*Els companys/es de l’Agrupació de Teià del PSC em demanen un article sobre la situació econòmica per la seva revista.
Estem travessant una nova fase, la tercera, de la crisi que es va desfermar en els països centrals del que abans es deia món occidental als entorns de l’estiu de l’any 2007 i que es va manifestar obertament amb l’ensulsida del sistema financer al començament de la tardor del 2008. És cert que cada país tenia alguna debilitat pròpia, a Espanya per exemple l’immobiliari, però no érem sols en aquest tema i d’altres que tenien diferents peculiaritats també estan patint com nosaltres.
L’ensorrada de l’economia financera va ser fruit de les pràctiques opaques i desarreglades en que es movia el sector i les politiques que es varen haver de fer a finals del 2008 varen haver d’anar en la direcció d’apuntalar-lo. A Espanya varem notar més la crisi del totxo que la de les finances, tota vegada que la regulació que teníem va permetre aguantar millor, a curt termini, les conseqüències del mal estat de les entitats bancàries.
Superat i controlat l’ensurt financer de seguida es varen posar de manifest les conseqüències que va provocar en l’economia productiva. La davallada del creixement econòmic real va ser vertiginosa fins a tocar fons el segon trimestre de l’any 2009. D’uns creixements positius continuats de l’entorn del 3% es va caure en pocs mesos als decreixements del menys 4% pel conjunt dels països de la U.E. Aquest fet va motivar una reacció en les politiques de les economies afectades en forma d’incentius fiscals, més despesa pública, menors ingressos impositius, que varen fer saltar pels aires el Pacte d’Estabilitat i Creixement que ens havíem imposat per posar en marxa l’euro i unificar les polítiques monetàries. A finals de l’any 2009, 20 del 27 països de la E.U. estaven fora del P.E.C., el que va motivar les primeres consideracions sobre que les politiques d’estímuls fiscals no es podrien aguantar molt de temps, malgrat que havien inflexionat positivament la davallada del creixement encara que d’una forma tímida i incerta.
Al començament del 2010 la situació d’endeutament conjunta va posar molt nerviosos als “mercats”, als que deixen els recursos per cobrir les diferencies que es produeixen entre les despeses per mantenir el to de l’economia i els ingressos que la situació provocava. Uns països tenen més reconeixement que d’altres, a alguns se’ls fa més confiança que a d’altres. Els grecs varen ser els primers en sucumbir a les pressions, hi varem anar nosaltres al darrera amb els portuguesos i pràcticament des del passat més de maig tots els països grans de la U.E. no els ha quedat més remei d’emprendre el camí de les adequacions pressupostaries amb les consegüents retallades de despeses.
A Espanya, el President Rodriguez Zapatero les va anunciar a meitat de maig i malgrat les crítiques i recels que varen suscitar no s’han presentat alternatives a les mateixes i s’ha acabat veient que les mesures proposades estan en la línia de les d’altres països. Augments d’impostos, l’IVA, de rendes del capital, i retallades, dràstiques, de capítols importants de despesa. El Govern socialista intenta que no es vegin afectades les partides d’ajuts socials, però sí que s’ha hagut de fer enrere en alguns, com el de la natalitat, o la prevista congelació de les pensions, no de les més baixes, a partir de l’any que ve.
La situació posa de manifest els límits, en el marc de la situació econòmica general en el nostre entorn, del creixement de l’Estat i més en concret del creixement de l’Estat del Benestar. Per nosaltres que tot just hi estàvem arribant, és sorprenent i dolorós. Cal, però, afrontar les reformes precises per poder mantenir l’essencial i construir les bases per més endavant continuar el seu desenvolupament. Ni hi han receptes màgiques ni camins miraculosos. Certament aquesta crisi representa un tombant en les perspectives de les nostres societats al que caldrà donar-hi les sortides necessàries per què no sigui en perjudici de la solidaritat i cohesió social que sempre hem defensat els socialistes.
Mataró, 6 de juliol.
L’ensorrada de l’economia financera va ser fruit de les pràctiques opaques i desarreglades en que es movia el sector i les politiques que es varen haver de fer a finals del 2008 varen haver d’anar en la direcció d’apuntalar-lo. A Espanya varem notar més la crisi del totxo que la de les finances, tota vegada que la regulació que teníem va permetre aguantar millor, a curt termini, les conseqüències del mal estat de les entitats bancàries.
Superat i controlat l’ensurt financer de seguida es varen posar de manifest les conseqüències que va provocar en l’economia productiva. La davallada del creixement econòmic real va ser vertiginosa fins a tocar fons el segon trimestre de l’any 2009. D’uns creixements positius continuats de l’entorn del 3% es va caure en pocs mesos als decreixements del menys 4% pel conjunt dels països de la U.E. Aquest fet va motivar una reacció en les politiques de les economies afectades en forma d’incentius fiscals, més despesa pública, menors ingressos impositius, que varen fer saltar pels aires el Pacte d’Estabilitat i Creixement que ens havíem imposat per posar en marxa l’euro i unificar les polítiques monetàries. A finals de l’any 2009, 20 del 27 països de la E.U. estaven fora del P.E.C., el que va motivar les primeres consideracions sobre que les politiques d’estímuls fiscals no es podrien aguantar molt de temps, malgrat que havien inflexionat positivament la davallada del creixement encara que d’una forma tímida i incerta.
Al començament del 2010 la situació d’endeutament conjunta va posar molt nerviosos als “mercats”, als que deixen els recursos per cobrir les diferencies que es produeixen entre les despeses per mantenir el to de l’economia i els ingressos que la situació provocava. Uns països tenen més reconeixement que d’altres, a alguns se’ls fa més confiança que a d’altres. Els grecs varen ser els primers en sucumbir a les pressions, hi varem anar nosaltres al darrera amb els portuguesos i pràcticament des del passat més de maig tots els països grans de la U.E. no els ha quedat més remei d’emprendre el camí de les adequacions pressupostaries amb les consegüents retallades de despeses.
A Espanya, el President Rodriguez Zapatero les va anunciar a meitat de maig i malgrat les crítiques i recels que varen suscitar no s’han presentat alternatives a les mateixes i s’ha acabat veient que les mesures proposades estan en la línia de les d’altres països. Augments d’impostos, l’IVA, de rendes del capital, i retallades, dràstiques, de capítols importants de despesa. El Govern socialista intenta que no es vegin afectades les partides d’ajuts socials, però sí que s’ha hagut de fer enrere en alguns, com el de la natalitat, o la prevista congelació de les pensions, no de les més baixes, a partir de l’any que ve.
La situació posa de manifest els límits, en el marc de la situació econòmica general en el nostre entorn, del creixement de l’Estat i més en concret del creixement de l’Estat del Benestar. Per nosaltres que tot just hi estàvem arribant, és sorprenent i dolorós. Cal, però, afrontar les reformes precises per poder mantenir l’essencial i construir les bases per més endavant continuar el seu desenvolupament. Ni hi han receptes màgiques ni camins miraculosos. Certament aquesta crisi representa un tombant en les perspectives de les nostres societats al que caldrà donar-hi les sortides necessàries per què no sigui en perjudici de la solidaritat i cohesió social que sempre hem defensat els socialistes.
Mataró, 6 de juliol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada