Llegeixo algunes opinions que parlen de que l’Estat s’hauria de fer càrrec del desmesurat estoc d’habitatges acabats que no troben comprador. Tot un “pufo”, molts milers d’unitats.
Continua amagant-se, o no es vol veure, una de les claus del problema del habitatge: el cost (o millor, el preu que n’han volgut fer pagar) del sòl edificable. El cost de la construcció: els paletes, els guixaires, els instal·ladors, els fusters, els pintors, els proveïdors de ciment, totxanes, rajoles, material sanitari s’han guanyat la vida per què han tingut molta feina, però el seu cost s’ha mantingut, no ha augmentat gaire, per unitat produïda. La clau del cost dels habitatges, a més dels beneficis que s’han volgut fer, és el desorbitat preu del sòl que només és determinat per una cosa tan etèria com les expectatives. Pura especulació.
La reconducció del mercat de l’habitatge ha de passar imperiosament per ajustar molt els preus a la baixa i l’assumpció de les pèrdues corresponents. Pèrdues, que no és el mateix que deixar de materialitzar guanys, perquè ara funcionarà allò de “tonto el último”. Els guanys els van fer els que varen vendre el sòl a promotors àvids de negoci. Avui, aquests darrers i els que els varen finançar s’estiren els cabells amb el que tenen entre les mans que no val, o no els volen donar, el què pensaven, mentre que els altres, espavilats, es refocil·len de la jugada al sol del Carib.
L’Estat, amb diners públics, ha de comprar aquests estoc d’habitatges no venuts? A quin preu? Qui en traurà guanys i pèrdues d’una operació semblant? Socialització de pèrdues? Els guanys per continuar comprant i pagant jugadors de futbol?
No. Cal que els que estan “enganxats” carreguin amb les pèrdues. El seu patrimoni de paper és de paper mullat, dolent. Els finançadors, bancs i caixes, han d’apuntar les pèrdues tal com abans havien anotat els guanys i havien jugat amb les plusvàlues possibles.
Si cal salvar el sistema financer es pot fer recapitalitzant-lo amb diner públic contra, evidentment, propietat.
O, és que no són aquestes les regles del sistema capitalista? Au, doncs, anem-hi!
Pels particulars propietaris del seu habitatge pot representar, ja representa de fet, una reducció notable de la riquesa que tenien. Bé, riquesa teòrica, ja que no és el mateix el valor d’ús del valor de canvi (ho havíem oblidat?). Encara que, certament, potser per alguns hipotecats el valor d’ús els sortirà molt car.
Continua amagant-se, o no es vol veure, una de les claus del problema del habitatge: el cost (o millor, el preu que n’han volgut fer pagar) del sòl edificable. El cost de la construcció: els paletes, els guixaires, els instal·ladors, els fusters, els pintors, els proveïdors de ciment, totxanes, rajoles, material sanitari s’han guanyat la vida per què han tingut molta feina, però el seu cost s’ha mantingut, no ha augmentat gaire, per unitat produïda. La clau del cost dels habitatges, a més dels beneficis que s’han volgut fer, és el desorbitat preu del sòl que només és determinat per una cosa tan etèria com les expectatives. Pura especulació.
La reconducció del mercat de l’habitatge ha de passar imperiosament per ajustar molt els preus a la baixa i l’assumpció de les pèrdues corresponents. Pèrdues, que no és el mateix que deixar de materialitzar guanys, perquè ara funcionarà allò de “tonto el último”. Els guanys els van fer els que varen vendre el sòl a promotors àvids de negoci. Avui, aquests darrers i els que els varen finançar s’estiren els cabells amb el que tenen entre les mans que no val, o no els volen donar, el què pensaven, mentre que els altres, espavilats, es refocil·len de la jugada al sol del Carib.
L’Estat, amb diners públics, ha de comprar aquests estoc d’habitatges no venuts? A quin preu? Qui en traurà guanys i pèrdues d’una operació semblant? Socialització de pèrdues? Els guanys per continuar comprant i pagant jugadors de futbol?
No. Cal que els que estan “enganxats” carreguin amb les pèrdues. El seu patrimoni de paper és de paper mullat, dolent. Els finançadors, bancs i caixes, han d’apuntar les pèrdues tal com abans havien anotat els guanys i havien jugat amb les plusvàlues possibles.
Si cal salvar el sistema financer es pot fer recapitalitzant-lo amb diner públic contra, evidentment, propietat.
O, és que no són aquestes les regles del sistema capitalista? Au, doncs, anem-hi!
Pels particulars propietaris del seu habitatge pot representar, ja representa de fet, una reducció notable de la riquesa que tenien. Bé, riquesa teòrica, ja que no és el mateix el valor d’ús del valor de canvi (ho havíem oblidat?). Encara que, certament, potser per alguns hipotecats el valor d’ús els sortirà molt car.
(La casa gris. Marc Chagall. 1917)
Mataró, 7 de març.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada