En aquests moments s’està generalitzant l’idea de que no hi ha res que ens indiqui d’una forma clara ni quan ni com ens en sortirem de la situació en que ens trobem a tot el món, que tots els Governs s’afanyen en prendre mesures més o menys en la mateixa direcció, que no hi ha alternatives al que s’està fent, i que lògicament el neguit creix entre la població, especialment entre els afectats directes.
Cal començar a plantejar la correcció a la baixa de les expectatives que tothom s’havia fet. Cal dir que es tracta del creixement de les mateixes, no de la seva desaparició, que potser s’ha acabat l’il·lusió de continuar millorant ininterrompudament, al menys en els propers temps, i que cal pensar en com afrontem un període més o menys llarg, no ho sabem, amb la situació que hem assolit, segurament amb alguna rebaixa.
Cal tornar a recordar el final de la sèrie que expressa el gràfic abans presentat: en els darrers deu anys que van des del començament del segle XXI haurem arribat a créixer a Espanya un 33,4 % el que tenim com a col·lectivitat. Potser a finals d’aquest any acabarem al 31,2 %. Com a punt de partida per afrontar la crisi no està malament. Podem fer moltes coses. No les d’abans, segur, però sí d’altres adequades a les circumstàncies.
Els particulars, en tant que consumidors, hauran de revisar l’alegria del seu comportament en els darrers anys. Més que estrènyer-se el cinturó podríem parlar, a nivell general és clar, de moderar les seves ànsies i acceptar amb naturalitat els nivells assolits tot mantenint-los. Viure més assossegadament amb el que ja tenim no els, ens, vindrà gens malament. Descobrir, o redescobrir, el que tenim més a prop, des de les relacions, als fets i l’espai, per exemple.
Els productors, ja siguin treballadors o empresaris, hauran d’enfrontar el panorama acceptant que ja no és mateix. No hi haurà tanta facilitat per ocupar-se i col·locar al mercat els béns i serveis que produïen. Caldrà cercar amb més imaginació el que es pot fer ara, canviant perfils professionals, actituds i formes de treball, mercats, processos i productes. Com que l’únic clar que tenim per ara és l’explicació que en Josep li va fer al Faraó que ens narra l’Antic Testament, sabem que en algun moment ens en sortirem. En sortiran més aviat i millor els que busquin les sortides, que segurament seran noves.
Les administracions públiques, i també les no governamentals, tenen una bona ocasió per repensar-se. No ho tindran tan fàcil com ho han tingut els darrer anys. Caldrà filar molt més prim. Les prioritzacions seran més necessàries, i cal definir-les ben bé, cadascú des dels seus posicionament, però explicant-les. És l’hora del rigor, del posar-s’hi a fons. Aquí hi ha molt camp per córrer.
Ens ho hem d’agafar com una gran oportunitat per repensar moltes coses, tots. Si ho fem explícitament i plegats millor. Si amaguem el cap sota l’ala i demanem a algú, als “altres”, qui sigui, que hi posi remei, potser ens trobarem amb un gran desengany si no l’encerten, o no troben, solucions. I n’hi haurà molts particulars, treballadors, empresaris i administradors (aquests menys) que no s’esperaran ni s’aturaran. Potser a les palpentes, potser ensopegant, potser errant, marxaran mirant endavant, no cap endarrere, no cap un passat que ja ha passat. D’aquests serà el futur.
En Joaquim Bartra és un conegut advocat mataroní de llarga trajectòria professional i cívica que sembla que té una remarcable vena artística amagada que ara ha sortit a la llum pública. Sorprenent, al menys per mi que la desconeixia.
Mataró, 15 de març.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada