25 de juliol, 2010

Perquè no ens ho creiem més?

Aterrar a Barcelona desprès de mitja setmana a Madrid comporta un notable canvi d’ambient polític. Sembla el revers de la medalla. El que allà és tensió per una banda, aquí ho és per l’altra. Tot el que allà és nacionalisme espanyol dretà, aquí és nacionalisme català pretesament esquerrà. Ja us podeu imaginar aquest dies amb la febrada catalanista que ens ha agafat.

Lògic allà i lògic aquí. Els mitjans de comunicació i les forces politiques escorades a un costat o a l’altre. Sí que hi ha algunes “illes” diferents, o que ho intenten ser, en aquests panorames però quasi bé no aconsegueixen surar.

Aquí, entre els mitjans obertament pro nacionalistes o anti socialistes i la cridòria i l'esverament arrauxat, la situació és asfixiant. A Madrid, ho és per l’altre banda. Les portades, comentaris i comentaristes dels uns i dels altres són per oblidar.

La situació de desconcert de les posicions politiques centrals o centrades ajuda a enterbolir més la situació. Sembla que estem obnubilats al mig d’una turmenta de sorra sahariana.

De cop, un raig de llum. Una enquesta situa d’una forma més o menys objectiva -com és el que és una enquesta- on està la ciutadania en el seu sentit de pertinença i en el seu desig de convivència. El panorama és diferent al que sembla distingir-se d’entre la tempesta. No sembla que hi hagi correlació entre els mitjans i la cridòria i la realitat. Ja es va donar en altres moments recents de la nostra vida col·lectiva. És coneguda la sorpresa d’un reputat comunicador radiofònic l’endemà de les darreres eleccions generals. La realitat manifestada democràticament no es corresponia gens amb el que ell havia anat pronosticant (i no sé si desitjat) dia rere dia des dels seus micròfons públics. La seva realitat era només seva, no era la de la gent. A mi no m’ha estranyat el resultat de l’enquesta ja que m’ha confirmat el que crec que és la realitat del país fruit del coneixement que en tinc del seu paisatge i del seu paisanatge.

Què està passant? Potser una cosa molt preocupant socialment. Una profunda escissió social amb manifestacions sols dels extrems i no de la centralitat del país. Un pretès convenciment de que la realitat està sols en un cantó per part d’uns i un silenci que ja veurem com s’acaba manifestant d’una ample majoria del cós social. Pot ser que aquest silenci acabi en dimissió, en resignació, o en acceptació. Pot ser que acabi en expressió natural i democràtica o pot ser que acabi en reacció virulenta i enfrontada. La història en dóna tot tipus d’exemples, encara que els darrers sempre han estat tràgics.

El que més em sorprèn és l’actitud dels socialistes en aquesta situació a casa nostra. Teníem, i encara crec que tenim, el projecte per oferir que sembla que és el que millor s’avé per ser acceptat pels ciutadans/es que habiten aquest tros de terra i no som capaços de plantar-nos, fermament clavats en terra, i recollir una majoritària adhesió a les nostres posicions. Devem tenir algun problema, oi?

Sols veus i escoltes arrauxades expressions de camins incerts i aprofitades manifestacions increïbles (no creïbles) fetes sols per desgastar-nos. Crec que seria hora de plantar cara. Alguns ho tenim molt clar, encara que no sé pas si els nostres dirigents estan en la mateixa onda. Cal dir, clar i alt, més clar i més alt, quin és exactament el nostre projecte de convivència. Potser serà dur explicar-lo bé a curt termini, i potser aixecarà alguna resistència interior acabar amb l’ambigüitat, encara que estic convençut que al menys una bona part de la ciutadania ens ho agrairia i ens recolzaria.

Mataró, 25 de juliol.

3 comentaris:

vidal ha dit...

Certament,la majoria a Catalunya defensa la Unió amb Espanya. Però Espanya s'entén com Unitat.El federalisme,la voluntat majoritària dels catalans,no és possible.El TC ho ha certificat.Però encara és més clar veure que és impossible per l'existència del PP. O vostè creu possible la unions de pobles a Espanya amb el PP?. Ferran Mascarell deia que des de la independència es podria demanar la Unió amb Espanya.I si aquesta no accepta,doncs amb la resta de pobles...d'Europa. L'enquesta,doncs,no està pas equivocada. Com tampoc estan equivocades les que indiquen que en un referèndum d'independència podria gunayar el Sí. Amb majoria àmplia si ho pensem bé,ja que la reacció previsible de la Brunete,dels espanyosauris i de la caverna,per força haurien de provocar el pas a la independència de la majoria federalista. El PSC té un problema,Sr. Mas.Com diu Ramoneda ha de decidir entre si vol governar Catalunya o ser fàbrica de vots per Espanya. I en una Catalunya nova,amb un 20% de catalans nous de procedències diverses,cultures i llengues,diverses, em sembla que hauran de passar coses. La Catlunya dual,ja no existeix.I la Catalunya plural,pot decidir anar a Europa directament si això li repercuteix més benestar. L'article de Manuel Castells a La Vanguardia,és un altre exemple. Qui no es mogui en aquests moments,ho té difícil.I sembla que el PSC no es vol moure.No volen reconèixer que el que proposen no és possible. El 2012 Rajoy ja se'n cuidarà de posar la idea d'Espanya real...i després sí que vostès començaran a fer el pas. Paciència que rima amb independència.

manu ha dit...

Agradezco este artículo tan valiente y oportuno. El momento de hablar alto y claro, alt i clar, ha llegado. De que las bases del PSC y sus dirigentes más lúcidos den un paso hacia adelante depende que muchos ciudadanos no le demos la espalda definitivamente a este partido.
Manuel

Jordi ha dit...

A mi, també m'hagués agradat més, per coherència idològica i pel projecte conòmic i social, que també s'hagués plantat cara a les propostes de privatització de dret, de les mesures de reducció de dèfici, de la reforma laboral... i molt temes dels darrer semetres.

Salut, i Bones Santes.