fets.

Aquest darrer Mas n’ha repescat pel seu Govern un altre Mas, l’Andreu Mas-Colell. En guardo un record de quan el vaig haver de tractar per temes universitaris. Va ser l’únic que ens va dir la realitat del què fèiem, malgrat que ell no s’ho aplicava, o no podia, o no li deixaven, a les seves realitats. He de dir que em sorprèn que amb el seu “prestigi”, així corre, oi?, accepti gestionar l’economia d’una administració de segona com és la d’una autonomia. Mira, si fóssim independents, no et dic, un país petit, però: Fer política fiscal en serio, debatre a Frankfurt la política monetària, discutir a Bruxel·les, heure-les de veritat amb els “mercats” (bé, aquí parlem amb La Caixa)…, però fer d’administrador del minvants –ara- pressupostos autonòmics… Poca política econòmica, poques propostes agosarades amb “l’Estat” es poden fer i més amb el que ve! Però, vaja, veurem que dóna un excels “minessoto” en aquestes feines tan prosaiques.

La sorpresa. Fitxatge espectacular d’un altre Mas pel nou Govern, en Ferran Mas…carell. Tota mena de comentaris. No n’afegiré gaires més. L’oferta que li han fet? Potser. No trigarem en veure-ho. La condició humana? No m’atreveixo a jutjar, és massa complexa. Un cop baix a l’adversari? Pobre adversari, desarborat i a la deriva. Com no vigili, rebentat contra els esculls. Sociovergència? Potser hi ha un espai natural, encara que no sé el que pensa del impost de successions (els meus tampoc ho saben gaire). La Cultura? “Ai la cultura, ai la cultura, valgui’m Déu quina tortura”, parodiant La Trinca.

Entre Mas i Mas, un Puig. Geografia catalana.

Per últim, aquest Mas. Aquest Manel Mas s’ho mira tot un xic perplex, un xic encuriosit, un xic trist –perquè no dir-ho-, un xic expectant, (va del mas de baix al mas de dalt), un molt emprenyat. Molt més pels meus que pels altres. Molt més per veure cap a on anirà aquesta nova etapa, i el que sembla que s’albira, que pel passat que ja anem deixant enrere.

Mataró, 28 de desembre. Diada dels Sants Innocents.

23 de desembre, 2010

M'han robat les llàgrimes.

La felicitació de Nadal més emotiva que m’ha arribat aquest any és la d’en Jordi Buscà.

En Jordi va patir un accident vascular que el va deixar sobtadament inerme. Ell, un belluguet tota la vida, enginyer actiu tant en la funció pública com en l’exercici privat, animador social a la ciutat, poeta i escriptor amateur en estones robades a la seva feina i activitat, es va trobar a l’hora de començar a gaudir d’un merescut alentiment de ritme amb aquesta ensopegada.

Amb la seva voluntat i l’ajuda de la família i els amics (tot un exemple d’estima) es va refent, lentament, però es va refent. Fa pocs dies me’l vaig creuar pels nostres carrers caminant ja tot sol. Vaig pensar, desprès de saludar-lo: “Això millora”.

Ara he rebut -puntual com cada any- la seva nadala. No és com aquelles tant elaborades que enviava abans de patir la malaltia, amb una bonica fotografia d’algun indret de les nostres muntanyes acompanyada d’un vers seu. És un senzill paper amb les lletres que va tornant a confegir, suposo que amb molta dificultat i paciència. Però el text és d’ell, és el seu clam! Diu així:

M’han robat les llàgrimes
si algú les troba
que me les torni.

I la seva rúbrica, ara amb traç infantil, a sota: Jordi Buscà Colell.

Se m’han negat els ulls, Jordi, però no puc donar-te les meves llàgrimes, prou que ho faria si pogués. Ànims, Jordi! Endavant! Una abraçada i bones festes. Segur que els que t’estimen et seguiran acompanyant i ajudant. Jo espero que arribarà un dia en que podrem tornar a fer-la petar a qualsevol indret de la nostra ciutat.


Quan la fosca nit sembli interminable
per favor ... recorda’m.




(La Pica d'Estats i la Vall Ferrera des del coll de Sotllo)
Mataró, 23 de desembre.

21 de desembre, 2010

L'Oriol Batista.

A primera hora del matí, l’Alcalde em comunica la mort de l’Oriol Batista.

L’Oriol ha aguantat, bravament, la seva terrible malaltia lluitant fins al final. Va ser ell personalment el que va tenir interès en comunicar-me el diagnòstic que li varen fer. L’hem anat seguint aquest darrers temps, com els seus familiars, amics, companys i col·laboradors, a ell i a l’evolució de la seva malaltia.

A l’Oriol el vaig col·locar a la proposta de la llista socialista a les eleccions municipals del 1999. Era independent, llavors no estava afiliat al PSC. Me’l va proposar la Consol Prados. Era pedagog i treballava d’educador especial a la Residència del Mas Sant Jordi, a Cerdanyola. Precisament d’aquest tema va ser la meva darrera conversa amb ell, a peu dret al mig de la Rambla no fa pas gaire. Havia sorgit com a ciutadà compromès dels cercles catòlics dels Salesians lligats al barri de La Llàntia. Vaig creure que seria una bona aposta.

Ho va ser. Va ser una bona aposta. Treballador, reflexiu, compromès i col·laborador. Tenia, hauria tingut, un bon recorregut com a polític local lluitador per la millora social, especialment venint professionalment d’on venia, de la infantesa vulnerable i desprotegida.

No sé pas on hauria d’anar ara a buscar gent per ser regidors a l’Ajuntament. No és la meva preocupació –ja vaig complir amb aquesta tasca sobradament-, ni conec prou bé la dinàmica social mataronina per saber on s’ha de llençar l’ham. El meu relatiu allunyament físic i polític de la ciutat fa lògic que així sigui.

El que sí sé és que amb l’Oriol llavors vaig encertar i ara el ploro. I ploro també per la meva ciutat que malaguanyadament ha perdut un predisposat i capacitat servidor públic que no ha pogut donar tot el que tenia potencialment a dins. Que la seva curta vida sigui exemple de i per la ciutadania.

Descansi en pau. Et recordarem sempre. Montse, una forta abraçada.

Madrid, 21 de desembre.

19 de desembre, 2010

Res més a dir.


El Roto, a El País del 18/12.
Mataró, 19 de desembre.

17 de desembre, 2010

L’estat d’alarma. Tres Decrets que en són quatre.

El Govern ha decidit i el Congrés, d’acord amb el que preveu la Constitució, ha validat perllongar l’estat d’alarma per la normalització del servei públic essencial del transport aeri. (Amb els vots favorables del G.P.Socialista, el G.P. de CiU, el G.P. de PNV i dels diputats de Coalició Canària: l’abstenció del G.P. Popular i els vots en contra dels diputats d’ERC, IU-ICV i BNG).

Fa l’efecte que tot va començar amb la decisió d’incloure al Real Decret Llei de mesures econòmiques del passat 3 de desembre d’un apartat que aclaria les hores de treball efectiu anual dels controladors aeris (Real Decret -Llei 13/2010 de 3 de desembre). Hi haurà discussió molt temps de si aquest fet va ser la causa de l’abandonament pels controladors del seus llocs de treball la tarda del mateix dia 3, o que va ser la conseqüència de que es tenia la certesa del que anava a passar, doncs hi havia indicis evidents de que passaria. Coneixent els antecedents de l’actuació xantatgista d’aquest col·lectiu jo m’inclino més per la conseqüència que per la causa.

De l’abandonament dels llocs de treball, i de les seqüeles que es van haver de prendre de tancament de l’espai aeri, en va sortir aquell mateix dia el segon decret, de control militar de la feina d’aquests treballadors (Real Decret 1611/ 2010 de 3 de desembre). Amb aquest segon decret activat, els controladors varen pretendre reprendre les negociacions, però ja no tenien al davant el Ministeri de Foment sinó el de Defensa. Pel que s’ha conegut, en lloc de plegar veles van augmentar la seva aposta: tornar al treball a canvi de que AENA els tornés al conveni del 1999! Precisament el nus gordià que s’havia tallat.

No va quedar altra sortida que la declaració de l’estat d’alarma previst a la Constitució (Real Decret 1673/2010 de 4 de desembre). Podien pensar, els controladors, atiats pel ambient polític i mediàtic en que estem immersos, que el Govern estava en un estat de feblesa que els permetria sortir victoriosos d’aquest fort envit. El càlcul era errat. Cap Govern pot acceptar sense reaccionar convenientment que se’l pretengui doblegar. La pretensió és inacceptable. Era precís activar els mecanismes extraordinaris previstos constitucionals que mai s’havien utilitzat encara. El Consell de Ministres, convocat d’urgència a primera hora del matí del dissabte dia 4, va acordar declarar l’estat d’alarma. A la seva entrada immediata en vigor, acorralats per la força legal, ja que fins llavors se’ls fotia als controladors l’opinió pública, la publicada i els perjudicis socials i econòmics ocasionats, varem retornar al treball i varen entrar a la cleda.

La prolongació de l’estat d’alarma era una mesura cautelar evident donades les dates nadalenques en que estem i la necessitat de donar garanties a la ciutadania i als sectors econòmics afectats per un hipotètic rebrot de la protesta. La credibilitat del col·lectiu d’aquests treballadors no existeix desprès del desproporcionat i agosarat intent de fer valdre per la força les seves pretensions.

Però aquests tres decrets no s’entenen si no ens remuntem a un quart decret que és l’origen de tot l’afer. És el que va ser necessari prendre el mes de febrer passat (Real Decret –Llei 1/2010 de 5 de febrer) davant l’impossibilitat d’arribar a un acord amb aquests treballadors ja que, vençut l’any 2004 el conveni de l’any 1999, no es podia continuar sostenint una situació de soterrada i irregular protesta per intentar mantenir una situació de privilegi com la que era evident que havien anat aconseguint aquests col·lectiu en base als seus continuats polsos amb els Governs durant molts anys, Governs que sempre s’havien acabat arrugant (achantándose) a les seves pretensions. Cal remarcar que aquest Decret va ser validat per sentència de l’Audiència Nacional davant el recurs que varen presentar els controladors amb unes consideracions molt dures vers els ells.

Ara, els controladors fan tota mena de declaracions de que no passarà res de res, de que no hi tornaran, i es presenten –adequadament amb les dates- vestits amb pells de xai, com humils pastorets. Tard, arriben tard. La ciutadania i el Govern amb ella, encara sent l’olor de sofre que deixa el pas d’en Banyeta. Cal garantir, sense cap mena de dubte, que tothom que vulgui agafar un avió en aquestes dates pugui tornar a casa per Nadal.
“Vuelve, a casa vuelve, por Navidad”.

Madrid, 16 de desembre.

14 de desembre, 2010

L’atreviment de La Vanguardia (i d’altres).

Fa uns dies, la setmana passada, La Vanguardia publicava un article signat per Luis Izquierdo sobre el què pensàvem els Diputats en Corts del PSC sobre un grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats.

A la sortida d’una sessió plenària, al passadís on els/les periodistes aprofiten per recollir les primeres impressions del debat parlamentari, se’m va acostar una persona que no coneixia, i que suposo que ell tampoc em coneixia a mi (ja que portava a la mà un foli amb les fotografies dels famosos 25 cercant-nos per les cares) i em va disparar, sense ni tenir la cortesia de presentar-se, si jo creia que havíem de tenir grup parlamentari propi. Amb la mateixa rapidesa de la seva pregunta vaig respondre escaridament amb un no ben clar. Res més, sembla que ja n’hi havia prou.

La sorpresa la vaig tenir alguns dies desprès, quan algú em va ensenyar el resultat d’aquella mena d’enquesta, ja que també van anar a cercar respostes sobre el tema dels meus companys/es.

No, no, la sorpresa no va ser que cap contestés afirmativament. Com qualsevol pot suposar, la majoria dels 25 ens veiem força, estem plegats moltes hores i no parlem solament de futbol, sinó que generalment parlem de política i, a més, de la nostra feina concreta, i per tant crec saber amb bastant certesa el que pensem sobre determinats temes. El que estic segur que no ho saben són els periodistes en general ja que rarament ens pregunten res, a menys que siguis algú -segons ells- de pes (polític, evidentment) o hagis dit, o fet, algun estirabot que els cridi l’atenció. Molt de parlar dels 25, però al menys 20, o més, som completament invisibles i per tant desconeguts.

La sorpresa va ser el titular que el periodista va posar, o li varen posar, a l’entradeta del seu treball: “Ningún diputado del PSC en Madrid se atreve a reclamar un grupo propio”. Sorprenent! D’on infereixen aquest “Ningún… se atreve…”? De la meva resposta evidentment que no. Vaig dir ras i curt que no, i ho crec fermament. No sé perquè ara tenim que parlar d’aquest tema. Perquè algun company, tan espanyolista com jo, ho ha tret? I què? Clar, ell té més pes que jo, … potser. Potser, ja que la meva paraula i el meu vot valen tant com el seu. Ja, però a ell li fan cas, a mi, no.

Avui, he engegat a una periodista de la ràdio (pública, municipal) de la meva localitat pel mateix. Perquè he de contestar sobre aquest tema? Perquè al periodista l’interessa? Doncs, a mi no m’interessa, ni em preocupa gens. Per cert, aquests de Ràdio Mataró no em truquen mai per res, això que em tenen ben a mà. Sembla que això de l’economia, o el què fa i el què pensa, un Diputat de la seva localitat no és pas cap tema d’interès en els temps que vivim. Ara, tenir o no tenir grup parlamentari propi a Madrid és molt rellevant ( … per alguns, entre els que no m’hi compto) per córrer a trucar-lo.

Temps de trivialitats i futeses. Paisatge líquid.

Madrid, 14 de desembre.

07 de desembre, 2010

Desestabilitzador.

Varem comprar els passatges al febrer. Enguany volíem anar a veure els mosaics bizantins de Ravenna. Vol a Bolonya i, a més, visitaríem les ciutats de l’Emilia Romanya: Ferrara, Ravenna, Parma, Módena.

Esbargir la boira desprès del desprès. L’abandó de la feina dels controladors aeris ha frustrat el projecte. A mitja tarda del divendres va córrer la noticia. Atenció, penjats dels informatius, d’Internet, comunicant-nos per telèfon. Què fem? Ibèria suspèn els vols fins les 11h. de l’endemà. Cap a les dues de la matinada, però, va semblar que s’aclaria el panorama. Potser volaríem amb algun retràs, però semblava que es començava a solucionar el problema. Era molt gros el que podia passar en el pont de la Constitució Immaculada.

En varem presentar al Prat i tot va anar com una seda. El checking ràpid. A la porta d’embarcament, l’auxiliar que ens va atendre ens diu: “Hi ha l’avió a punt, i també la tripulació. Sols falta que els controladors s’hi posin”. Sí, l‘avió era al peu del “finger”. Els controladors del torn de nit ja s’havien incorporat i donava tota la impressió que amb un retard més o menys suportable sortiríem.

Nova informació: “Sembla que si no s’espatlla podem enlairar-nos a la set de la tarda”. Bé, anem-nos-en a passejar i a dinar a Barcelona i ja tornarem a la tarda. Però, quan sortíem del museu Barbier-Müeller, al carrer Montcada, (interessant, poc conegut i menys visitat), ens avisen que tots els vols s’ha finalment cancel·lat, la situació s’ha deteriorat, i que estan tornant les maletes. Retorn al Prat, els equipatges dels decebuts viatgers arrenglerades fora de les cintes, cap perspectiva de solució en aquells moments del migdia. Prenem la decisió d’anul·lar-ho tot. El viatge, el cotxe que teníem a punt a l’arribada, l’hotel,… i les expectatives d’uns dies italians, cultura i companyonia compartida. Suposo que amb les expectatives desencisades i les ganes decebudes no varem considerar convenient insistir mantenir-ho.

Res, cap a la Barceloneta a superar les penes. Un bon arròs melós de sépia i escamarlans, excel·lent. Qué calia fer, sinó?. A les penes, punyalades...

La reflexió: Algun correu he rebut sobre el tema. Interpretacions paranoiques, explicacions conspiratives. No crec que n’hi hagi per tant, però mai se sap. Encara que amb la situació en què estem de deslegitimació de la política en general i més en concret del Govern socialista i del seu President és entenedor que hi hagi qui pensi –al·lucinadament- que pot fer un pols a l’Estat com aquell que res. Però estan equivocats, i més quan les enquestes donen malament. Poques coses més hi ha a perdre ja per motius tacticistes, i llavors prendre decisions, no condicionades per requeriments electorals, és més senzill. La resposta pot ser més contundent, com cal.

Dijous ens convoquen d’urgència al Congrés en sessió extraordinària per debatre, sols debatre?, el tema. Crec que, si no he entès malament els articles de la Constitució i del Reglament del Congrés que parlen de l’estat d’alerta, és per perllongar-lo. Lògic, això no es pot repetir, és massa gros, no ja pel funcionament d’un Estat que mereixi el nom de tal, sinó que la situació econòmica que travessem no pot acceptar arrauxades apostes com aquesta que alguns han pretès fer irresponsablement.

Sant Feliu de Guíxols, 6 de desembre.

04 de desembre, 2010

Després.

Posem-nos-hi. Han passat moltes coses, estan passant moltes coses. Les eleccions autonòmiques catalanes, el seu resultat diumenge passat i les seves conseqüències.

Però també moltes coses importants al món: canonades a Corea, veurem què dona de sí; especulació exacerbada sobre els deute sobirà dels països perifèrics de l’euro –entre ells el nostre-; la sortida a la llum del contingut de les clavegueres politiques dels EUA amb WikiLeaks; els mundials de futbol a Rússia; … No tant lluny: la victòria del Barça, de la que en menjarem força; la brega quasi bé diària del Govern espanyol amb les turbulències financeres. Molt a prop meu: la mort de l’amic i company Jordi Garcia Bosch, de Vilassar de Mar.

M’he posat al dia d’alguna feina pendent: la comunitat de veïns –ja torno a presidir alguna cosa-; els àlbums de fotografies de les vacances de l’any passat a Turquia (encara queda pendent el de les d’aquest any); la feina corresponent de Madrid, amb els comptes de l’Ajuntament de Villablino (León), tota una història.

Però el principal tema ha estat, és i sembla que serà per un bon temps el primer, el de les eleccions catalanes. Ens varen anar –als socialistes- molt malament. Sembla que tot apuntava que seria així, des de les enquestes, a l’ambient i a la pròpia campanya.

Vaig fer els actes que em varen demanar. Vaig fer de figurant, també, quan se’m va requerir. Em vaig trobar “còmode” amb el discurs que vaig haver de fer. Parlar de la crisi econòmica i de les seves conseqüències no em ve pas de nou, tant mateix fa més d’un any que en parlo i crec que el faig entenedor. Parlar de la nostra posició sobre l’Estatut i el camí dels socialistes catalans en aquest tema també me’l sé i el comparteixo plenament.

Però no ha estat la campanya la que podia determinar el resultat. El mal de la bestia ve de lluny, d’uns quants anys, d’unes formes de treball enrocades, d’unes estratègies –al meu mode de veure- equivocades i molt poc discutides orgànicament. Si hi afegim la situació política i econòmica actual, el resultat no podia ser un altre. Prou van maldar, encara que potser maldestrament, els militants socialistes per superar les adversitats, però certament amb un resultat ben poc lluït. Alguns “invents” d’aquesta campanya -per a mi- no varen ser tampoc gaire encertats.
Cursiva
La crisi econòmica i les gestions governamentals aquí i a fora, l’incapacitat de l’esquerra occidental per afrontar-la, la socialdemocràcia “in albis” arreu; el desgast de l’Estatut –més de set anys amb el tema-, el funcionament del Govern d’Entesa (el très partit) més que la seva gestió; les limitacions conegudes del nostre candidat en el món mediàtic d’avui, a part, segurament, d’algunes altres característiques seves; l’ofensiva de la dreta, el desconcert de l’esquerra; l’incapacitat de centrar el debat en el nivell real en que havia d’estar -el de la gestió autonòmica-, la ciutadania sense referents clars en el nostre camp, les ofertes electorals més sentimentals que racionals, … En fi, ja és història per analitzar.

Ara toca repassar i repensar tot això. Treure’n conseqüències i tirar endavant. Tornar a carregar la pedra a l’esquena i pujar altre cop muntanya amunt. El de tota la vida.


Mataró, 3 de desembre.

19 de novembre, 2010

El creixement del 3er. trimestre.

(Font: I.N.E.)
No ens enganxem a la recuperació europea, però no anem en direcció diferent. Hi ha un cert “decalatge” en la comparació de les evolucions. No varem caure tant baix l’any passat, però en la recuperació no som tant àgils, la recuperació és més lenta.
Es nota, arreu, la retirada dels estímuls fiscals. Van fer el seu paper per sortir del pou. Ara, que ja estem en positiu, el creixement hauria de ser per ell mateix. Veurem quina “alegria” hi haurà aquest Nadal.

El debat continua centrat en les elevades xifres de l’atur. Ja seria hora de que ens ho miréssim d’una forma diferent. No ens en sortirem amb la consideració d’atacar el problema amb les polítiques tradicionals en aquest camp.

Estan canviant moltes coses en aquesta crisi i la sortida no serà amb els esquemes anteriors. El món serà, ja és, diferent, l’economia també. El treball, l’ocupació, per fer-hi front també. Temps enrere vaig fer una proposta: Solidaritat pels grans, però mobilitat i formació pels joves. Hi ha el que hi ha. Quan més aviat ho acceptem, millor.

Madrid, 18 de novembre.

18 de novembre, 2010

Multiculturalisme, no.

Fa alguns dies la cancellera alemanya Angela Merkel va fer unes consideracions sobre el multiculturalisme derivades de les politiques d’immigració que han estat aplicades al seu país. Vaig estar temptat de comentar-les.

Ara, en campanya electoral a Catalunya, i potser com a pròleg per més endavant, el PP ha tret un paper fixant la seva posició que remarca la seva forma de pensar, i sobre tot, d’actuar. Cal acotar als “altres”. Per què hi ha els “uns”, els d’aquí, i els “altres”, que són de fora. Cal dir als “altres” què han de fer, com han de ser. No estan sols en aquesta posició, més o menys explícitament els acompanyen altres partits dretans.

No és això, no s’ha d’anar per aquí.

Fa pocs dies vaig tenir l’oportunitat d’explicar-ho en una reunió de la Xabaca socialista de Mataró. De què pensem sobre el tema de la integració dels nou vinguts, de com hem de tractar als immigrants.

(En la foto el company Mohamet Belkaid, la futura sang catalana, en campanya.)

Cal fer un pròleg sobre història i geografia, especialment en relació amb als moros (que és com els llatins havien anomenat sempre als magrebins). Les coses són com són, no les hem d’amagar. Som ara frontera de desigualtats socioeconòmiques evidents i varem ser molts segles –fa temps- frontera mòbil i conflictiva, de flux i reflux, de cultures llavors enfrontades.

Cal fer una ample exposició de com es construeixen les societats obertes. Per acumulació i barreja, per sedimentació desprès, i a tornar-hi. Així ha estat en totes les societats al llarg dels segles. Voler pensar que les societats tenen unes essències immutables provinents del fons dels temps és errat. No hi ha propietaris de les societats, perquè sempre estan en construcció. Som en major o menor grau, ara i abans, fruit de la mobilitat i de la barreja. Els francesos a Mataró al segle XVII, o el moviment dels espanyols al segle XX. No parlem pas d’Amèrica, tant la del Nord com la del Sud.

Que tothom parli, vesteixi, visqui com vulgui. Sols cal que accepti i acati les normes col·lectives de les comunitats on van a parar. Aquí hem lluitat molts anys per la separació de les creences privades de les normes col·lectives. Aquí hem lluitat per l’assumpció i pel compliment dels drets humans. Aquí tenim un funcionament fruit de la nostra història i de les lluites de la gent que l’ha viscut.

En el futur, les normes les farem entre tots els que estiguin aquí. Lluitarem per anar progressant. No és segur que reeixim, però –al menys alguns, els nostres- no ho abandonarem. Lluitarem per això.

Doncs, ja ho saben què es trobaran els que es vulguin establir entre nosaltres. Que no s’enganyin. No estem pel multiculturalisme. Sols estem per la cultura de la llibertat, de les llibertats. I que tothom, respectant-la, vagi com vulgui i faci en l’ordre privat el que cregui. No cal decretar ni fer imposicions, ni en el vestir, ni en la llengua, ni en res. Sols cal imposar el compliment de la Llei.

Cal fer un epíleg. Estem en una situació de crisi econòmica, de forta crisis, amb tot el que comporta, especialment en una elevada taxa d’atur. En aquesta situació, cal ser prudents, cal saber que hi haurà reaccions xenòfobes, es previsible. Cal ser cautelosos, doncs, i actuar – tots, els d’aquí i els de fora- convenientment, tant per defensar les nostres posicions, com per no caure en les provocacions dels adversaris de la llibertat.

Madrid, 17 de novembre.

17 de novembre, 2010

Els “colors de la tardor” d’enguany.

Pujant per la A-2, a l’alçada de Figueres, sempre ens decantàvem a la dreta, cap a l’Empordà que vesa a la badia de Roses, emblemàtic territori fresat des d’abans dels fenicis.

Buscant els “colors de la tardor” enguany, en aquest indret, ens hem inclinat cap a l’esquerra, zona que desconeixíem, cap a Maçanet de Cabrenys. Pocs “colors de tardor”. El paisatge és un atapeït bosc d’alzina surera que manté el verd tot l’any fins la carena pirinenca que delimita la frontera.


Ver mapa más grande


Aquí han aprofitat els fons europeus a fons fins el fons (mai tant ben dit). D’entrada la carretera. Jo pensava que no enllaçava, o que enllaçava rudimentàriament, amb el cantó francès. No, no, una excel·lent carretera amb algun viaducte imponent que salva l’antic traçat fins arribar a dalt la frontera on empalma amb una escadussera ruta francesa que segurament deu motivar comentaris inversos als que fèiem nosaltres quan no estàvem a Europa.

La baixada cap a l’altra banda, vers Ceret per Sant Llorenç de Cerdans, sí que estava motejada dels grocs i marrons de les fulles dels arbres de fulla caduca corresponents a la temporada.

El poble de Maçanet de Cabrenys molt arregladet, també amb fons europeus transfronterers. Poca base econòmica. El suro va deixar ja fa molt temps de ser rellevant. Algun ramat de bens i cabres. Segones residències, suposo que de gent de Figueres, i uns quants establiments gastronòmics que sembla que són molt aprofitats pels francesos. Cuina de temporada, bolets i quelcom que no ens és habitual: civet de senglar.

L’amic Joan Armangué ha publicat recentment un llibre, en format digital, sobre l’Empordà en l’espai transfronterer.

A la tornada passem pel pantà de Boadella, solitari, que amb les darreres pluges s’ha recuperat força, encara que sols està al 50% de la seva capacitat, i pugem, a Terrades, fins al seu Santuari de la Salut amb unes bones vistes però, a mitja tarda de tardor, també ben solitari. Excursió per un altre tros de territori que val la pena.

Madrid, 16 de novembre.

14 de novembre, 2010

Esgotador.

Aquests dies, entre d’altres temes pendents que he anat acomplint, ens està tocant als Diputats/es la feinada d’atendre el bombardeig a que estem sotmesos de e-mails dels contraris a la regulació de determinades descarregues de continguts que corren per Internet.

El tema que es qüestiona està determinat en una disposició addicional de la Llei de l’Economia Sostenible, que ara s’està debatent en Comissió al Congrés, i el seu redactat ha encès –sembla- la xarxa. S’ha organitzat una campanya –no és cap novetat aquest procediment- a partir de la disponibilitat pública de les nostres adreces de correu electrònic protestant contra la pretensió existent d’un cert control de la utilització pública i lucrativa, o no, de continguts particulars que tenen els seus corresponents costos, i demanant la seva retirada.

Tres qüestions a considerar sobre aquest fet. En primer lloc, el sistema emprat. Sí, ha de ser normal que tothom es pugui dirigir directament als diputats/es, i també ha de ser normal que es puguin organitzar campanyes específiques que esdevinguin veritables bombardejos. Ara bé, aquest darrer cas també planteja inconvenients. Uns pels propis remitents, ja que un cop t’has assabentat del contingut de la protesta amb les primeres queixes rebudes procedeixes a obviar les que venen al darrera. L’altra pels receptors, ja que estàs obligat a una operació de destriar aquest correu del normal amb la feinada corresponent que comporta. Uns quants centenars, algun miler, de correus esborrats, la majoria sense obrir, a risc –com és aquest el cas- que no tots diguin el mateix i fins i tot que n’hi hagi d’interessants per considerar i a risc també que n’esborris d’altres que no tenen res a veure sense adonar-te.

La superació de la democràcia representativa, amb la facilitat existent en l’actualitat per les possibilitats tècniques, no és tant clara com sembla. La superació, o el intent de fer-ho, d’institucions, o organitzacions, o agrupaments representatius, tampoc és fàcil ja que no saps si 2.000 són 200.000 o 200 i més moltes vegades des de l’anonimat. Podem caure molt fàcilment en tàctiques polítiques leninistes o en plantejaments anarquistes que tenen resultats discutibles.

En segon lloc hi ha el contingut de la protesta en sí. No tinc gens clar l’economia de la xarxa. Cert, és un problema meu, però no el tinc gens clar. Es pot dir: no cal pensar-hi, això està superat o s’ha de superar. Bé, bé, hi ha un costos que algú deu haver d’assumir. Instal·lacions, equips, mantenidors, proveïdors varis, que fan anar la xarxa. Aquesta no funciona per art de màgia. Potser tot això ja està molt resolt, o no. Crec que hi ha molta alegria, en nosaltres els usuaris, respecte a aquest tema. És tant fàcil fer demagògia contra en Gates i companyia, contra les Telefòniques i semblants, ...Però el cert és que els costos, tant de continguts com de serveis, s’han d’assumir per algú ja que evidentment no hi ha ningú treballant de franc, nosaltres els usuaris tampoc.

Ja sé que hi ha molt d’altruisme i molt de benintencionat al món internauta, però tot té uns límits. Em sembla que hi ha molt d’utòpic que no toca gaire de peus al terra. Això dels drets fonamentals aplicat a aquest camp, quan encara en queda molt recorregut en els drets clàssics i sí fonamentals, crec que és un pèl exagerat. A menys que tot acabi essent dret fonamental, però posats aquí reivindicaria segurament abans moltes altres coses.

Però, el que tinc menys clar és el tema de l’apropiació de la producció cultural a cost zero per l’adquirent. Aquest és un tema molt complicat i probablement tenen raó alguns al dir que cal regular millor els drets derivats de la producció cultural d’acord amb les condicions actuals i els requeriments socials d’avui. D’aquí a negar la regulació n’hi un bon tros. Sempre recordo la incomprensió que jo tenia respecte als pagaments dels drets d’autor per part de l’Ajuntament fins que el meu secretari, que era autor teatral, em va fer caure en la necessitat de consideració de l’esforç i treball en la creació cultural que ha de ser tinguda en compte. Vaja, que els artistes i creadors també mengen.

La tercera qüestió fa referència al to, les formes i les expressions utilitzades per manifestar la protesta. De més o menys organitzats en equips, a manifestacions individuals. D’escrits respectuosos i educats, a barroers i insultants. De simples eslògans negatius, a intents –reeixits o no- d’explicació de la posició. Amb repeticions d’adreces, d’aquí i -pel que m’ha semblat- també de fora d’aquí. Hi ha de tot: Curiosos, interessants, per considerar, rebutjables, menyspreables, ...

N’he obert uns quants, forces, fins i tot n’he contestat alguns, però en conjunt he copsat un cert desconeixement del funcionament de les formes d’actuació política en una democràcia. No és d’estranyar, a més de poca formació existent sobre el tema la creixent deformació de l’acció pública hi contribueix molt a opinar i proposar a cop calent sense gaires coneixements. Podria ser tot un exercici acadèmic pels politòlegs l’anàlisi dels continguts que estem rebent aquest dies sobre aquest tema i a partir d’ells fer una determinada radiografia de la realitat de l’opinió ciutadana.

En fi, difícil, molt difícil es fa el debat polític públic a partir de les condicions que es trasllueixen de la campanya. I més amb un tema tant complicat com aquest. Pensar en altres temes més complexes encara com l’economia o la geoestratègia és ja un desideràtum inconcebible. Si ja ho és pels que ens hi dediquem... Complicat el món d’avui.

Mataró, 13 de novembre.

05 de novembre, 2010

Frase genial.

Llegit a la xarxa:

“Si quieres cambiar un cementerio, no esperes gran ayuda de los que están dentro.”

Mataró, 5 de novembre.

04 de novembre, 2010

Horrorós.

Aprofitant –suposo- la presentació a Barcelona de la Fundación Ideas, s’ha celebrat a la seu de la Fundació R.Campalans un encontre de representants de les fundacions de reflexió progressista de l’àmbit socialista que hi ha arreu de les comunitats autònomes per posar en comú algunes reflexions sobre diversos temes.

Fa uns dies, el company Albert Aixalà, director de la Campalans, em va demanar si podria fer una presentació de les idees que fa temps vinc exposant sobre les perspectives de la hisenda municipal. -“Cap problema, li vaig dir, encara que estic foragitat del pensament oficial per la meva heterodòxia”.

Certament, per mi era tot un repte veure la reacció d’una concurrència diferent a la que habitualment exposo les meves idees sobre aquest tema. Probablement, vaig suposar, que més entesa i més crítica, podria general un debat interessant i contrastat.

Vaig fer un power point amb l’esborrany del que pretenia dir i l’Albert em va demanar que en desenvolupes un curt paper per repartir prèviament a la trobada entre els assistents. No vaig incloure res de nou que no hagi exposat moltes vegades quan he hagut de parlar d’aquest tema, malgrat els dubtes que em susciten la falta de ressò del què dic i el meu allunyament de responsabilitats concretes sobre les finances municipals.

Els comentaris que va suscitar la meva presentació del paper distribuït no em varen sorprendre, ja que varen ser –malgrat el que jo podia pressuposar- semblants als que sento a final de les exposicions en altres àmbits ben diferents. “Valiente”, “en contradicción con la doctrina”, “estoy de acuerdo”,Es lo que hay y hay que decirlo”, “incorrecto políticamente y heterodoxo”, “lleno de sentido común”.

Els vaig dir que, de ser cert el que em deien, estava horroritzat ja que els documents, la doctrina i les manifestacions publiques dels nostres responsables orgànics i governamentals i dels nostres càrrecs electes estan en una línia ben diferent.

Va sortir, com sempre en aquesta mena de reunions, allò tant suat de “despertar la il·lusió a la ciutadania”. Difícil, molt difícil, si no expliquem la veritat del què passa a la gent ja que els estem condemnant a la frustració i al desencís.

Mataró, 4 de novembre.

03 de novembre, 2010

Sant Job.

De petit vaig tenir la sort de que els “hermanus” Maristes em fessin estudiar Historia Sagrada. Sí, de la creació divina de l’Univers, Adam i Eva i la poma, fins més enllà de la Contrareforma i el protestantisme amb els Papes cismàtics fins i tot. Sort, dic, ja que superficialment, si voleu, ens va donar una certa base cultural per comprendre una mica l’espai en que ens movem habitualment.

Sempre penso en les dificultats, crec que insuperables, dels joves d’ara al enfrontar-se a la història del art que ens envolta, per exemple, i trobo força patètics els esforços de les escoles i d’altres institucions per mantenir i celebrar unes tradicions ancestrals descontextualitzades totalment. Bé, però, aquest és un altre tema i no puc cridar massa ja que també hi he col·laborat.

De l’Antic Testament m’ha quedat uns grapats d’imatges. Una de les que més recordo és la de la figura del vell Job assegut a la porta de casa seva en mig de les seves misèries responent allò de: “Déu m’ho ha donat, Deu m’ho ha tret. Beneït sigui el seu nom”. Crec -em sembla que ho dec haver llegit en algun lloc- que és tot una declaració de principis estoics que té molt bon aplicador als que en som una mica d’aquesta filosofia.


Mataró, 3 de novembre.

02 de novembre, 2010

En la diada dels morts.

Aquests dies hem fet la consuetudinària visita als cementiris per recordar i honrar els nostres morts.

Per motius que ara no ve al cas explicar vaig fer de cicerone (en l’accepció del Fabra: el qui mostra als forasters les antiguitats, curiositats, etc., d’una població, edifici, etc.) pel vell cementiri del Caputxins. Ja sabeu el que es deia abans: “Si aneu a Mataró, no deixeu de veure el cementiri i l’escorxador”.

A més de fer el manteniment de les “nostres” tombes, vaig mostrar als meus acompanyants un munt de detalls que conec de resultes de les meves antigues responsabilitats.

En finalitzar, a l’esplanada de l’entrada, sortint a mà dreta, el mausoleu propietat municipal erigit en record als defensors de la ciutat d’una envestida de la tercera carlinada (n’hi ha hagut més després i més virulentes). S’havia d’haver col·locat, com a monument, a la Plaça ara denominada de Santa Anna (quina feina tant galdosa, la d’aquests del Nomenclàtor, i nosaltres aprovant-la), però va acabar allà dalt, al cementiri.

Mataró, 2 de novembre.

Novembre.

Arrenca amb bon vi.

Mataró, 1 de novembre.

27 d’octubre, 2010

Impagaments d’hipoteques.

Fa pocs dies El Periódico publicava un article de tota una pàgina sobre el tema del impagament d’hipoteques. Entremig hi havia unes declaracions meves, destacades en un subtitular, que van motivar que una companya diputada (que havia detingut responsabilitats governamentals en el tema) me les retragués qüestionant-les.

Aquest article venia a tomb del debat a la Comissió d’Economia del Congrés d’una proposició de la Sra. Rosa Díez, del Grup Mixt, sobre les condicions dels interessos de demora en els crèdits i préstecs hipotecaris. Em va tocar defensar la posició del GPS en aquell debat i varem arribar a una transacció que fou votada unànimement per tots els grups.

El tema dels desnonaments derivats del impagament de quotes d’hipoteques rebrota amb l’aparició de noves dades preocupants. Temps endarrere vaig fer algunes entrades sobre la qüestió que no difereixen gaire del que ara tornava a declarar.

Les meves declaracions volien posar sobre la taula dos temes:

1. El problema social que comporta generalment tot desnonament. El quadre de Peter Fendi, del s.XIX, que ja vaig publicar manté tota la seva vigència. Ara bé, no tots els embargaments derivats d’impagaments de quotes hipotecaries comporten desnonaments. Crec que deuen ser relativament pocs casos. Casos punyents pels afectats, certament, però que cal determinar quin és exactament el seu abast, relativitzant-lo convenientment. Cal trobar solució i donar una sortida per no llençar als afectats a una situació desesperada.

2. Plantejar una possible contrapartida a uns hipotètics ajuts que passa en essència en distingir entre el dret a la vivenda, establert constitucionalment, del dret a la propietat de la vivenda que és una altra cosa. És molt difícil assegurar el primer, encara que potser no ho és tant evitar desposseir del mateix al que l’ha assolit pel seu compte i que per les vicissituds econòmiques en que ha catgut de forma no volguda ara el pot perdre. Una possible sortida que plantejava, a canvi dels hipotètics ajuts, era fer-ho tenint com a contrapartida de tot o part del dret a la propietat de l’habitatge hipotecats. Crec que és una matisació important per plantejar el tema més correctament.

Madrid, 27 d’octubre.

24 d’octubre, 2010

Punt i a part.

Sembla que una ventada de sentit comú ha bufat aquesta setmana per sobre dels socialistes. No sé quin serà el resultat i si tot plegat és a temps per redreçar la situació.

Però, més enllà del que s’aconsegueixi a curt termini, mantenir la coherència per sobre de tot comporta ser creïbles que és la primera cosa que es precisa en la política. Som el que som, no una altra cosa. La ciutadania ens veia desdibuixats en les nostres posicions. Els “nostres” no ens entenien A alguns dels “altres”ja els hi anava bé. Crec que a nosaltres no.

Els ciutadans i ciutadanes d’aquest país poden tenir ben clar ara què representa cadascú i lliurement optar en conseqüència. Desprès, farem el camí que haguem de fer, allà on ens hagin situat ells mateixos. I el podrem fer sense lligams, cercant els camins possibles, traient-ne lliçons de tot plegat, però amb la cara ben alta i convençuts. Endavant.

Mataró, 24 d’octubre.

23 d’octubre, 2010

Ja hi som.

Desprès de fer el mercat dels dissabtes acompanyant a la mestressa he anat a la Casa d’Andalusia al primer acte d’àmbit local de precampanya de les properes eleccions autonòmiques.

Ara ja és, oficialment, precampanya doncs ja estan convocades les eleccions, però el cert és que realment ja fa molts mesos que la campanya està en marxa. Des de l’acte de Pinós, mig any. Ara s’accelera.

Avui, el recent exministre Corbacho ens ha acompanyat a Mataró. “Manel, ja no ens veurem els dimecres a la sessió de control al Govern”, m’ha dit. Certament, però com que ara és candidat aquí -i desprès, sigui quin sigui el resultat electoral, serà diputat al Parlament- ja tornarem a tenir ocasió de tornar trobar-nos. Fa molts anys que amb en Celes(tino) fem camí plegats.



Els parlaments de la Consol Prados, de l’Alcalde Baron i del propi Celestino Corbacho marquen per on anirà la campanya, a l’espera de les propostes es desgranaran en temes concrets especialment pel nostre cap de llista, l’actual President, Pepe Montilla.

1. La crisi econòmica i les propostes de mesures que des d’aquest nivell de l’administració pública es poden efectuar. Cal no oblidar l’abast general de la crisi i les competències de cada nivell de l’administració des de on que es pot afrontar: europea, espanyola, catalana, local.

2. Les propostes per pal·liar els efectes de la crisi en els ciutadans/es més directament afectats i més febles. Els models d’atenció, els nivells de protecció, els estímuls per superar-los. Aquí les posicions ideològiques resultaran determinants.

3. Paradoxalment, el tercer tema de debat serà el de les relacions Catalunya - Espanya. Dic paradoxalment ja que tot i el que es van proposar els dos governs tripartits i d’entesa no aconseguim desempallegar-nos del tema.

Hem assolit un nou Estatut, malgrat la famosa sentència, i sembla que en lloc d’haver avançat haguem anat enrere. Sí, el procés no ha estat fàcil, tant de fer-lo com tota la tramitació posterior. Però en lloc d’estar-ne satisfets s’ha instal·lat al país un sentiment negatiu que ha portat a creure a molta gent que cal tirar pel dret i anar molt més lluny sense quasi bé ni haver tastat el que acabàvem d’aconseguir. Serà un fort debat entre els autonomistes (nosaltres) i els sobiranistes /independentistes /separatistes (quasi bé tots els altres, populars i neocentralistes apart).

Aquest darrer tema hauria de motivar un participat i interessant debat que molt em temo que sols motiva a una part, ara il·lusionada crec que infantilment, mentre que a una altra l’interessa poc malgrat el que s’hi juga. En fi, farem esforços per tal que tothom se’l senti seu i no sols uns quants.

Mataró, 23 d’octubre.

21 d’octubre, 2010

El Pressupost pel 2011. Cap sorpresa.*

*Aprofito alguna de les diapositives que faig servir en les meves xerrades que les he d’anar adaptant contínuament a les noves dades i circumstàncies.

Recapitulem. A on estem.





Les característiques dels Pressupostos Generals de l’Estat pel 2011 no comporten cap sorpresa. Són la continuació de la política econòmica que a contracor es va haver d'adoptar el maig d’aquest any a resultes de la turmenta del deute públic sobirà.
Cal abaixar les despeses com sigui i cal cercar més ingressos.

(Les dades estàn en milions d'€. Elaboració a partir del contingut del "Llibre groc" del Pressupostos pel 2011)

Per les despeses es consoliden les retallades ja empreses aquest any: sous i personal de les administracions públiques i les despeses de funcionament corrent. I més retallada a les inversions públiques. Es mantenen la majoria de partides de R+D+i, i les d’ensenyament. Es garanteixen les prestacions socials per desocupació, dependència i pensions. Pel que fa als ingressos es retoquen algunes coses com la puja del tram superior del IRPF, el major control de les SICAV, o l’eliminació de la deducció per compra del primer habitatge.

Clar, tothom rondina, però no hi ha més cera que la que crema. Si gastem més del que ingressem i els que ens deixen la diferència imposen les seves condicions ja podem rondinar i queixar-nos, ja, que no hi ha altra sortida.

Qui no es pot queixar són les CC.AA. que veuen com entre impostos cedits i transferències es manté la quantitat del pressupost anterior.

Mataró, 21 d’octubre.

15 d’octubre, 2010

Bad milk party.

Aquest dies el pati està esvalotat de resultes de la esbroncada al President del Govern a la desfilada militar de Madrid del passat dia 12. També pels incidents violents a Barcelona arran de la vaga general del setembre. Hi ha debat i interrogants.

Acceptem-ho: Les formes s’han perdut. Les normes de comportament en societat estan bandejades. El respecte envers els altres va de baixa. L’acceptació de la convivència està en retrocés. La societat oberta, molt oberta, té això.

En una societat autoritària, si es vol solucionar, això té fàcil solució,. Cop de garrot i a callar! Repressió indiscriminada. En una societat democràtica no som capaços de trobar-hi el desllorigador. Les tendències individualistes, la comprensió i tolerància (moltes vegades mal entesa) de la discrepància, la protecció (també mal entesa) dels drets fonamentals o no,... Tot fa que allò que s’entenia per “autoritat” estigui en entredit.

El comportaments dels polítics tampoc ajuden (ajudem) gaire. Fa poc podíem posar exemples de actituds Nimby en les pròpies administracions públiques; de sorprenents rebuigs a sentències de les més altes instàncies judicials (impensables a les més consolidades democràcies); de l’escàs nivell del debat i de la frivolitat en els comportaments que omplen les noticies dels mitjans. Els propis mitjans en sí tampoc ajuden, la majoria molt poc.
Avui he trobat en el diari una explicació més. La manca d’acceptació del resultat del debat democràtic fet per les institucions corresponents arriba a un col·lectiu bàsic per intentar redreçar el problema plantejat: els ensenyants. (Potser, tampoc ens hauríem d’estranyar tant).

No, no és el problema d’un accent com algú ha pretès dir per amorosir el conflicte. Fastic, sense accent a la a, està al Diccionari Fabra, encara que el word no la reconeix i no l’he sabut trobar al diccionari de l’IEC, i l’accepció del Fabra no és precisament la que embarga als ensenyants. El dibuix del cartell tampoc corrobora aquest pretès error ortogràfic.

Amb un comportament corporativista, hi ha bona part d’aquest col·lectiu que rebutja la nova llei d’educació aprovada pels representats dels ciutadans desprès dels pertinents procediments establerts. Cal recordar allò de que la guerra és massa important per deixar-la en mans dels militars? Cal recordar la primacia de les institucions en l’establiment de normes a les societats democràtiques? Estigui o no errades. Qui marca l’errada? Tantes veritats hi ha?

Jo entenc que poden haver-hi molts ciutadans que no els agradin algunes, bastants, moltes o totes, les normes per les que es regeix una col·lectivitat. En una societat democràtica és possible expressar-ho, lluitar civilitzadament per canviar-les i fins i tot aconseguir-ho.

El que no és acceptable és que mentre això no s’assoleixi es blasmi d’aquestes normes a les institucions que han d’ensenyar i enfortir la consciència democràtica de la ciutadania i especialment d’aquells que encara no la tenen desenvolupada com són els infants, els adolescents i els joves. El món de l’educació ha d’ensenyar sentiments però també principis. Ah!, principis. Quin concepte tant passat de moda!

Pot estar covant-se, per inconsciència o ben convençudament, el Partit de la mala llet i de ser així s’acabaran arreglant els problemes a garrotades. Compte!

Mataró, 15 d’octubre.

¡Huy!

No sé sí ja ho he escrit abans. “Que l’escriure no ens faci perdre el llegir”, em va dir temps enrere el company que em va ficar a la blogesfera.

Certament, si et dediques obsessivament a un exercici, per regla general, deixes de fer altres coses. Si vols fer moltes coses, i diverses, és difícil concentrar-se en alguna d’elles. Si bici, no bloc. Si bloc, no llegir. Si llegir, poca feina. Si feina, no passejar. Si...., no...

Tenia forces temes pendents que s’anaven endarrerint. M’he posat força al dia. A més, vaig entrar a una de les meves llibreries de referència a Madrid a comprar el darrer llibre de Tony Judt, el seu darrer, dissortadament. Un cop a dins la llibreria, el desastre. Vaig sortir carregat d’un grapat de llibres que em varen cridar l’atenció per raons molt diverses. Sóc un comprador compulsiu de llibres i no puc estar-me d’entrar a les llibreries. No m’acabaré mai els que tinc pendent de llegir als prestatges de casa. En fi,…
Un dels llibres que em vaig comprar va ser Huy d’un autor anglès per mi desconegut, John Lanchester. Va sobre la crisi econòmica que estem travessant, millor dit sobre l’apartat financer de la crisi. Suposo que em va atreure l’aconseguida portada, amb un subtítol cridaner: “Por qué todo el mundo debe a todo el mundo y nadie puede pagar”, i la garantia que m’ofereix l’editorial que el publica.

Vaig encertar-ho. El recomano vivament.

“La base de la crisis fue un clima (la fiesta de la victoria posterior a la Guerra Fría del capitalismo de libre mercado), un problema (las hipotecas subprime) y un fracaso (el de los entes reguladores) pàg. 214.

“Hay una diferencia antropológica y cultural entre una industria y un negocio. Una industria es una institución cuya finalidad primordial es producir algo, y tiene beneficio económico como consecuencia.
… y la finalidad de un negocio es pura y simplemente ganar dinero.

Al dinero no le interesa de qué se ocupa la industria; lo que quiere es hacer más dinero, y el modo específico en que lo hace, aunque no del todo indiferente, tiene mucho de medio para un fin: el rendimiento del capital es el hecho más importante, mientras que los detalles humanos o culturales implicados, no son más que eso, meros detalles.”
pàg. 210.

Pot ser que es facin feixugues les explicacions tècniques de com ha funcionat el sistema financer anglosaxó que ha portat al cataclisme actual. La dispersió del risc, l’especulació, la cobdícia. El capítol final, “7.La factura”, és definitiu, amb aclariment sobre les diferències de la crisi a Espanya i amb dubtes sobre si sabrem comprendre el què ha passat i voldrem superar-ho.

Les darreres línies:

“La victoria del capitalismo de libre mercado duró dos décadas: ya es hora de bajar el ritmo, calmarse y decidir cómo lograr que la industria financiera vuelva a ser algo que sirva al resto de la sociedad en lugar de saquearla. En este nivel, tenemos que empezar por pensar cuándo tenemos suficiente –dinero, cosas- y si en realidad necesitamos todo lo que creemos necesitar, más allá de lo que ya poseemos. En un mundo que se va quedando sin recursos, la idea más importante desde el punto de vista ético, político y ecológico puede resumirse en una sola palabra: Basta.”

Mataró, 15 d’octubre.

14 d’octubre, 2010

Copiapó. Mina San José.

Aprofito per penjar una de les meves cançons mítiques.




Llegit a la xarxa:

"Si creen que están teniendo un mal día, acuérdense del minero que tras ser rescatado ¡le esperan las dos esposas!"


Mataró, 14 d'octubre.

06 d’octubre, 2010

L'article 26.*

*(dedicat a Sixte Moral)



Diu l'article vint-i-sis

que en un cas de compromís

el Califa pot, si cal,

refregar-se l'engonal

i passar-se pels "dallonses"

totes les lleis del país.



"Califa". La Trinca.






Mataró, 3 d'octubre.

01 d’octubre, 2010

Octubre.

Canvi d'hora.


Mataró, 1 d'octubre.

30 de setembre, 2010

Continuació. Sobre el deute públic a Espanya.

Com a continuació de l’argumentació que esposava ahir sobre la dependència financera dels Estat i les seves finances m’ha arribat (amb la primera presentació del projecte de Pressupostos 2011) un quadre expressiu que tot seguit reprodueixo.



A començaments de segle, l’endeutament d’Espanya (en relació al seu PIB) era semblant al de França i Alemanya. El del Regne Unit era més baix, mentre que el d’Itàlia era molt més alt.

L’evolució en aquests deu anys és significativament diferent. Espanya fa els deures en l’etapa bona del creixement. La corba és descendent fins a l’esclat de la crisi, mentre que els altres països exposats o mantenen la situació, no la milloren, o fins i tot l’incrementen. El Regne Unit ens sobrepassa el 2005.

Amb la crisi, tots incrementen l’endeutament amb l’idea d’estimular l’economia. Molt el Regne Unit, fort Espanya, però també els altres.

Ara, Espanya continua per sota de tots els altres i del promig dels països de la zona euro. Ningú ens pot acusar de no ser ortodoxes, abans –amb l’eufòria- els únics, darrerament –amb la crisi- com tots.

Compte, també, amb el quadre següent:




Del 2004 al 2008 la diferència entre l’endeutament total i el de l’administració central era d’uns 9 punts que corresponien a les Administracions territorials (CC.AA. i CC.LL.), diferència que comença a superar-se a partir del 2009 essent la previsió per l’any que ve d’uns 17 punts (quasi bé el doble). Per reflexionar-hi. Al territori, més victimisme o més rigor?

Madrid, 29 de setembre.

29 de setembre, 2010

Així, no!

A vegades, per obrir portes no cal picar-les. Cal agafar la mà estesa i, conjuntament, endinsar-se a veure què hi ha al darrera.


Madrid, 29 de setembre.

28 de setembre, 2010

La vaga general. ¿Contra qui?

És evident que la vaga general és contra el Govern socialista per haver proposat un conjunt de mesures que afecten les relacions de treball: sous, normatives contractuals, pensions, ... , que els convocants consideren que són lesives pels interessos dels seus representats.

Ara bé, com que ja és força acceptat que el Govern ha estat i ha anat arrossegat a prendre-les, la queixa –a més de contra el Govern i la seva debilitat, submissió o resignació- va contra els impulsors últims de les mesures: els “mercats. Tots hem pogut llegir arguments que ho posen ben de manifest. Els “mercats” són usurers, escanyapobres, xupa sangs, despietats, implacables, desconsiderats, ... Podríem perllongar la rastellera d’imprecacions el que vulguem, exercici – al meu mode de veure- estèril.

Ja que, quina és la causa d’aquesta actitud dels “mercats”? Doncs, ni més ni menys de la dependència dels Governs (no sols del nostre) i de les finances públiques respecte a ells. La dependència del sistema financer també es dóna en el camp privat, el de les empreses que ho necessiten. El que passa és que a nivell individual –no pas en conjunt- el seu volum un a un és petit i restringit a cadascuna d’elles comparat amb el dels Estat i les seves administracions.

I perquè aquesta dependència? Per haver oblidat o obviat el paper conjuntural del finançament temporal de les diferències de tresoreria –les diferències entre ingressos i despeses- i haver convertit aquest finançament temporal conjuntural en estructural, en permanent, acumulant així un important volum de deute amb aquests "mercats" tant odiosos. (Històricament els banquers sempre han estat odiats, tant com necessitats). Volum que ara, potser, en la situació actual de vaques magres és immanejable i causant de tota mena de problemes.


Carles V i el seu banquer Fugger. Durer?

Podem superar aquesta situació? Si som capaços de fer-la entenedora a la ciutadania, ben explicada, potser sí. Podem superar-la acceptant, de millor o pitjor grau, les seves conseqüències i requeriments, i/o podem superar-la també evitant i estalviant-nos les causes que la motiven: el dèficit públic estructural.

De les crisis dels vuitantes i norantes, i de la voluntat de bastir un potent, i potser no assumible, Estat del Benestar a tots els països “avançats” en va sortir un elevat volum de deute públic. Amb més o menys encert es va intentar, solament intentar, controlar-lo en els anys esplendorosos del darrer creixement econòmic. Però ara, que estem al mig de la crisi, es posa de manifest la seva magnitud i problemàtica. Estem en mans dels “mercats”. Som dependents. Dependents.

Llavors, en lloc d’una vaga general, què s’hauria de fer? Què s’hauria d’haver fet? En lloc de la queixa estèril, afrontar per part de la societat i els seus agents el veritable problema i debatre’l. L’assumpció de les conseqüències dels anys d’estirar més el braç que la màniga i/o l’assumpció de la necessitat d’adaptar les despeses als ingressos, reduint les primeres o augmentant els segons.

Però em sembla que aquest és un debat massa exigent, és demanar més del compte, per unes societats acomodades i acomodatícies, bressolades en la tranquil·litat de la riquesa. Riquesa que ara es posa de manifest que no és tant gran com pensàvem. Societats acostumades com els estruços a amagar el cap sota terra en lloc de mirar la realitat cara a cara.

Temps durs, són temps durs. Com moltes altres vegades. “A colps, a colps en fa la vida, ...” que cantava en Raimon.

Madrid, 28 de setembre.

24 de setembre, 2010

Continuador de la Història.

Avui a Espanya fa 200 anys que les Corts de Cadis es varen auto constituir en Assemblea constituent i declararen assumir la sobirania nacional com a primera decisió.

“Ésta fue, de hecho, la revolución española: la reunión de Cortes fue un verdadero acto revolucionario. En ausencia del Rey Fernando VII, prisionero de hecho de Napoleón, y en una situación de vacío de poder, un Congreso de Diputados en número cercano a los 300 –de ellos 60 en representación de los territorios americanos, representación que en sí misma ya era un hecho extraordinario-, de representatividad y elección discutibles y sin mandato previo constituyente, se apoderó de la representación nacional e inició una amplia obra legislativa, que sería coronada por la Constitución de 19 de marzo de 1812 (la primera Constitución en la historia española, pues el Estatuto de Bayona era más una carta otorgada que una constitución, eso al margen de la débil legitimidad de origen)."

F. Calvo Serraller-J. P. FusiPor la independencia. La crisis del 1808 y sus consecuencias”. Ed Taurus-Santillana, M.2008. Pag. 46.




Ahir, al Ple del Congrés, abans de votar les esmenes a la totalitat, i per tant, si retornava al Govern el text del projecte de Llei de Economia Sostenible, el President de la Cambra va llegir una declaració institucional que recordava aquest aniversari.

En retinc dues idees: la primera, evident; la segona, m’omple d’orgull ja que és la meva tasca actual.

"El Congreso de los Diputados, al recordar hoy tan importante fecha, no puede dejar de rendir homenaje al verdadero protagonista de nuestra historia, al pueblo español."

"En San Fernando y en Cádiz se escribió un prólogo luminoso de un libro inacabado cuyo capítulo más reciente nos ha tocado escribir."


Mataró, 24 de setembre.

Notícia Bruegel.

Bona notícia la apareguda ahir, i que se’n fan ressò el mitjans, de l’atribució a Pieter Bruegel “el Vell” d’una pintura de la col·lecció de la Casa de Medinaceli que probablement acabarà al Museo del Prado. Sembla que la rància aristocràcia necessita fer calaix.



No és gaire gran el nombre d’obres d’aquest pintor flamenc de la primera meitat del segle XVI que es conserven (tampoc sé sí en va fer gaires més). A mi m’entusiasmen. Al Kunsthistorisches Museum de Viena n’hi ha un bon grapat. També he vist les que hi ha a Berlín (Gemäldegalerie), a Nova York (al Metropolitan i a la Frick Colleccion), a Londres (a la Courtauld i a la National Gallery), i evidentment la que hi ha a El Prado.

Mataró, 24 de setembre.

22 de setembre, 2010

Tardor.

Els colors.

Madrid, 22 de setembre.

Nimby’s. No en el pati de casa.

Serà difícil fer entendre als ciutadans/es que quan s’oposin a alguna actuació pública o privada necessària que hipotèticament els pot afectar en la seva vida quotidiana que hauran d’acceptar-la, desprès de les explicacions pertinents, malgrat que pensin que és una imposició, si en situacions semblants les administracions públiques actuen d’igual forma.

Les administracions públiques defensen lògicament els interessos dels seus administrats. Ara bé, els interessos tenen igual consideració des de l’administració que des dels particulars? Pels particulars, els interessos poden ser objectius o subjectius, tangibles o percebuts com a tal. Per les administracions els interessos d’entrada no poden ser la mera suma d’interessos particulars. Han de resultar de la construcció col·lectiva, del interès general, moltes vegades a contracorrent dels interessos particulars.

El debat de la construcció del A.T.C. , el magatzem de residus nuclears, és paradigmàtic d’aquesta situació. La majoria de forces del arc parlamentari considera, ja fa temps, que cal construir aquesta instal·lació. Però, en virtut de la defensa dels interessos de la seva comunitat autònoma (cadascú de la seva) cap Govern autonòmic vol que s’instal·li a la seva. Els uns, perquè no tenen cap equipament nuclear i volen mantenir-se verges (?). Els altres, perquè ja en tenen i creuen que ja n’hi ha prous. Llavors, malgrat que el temps no s’atura i ja anem en retràs, sembla impossible endegar la construcció d’aquesta necessària instal·lació.

Del rebuig dels contraris a l’energia nuclear ja cal contar-hi. De la visió negativa d’una part de la ciutadania sobre el tema nuclear també. De les pors atàviques dels veïns afectats també. Però, en aquest cas, en trobem davant la necessitat de respondre a les conseqüències d’unes instal·lacions que ens agradin o no ja hi són i comporten que s’hagi de cercar sortida als seus residus. Podríem haver decidit que no en volíem de centrals nuclears, però ja no som a temps a dir-ho, ja en tenim de centrals nuclears, i aquestes tenen requeriments que ara ja no estem en condicions de rebutjar. No podem fer-ho.

La missió dels governants, al nivell que sigui, és la d’explicar la realitat i cercar sortides per la seva superació si així es creu convenient. No d’amagar-la i tancar-se en banda sobre els necessaris requeriments que comporta, o espolsar-se les responsabilitats de sobre.

És necessari el A.T.C. i tots els nivells de govern han de ser responsables.

Sinó, desprès, un senzill centre de menors tutelat a Mataró serà motiu d’un absurd conflicte que no s’hauria d’haver produït mai.


Mádrid, 22 de setembre.