27 d’octubre, 2010

Impagaments d’hipoteques.

Fa pocs dies El Periódico publicava un article de tota una pàgina sobre el tema del impagament d’hipoteques. Entremig hi havia unes declaracions meves, destacades en un subtitular, que van motivar que una companya diputada (que havia detingut responsabilitats governamentals en el tema) me les retragués qüestionant-les.

Aquest article venia a tomb del debat a la Comissió d’Economia del Congrés d’una proposició de la Sra. Rosa Díez, del Grup Mixt, sobre les condicions dels interessos de demora en els crèdits i préstecs hipotecaris. Em va tocar defensar la posició del GPS en aquell debat i varem arribar a una transacció que fou votada unànimement per tots els grups.

El tema dels desnonaments derivats del impagament de quotes d’hipoteques rebrota amb l’aparició de noves dades preocupants. Temps endarrere vaig fer algunes entrades sobre la qüestió que no difereixen gaire del que ara tornava a declarar.

Les meves declaracions volien posar sobre la taula dos temes:

1. El problema social que comporta generalment tot desnonament. El quadre de Peter Fendi, del s.XIX, que ja vaig publicar manté tota la seva vigència. Ara bé, no tots els embargaments derivats d’impagaments de quotes hipotecaries comporten desnonaments. Crec que deuen ser relativament pocs casos. Casos punyents pels afectats, certament, però que cal determinar quin és exactament el seu abast, relativitzant-lo convenientment. Cal trobar solució i donar una sortida per no llençar als afectats a una situació desesperada.

2. Plantejar una possible contrapartida a uns hipotètics ajuts que passa en essència en distingir entre el dret a la vivenda, establert constitucionalment, del dret a la propietat de la vivenda que és una altra cosa. És molt difícil assegurar el primer, encara que potser no ho és tant evitar desposseir del mateix al que l’ha assolit pel seu compte i que per les vicissituds econòmiques en que ha catgut de forma no volguda ara el pot perdre. Una possible sortida que plantejava, a canvi dels hipotètics ajuts, era fer-ho tenint com a contrapartida de tot o part del dret a la propietat de l’habitatge hipotecats. Crec que és una matisació important per plantejar el tema més correctament.

Madrid, 27 d’octubre.

24 d’octubre, 2010

Punt i a part.

Sembla que una ventada de sentit comú ha bufat aquesta setmana per sobre dels socialistes. No sé quin serà el resultat i si tot plegat és a temps per redreçar la situació.

Però, més enllà del que s’aconsegueixi a curt termini, mantenir la coherència per sobre de tot comporta ser creïbles que és la primera cosa que es precisa en la política. Som el que som, no una altra cosa. La ciutadania ens veia desdibuixats en les nostres posicions. Els “nostres” no ens entenien A alguns dels “altres”ja els hi anava bé. Crec que a nosaltres no.

Els ciutadans i ciutadanes d’aquest país poden tenir ben clar ara què representa cadascú i lliurement optar en conseqüència. Desprès, farem el camí que haguem de fer, allà on ens hagin situat ells mateixos. I el podrem fer sense lligams, cercant els camins possibles, traient-ne lliçons de tot plegat, però amb la cara ben alta i convençuts. Endavant.

Mataró, 24 d’octubre.

23 d’octubre, 2010

Ja hi som.

Desprès de fer el mercat dels dissabtes acompanyant a la mestressa he anat a la Casa d’Andalusia al primer acte d’àmbit local de precampanya de les properes eleccions autonòmiques.

Ara ja és, oficialment, precampanya doncs ja estan convocades les eleccions, però el cert és que realment ja fa molts mesos que la campanya està en marxa. Des de l’acte de Pinós, mig any. Ara s’accelera.

Avui, el recent exministre Corbacho ens ha acompanyat a Mataró. “Manel, ja no ens veurem els dimecres a la sessió de control al Govern”, m’ha dit. Certament, però com que ara és candidat aquí -i desprès, sigui quin sigui el resultat electoral, serà diputat al Parlament- ja tornarem a tenir ocasió de tornar trobar-nos. Fa molts anys que amb en Celes(tino) fem camí plegats.



Els parlaments de la Consol Prados, de l’Alcalde Baron i del propi Celestino Corbacho marquen per on anirà la campanya, a l’espera de les propostes es desgranaran en temes concrets especialment pel nostre cap de llista, l’actual President, Pepe Montilla.

1. La crisi econòmica i les propostes de mesures que des d’aquest nivell de l’administració pública es poden efectuar. Cal no oblidar l’abast general de la crisi i les competències de cada nivell de l’administració des de on que es pot afrontar: europea, espanyola, catalana, local.

2. Les propostes per pal·liar els efectes de la crisi en els ciutadans/es més directament afectats i més febles. Els models d’atenció, els nivells de protecció, els estímuls per superar-los. Aquí les posicions ideològiques resultaran determinants.

3. Paradoxalment, el tercer tema de debat serà el de les relacions Catalunya - Espanya. Dic paradoxalment ja que tot i el que es van proposar els dos governs tripartits i d’entesa no aconseguim desempallegar-nos del tema.

Hem assolit un nou Estatut, malgrat la famosa sentència, i sembla que en lloc d’haver avançat haguem anat enrere. Sí, el procés no ha estat fàcil, tant de fer-lo com tota la tramitació posterior. Però en lloc d’estar-ne satisfets s’ha instal·lat al país un sentiment negatiu que ha portat a creure a molta gent que cal tirar pel dret i anar molt més lluny sense quasi bé ni haver tastat el que acabàvem d’aconseguir. Serà un fort debat entre els autonomistes (nosaltres) i els sobiranistes /independentistes /separatistes (quasi bé tots els altres, populars i neocentralistes apart).

Aquest darrer tema hauria de motivar un participat i interessant debat que molt em temo que sols motiva a una part, ara il·lusionada crec que infantilment, mentre que a una altra l’interessa poc malgrat el que s’hi juga. En fi, farem esforços per tal que tothom se’l senti seu i no sols uns quants.

Mataró, 23 d’octubre.

21 d’octubre, 2010

El Pressupost pel 2011. Cap sorpresa.*

*Aprofito alguna de les diapositives que faig servir en les meves xerrades que les he d’anar adaptant contínuament a les noves dades i circumstàncies.

Recapitulem. A on estem.





Les característiques dels Pressupostos Generals de l’Estat pel 2011 no comporten cap sorpresa. Són la continuació de la política econòmica que a contracor es va haver d'adoptar el maig d’aquest any a resultes de la turmenta del deute públic sobirà.
Cal abaixar les despeses com sigui i cal cercar més ingressos.

(Les dades estàn en milions d'€. Elaboració a partir del contingut del "Llibre groc" del Pressupostos pel 2011)

Per les despeses es consoliden les retallades ja empreses aquest any: sous i personal de les administracions públiques i les despeses de funcionament corrent. I més retallada a les inversions públiques. Es mantenen la majoria de partides de R+D+i, i les d’ensenyament. Es garanteixen les prestacions socials per desocupació, dependència i pensions. Pel que fa als ingressos es retoquen algunes coses com la puja del tram superior del IRPF, el major control de les SICAV, o l’eliminació de la deducció per compra del primer habitatge.

Clar, tothom rondina, però no hi ha més cera que la que crema. Si gastem més del que ingressem i els que ens deixen la diferència imposen les seves condicions ja podem rondinar i queixar-nos, ja, que no hi ha altra sortida.

Qui no es pot queixar són les CC.AA. que veuen com entre impostos cedits i transferències es manté la quantitat del pressupost anterior.

Mataró, 21 d’octubre.

15 d’octubre, 2010

Bad milk party.

Aquest dies el pati està esvalotat de resultes de la esbroncada al President del Govern a la desfilada militar de Madrid del passat dia 12. També pels incidents violents a Barcelona arran de la vaga general del setembre. Hi ha debat i interrogants.

Acceptem-ho: Les formes s’han perdut. Les normes de comportament en societat estan bandejades. El respecte envers els altres va de baixa. L’acceptació de la convivència està en retrocés. La societat oberta, molt oberta, té això.

En una societat autoritària, si es vol solucionar, això té fàcil solució,. Cop de garrot i a callar! Repressió indiscriminada. En una societat democràtica no som capaços de trobar-hi el desllorigador. Les tendències individualistes, la comprensió i tolerància (moltes vegades mal entesa) de la discrepància, la protecció (també mal entesa) dels drets fonamentals o no,... Tot fa que allò que s’entenia per “autoritat” estigui en entredit.

El comportaments dels polítics tampoc ajuden (ajudem) gaire. Fa poc podíem posar exemples de actituds Nimby en les pròpies administracions públiques; de sorprenents rebuigs a sentències de les més altes instàncies judicials (impensables a les més consolidades democràcies); de l’escàs nivell del debat i de la frivolitat en els comportaments que omplen les noticies dels mitjans. Els propis mitjans en sí tampoc ajuden, la majoria molt poc.
Avui he trobat en el diari una explicació més. La manca d’acceptació del resultat del debat democràtic fet per les institucions corresponents arriba a un col·lectiu bàsic per intentar redreçar el problema plantejat: els ensenyants. (Potser, tampoc ens hauríem d’estranyar tant).

No, no és el problema d’un accent com algú ha pretès dir per amorosir el conflicte. Fastic, sense accent a la a, està al Diccionari Fabra, encara que el word no la reconeix i no l’he sabut trobar al diccionari de l’IEC, i l’accepció del Fabra no és precisament la que embarga als ensenyants. El dibuix del cartell tampoc corrobora aquest pretès error ortogràfic.

Amb un comportament corporativista, hi ha bona part d’aquest col·lectiu que rebutja la nova llei d’educació aprovada pels representats dels ciutadans desprès dels pertinents procediments establerts. Cal recordar allò de que la guerra és massa important per deixar-la en mans dels militars? Cal recordar la primacia de les institucions en l’establiment de normes a les societats democràtiques? Estigui o no errades. Qui marca l’errada? Tantes veritats hi ha?

Jo entenc que poden haver-hi molts ciutadans que no els agradin algunes, bastants, moltes o totes, les normes per les que es regeix una col·lectivitat. En una societat democràtica és possible expressar-ho, lluitar civilitzadament per canviar-les i fins i tot aconseguir-ho.

El que no és acceptable és que mentre això no s’assoleixi es blasmi d’aquestes normes a les institucions que han d’ensenyar i enfortir la consciència democràtica de la ciutadania i especialment d’aquells que encara no la tenen desenvolupada com són els infants, els adolescents i els joves. El món de l’educació ha d’ensenyar sentiments però també principis. Ah!, principis. Quin concepte tant passat de moda!

Pot estar covant-se, per inconsciència o ben convençudament, el Partit de la mala llet i de ser així s’acabaran arreglant els problemes a garrotades. Compte!

Mataró, 15 d’octubre.

¡Huy!

No sé sí ja ho he escrit abans. “Que l’escriure no ens faci perdre el llegir”, em va dir temps enrere el company que em va ficar a la blogesfera.

Certament, si et dediques obsessivament a un exercici, per regla general, deixes de fer altres coses. Si vols fer moltes coses, i diverses, és difícil concentrar-se en alguna d’elles. Si bici, no bloc. Si bloc, no llegir. Si llegir, poca feina. Si feina, no passejar. Si...., no...

Tenia forces temes pendents que s’anaven endarrerint. M’he posat força al dia. A més, vaig entrar a una de les meves llibreries de referència a Madrid a comprar el darrer llibre de Tony Judt, el seu darrer, dissortadament. Un cop a dins la llibreria, el desastre. Vaig sortir carregat d’un grapat de llibres que em varen cridar l’atenció per raons molt diverses. Sóc un comprador compulsiu de llibres i no puc estar-me d’entrar a les llibreries. No m’acabaré mai els que tinc pendent de llegir als prestatges de casa. En fi,…
Un dels llibres que em vaig comprar va ser Huy d’un autor anglès per mi desconegut, John Lanchester. Va sobre la crisi econòmica que estem travessant, millor dit sobre l’apartat financer de la crisi. Suposo que em va atreure l’aconseguida portada, amb un subtítol cridaner: “Por qué todo el mundo debe a todo el mundo y nadie puede pagar”, i la garantia que m’ofereix l’editorial que el publica.

Vaig encertar-ho. El recomano vivament.

“La base de la crisis fue un clima (la fiesta de la victoria posterior a la Guerra Fría del capitalismo de libre mercado), un problema (las hipotecas subprime) y un fracaso (el de los entes reguladores) pàg. 214.

“Hay una diferencia antropológica y cultural entre una industria y un negocio. Una industria es una institución cuya finalidad primordial es producir algo, y tiene beneficio económico como consecuencia.
… y la finalidad de un negocio es pura y simplemente ganar dinero.

Al dinero no le interesa de qué se ocupa la industria; lo que quiere es hacer más dinero, y el modo específico en que lo hace, aunque no del todo indiferente, tiene mucho de medio para un fin: el rendimiento del capital es el hecho más importante, mientras que los detalles humanos o culturales implicados, no son más que eso, meros detalles.”
pàg. 210.

Pot ser que es facin feixugues les explicacions tècniques de com ha funcionat el sistema financer anglosaxó que ha portat al cataclisme actual. La dispersió del risc, l’especulació, la cobdícia. El capítol final, “7.La factura”, és definitiu, amb aclariment sobre les diferències de la crisi a Espanya i amb dubtes sobre si sabrem comprendre el què ha passat i voldrem superar-ho.

Les darreres línies:

“La victoria del capitalismo de libre mercado duró dos décadas: ya es hora de bajar el ritmo, calmarse y decidir cómo lograr que la industria financiera vuelva a ser algo que sirva al resto de la sociedad en lugar de saquearla. En este nivel, tenemos que empezar por pensar cuándo tenemos suficiente –dinero, cosas- y si en realidad necesitamos todo lo que creemos necesitar, más allá de lo que ya poseemos. En un mundo que se va quedando sin recursos, la idea más importante desde el punto de vista ético, político y ecológico puede resumirse en una sola palabra: Basta.”

Mataró, 15 d’octubre.

14 d’octubre, 2010

Copiapó. Mina San José.

Aprofito per penjar una de les meves cançons mítiques.




Llegit a la xarxa:

"Si creen que están teniendo un mal día, acuérdense del minero que tras ser rescatado ¡le esperan las dos esposas!"


Mataró, 14 d'octubre.

06 d’octubre, 2010

L'article 26.*

*(dedicat a Sixte Moral)



Diu l'article vint-i-sis

que en un cas de compromís

el Califa pot, si cal,

refregar-se l'engonal

i passar-se pels "dallonses"

totes les lleis del país.



"Califa". La Trinca.






Mataró, 3 d'octubre.

01 d’octubre, 2010

Octubre.

Canvi d'hora.


Mataró, 1 d'octubre.