Just després del migdia, en aquesta època de l’any, els rajos de sol que entren per la claraboia del sostre de l’hemicicle del Congrés cauen de ple sobre l’espai on està el meu escó. La foto no és que sigui dolenta, o tingui un defecte, és l’efecte de la llum que hi cau. Llavors, en aquells moments, sembla que els que estem en aquell lloc quedem il·luminats per alguna força especial.
(foto El País)Aquest any el debat de l’“Estat de la Nació” es fa fora del període ordinari de sessions. El recentment acabat període de la Presidència europea ho ha condicionat així, encara que amb el debat que va cloure el semestre europeu , fet fa molts pocs dies, i els continuats debats que hem fer a la Cambra sobre el principal problema que tenim que és òbviament la situació econòmica, tinc dubtes de si té sentit tornar a fer un debat que resultarà reiteratiu. Són les formes parlamentàries establertes que anem repetint sense qüestionar-les massa. Tenia que fer-se el debat, mai està malament debatre, encara que no sé si és gaire efectiu fer-lo.
Sols dos temes capitalitzen els parlaments i les consegüents rèpliques i contrarèpliques. L’un era evident com ja he dit, la situació econòmica. L’altra, també evident i que no podia ser obviat, incorporat fa pocs dies a l’escena pública, la famosa sentència del T.C. sobre l’Estatut.
Sobre la crisi econòmica poques novetats a afegir al que ja s’ha discutit a l’abast. El President no fa aquesta vegada noves propostes. Amb les que hi ha en marxa ja hi ha prou feina. La reforma laboral que ja està en tramitació parlamentària, la reforma de les Caixes ja aprovada pel Govern i que veurem la setmana que ve, i la reforma de les pensions en la que no hi ha novetats sobre les pretensions del Govern que discutirem a la tornada de l’estiu. Quedaran pel projecte de pressupost per l’any que ve algunes reformes impositives i de contracció de la despesa que són evidents en l’actual situació fiscal.
En aquest tema les propostes de l’oposició, de tota l’oposició, va en la línia de no tenir present la vertiginosa situació de l’economia mundial. Sí, sí, ells ja deien que s’havien de fer reformes, però sembla que no hi ha hagut moments diferents de la crisi i que ara estem en una nova fase i que en cada fase havia de fer coses diferents. No, no, no s’ha fet el que calia. Res, el debat reiteratiu que portem en tot el desenvolupament de la crisi. No és el mateix fer propostes ara que les fetes al començament de la legislatura quant tot just la crisi s’intuïa i ningú pronosticava la seva profunditat. Ara, qualsevol mesura és una traïció, quasi, del que es va dir a la investidura, una agressió a algun col·lectiu, pensionistes, treballadors, ..., més enllà d’una visió temporal de més abast del que s’ha estat fent, i per tant no mereix credibilitat ni reconeixement. Tots els Governs estan en la mateixa tessitura. Si el PP demana eleccions ja, la resposta és de calaix: que presenti una moció de censura que en el nostre ordenament ha de ser en base a propostes concretes amb un programa, no sols amb la crítica de que el que es fa es fa malament però sense proposar el que ells farien si tinguessin la responsabilitat de fer-ho.
Respecte a l’Estatut, l’evidència. L’evidència de qui ha estat al costat de les reformes estatutàries i de qui ha estat en contra. De qui l’ha defensat i de qui l’ha atacat. De que no hi ha, contra el que alguns pretenen, iguals posicions a Espanya. Hi ha qui creu en la unitat en la diversitat (que va definir Maragall) i hi ha qui vol la unitat en la uniformitat. De qui cercarà sortides dialogant i parlant, que accepta que cal trobar nous camins per complir la seva visió de com s’ha d’organitzar l’Estat i de qui, desprès del merder que ha organitzat, diu que “pelillos a la mar” i a girar full i fer com si no hagués passat res.
Que ho tinguin ben present tots aquells que ara s’esquincen les vestidures, criden proclames i esveren al personal enredant-lo, confonent-lo en la seva ingenuïtat, aquí i allà, aquells que donen els camins recorreguts per conclosos i en volen començar d’altres que els semblen ara més engrescadors ja que potser resultarà que portaran cap a la direcció oposada a la que pretenen.
Reflexió seriosa a fer aquest estiu, ara que ens venen uns dies de obligada tranquil·litat pel temps i les costums. Quan es dóna un pas en política s’ha de pensar en quines passen més vindran al darrere. Desprès d’obrir l’ampolla de cervesa o de cava ben remenada en surt la bromera a raig i en queda a dins menys contingut... i esbravat.
Resulta que aquesta és l’entrada 1300 des que vaig començar a fer aquest blog, un senzill i personal diari, aquests dies farà cinc anys. Camí, he fet, vaig fent, camí.
“Puse rumbo al horizonte...
Y cuanto más voy p’allá
más lejos queda.
Cuanto más deprisa voy
más lejos se va.”
Madrid, 15 de juliol.
Sols dos temes capitalitzen els parlaments i les consegüents rèpliques i contrarèpliques. L’un era evident com ja he dit, la situació econòmica. L’altra, també evident i que no podia ser obviat, incorporat fa pocs dies a l’escena pública, la famosa sentència del T.C. sobre l’Estatut.
Sobre la crisi econòmica poques novetats a afegir al que ja s’ha discutit a l’abast. El President no fa aquesta vegada noves propostes. Amb les que hi ha en marxa ja hi ha prou feina. La reforma laboral que ja està en tramitació parlamentària, la reforma de les Caixes ja aprovada pel Govern i que veurem la setmana que ve, i la reforma de les pensions en la que no hi ha novetats sobre les pretensions del Govern que discutirem a la tornada de l’estiu. Quedaran pel projecte de pressupost per l’any que ve algunes reformes impositives i de contracció de la despesa que són evidents en l’actual situació fiscal.
En aquest tema les propostes de l’oposició, de tota l’oposició, va en la línia de no tenir present la vertiginosa situació de l’economia mundial. Sí, sí, ells ja deien que s’havien de fer reformes, però sembla que no hi ha hagut moments diferents de la crisi i que ara estem en una nova fase i que en cada fase havia de fer coses diferents. No, no, no s’ha fet el que calia. Res, el debat reiteratiu que portem en tot el desenvolupament de la crisi. No és el mateix fer propostes ara que les fetes al començament de la legislatura quant tot just la crisi s’intuïa i ningú pronosticava la seva profunditat. Ara, qualsevol mesura és una traïció, quasi, del que es va dir a la investidura, una agressió a algun col·lectiu, pensionistes, treballadors, ..., més enllà d’una visió temporal de més abast del que s’ha estat fent, i per tant no mereix credibilitat ni reconeixement. Tots els Governs estan en la mateixa tessitura. Si el PP demana eleccions ja, la resposta és de calaix: que presenti una moció de censura que en el nostre ordenament ha de ser en base a propostes concretes amb un programa, no sols amb la crítica de que el que es fa es fa malament però sense proposar el que ells farien si tinguessin la responsabilitat de fer-ho.
Respecte a l’Estatut, l’evidència. L’evidència de qui ha estat al costat de les reformes estatutàries i de qui ha estat en contra. De qui l’ha defensat i de qui l’ha atacat. De que no hi ha, contra el que alguns pretenen, iguals posicions a Espanya. Hi ha qui creu en la unitat en la diversitat (que va definir Maragall) i hi ha qui vol la unitat en la uniformitat. De qui cercarà sortides dialogant i parlant, que accepta que cal trobar nous camins per complir la seva visió de com s’ha d’organitzar l’Estat i de qui, desprès del merder que ha organitzat, diu que “pelillos a la mar” i a girar full i fer com si no hagués passat res.
Que ho tinguin ben present tots aquells que ara s’esquincen les vestidures, criden proclames i esveren al personal enredant-lo, confonent-lo en la seva ingenuïtat, aquí i allà, aquells que donen els camins recorreguts per conclosos i en volen començar d’altres que els semblen ara més engrescadors ja que potser resultarà que portaran cap a la direcció oposada a la que pretenen.
Reflexió seriosa a fer aquest estiu, ara que ens venen uns dies de obligada tranquil·litat pel temps i les costums. Quan es dóna un pas en política s’ha de pensar en quines passen més vindran al darrere. Desprès d’obrir l’ampolla de cervesa o de cava ben remenada en surt la bromera a raig i en queda a dins menys contingut... i esbravat.
Resulta que aquesta és l’entrada 1300 des que vaig començar a fer aquest blog, un senzill i personal diari, aquests dies farà cinc anys. Camí, he fet, vaig fent, camí.
“Puse rumbo al horizonte...
Y cuanto más voy p’allá
más lejos queda.
Cuanto más deprisa voy
más lejos se va.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada