Sota l'ona de Kanagawa. Katsushika HokusaiAvui, al deixar Madrid, hi havia una manifestació davant el Congrés convocada per associacions de treballadors autònoms i de petites i mitjanes empreses per protestar per la seva situació econòmica. “¡Zapatero dimisión!” he sentit cridar.
L’Enric Juliana ha explicat la història del camioner convertit en “empresari” i que ara es troba amb poca feina, endeutat fins el coll, sense crèdit i estroncat el seu rutilant nivell de vida tot just adquirit. Mala maror.
Sentim declaracions dels dirigents sindicals: “Els treballadors no són responsables d’aquesta crisi, i no han de pagar per ella”. Cert i de justícia, però no podran escapolir-se de les seves conseqüències. Pagaran per ella, com tota la vida. Es tornarà a posar de manifest, cruament, que els treballadors sols tenen una cosa per vendre: la seva feina, i si no n’hi ha ja pots manifestar-te, ja. Neguit en els que encara en tenen de feina. Mala maror pels que la perden.
“Plantem cara a la crisi”. Un bon eslògan, queda bé. L’utilitzen els sindicats i els ajuntaments El que pot passar és que te la parteixin la cara. Cal mesurar amb quines eines es pot fer això. De quins recursos es disposa. Cal fer coses, evidentment, però sent conscients i explicant els seus efectes limitats. Les que podrien donar millors resultats ho faran a llarg termini i potser no depenen de nosaltres. Mentre tant,...
Crec que hem de ser més valents, o agosarats, i explicar millor què passa. Els límits de les forces del “altres” i la necessitat de posar-hi les pròpies de forces que són potser les úniques reals.
Clar, venim d’una època de vaques grasses i costa d’entendre que s’ha acabat, no pas per la nostra voluntat sinó per unes obscures forces que no comprenem massa bé, i que no sabem com i quan ens en sortirem. El taxista em deia que ell ja n’ha viscuts algunes altres de crisis, però la diferència d’aquesta és que és mundial.
I mentre va pujant el soroll de la mala maror alguns van a la seva com si res estes passant. Prendrem mal. No voler adonar-se del que està passant al voltant és suïcida.
Amb crits i demagògia es pot capgirar aparentment una situació, però el populisme mai ha donat bons resultats a mig termini i sí espantosos resultats a llarg. Rigor, rigor és el que falta.
Mataró, 26 de març.
L’Enric Juliana ha explicat la història del camioner convertit en “empresari” i que ara es troba amb poca feina, endeutat fins el coll, sense crèdit i estroncat el seu rutilant nivell de vida tot just adquirit. Mala maror.
Sentim declaracions dels dirigents sindicals: “Els treballadors no són responsables d’aquesta crisi, i no han de pagar per ella”. Cert i de justícia, però no podran escapolir-se de les seves conseqüències. Pagaran per ella, com tota la vida. Es tornarà a posar de manifest, cruament, que els treballadors sols tenen una cosa per vendre: la seva feina, i si no n’hi ha ja pots manifestar-te, ja. Neguit en els que encara en tenen de feina. Mala maror pels que la perden.
“Plantem cara a la crisi”. Un bon eslògan, queda bé. L’utilitzen els sindicats i els ajuntaments El que pot passar és que te la parteixin la cara. Cal mesurar amb quines eines es pot fer això. De quins recursos es disposa. Cal fer coses, evidentment, però sent conscients i explicant els seus efectes limitats. Les que podrien donar millors resultats ho faran a llarg termini i potser no depenen de nosaltres. Mentre tant,...
Crec que hem de ser més valents, o agosarats, i explicar millor què passa. Els límits de les forces del “altres” i la necessitat de posar-hi les pròpies de forces que són potser les úniques reals.
Clar, venim d’una època de vaques grasses i costa d’entendre que s’ha acabat, no pas per la nostra voluntat sinó per unes obscures forces que no comprenem massa bé, i que no sabem com i quan ens en sortirem. El taxista em deia que ell ja n’ha viscuts algunes altres de crisis, però la diferència d’aquesta és que és mundial.
I mentre va pujant el soroll de la mala maror alguns van a la seva com si res estes passant. Prendrem mal. No voler adonar-se del que està passant al voltant és suïcida.
Amb crits i demagògia es pot capgirar aparentment una situació, però el populisme mai ha donat bons resultats a mig termini i sí espantosos resultats a llarg. Rigor, rigor és el que falta.
Mataró, 26 de març.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada