29 de juliol, 2010

L’endemà de la corrida.

Suposo que els masoquistes de la política, d’un costat i d’un altre, es deuen estar refocil·lant llegint el que hi ha escrit avui a la premsa espanyolista i catalanista sobre la decisió de suprimir les corrides a Catalunya. Bé, no és que llegir o escoltar els mitjans no esbiaixats sigui gaire diferent, però evidentment amb els primers n’hi ha per sucar-hi més pa.

Era d’esperar, amb el clima polític que hi ha, a Madrid i a Barcelona, les noticies, les opinions i, sobre tot, els comentaris afegits dels lectors o oïdors són ben expressius. Hi ha molt malalt que necessita teràpia i ho aprofita. Esveraments, bullangues, amenaces, contradiccions, posicions desenraonades, posicions aprofitades, per un tema que ara tothom en farà bandera –tant de la prohibició com de la pervivència- contribuint a enrarir més la nostra vida col·lectiva destacant-ne la seva càrrega simbòlica (?). Però, nois, sembla que és això el que es vol. No pas llimar rebaves, sinó accentuar arestes. Tornem-hi, a garrotades.

Quan va començar el tema ja vaig preveure que ens ficaven en un esbarzer. Ara, tots plegats, podem quedar empantanegats en un femer.


(Ramón, a El País)
Mataró, 29 de juliol

28 de juliol, 2010

L’abolició de les corrides.

Com era de preveure. Vaja!, poques apostes hi havia de que no sortiria endavant. El Parlament de Catalunya ha decidit desprès d’un impecable i democràtic procediment que a partir del gener del 2012 no hi hagin “corrides de toros” a Catalunya.

Ha estat una victòria pels impulsors de la iniciativa que em sembla que tindrà molt de pírrica, o quant menys que no tindrà ràpida continuïtat més enllà dels nostres límits geogràfics i mentals. Aixecarà molta polseguera mediàtica, foc d’encenalls, i poc recorregut arreu. Encara que “tacita a tacita” ..., així comencen moltes coses.

A partir d’un sentiment modern i generós, els abolicionistes van impulsar una iniciativa en un terreny fàcil, crec que molt fàcil. Malgrat de sí hi havia o no hi havia tradició taurina a Catalunya (de ser-hi, seria antiga i somorta), el cert és que avui no hi ha pas gran afició a la “fiesta”. L’existència d’una sola plaça a tot el territori, la Monumental de Barcelona, mig buida per lo general i encara amb nodrida assistència de turistes; l’estesa consciencia de modernitat que rebutja el martiri d’animals; una certa consciencia anti simbòlica –anti espanyolista- evident; una defensa racional ben travada, Jesús Mosterin, Jorge Wagensberg, per exemple; i una superació d’algunes actituds vitals lligades a antigues economies agràries i senyorials (malgrat que els castellers, per exemple, són l’exemple contrari d’integració en la modernitat), són constatacions de que no era pas massa difícil enfrontar el tema. No podem oblidem tampoc la facilitat del nostre entramat institucional per entomar el debat: normativa, institucions, forces polítiques,... que no es donen exactament igual arreu.

Pablo Picasso. "La corrida de toros", 1900. Museu Cau Ferrat-Sitges.


El que ha provocat, però, és una forta, no sé encara sí furibunda o feréstega, reacció en altres indrets que tenen precisament els elements contraris als que aquí es donen. L’economia, la sociologia, la política, la cultura, del bracet per mantenir una espectacle (?) que es veu allà agredit i posat en qüestió. En aquests contextos, una actuació semblant no gaudirà de les mateixes facilitats, ans al contrari, estimularà un fort rebuig.

Per aquesta raó, molt em temo que enlloc d’haver servit l’actitud abolicionista catalana per avançar cap a un futur millor, o diferent, (amb llacunes punyents com els correbous i semblants) pot servir per tot el contrari del que pretenia per a la seva extensió. Veurem. De moment rebombori per una iniciativa lloable de supressió d’un fet realment marginal i en procés de decadència a casa nostra que serà utilitzada, tant per un costat com l’altre, per espuris interessos de tota mena que no tenen res a veure amb el que pretenien els seus impulsors, en el ben entès de que crec que era sols això el que pretenien.

Per cert, a La Monumental sols hi he anat per recitals de música, mítings polítics i ... un partit de futbol històric!

Mataró, 28 de juliol.

27 de juliol, 2010

Les Santes ’10.


En Quim, l’home de la meva neboda Joana, fotògraf, ha retratat amb textos d’en Nico Guanyabens la festa major de Mataró: Les Santes, en un llibre d’aquest mateix nom.

Els d’aquí, pràcticament ja ens ho sabem tot, encara que sempre és bo tenir editat i a mà un bon recull de la nostra festa. Felicitacions als autors.

Els que interpretin la història ja hi diran la seva, si volen. Nosaltres, amb més o menys intensitat segons les circumstàncies personals, en gaudim.

Mataró, 27 de juliol.

El gran Forges.


El gran Forges obre un nou capítol de visions de l’actualitat: Tintaciones de verano. Comença bé.

Mataró, 27 de juliol.

26 de juliol, 2010

El Tour, c'est fini!


Ara que s’ha acabat el Tour haurem d'anar darrera d’unes altres bicicletes.

Mataró, 26 de juliol.

25 de juliol, 2010

Perquè no ens ho creiem més?

Aterrar a Barcelona desprès de mitja setmana a Madrid comporta un notable canvi d’ambient polític. Sembla el revers de la medalla. El que allà és tensió per una banda, aquí ho és per l’altra. Tot el que allà és nacionalisme espanyol dretà, aquí és nacionalisme català pretesament esquerrà. Ja us podeu imaginar aquest dies amb la febrada catalanista que ens ha agafat.

Lògic allà i lògic aquí. Els mitjans de comunicació i les forces politiques escorades a un costat o a l’altre. Sí que hi ha algunes “illes” diferents, o que ho intenten ser, en aquests panorames però quasi bé no aconsegueixen surar.

Aquí, entre els mitjans obertament pro nacionalistes o anti socialistes i la cridòria i l'esverament arrauxat, la situació és asfixiant. A Madrid, ho és per l’altre banda. Les portades, comentaris i comentaristes dels uns i dels altres són per oblidar.

La situació de desconcert de les posicions politiques centrals o centrades ajuda a enterbolir més la situació. Sembla que estem obnubilats al mig d’una turmenta de sorra sahariana.

De cop, un raig de llum. Una enquesta situa d’una forma més o menys objectiva -com és el que és una enquesta- on està la ciutadania en el seu sentit de pertinença i en el seu desig de convivència. El panorama és diferent al que sembla distingir-se d’entre la tempesta. No sembla que hi hagi correlació entre els mitjans i la cridòria i la realitat. Ja es va donar en altres moments recents de la nostra vida col·lectiva. És coneguda la sorpresa d’un reputat comunicador radiofònic l’endemà de les darreres eleccions generals. La realitat manifestada democràticament no es corresponia gens amb el que ell havia anat pronosticant (i no sé si desitjat) dia rere dia des dels seus micròfons públics. La seva realitat era només seva, no era la de la gent. A mi no m’ha estranyat el resultat de l’enquesta ja que m’ha confirmat el que crec que és la realitat del país fruit del coneixement que en tinc del seu paisatge i del seu paisanatge.

Què està passant? Potser una cosa molt preocupant socialment. Una profunda escissió social amb manifestacions sols dels extrems i no de la centralitat del país. Un pretès convenciment de que la realitat està sols en un cantó per part d’uns i un silenci que ja veurem com s’acaba manifestant d’una ample majoria del cós social. Pot ser que aquest silenci acabi en dimissió, en resignació, o en acceptació. Pot ser que acabi en expressió natural i democràtica o pot ser que acabi en reacció virulenta i enfrontada. La història en dóna tot tipus d’exemples, encara que els darrers sempre han estat tràgics.

El que més em sorprèn és l’actitud dels socialistes en aquesta situació a casa nostra. Teníem, i encara crec que tenim, el projecte per oferir que sembla que és el que millor s’avé per ser acceptat pels ciutadans/es que habiten aquest tros de terra i no som capaços de plantar-nos, fermament clavats en terra, i recollir una majoritària adhesió a les nostres posicions. Devem tenir algun problema, oi?

Sols veus i escoltes arrauxades expressions de camins incerts i aprofitades manifestacions increïbles (no creïbles) fetes sols per desgastar-nos. Crec que seria hora de plantar cara. Alguns ho tenim molt clar, encara que no sé pas si els nostres dirigents estan en la mateixa onda. Cal dir, clar i alt, més clar i més alt, quin és exactament el nostre projecte de convivència. Potser serà dur explicar-lo bé a curt termini, i potser aixecarà alguna resistència interior acabar amb l’ambigüitat, encara que estic convençut que al menys una bona part de la ciutadania ens ho agrairia i ens recolzaria.

Mataró, 25 de juliol.

24 de juliol, 2010

Vacances.

Avui, desprès de l’assistència ahir al dinar de Tribuna Barcelona amb la intervenció del President del Govern, Rodríguez Zapatero, es pot dir que començo vacances.

Abans d’ahir al vespre vaig intervenir a l’Assemblea de l’Agrupació del PSC de Premià de Mar. No solament vaig parlar d’economia, com és habitual, sinó que em vaig haver de referir, evidentment, a la sentència de l’Estatut i a la situació política a Madrid. Crec, pel que m’han expressat, que van sortir-ne contents.

La setmana ja havia estat intensa a Madrid des del dilluns. Acabament de la sessió del debat sobre “l’Estat de la Nació que ja he comentat, amb les propostes de resolució. Desprès, sessió extraordinària en la que a més de control al Govern va haver-hi la consideració de normes tant importants com la reforma laboral o la reforma de la Llei de Caixes i el primer pas del Pressupost per l’any que ve, l’aprovació del sostre de despesa. Ja veurem com acaba això del Pressupost ja que el primer pas el varem passar raspat.

Encara, ahir al matí, el telèfon comunicava amb Madrid amb algun tema pendent o preparatori ja de la tornada. Alguns companys/es encara els queda alguna feina per fer aquests dies en les seves Comissions, però les meves ja han tirar la persiana avall fins el setembre.

Ara comença un període d’una altra mena d’activitat: bici, platja, família, amics, viatge, lectura, neteja de papers, reflexió dels temes pendents o d’actualitat,… i mirar la lluna assegut a la terrassa de casa havent sopat.

Potser queda algun tema a comentar de la feina que queda enrere. De la llei de Caixes i les reflexions que em va fer, ja al carrer acabada la sessió, un conegut diputat popular, en altres temps actiu senglar parlamentari avui apartat de la primera línia. Dels informes del Tribunal de Comptes, aquell de Seseña del que en parlen malèvolament a Madrid, obviant que el que posa de manifest és el desastre de l’Administració local a Espanya. L’evolució de la inflexió de l’atur, o si variarà la de vendes de cotxes i l’expectativa favorable de creixement del P.I.B. (així ho espero) que coneixerem a meitat d’agost. I els debat que faré a la fresca desprès de compartir taula amb amics i companys sobre la situació i perspectives de la política catalana, no com varem fer amb en Joan sota la calor mesetària pels carrers del centre de Madrid dimarts passat.

M’esperen algunes novel·les pendents de llegir que he espigolat en les meves prestatgeries. Ara serà un bon moment. Ah!, i els focs de Les Santes.

Segurament ara hi haurà més imatges que text. Bon estiu!



Mataró, 24 de juliol.

23 de juliol, 2010

Gràcies Alberto, gràcies Andy.


Ens esteu fent passar un bon Tour. Fa uns dies el canvi et va jugar una mala passada, Andy, però són les coses de la competició. Un sobrevingut, un petit error, un descuit, un defalliment, pot capgirar la situació que podia semblar dominada. Ho veiem en tots els esports, i en la vida, en algun moment. Però la qualitat, la superioritat s’acaba imposant i si més no, el reconeixement hi és. L’Alberto, ahir, crec que amb el seu gest ens va mostrar que a més d’un gran ciclista és una gran persona. Qui parlava de que no tenia fair play? Tots dos són força joves encara per que puguem augurar uns bons Tours venidors i pensar, rediantre!, com pugen, quina força, quin patiment, què maco!

Ara s’ho guanyaran definitivament, l’un o l’altre, a cara o creu, sols contra ells mateixos, el dissabte a la contrarellotge i serem molts els que ens fareu estar penjats de la tele. Gràcies.

Mataró, 23 de juliol.

21 de juliol, 2010

Unitat? Quina unitat?

És recurrent en la historia del catalanisme polític, de tant en tant, una foguerada. Ens sentim (es senten) agredits, vilipendiats, menystinguts, estafats,... i se’ns encenen (se’ls encenen) les carns, i ens apleguem (s’apleguen) per plantar cara en defensa de la nostra (la seva) dignitat.

Després, l’evidència. Tothom a la seva, a la defensa dels seus més immediats interessos, el calaix, la cadira, el reconeixement, .... Ara, avui, amb una societat molt més oberta al món, més barrejada, més complexa, encara més.

Unitat de qui? Dels catalans? De quins catalans? Potser hauríem de començar a escatir de quins, però deixem-ho. Dels catalans. No pas de tots, ja que n’hi ha que no en són de catalanistes. Ho hem de respectar, oi? És una opció tan legítima com qualsevol altra. Dels catalanistes? Ah!, però aquesta qualificació engloba el mateix? És ben clar que no. N’hi ha d’autonomistes, de federalistes, de confederalistes, d’independentistes. Tenen un comú denominador? Sembla que no feia pas massa que podia ser-hi, però és evident que al tombant d’aquest nou segle que estem vivint això ja s’ha esvaït. Avui, com en altres moments de la història, es tornen a polaritzar les posicions, la rauxa front el seny, l’odi, l’exclusió, l’enfrontament, la desqualificació, el joc brut, guanyen terreny per avançar altra vegada cap a un escenari de tensió, sols cal veure els mitjans i els comentaris que s’hi afegeixen. En aquest pati, quina unitat és possible? O ets dels meus, o ets dels “altres”. Si a un company li han dit “xarnego” per portar la quadribarrada a seques...

A “La Vanguardia” d’avui posen un semàfor vermell a en Dani Fernández. I un titular a la portada ben expressiu. Ben expressiu del que ells voldrien.
Dani, això demostra l’encert de la nostra proposta. Ells el que voldrien és que la “unitat” catalanista (?) trenqués la unitat socialista que és el que els hi fa mal. Que ahir, el PSC hagués votat contra el PSOE. Quin gran èxit per Catalunya! Quin gran èxit per la dreta! Primer Catalunya, després... ja jugarem a Cambó, com sempre.

Trencar l’espinada als socialistes catalans és el que volen. Que s’acabi aquest mal somni que ja porten massa anys aguantant. Catunya! Catunya!, home, el comte de Godó, el que representa, té poca credibilitat en aquest tema, o haurem de tirar d’hemeroteca, de la seva hemeroteca?

Tenim una gran feina per endavant. Recuperar la convicció en el nostre projecte i en què hi ha base social suficient, i ample, per mantenir-lo i fer-lo créixer. Això és el que ens hauríem de dedicar preferentment. La unitat “catalanista”, amb qui? per què? per fer el “caldo gros” als nostres enemics?

Madrid, 21 de juliol.

L'orgull dels 25.

Doncs, no. La reunió del GPSC abans de la batalla no va ser com la de Pérez Reverte. Ens ho van explicar tot i ens varen donar la paraula. Això no va comportar preguntes, sinó afirmacions. Totes les intervencions que es varen produir, en la mateixa direcció. El tema s’havia plantejat bé. Una altra cosa seria si l’aconseguiríem tirar endavant (després es va veure que no).

L’única via per que l’autogovern de Catalunya avanci (llevat de les arrauxades crides independentistes) és tenir aliats a l’altra banda. I allà sols hi ha un possible aliat: els socialistes. Això és el que hem de sortir a defensar i a explicar ja que, malgrat els pesi a alguns partits i mitjans, és ben cert. Tots hi estem d’acord. Ah!, que diferent és veure les coses aquí o allà, des de dins o des de fora. Al revés de com es planteja a Barcelona, el secular dilema de la política catalanista.

Llegiu, llegui ben bé la proposta de resolució que va plantejar el GPS (per acció conjunta del PSC i del PSOE) per ser adoptada pel Congrés fruit del debat de la setmana passada. Hi és tot, està molt ben treballada i travada, i té el recolzament, la signatura, del PSOE.

Al debat s’han presentat sis propostes de resolució sobre el tema de la sentència del Constitucional, no quatre com s’ha dit. Per ordre de debat:
La n. 3 de Unión Progreso y Democracia (Rosa Díez), evidentment en contra del que volem a Catalunya. Va ser derrotada, 153 a favor (amb el PP) i 194 en contra (amb els socialistes).
La n. 16 dels socialistes, a favor (ja ho he exposat). També va ser derrotada, 169 (sols els socialistes) a favor i 174 en contra (amb el PP i els partits catalans) i 4 abstencions.
La n. 31 del PP, en contra: , també derrotada. 153 vots a favor i 190 en contra (amb el PSOE) i 3 abstencions.
La n. 55 d’ICV, a favor. Derrotada, 26 vots a favor, 320 en contra (PP i els socialistes) i 1 abstenció.
La n. 59 d’ERC, a favor. També fou derrotada, 15 vots a favor, 317 en contra (PP i els socialistes) i 15 abstencions. CiU no la va votar a favor, cal diferenciar-se. Són competidors directes.
La n. 61 de CiU, a favor, també derrotada. 26 a favor, 321 en contra (PP i els socialistes). Els d’ERC no els han tornat el seu menyspreu.

Perquè el GPS, els socialistes catalans i la resta d’espanyols, no han votat les propostes dels partits catalans? Per varies raons: 1. Havia presentat la seva pròpia alternativa que era molt més complerta que les altres ja que més enllà del que diu el preàmbul de l’Estatut proposa l’avaluació de la sentència i les vies de sortida tot reconeixent les particularitats catalanes. Tornem a llegir la proposta. 2. La proposta del preàmbul ja l’havia votat al Congrés amb l’Estatut, cosa que encara no havia fet mai el Parlament de Catalunya. O és que algú vol oblidar que els socialistes, els catalans i els de la resta d’Espanya, varen votar l’Estatut que diu el que diu sobre la nació catalana i que no ha estat corregit en aquest punt malgrat que el T.C. s’hagi atrevit irresponsablement a comentar-lo?

Per això, malgrat no haver-se aprovat cap proposta de resolució sobre el tema de la sentència de l’estatut, els 25 congresistes socialistes catalans estem contents i orgullosos ja que la nostra proposta és la que ha tingut més recolzament, més que totes les altres de partits catalans presentades particularment que fins i tot no han tingut els recolzaments els uns dels altres. I en totes aquestes propostes a favor de l’Estatut, sempre el vot contrari del PP.

Amb qui heu d’anar? Amb qui voleu anar? Voleu anar enlloc? No, sols fer-vos els purs i els màrtirs. Us guanyareu que les vostres restes estiguin recollides al Monestir de Ripoll. I el poble?, ah! el poble, ...

Madrid, 20 de juliol.
P.D. Nou article, francament bo, d'en Quim Coll a El Periódico d'avui.

19 de juliol, 2010

Retall de novel·la.


“Ya saben casi tanto como yo. ¿Alguna pregunta más, caballeros?
No hubo más preguntas. Todos los presentes sabían, incluido el bisoño Frederic, que las breves explicaciones del jefe de escuadrón habían sido puro formulismo. En cierta forma, también aquella reunión lo era; las decisiones irían llegando desde arriba en el curso de la batalla, y sólo el coronel Letac sabía a ciencia cierta cuáles eran los planes del general Darnand. Respecto al escuadrón, lo que se esperaba de él era que pelease bien y que, llegado el caso, cargase al recibir la orden hasta deshacer las formaciones enemigas que le fueran asignadas.”

De la novel·la “El húsar” de Arturo Pérez Reverte. Ed. Akal, M, 2002. 7º ed.

Madrid, 19 de juliol.

18 de juliol, 2010

1301.*

*Dedicat a Josep M. Cano, conductor del magazine dels matins “La Placeta” de Ràdio Arenys de Mar i als seus oients que varen tenir la paciència de escoltar-me la setmana passada demanant-los excuses per si em vaig passar ja que portava el pap molt ple.

"En un sistema democrático, la legitimidad política no procede de las calles, sino del voto mayoritario de los ciudadanos. De ahí que todas las interpretaciones de la manifestación sean tan solo eso, interpretaciones. Tan atinadas o tan extravagantes como se quiera, pero inutilizables para buscar una solución política mientras no se traduzcan en programas avalados por las urnas."

José María Ridao: Catalunya sin “Estatut. El País.


Mataró, 18 de juliol.

15 de juliol, 2010

El debat, a l'estiu.

Just després del migdia, en aquesta època de l’any, els rajos de sol que entren per la claraboia del sostre de l’hemicicle del Congrés cauen de ple sobre l’espai on està el meu escó. La foto no és que sigui dolenta, o tingui un defecte, és l’efecte de la llum que hi cau. Llavors, en aquells moments, sembla que els que estem en aquell lloc quedem il·luminats per alguna força especial.
(foto El País)
Aquest any el debat de l’“Estat de la Nació” es fa fora del període ordinari de sessions. El recentment acabat període de la Presidència europea ho ha condicionat així, encara que amb el debat que va cloure el semestre europeu , fet fa molts pocs dies, i els continuats debats que hem fer a la Cambra sobre el principal problema que tenim que és òbviament la situació econòmica, tinc dubtes de si té sentit tornar a fer un debat que resultarà reiteratiu. Són les formes parlamentàries establertes que anem repetint sense qüestionar-les massa. Tenia que fer-se el debat, mai està malament debatre, encara que no sé si és gaire efectiu fer-lo.

Sols dos temes capitalitzen els parlaments i les consegüents rèpliques i contrarèpliques. L’un era evident com ja he dit, la situació econòmica. L’altra, també evident i que no podia ser obviat, incorporat fa pocs dies a l’escena pública, la famosa sentència del T.C. sobre l’Estatut.

Sobre la crisi econòmica poques novetats a afegir al que ja s’ha discutit a l’abast. El President no fa aquesta vegada noves propostes. Amb les que hi ha en marxa ja hi ha prou feina. La reforma laboral que ja està en tramitació parlamentària, la reforma de les Caixes ja aprovada pel Govern i que veurem la setmana que ve, i la reforma de les pensions en la que no hi ha novetats sobre les pretensions del Govern que discutirem a la tornada de l’estiu. Quedaran pel projecte de pressupost per l’any que ve algunes reformes impositives i de contracció de la despesa que són evidents en l’actual situació fiscal.

En aquest tema les propostes de l’oposició, de tota l’oposició, va en la línia de no tenir present la vertiginosa situació de l’economia mundial. Sí, sí, ells ja deien que s’havien de fer reformes, però sembla que no hi ha hagut moments diferents de la crisi i que ara estem en una nova fase i que en cada fase havia de fer coses diferents. No, no, no s’ha fet el que calia. Res, el debat reiteratiu que portem en tot el desenvolupament de la crisi. No és el mateix fer propostes ara que les fetes al començament de la legislatura quant tot just la crisi s’intuïa i ningú pronosticava la seva profunditat. Ara, qualsevol mesura és una traïció, quasi, del que es va dir a la investidura, una agressió a algun col·lectiu, pensionistes, treballadors, ..., més enllà d’una visió temporal de més abast del que s’ha estat fent, i per tant no mereix credibilitat ni reconeixement. Tots els Governs estan en la mateixa tessitura. Si el PP demana eleccions ja, la resposta és de calaix: que presenti una moció de censura que en el nostre ordenament ha de ser en base a propostes concretes amb un programa, no sols amb la crítica de que el que es fa es fa malament però sense proposar el que ells farien si tinguessin la responsabilitat de fer-ho.

Respecte a l’Estatut, l’evidència. L’evidència de qui ha estat al costat de les reformes estatutàries i de qui ha estat en contra. De qui l’ha defensat i de qui l’ha atacat. De que no hi ha, contra el que alguns pretenen, iguals posicions a Espanya. Hi ha qui creu en la unitat en la diversitat (que va definir Maragall) i hi ha qui vol la unitat en la uniformitat. De qui cercarà sortides dialogant i parlant, que accepta que cal trobar nous camins per complir la seva visió de com s’ha d’organitzar l’Estat i de qui, desprès del merder que ha organitzat, diu que “pelillos a la mar” i a girar full i fer com si no hagués passat res.

Que ho tinguin ben present tots aquells que ara s’esquincen les vestidures, criden proclames i esveren al personal enredant-lo, confonent-lo en la seva ingenuïtat, aquí i allà, aquells que donen els camins recorreguts per conclosos i en volen començar d’altres que els semblen ara més engrescadors ja que potser resultarà que portaran cap a la direcció oposada a la que pretenen.

Reflexió seriosa a fer aquest estiu, ara que ens venen uns dies de obligada tranquil·litat pel temps i les costums. Quan es dóna un pas en política s’ha de pensar en quines passen més vindran al darrere. Desprès d’obrir l’ampolla de cervesa o de cava ben remenada en surt la bromera a raig i en queda a dins menys contingut... i esbravat.

Resulta que aquesta és l’entrada 1300 des que vaig començar a fer aquest blog, un senzill i personal diari, aquests dies farà cinc anys. Camí, he fet, vaig fent, camí.

“Puse rumbo al horizonte...

Y cuanto más voy p’allá
más lejos queda.
Cuanto más deprisa voy
más lejos se va.”
Madrid, 15 de juliol.

12 de juliol, 2010

Reestructuració de les Caixes.


El mapa financer espanyol s’ha clarificat de manera molt forta en pocs dies. Vegem com han quedat les 45 Caixes d’Estalvis que hi havia presents fins ara:

21 s’han agrupat en cinc S.I.P. Veurem si es confirma del cert que aquests S.I.P. prendran la fórmula jurídica de banc, tal com ja ha anunciat el que encapçala Caixa Madrid. De ser així, formalment poden mantenir-se les Caixes, però seran caixes buides a l’espera de convertir-se en Fundacions en un termini més o menys breu. D’aquests quatre S.I.P., tres han hagut de demanar dinars al FROB per la seva recomposició.

16 s’ha fusionat entre elles o han estat absorbides per alguna de més gran, cas de la de Girona. D’aquí en surten sols set. D’aquestes set, quatre també han demanat ajut al FROB.

6 es mantenen igual que abans. La gran de l’Aragó, les tres basques i les dues minúscules d’Ontinyent i de Pollença.

2 han fet fallida. Intervingudes i venudes: la CCM i la Cajasur (una de les de l’Església Catòlica).

A Catalunya, de deu a tres. Algun llençol perdut i d’altres no sé gaire ben rentats.

Primera gran recomposició. Un gran capgirament. De 45 a 13, i això no crec pas que s’hagi acabat. Ja ho veureu.



(Font: El Periódico)
Mataró, 12 de juliol.

Final. Gràcies, Forges.


Mataró, 12 de juliol.

10 de juliol, 2010

Val més la que es calla que la que es diu.


Pretesa tomba de Guifré el Pilós al monestir de Santa Maria de Ripoll.


Mataró, 10 de juny.

La pujada de l’IVA.

Arriba a la bústia de casa un prospecte publicitari de la coneguda cadena hard dicount LIDL d’alimentació i drogueria. En portada del prospecte: “En todo nuestro surtido, STOP IVA. Certificado ante notario”.

Abans d’ensenyar els productes amb els seus corresponents preus, com és habitual en aquesta mena de prospectes, un breu text: “La subida del IVA impuesta por el Gobierno…, afectará gravemente a su economía familiar… y repercutirá en un incremento de hasta 136€ de los 6.844€ anuales que ya gasta una familia… Por ello ha decidido mantener los precios des de el mes de junio y por tanto asumir el incremento del IVA en todo el surtido fijo… Les seguiremos informando.”

Algunes consideracions a fer:

1. Srs. de LIDL, els Governs democràtics no imposen sinó que estableixen. Compte amb el llenguatge!
2. "Afectará gravemente": Fem números. Més endavant faig un quadre.
3. "Repercutirá en un incremento de hasta 136€ sobre 6.844€ anuales", curiosament és el 2%, quan la majoria de productes que anuncien sols passen d’un IVA del 7% al 8% que representa 108/107= 0,93457%, és a dir no arriba a un 1%. Sols els alcohols i el d’higiene passen del 16% al 18% que representa 118/116= 1,172413, és a dir menys del 2%.
4. Certament, es mengen el possible increment, encara que vegem el quadre que he elaborat amb els 18 productes que anuncien en la primera pàgina del prospecte de quin hagués estat el resultat del increment impositiu.

El increment promig hauria estat del 0,90%. Sols hi ha un producte, la llauna de cervesa, que té un IVA del 18%, tots els altres el tenen del 8%. En el conjunt del prospecte hi ha 83 productes gravats al 8% i 21 amb el 18% (alcohol i higiènics), és a dir tres de cada quatre amb l’IVA reduït.

Al mes de març, tot parlant d’austeritat, vaig acabar una entrada dient:

“Cal fer una referència més a la pujada de l’IVA. Ja comencen a sortir noticies de que algunes empreses s’estan plantejant la seva assumpció. Lògic, en certs productes la pujada d’un punt, del 7% al 8% és un 0,93% (108/107), i del 16% al 18% és un 1,72% (118/116) i potser és més fàcil assumir-ho dins dels marges que traslladar-ho al preu final amb l’enuig dels consumidors. Veurem que passa amb el preu del cafè als bars.... 1,20€, amb la pujada de l’IVA haurien de ser 1,21€. Veurem. Veurem quin augment hi haurà i qui se’l empassarà. ¿Sólo o con leche?”

Aquí en tenim un exemple.

Mataró, 10 de juny.

Sis de la tarda. Quino.

Mataró, 10 de juny.

08 de juliol, 2010

D’aquests dies.


A part de que en Forges fa sortir a un senyor de Mataró que s’ha jugat no sé pas amb qui ballarà si l’equip de futbol d’Espanya guanya amb un gol de Torres, hi ha altres temes sobre la taula.

A Catalunya, un especialment. Riuades de tinta, d’opinions, comentaris, declaracions i posicionaments.

Retalls de dos articles apareguts avui:

Del d’en Joaquim Coll a El Periódico: Jo no aniré a la manifestació

"Decididament cal combatre la hipòtesi sobiranista que vol convèncer la majoria dels catalans en el sentit que el pacte del 1978 s'ha trencat, que el model autonòmic és un engany, que Espanya ens roba, que PP i PSOE són iguals, i que el perfeccionament federal és impossible. Senzillament, res de tot això és veritat. Em sembla que els implícits de la manifestació del dia 10 van en aquesta direcció. Òbviament som una nació i els catalans, com qualsevol altre poble que viu en democràcia, serà el que vulgui ser. Però cal recordar que decidim periòdicament des del 1977. No hi ha res de més perillós que quan es forcen falses unanimitats. I el catalanisme està avui més escindit que mai. La picabaralla sobre el lema, la pancarta i la senyera és quelcom més que una anècdota. Per tot això, modestament, m'atreveixo a dir: jo no hi aniré."

I del d’un vell conegut conciutadà de qui feia algun temps que no en sabia res, en Josep M. Fradera: La casa de muñecas, a El País.

"Dicho con la mayor brevedad: el proceso ha sido influido de manera sistemática por esencialismos que en nada ayudan a su resolución positiva. No me refiero ahora a los esencialismos nacionalistas que impregnan las reacciones a ambos lados del debate, ideas implícitas o explícitas que saturan en exceso las perspectivas culturales de unos y otros. En este punto, la insistencia misma en una trasnochada idea de "nación" exclusiva, del todo desacreditada en las ciencias sociales, es lo suficientemente reveladora. Me refiero ahora al esencialismo que impide una apropiada visión del problema en su conjunto, como resultado de una excesiva concentración del foco de visión en lo propio.
En este sentido, es obvio que no existe camino posible de salida a la insatisfacción catalana -aparte quizás de una quimérica invocación a la secesión, a la que la sentencia da alas a cambio de nada- sin encontrar aliados del otro lado de la barrera. Se nos dirá que esto no es posible, porque los demás están contaminados por el tipo de prejuicio esencialista que no es visto como viga en ojo propio. De lo que se deduciría, al fin, que no puede haber acuerdo alguno en el solar hispánico. Pero, una afirmación de este estilo es intelectualmente inaceptable y políticamente derrotista. Y regresamos con ello al punto anterior, si una buena parte o la mayoría de los progresos sociales y culturales de los últimos 30 años se han generado con el concurso de todos, ¿no es razonable esperar que muchas de las cuestiones que afectan a la transformación, racionalización y equidad en el funcionamiento del Estado sean susceptibles de pacto político, aunque sea por agotamiento?"

Quin Via Crucis, fins arribar al Calvari. Sort que ja són les últimes estacions.

Mataró, 8 de juliol.

El moment econòmic.*

*Els companys/es de l’Agrupació de Teià del PSC em demanen un article sobre la situació econòmica per la seva revista.
Estem travessant una nova fase, la tercera, de la crisi que es va desfermar en els països centrals del que abans es deia món occidental als entorns de l’estiu de l’any 2007 i que es va manifestar obertament amb l’ensulsida del sistema financer al començament de la tardor del 2008. És cert que cada país tenia alguna debilitat pròpia, a Espanya per exemple l’immobiliari, però no érem sols en aquest tema i d’altres que tenien diferents peculiaritats també estan patint com nosaltres.

L’ensorrada de l’economia financera va ser fruit de les pràctiques opaques i desarreglades en que es movia el sector i les politiques que es varen haver de fer a finals del 2008 varen haver d’anar en la direcció d’apuntalar-lo. A Espanya varem notar més la crisi del totxo que la de les finances, tota vegada que la regulació que teníem va permetre aguantar millor, a curt termini, les conseqüències del mal estat de les entitats bancàries.

Superat i controlat l’ensurt financer de seguida es varen posar de manifest les conseqüències que va provocar en l’economia productiva. La davallada del creixement econòmic real va ser vertiginosa fins a tocar fons el segon trimestre de l’any 2009. D’uns creixements positius continuats de l’entorn del 3% es va caure en pocs mesos als decreixements del menys 4% pel conjunt dels països de la U.E. Aquest fet va motivar una reacció en les politiques de les economies afectades en forma d’incentius fiscals, més despesa pública, menors ingressos impositius, que varen fer saltar pels aires el Pacte d’Estabilitat i Creixement que ens havíem imposat per posar en marxa l’euro i unificar les polítiques monetàries. A finals de l’any 2009, 20 del 27 països de la E.U. estaven fora del P.E.C., el que va motivar les primeres consideracions sobre que les politiques d’estímuls fiscals no es podrien aguantar molt de temps, malgrat que havien inflexionat positivament la davallada del creixement encara que d’una forma tímida i incerta.

Al començament del 2010 la situació d’endeutament conjunta va posar molt nerviosos als “mercats”, als que deixen els recursos per cobrir les diferencies que es produeixen entre les despeses per mantenir el to de l’economia i els ingressos que la situació provocava. Uns països tenen més reconeixement que d’altres, a alguns se’ls fa més confiança que a d’altres. Els grecs varen ser els primers en sucumbir a les pressions, hi varem anar nosaltres al darrera amb els portuguesos i pràcticament des del passat més de maig tots els països grans de la U.E. no els ha quedat més remei d’emprendre el camí de les adequacions pressupostaries amb les consegüents retallades de despeses.

A Espanya, el President Rodriguez Zapatero les va anunciar a meitat de maig i malgrat les crítiques i recels que varen suscitar no s’han presentat alternatives a les mateixes i s’ha acabat veient que les mesures proposades estan en la línia de les d’altres països. Augments d’impostos, l’IVA, de rendes del capital, i retallades, dràstiques, de capítols importants de despesa. El Govern socialista intenta que no es vegin afectades les partides d’ajuts socials, però sí que s’ha hagut de fer enrere en alguns, com el de la natalitat, o la prevista congelació de les pensions, no de les més baixes, a partir de l’any que ve.

La situació posa de manifest els límits, en el marc de la situació econòmica general en el nostre entorn, del creixement de l’Estat i més en concret del creixement de l’Estat del Benestar. Per nosaltres que tot just hi estàvem arribant, és sorprenent i dolorós. Cal, però, afrontar les reformes precises per poder mantenir l’essencial i construir les bases per més endavant continuar el seu desenvolupament. Ni hi han receptes màgiques ni camins miraculosos. Certament aquesta crisi representa un tombant en les perspectives de les nostres societats al que caldrà donar-hi les sortides necessàries per què no sigui en perjudici de la solidaritat i cohesió social que sempre hem defensat els socialistes.

Mataró, 6 de juliol.

06 de juliol, 2010

Treball i esbarjo.

Extraordinàriament i per primera vegada, sembla, el Congrés del Diputats va fer una sessió en diumenge. Va ser el passat 27 de juny amb motiu de la commemoració recentment instituïda per la pròpia Cambra del dia de reconeixement a les víctimes del terrorisme.
La sessió va ser feta amb la solemnitat que mereixia l’ocasió, però degudament continguda i sòbria. Veure’m, més endavant, en anys successius, quin desenvolupament tindrà l’acte.

Entre la festa de Sant Joan i aquesta sessió dominical varem aprofitar per instal·lar-nos uns dies a Madrid. Tenint-hi casa i havent-hi d’estar per feina, no ens era costós.
(Los amores de Mercurio y Herse. Una tapicería rica de Willem de Pannemaker. Museo del Prado)


Esbarjo a la capital. Sempre hi han coses a veure a una ciutat. Un bon amic d’aquí, de Mataró, fa poc es va instal·lar uns dies a Barcelona a fer de turista, com si estès lluny de casa seva que està al tocar.

Cultura, les exposicions als museus (Renaixement italià al Thyssen; al Prado, Turner i els Mestres,…); exercici, una llarga caminada pel Retiro on els crits que hi arribaven de tant en tant anaven donant compte de la marxa del partit de futbol; passeig pel centre, com “guiris” qualsevol i entremig d’ells; algun àpat especial, les tapes pels bars i restaurants de sota la Plaza Mayor amb companyia de bons amics d’arreu; una tarda de lectura amb el totxo “Colapso” de Jared Diamond (perquè tindran que fer llibres tan extensos?).

Bé, tant és passar uns dies a un lloc que a un altre si els pots gaudir convenientment.

Mataró, 5 de juliol.

05 de juliol, 2010

Va de Caixes.

Les meves “dómines” n’encolomen una altra participació representant el GPS (agraeixo la confiança) en l’acte de cloenda de la Jornada sobre la reforma de les Caixes d’Estalvi organitzada per l’ Instituto de Fomento Empresarial al Hotel Palace de Madrid.

"Mano a mano" amb en Cristóbal Montoro del PP per què ambdós expliquem les posicions de les nostres respectives formacions sobre el tema.

He escrit algunes coses sobre això darrerament, fins i tot les he traduït al meu blog en castellà i aprofito per enviar-les als organitzadors de la Jornada com a material de context de la meva exposició.

Sobre la reforma encara no hi han, o no són conegudes o públiques, gaires coses. Amb els indicis que tinc basteixo el guió de la meva intervenció en un senzill power point de sols quatre pàgines. Aquí les reprodueixi (n’excloc la caràtula de presentació i la de cloenda d’agraïment per l’atenció).









N’estic fermament convençut i en el debat posterior ningú em replica la principal. Els periodistes m’agraeixen el titular que els he donat.

Mataró, 5 de juliol.

03 de juliol, 2010

Àrbitres.

Un punxot (traducció lliure de “zapatazo”) de l’anglès Lampard va estavellar la pilota al travesser llarg i va entrar a la porteria contraria. Però, hàbilment, el porter alemany Neuer la va agafar de seguida i la va treure fent com si no hagués entrat. L’àrbitre, l’uruguaià Larrionda no ho va veure, o no ho va saber veure, i no va donar el gol per vàlid.

Mentre tant, sembla que per les pantalles gegants repetien una i altra vegada que la pilota havia entrat, però l’àrbitre, ajudat pel jutge de línia, ja havia xiulat i segons les regles (alguns diuen anacròniques) per les que es regeix el futbol no es podia tirar enrere. Els anglesos desesperats, ja que haguessin empatat el partit (2 a 2) i capgirat una situació que al final no varen poder redreçar i van acabar perdent estrepitosament per 4 a 1. L’entrenador anglès, curiosament un italià, es va esgargamellar desprès del partit queixant-se amargament (sempre les queixes són amargues) de que no s’usés la tecnologia que hauria permès als seus jugadors afrontar el partit d’una altra manera. Lladrucs contra el vent. Als mexicans els va passar quelcom semblant front als argentins, un gol en fora de joc repetit una i altra vegada a les pantalles del camp i cap a casa.

L’endemà el President de la FIFA, Blatter, que crec que és suís, va lamentar que s’haguessin produït aquells errors arbitrals que havien perjudicat a uns equips, Va demanar perdó i va dir que es tindrien que tornar a pensar si aplicaven i aprofitaven les tecnologies existents per millorar la justícia de les decisions arbitrals. Ja fa temps que es discuteix del tema i no acaben de decidir-se, és l’eterna lluita dels conservadors (de conservar) contra els progressistes (de progressar).

Bé, són les regles i les circumstàncies amb les que tots els equips va anar a jugar a Sud-àfrica, les que per acció u omissió tenen establertes entre ells ja que això és un club privat. Sí, capcots i emprenyats (suposo) anglesos i mexicans se’n varen entornar a casa seva i fins a la propera oportunitat, que hi tornarà a ser. No, si això no para. Dintre de poc es començaran a celebrar els encontres classificatoris pel Mundial que ve, d’aquí quatre anys.

La competició continua. Ara els alemanys han apallissat als argentins d’en Messi, el de les pilotes d'or. “L’albiceleste”, ni amb l’entrenador que jugava amb la mà de Déu, ha pogut amb els disciplinats germànics. Encara, però, sols estem a quarts de final i queden més encontres. Veurem qui guanya. I d’aquí quatre anys a tornar-hi. Els mitjans ja els va bé, doncs és molt material per omplir notícies i la gent entretinguda.







Res, aquests dies parlem de futbol, i avui comença el Tour de França. Quines migdiades davant la tele tot fent la becaina.

Mataró, 3 de juliol.

El consell dels companys/es i el amics i amigues.

Quan no ets un mer espectador del que passa al teu voltant sinó que t’hi involucres, o fins i tots n’ets protagonista, encara que sigui a nivell de figurant, quan tens el cap despert encara que no estigui clar per falta de dades o lúcid per falta de coneixements, moltes vegades et llences a pensar, opinar, discutir, escriure, en públic o en privat, per deixar constància del que et passa pel magí i afirmar la teva pròpia posició.

Llavors, abans de “sentar càtedra” (?), és bo recórrer a contrastar-ho amb companys i companyes, amic i amigues que saps que poden valorar des d’uns altres ulls les teves percepcions. Cal reflexionar sobre el què et diuen. Et donen elements, potser nous, potser no, des del seu punt de vista. Moltes vegades d’aquest contrast en surt un canvi de posició, o potser no tant com això sinó un canvi d’exposició o de manera de fer-la.

Tot és molt complex per anar segur per la vida. El dubte, el fotut dubte, ens fa molt humans.

Gràcies per les vostres aportacions, companys, companyes, amics, amigues. Els encerts tenen deutes, les errades són pròpies.

Mataró, 3 de juliol.

Juliol.

Més que en l'espai busca'm en l'actitud.


Mataró, 1 de juliol.