Els resultats de les eleccions autonòmiques al País Basc i Galícia del dissabte passat fan pensar, entre moltes altres coses, que cal tornar a reflexionar sobre el funcionament, resultats i perspectives de les coalicions de Govern.
En el sistema constitucional espanyol la distribució proporcional dels resultats electorals comporta que, llevat tan sols si hi ha dos o tres partits en competència, sigui difícil que es donin majories absolutes. Consegüentment per posteriorment governar cal fer aliances entre diferents, cal fer coalicions, puntuals o estables. De l’encert en assolir una cultura de govern en aquesta circumstància hi ha una part important en l’èxit de la operació.
Sembla ser que a Galícia el bipartit que ha governat el darrer mandat era més govern partit que govern. Diuen. Sembla que també hi ha altres causes de la derrota, potser tan importants com aquesta. L’alternativa renovada de cares del PP ha aconseguit capgirar l’un per sota de fa quatre anys que va comportar la seva sortida del Govern, per l’un per sobre que el permet retornar a ell. El bipartit PSdG-BNG, era una coalició positiva o de contraris? Què han visualitzat els electors? La baixa d’ambdues forces en vots, és sols a causa de l’acció (o inacció) del Govern? En tot cas, algun balanç caldrà fer de l’experiència concreta de la coalició. De com ha anat, de si és una causa principal o no. De fet, les tres forces en presència són molt antagòniques entre sí i es fan difícils les combinacions si cap d’elles no obté la majoria absoluta. Bé, el cas queda per estudi ja que durant els propers quatre anys no hi ha pas qüestió.
El cas basc dóna per totes les combinacions possibles, abans i ara. Abans, sota la presidència sempre del PNB, se’n han donat varies de característiques diferents. La darrera sembla que tampoc ha donat gaires bons resultats quan dos dels seus tres components han tret una misèrrima collita, un escó cadascuna. Ara, amb els resultats de diumenge que han ampliat de sis a set les forces presents al Parlament Foral, encara és més complicat. A més la diabòlica forma d’escollir el President pot comportar més problemes encara, ja que desprès s’han d’aprovar lleis i pressupostos que amb visions divergents pot ser molt difícil d’aconseguir. Una primera coalició negativa, a la contra, pot ser fàcil a primera vista i potser fins i tot necessària, però complicada pel dia a dia posterior. Cal pensar en quatre anys i en la governabilitat, no tan sols en qui ocupa la cadira. I en les reaccions que pot provocar, el cas gallec com a exemple.
Clar que el cas basc és més complicat ja que no estem davant de la simple gestió de la autonomia com és dona en la majoria de comunitats autònomes espanyoles. El joc és més pelut. Allà hi ha una situació de manca de llibertat real provocada pels que volen jugar a futbol amb les regles del basquet (per dir-ho amb un eufemisme suau), el que fa difícil jugar l’encontre amb normalitat democràtica. I aquests no són pas pocs, i mentre no acceptin les mateixes regles del joc serà complicat. Caldria resoldre aquest tema, però em temo que és un bon desig i res més.
El segon pot governar sol, amb el recolzament extern del tercer amb qui no té res a veure, ans al contrari, fent purgar al primer la seva obcecació respecte a la realitat social basca? Com s’entendria, especialment a fora, l’aliança del primer i del segon? Quin hauria de ser el seu objectiu primordial? Seria el mateix per ambdós? El primer pot pretendre fer veure que no ha passat res sense acceptar que ja no té, no la força, sinó el dret suficient per imposar-se? Fins a on els molt petits poden condicionar als grans?
No ho sé. En paraules de l‘Enric Juliana, ahir a l’Àgora, potser ara comença una llarga partida de mus entre ells que ja veurem com s’acaba. Sense oblidar les repercussions que qualsevol combinació, senzilla o complicada, implícita o explícita, de semblants (en què?), o de contraris (també en què?) pot tenir en l’àmbit espanyol.
No ens queda més remei que veure la jugada i desitjar-los que encertin el millor pel seu futur i ... pel nostre. Per cert, aquí a Catalunya també tenim una coalició governant. De quines característiques?
En el sistema constitucional espanyol la distribució proporcional dels resultats electorals comporta que, llevat tan sols si hi ha dos o tres partits en competència, sigui difícil que es donin majories absolutes. Consegüentment per posteriorment governar cal fer aliances entre diferents, cal fer coalicions, puntuals o estables. De l’encert en assolir una cultura de govern en aquesta circumstància hi ha una part important en l’èxit de la operació.
Sembla ser que a Galícia el bipartit que ha governat el darrer mandat era més govern partit que govern. Diuen. Sembla que també hi ha altres causes de la derrota, potser tan importants com aquesta. L’alternativa renovada de cares del PP ha aconseguit capgirar l’un per sota de fa quatre anys que va comportar la seva sortida del Govern, per l’un per sobre que el permet retornar a ell. El bipartit PSdG-BNG, era una coalició positiva o de contraris? Què han visualitzat els electors? La baixa d’ambdues forces en vots, és sols a causa de l’acció (o inacció) del Govern? En tot cas, algun balanç caldrà fer de l’experiència concreta de la coalició. De com ha anat, de si és una causa principal o no. De fet, les tres forces en presència són molt antagòniques entre sí i es fan difícils les combinacions si cap d’elles no obté la majoria absoluta. Bé, el cas queda per estudi ja que durant els propers quatre anys no hi ha pas qüestió.
El cas basc dóna per totes les combinacions possibles, abans i ara. Abans, sota la presidència sempre del PNB, se’n han donat varies de característiques diferents. La darrera sembla que tampoc ha donat gaires bons resultats quan dos dels seus tres components han tret una misèrrima collita, un escó cadascuna. Ara, amb els resultats de diumenge que han ampliat de sis a set les forces presents al Parlament Foral, encara és més complicat. A més la diabòlica forma d’escollir el President pot comportar més problemes encara, ja que desprès s’han d’aprovar lleis i pressupostos que amb visions divergents pot ser molt difícil d’aconseguir. Una primera coalició negativa, a la contra, pot ser fàcil a primera vista i potser fins i tot necessària, però complicada pel dia a dia posterior. Cal pensar en quatre anys i en la governabilitat, no tan sols en qui ocupa la cadira. I en les reaccions que pot provocar, el cas gallec com a exemple.
Clar que el cas basc és més complicat ja que no estem davant de la simple gestió de la autonomia com és dona en la majoria de comunitats autònomes espanyoles. El joc és més pelut. Allà hi ha una situació de manca de llibertat real provocada pels que volen jugar a futbol amb les regles del basquet (per dir-ho amb un eufemisme suau), el que fa difícil jugar l’encontre amb normalitat democràtica. I aquests no són pas pocs, i mentre no acceptin les mateixes regles del joc serà complicat. Caldria resoldre aquest tema, però em temo que és un bon desig i res més.
El segon pot governar sol, amb el recolzament extern del tercer amb qui no té res a veure, ans al contrari, fent purgar al primer la seva obcecació respecte a la realitat social basca? Com s’entendria, especialment a fora, l’aliança del primer i del segon? Quin hauria de ser el seu objectiu primordial? Seria el mateix per ambdós? El primer pot pretendre fer veure que no ha passat res sense acceptar que ja no té, no la força, sinó el dret suficient per imposar-se? Fins a on els molt petits poden condicionar als grans?
No ho sé. En paraules de l‘Enric Juliana, ahir a l’Àgora, potser ara comença una llarga partida de mus entre ells que ja veurem com s’acaba. Sense oblidar les repercussions que qualsevol combinació, senzilla o complicada, implícita o explícita, de semblants (en què?), o de contraris (també en què?) pot tenir en l’àmbit espanyol.
No ens queda més remei que veure la jugada i desitjar-los que encertin el millor pel seu futur i ... pel nostre. Per cert, aquí a Catalunya també tenim una coalició governant. De quines característiques?
Mataró, 3 de març.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada