28 de desembre, 2010

Mas amunt, Mas avall.

Els electors varen “sentenciar” Sergi Mas enviant-lo a casa. “Agua pasada no mueve molinu” que diria el seu personatge. Ha treballat quatre anys en ”el” mitjà de comunicació públic (innombrable) fotent-se del President, ridiculitzant-lo a fons, i aprofitant-ho, a més, per arrodonir els seus ingressos. Es va acomiadar agraint-li (té collons la cosa). Bé, ja trobarà feina, com a mínim pels serveis prestats.

Alhora els electors van tornar a l’Artur Mas al Palau de la Generalitat. Ha fet una digna travessa del desert i gràcies a la incapacitat manifesta dels seus adversaris (entre ells, nosaltres) el darrer tram quasi bé ha estat un camí de roses. Veurem ara, si ja “normalitzat” el país tornarà la calma. Segurament tornarem a les paraules i ja veurem els fets.

Aquest darrer Mas n’ha repescat pel seu Govern un altre Mas, l’Andreu Mas-Colell. En guardo un record de quan el vaig haver de tractar per temes universitaris. Va ser l’únic que ens va dir la realitat del què fèiem, malgrat que ell no s’ho aplicava, o no podia, o no li deixaven, a les seves realitats. He de dir que em sorprèn que amb el seu “prestigi”, així corre, oi?, accepti gestionar l’economia d’una administració de segona com és la d’una autonomia. Mira, si fóssim independents, no et dic, un país petit, però: Fer política fiscal en serio, debatre a Frankfurt la política monetària, discutir a Bruxel·les, heure-les de veritat amb els “mercats” (bé, aquí parlem amb La Caixa)…, però fer d’administrador del minvants –ara- pressupostos autonòmics… Poca política econòmica, poques propostes agosarades amb “l’Estat” es poden fer i més amb el que ve! Però, vaja, veurem que dóna un excels “minessoto” en aquestes feines tan prosaiques.

La sorpresa. Fitxatge espectacular d’un altre Mas pel nou Govern, en Ferran Mas…carell. Tota mena de comentaris. No n’afegiré gaires més. L’oferta que li han fet? Potser. No trigarem en veure-ho. La condició humana? No m’atreveixo a jutjar, és massa complexa. Un cop baix a l’adversari? Pobre adversari, desarborat i a la deriva. Com no vigili, rebentat contra els esculls. Sociovergència? Potser hi ha un espai natural, encara que no sé el que pensa del impost de successions (els meus tampoc ho saben gaire). La Cultura? “Ai la cultura, ai la cultura, valgui’m Déu quina tortura”, parodiant La Trinca.

Entre Mas i Mas, un Puig. Geografia catalana.

Per últim, aquest Mas. Aquest Manel Mas s’ho mira tot un xic perplex, un xic encuriosit, un xic trist –perquè no dir-ho-, un xic expectant, (va del mas de baix al mas de dalt), un molt emprenyat. Molt més pels meus que pels altres. Molt més per veure cap a on anirà aquesta nova etapa, i el que sembla que s’albira, que pel passat que ja anem deixant enrere.

Mataró, 28 de desembre. Diada dels Sants Innocents.

14 comentaris:

Hans Móller ha dit...

Senyor, em dol compartir amb vostè aquesta trista perspectiva. Cal remuntar la veu socialista catalana. però han de rodar caps encara i faria falta un carisma decissiu i fer servir per darrera vegada l'autoritarisme (el pensament únic d'expressió unànime, fins ara), que tan malament ha anat a la llarga, fer-lo servir, deia, per eradicar els trepes i els avorrits.

Francesc llort ha dit...

Aquesta "administració de segona", com vostè diu, ha estat i serà la locomotora econòmica d'un país de tercera com és el "Reino de España".
Desitjo que el partit Socialista Català (que no l'espanyol) es recuperi prontament, però crec que amb actituds de menyspreu i mal perdre com interpreto en el seu text el vaixell s'enfonsarà avanç d'arribar als esculls.

Fernando ha dit...

Señor Mas. Me gustan las cosas que dice usted, que fue mi alcalde durante tantos años y un alcalde fantástico, por cierto. Ahora que se está haciendo famoso (http://www.lavanguardia.es/politica/20101229/54094716355/cabreo-en-el-psc-por-ver-al-partido-a-punto-de-estrellarse-contra-los-arrecifes.html) le invito a reflexionar con esa incorrección genial que tiene usted. Soy un ex votante socialista, y también ex militante. El Tripartito hizo una política no tan mala como se suele señalar (a mi modo de ver), pero somos unos cuantos los que estamos cansados de tanto nacionalismo. Y Montilla hizo una campaña patética negando lo que habían estado haciendo durante siete años, es decir, el pacto con comunistas e independentistas. Bueno, discutan ustedes, reflexionen en su congreso. Pero si quieren seguir siendo una especie de copia social del nacionalismo, cambien el nombre, pónganse Partit dels Socialnacionalistes de Catalunya. Y no nos engañen. ¿Cómo puedo yo volver a votar al partido que me sanciona por usar el castellano? Un saludo de alguien que le aprecia a usted.

Juan ha dit...

Al tanto Sr. Möller (crec que s'escriu així, oi?), que el famós autoritarisme, utilitzat "per darrera vegada" acostuma a no tenir gaires bones conseqüències.

PILAR ha dit...

Valent i ben escrit, benvolgut Manel, per sort, "hay otros Mas".

La trappola ha dit...

Si bé durant la transició el PSC era una veritable màquina electoral, crec que ara no esteu sabent interpretar la situació real del país. La sentència del TC fou un veritable cop d'estat. En un estat de dret no és admissible que els tribunals de justícia tinguin capacitat de legislar. Aquests, no només tomben lleis amb interpretacions arbitràries, fins i tot tenen capacitat per reescriure les lleis segons els convingui. En un Parlament que ja mai més podrà aplicar les lleis que aprova -tret de temes molt locals-, ja no té cap mena de sentit parlar de federalisme, ni de catalanisme o regionalisme. Ni tan sols hi ha lloc per un espanyolisme ben entès. Ara som només un estat unitari tal com ho podia ser l'Espanya de Franco. És només qüestió de temps que els jutges vagin aplicant els Principios Fundamentales del Movimiento fins a portar-nos a l'època anterior a la transició. En un país així, òbviament el PSC no hi té cap futur. Si voleu canviar la situació, amb qui us haureu de barallar no serà amb el govern de Catalunya, ni amb CiU, sinó amb els vostres socis a Madrid. Si no ho feu no tindreu cap mena de futur, perquè és el país sencer que s'ha quedat sense futur.

Martí Arcos

L'home del sac ha dit...

Doncs també depèn de gent com vós que deixem de ser una administració de segona fila i puguem fer política "en serio".

r71 ha dit...

Totalment d'acord en tot el que es diu en aquest blog. Però malauradament això no canviarà. El proper congrès serà un maquillatge que no arribarà a res. Totes les federacions i grans agrupacions escolliran als delegats de sempre, per tant, les bases no podrem donar la nostra opinió. Caldria una veu valenta, sense càrrecs institucionals ni orgànics, que recerqui a les agrupacions aquells descontents, i que considero, som majoria, però no tenim veu. Els que en algun moment hem dit quelcom, hem perdut tots els càrrecs orgànics per silenciar-nos. Només un desig: Força PSC!!

agitador homologado ha dit...

Apreciado diputado, estimado amigo: es lo que hay, han sido siete años de Dragon Khank muy mal explicados, con una gestión intensa y comprometida.

ERC ha pasado de A. a B. (del Audi a la Barricada)

el PSC necesita una serie reflexión, un buen amigo me comentaba que hay que redefinir el mensaje y el proyecto, ES CIERTO.

Y renovar las idas y las personas, que algún dirigente histórico.com lleve 3 décadas en la mesa del Parlament quiere decir que HAY QUE PRESENTAR NUEVOS PROYECTOS Y GENTE JOVEN.

Ánimo, lo mejor está por venir. De facto yo veo un nuevo TRI-CIU-PPartito, eso si, con el apoyo mediático de la prensa catalana de toda la vida, han pasado siete años añorando las subscripciones en bloque, las entrevistas a doble página, NO NOS OLVIDEMOS, Lluís Prenafeta (el ex patrón de Artur Mas en TIPEL) estuvo invitado a la toma de posesión.

Mascarella ha jugado a la "puta y la ramoneta", es su decisión, ayer quería ser alcalde de Barcelona hoy negocio ser conseller de Cultura, las decisiones personales son de responsabilidad del individuo.

BON ANY 2011

CAPTAIN JACK ESPÁRRAGO ha dit...

Estic d’acord amb tu company en el sentit de que ha estat mes per errades pròpies la derrota que per mèrits de l’ oposició. Cal recuperar l’ ànima catalanista del partit, tot i que això no es garantia de res. CiU ens acaba de donar una llissó important, i es la capacitat de posar els millors ( o els millors que han pogut trobar) en els llocs de responsabilitat. Em costa molt de creure que a dins del PSC no hi hagin persones mes capacitades que les que han gestionat fins ara tant el partit com el govern. Amb tots els respectes per al company José Montilla, o per el company Corbacho, o per els companys d’ Iniciativa i ERC que ens han acompanyat aquests anys, i conscient de que en aquest país tots els ciutadans poden arribar a ser presidents del govern si son majors de edat i no estan inhabilitats, la llei de la funció pública també estableix uns criteris de mèrit i capacitat per ostentar un càrrec públic, i si allò que es un requeriment per un funcionari es bo, també ho ha de ser per un càrrec polític. No ho hem sabut fer be, ens hem desconnectat de la societat, i el que es pitjor, hem renunciat a liderar-la i a cercar els líders dins de casa nostra.

Ara toca patir i començar una travessa del desert que durarà molts anys, però per això mateix, cal fer-ho quant abans millor.

YuriBCN ha dit...

"Mira, si fóssim independents, no et dic, un país petit, però: Fer política fiscal en serio, debatre a Frankfurt la política monetària, discutir a Bruxel·les, heure-les de veritat amb els “mercats”..".

Accepta, doncs, que Catalunya només podrà tenir una fiscalitat com cal amb la sobirania fiscal, és a dir, amb un estat propi?

Toni ha dit...

Manel,
Vaig escoltar-te el darrer dia a Mataró i, tot i que vas demanar que no aplaudíssim jo ho vaig fer. “Verdades como puños”, que es diria en altres temps.
Estic totalment d’acord amb tu a treure l’escombra, a deixar de ser còmplices de la situació que es viu al nostre partit. També estic d’acord amb r71, a dintre de les nostres agrupacions no hi ha debat, ni diàleg, ni comunicació, ni tals sols –això és molt important- pensament ni idees. Només hi ha desig de manar, de tenir una parceleta de poder, per petit i miserable que aquesta sigui. No hi ha involucració de la militancia, i no per què els militants no vulguim participar, sinó per que no se’ls permet.
Jo també vaig tindre que deixar la meva responsabilitat orgànica, i fins i tot la institucional, vaig ser regidor, però vaig tindre que plegar-me al boicot continuat dels meus “companys” d’executiva, i tant sols per fer propostes, per mirar de canviar algunes coses, no gaires.
Però tingues en compte que el canvis han de venir de la militància, de la base de les agrupacions i federacions.... i per què no començar per la nostre?


Toni

Abe ha dit...

En Mas, coincideixo amb el teu anàlisi de la situació del PSC.
Cal fer un esforç com el que vàrem fer al '78 i refundar el partit des d'el Protocol d'Unitat (i Primers Estatuts) i deixar de banda aquells que s'han "pujat al carro" en temps de bonança.
Tenim aquest deute amb Pallach, Raventos, Marta Mata, ......
Endavant

r71 ha dit...

Toni, estic d'acord amb la teva conclusió de que cal treballar per un nou projecte des de les agrupacions... però com?

Dic això, perquè a molts ens han silenciat durant el temps. Altres segueixen militant, però no assisteixen ni a les assemblees.

No se si hi hauria alguna forma de crear espais de debat fora dels espais habituals, o sigui, de les agrupacions, ja que aquestes estan controlades pels seus dirigents.