La situació econòmica demana seny. Sols cal llegir les notícies econòmiques de la premsa internacional per veure què passa al món. A la indústria del automòbil, per posar un exemple. Països afectats de totes les latituds. Les finances fora de control.
En aquest panorama l’actitud dels agents polítics requeriria baixar la intensitat de la legítima confrontació fugin d’actituds forassenyades i barroeres, intentant cercar punt en comú per oferir als ciutadans solucions amplament consensuades.
Sembla, però, que aquesta pretensió no és pas possible. Ens hem acostumat, a banda i banda del espectre polític, a la lluita aferrissada i sense límits pel poder (o pel que sembla que és el poder), per mantenir-lo o per conquerir-lo a qualsevol preu. No es vol acceptar, o la inèrcia ens ho impedeix, que ara no convé transitar per aquest camí.
Caldrà reestructurar el sistema financer: la recent intervenció de la CCM ho proba, com sospitàvem. Enfocar les estructures productives cap el futur: com es va fer als anys 80 liquidant la indústria pesada. Adaptar-nos a les circumstàncies externes: què passarà amb el turisme la propera temporada? Ajudar als treballadors afectats per la pèrdua de feina, amb el problema dels immigrant per entre mig. Explicar al teixit productiu de les micro i petites empreses i dels autònoms el canvi de panorama que s’emportarà per endavant a moltes d’elles i d’ells: mortaldat i renovació. Dir a la societat que hem de posar les bases per un futur diferent i difícil: reformes a l’educació de formes i continguts absolutament necessàries. D’una crisi sempre hi ha damnificats.
Per afrontar tot això cal seny. Sembla que n’hi ha poc, ho estem veient fa dies. No es pot dir que sols hi haurà pacte si s’accepta el programa propi. El pacte és transacció, és renuncia, és acceptació de part o d’aspectes més o menys rellevants de l’altre. No es pot continuar amb “lo teu” i “lo meu”, i pitjor: “lo meu” contra “lo teu”
Això comporta mostra de debilitat dels que pactin? Si es vol veure així... Realment, comporta el reconeixement de la falta de força suficient anant per separat per fer front sols a la situació, comporta la responsabilitat de posar el interès general per sobre del particular de cadascú. La ciutadania ens ho agrairia.
En aquest panorama l’actitud dels agents polítics requeriria baixar la intensitat de la legítima confrontació fugin d’actituds forassenyades i barroeres, intentant cercar punt en comú per oferir als ciutadans solucions amplament consensuades.
Sembla, però, que aquesta pretensió no és pas possible. Ens hem acostumat, a banda i banda del espectre polític, a la lluita aferrissada i sense límits pel poder (o pel que sembla que és el poder), per mantenir-lo o per conquerir-lo a qualsevol preu. No es vol acceptar, o la inèrcia ens ho impedeix, que ara no convé transitar per aquest camí.
Caldrà reestructurar el sistema financer: la recent intervenció de la CCM ho proba, com sospitàvem. Enfocar les estructures productives cap el futur: com es va fer als anys 80 liquidant la indústria pesada. Adaptar-nos a les circumstàncies externes: què passarà amb el turisme la propera temporada? Ajudar als treballadors afectats per la pèrdua de feina, amb el problema dels immigrant per entre mig. Explicar al teixit productiu de les micro i petites empreses i dels autònoms el canvi de panorama que s’emportarà per endavant a moltes d’elles i d’ells: mortaldat i renovació. Dir a la societat que hem de posar les bases per un futur diferent i difícil: reformes a l’educació de formes i continguts absolutament necessàries. D’una crisi sempre hi ha damnificats.
Per afrontar tot això cal seny. Sembla que n’hi ha poc, ho estem veient fa dies. No es pot dir que sols hi haurà pacte si s’accepta el programa propi. El pacte és transacció, és renuncia, és acceptació de part o d’aspectes més o menys rellevants de l’altre. No es pot continuar amb “lo teu” i “lo meu”, i pitjor: “lo meu” contra “lo teu”
Això comporta mostra de debilitat dels que pactin? Si es vol veure així... Realment, comporta el reconeixement de la falta de força suficient anant per separat per fer front sols a la situació, comporta la responsabilitat de posar el interès general per sobre del particular de cadascú. La ciutadania ens ho agrairia.
Madrid, 31 de març.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada