Una proposta per pensar-hi.

Processó per la Quaresma. Per la Comissió d’Economia desfilen, un rere l’altre, els més alts responsables i representants del sistema financer espanyol per donar-nos la seva visió del què passa. Portant la creu, encaputxats, arrossegant peus nusos, fent penitència,.. Fins ara, el Secretari d’Estat d’Economia, el Governador del Banc d’Espanya, el President de l’Associació de la Banca, el President de la Confederació de les Caixes d’Estalvi. La setmana que ve, el President del I.C.O.,…

Aquesta setmana va ser el torn de les Caixes. El seu President, José Ramón Quintás, ens va explicar la seva “veritat”. Ells, ens va dir entre mig del seu anàlisi, no són com els altres, en referència als bancs. Ells no han venut ni Madoff’s ni Lehman’s, i no tenen negocis a Llatinoamèrica. Be, d’això darrer, directament fent negoci bancari no, però algunes caixes indirectament a través de les seves participades, Déu n’hi do! Ells són més socials i tenen més hipoteques i una clientela diferent atenent a la seva “naturalesa” social. A bones hores se’n recorden dels seus orígens!

Ara hem de córrer-hi tots per fer front a la morositat desbocada. Abans la variació dels tipus d’interès impactava en la morositat. Ara és la taxa de desocupació la que pren el relleu de la seva causa (l’euribor baixa, alguna conseqüència també deu tenir). Un temor, una por, un espantall? (perdó) recorre el país: El desnonament.

(Peter Fendi. El desnonament. 1840)

Les xifres canten. Desprès de molts anys (els del llarg cicle de l’alegria) l’índex de morositat està enfilant-se. Sí, del 0,91% a finals del 2007 hem (o han) passat al 3,3%, i pujant. A veure, si no ho entenc malament de cada 100 euros que s’han de retornar, “sols” se’n retornen al seu moment 96,7%. No? Ho he entès bé?

(Font: A.H.E.)

I, de qui són aquests 3,3 euros que no es retornen? Segmentem-los una mica. Separem el que és immobiliari del que no ho és. Del primer (el totxo menyspreat) fem-ne més separacions: el dels promotors (activitat econòmica, empresarial o “negoci”), del dels particulars. D’entre aquests darrers, clarifiquem els especuladors (espavilats o no) que s’han enganxat els dits, dels compradors de residències. Encara, d’aquests segons, els estúpids (en paraules de Paul A. Samuelson) que han estirat més el braç que la màniga en primera, segona o tercera residència, dels que en tenien imperiosa necessitat de viure sota un sostre. I acabem, entre aquests últims, ordenem els que poden pagar i els que estan en una situació sobrevinguda, amb més o menys perspectives, de no poder fer-ho.

Sembla que la mida d’ajornar el pagament de quotes durant dos anys que va decidir el Govern ja fa uns mesos no acaba d’arrencar, de fet acaba de començar la seva aplicació, i potser no és la solució.

En Quintás, en nom de les Caixes, colla. “Hay que evitar una situación dramàtica”.

Què passaria si el sector públic, l’Estat (vaja, tots nosaltres) pagués les quotes que no es poguessin atendre mes a mes del segment darrer dels que he exposat abans (el d’aquells que no tenien altra sortida que hipotecar-se per un senzill habitatge que és la l’única propietat de la unitat familiar de convivència i que ara estan penjats) contra la part de propietat corresponent registrant-la convenientment (al Registre de la Propietat)?

Asseguraríem algunes coses. Afrontar un problema social evident: atenuar el rics de desnonaments; incentivar la recerca de solució dels enganxats que mantindrien així el que ja haguessin amortitzat; rebaixar la morositat a les entitats financeres; mantenir els seus comptes d’explotació; desactivar una part d’una causa del ensorrament del mercat de l’habitatge.

S’han de fer molt números i lligar-ho ben bé. No ho sé.

Potser és arbitrisme, potser és una proposta arbitrista. Potser caldria estudiar-ho.

Mataró, 19 de març.