30 de setembre, 2008

El Compte General del 2005.

Tancat un exercici pressupostari, la munió d’entitat que conformen els sectors públics administratiu, empresarial i fundacional tenen fins a l’octubre següent per enviar els seus comptes degudament confeccionats segons la normativa comptable al Tribunal de Comptes. Llavors aquest organisme els analitza, i abans d’emetre el seu informe de fiscalització, el sotmet a la possibilitat d’al·legacions d’aquelles entitats, per tancar el seu dictamen després d’aprovar-lo pel Ple del Tribunal i enviar-lo a les Corts Generals (a la Comissió Mixta del Congrés i el Senat per a les relacions amb el Tribunal de Comptes). Generalment l’informe entra a les Cambres als primers mesos del tercer any després del tancament. Enguany, pel procés electoral, la visió del informe corresponent a l’any 2005 l’hem vist quasi bé a la tardor. És a dir dos anys i mig després d’acabar l’exercici analitzat.

A tothom li agradaria veure els comptes molt més aviat, però els volums, tant d’entitats com de comptes, la complexitat dels mateixos i els procediments fan que sigui molt difícil complir aquest desig. Les eines i els sistemes informàtics poden ajudar molt per escurçar els temps, però tampoc cal fer-se grans il·lusions.

El segon gran problema està en la rendició adequada dels comptes atenent la gran quantitat d’entitats; la diversitat dels seus objectius; la diferència de magnituds tractades; el seu caràcter administratiu, empresarial o fundacional. Pensar que és fàcil aquesta rendició òbviament és il·lusori, malgrat que el control de les finances públiques obliga a exigir, encara que sigui paulatinament, la major precisió possible.

D’aquest segon problema se’n deriva un altra d’important com és la consolidació de tots els comptes dels sector públic. Agregar els comptes de totes les entitats que composen el Sector Públic estatal és una feina titànica i no sé fins a quin punt ha de ser acceptable el major o menor grau de precisió en la consecució d’aquest objectiu.

Moltes més coses a considerar: el inventari precís dels actius públics; la seva valoració, amortització i registre; les anotacions exactes de les despeses i ingressos que depassen la anualitat, la consideració de les interrelacions administratives, les extra pressupostaries; els procediments comptables; els compliments dels objectius pressupostaris;...

Molta feina que cal anar millorant any rere any per fer-la més exacta a efectes del seu anàlisis i control.

Mentre el Tribunal de Comptes, en els seus informes del Compte General de cada any, digui que són millors que els anteriors està donant un senyal de que les administracions públiques estatals ho fan una mica més bé i els ciutadans/es poden considerar millor els estats comptables del Sector Públic.

I també, mentre el Tribunal de Comptes vagi fent notes d’advertiment dels incompliments que contenen els comptes analitzats donen un senyal a les administracions del camí que queda encara per recórrer per oferir als ciutadans/es el coneixement complert que els faciliti la consideració adequada de l’ús dels cabals públics.

Ja en concret, en relació al Compte General del 2005, els grups parlamentaris van presentar una quarantena de propostes de resolució per debatre als Plens del Congrés i del Senat. Després d’analitzar-les i de transaccionar una gran majoria d’elles (unes 30) sols es van sotmetre a votació sis en les que no hi havia acord (una del PSOE, 4 del PP i una de CiU) relatives a aspectes molt específics (consideració del caràcter d’empresa pública, imputacions temporals d’ingressos i despeses,...) Resoltes aquestes discrepàncies en votació a la Comissió Mixta van elevar-se als Plens corresponents 15 propostes per unanimitat.

Lògicament aquest dictamen de la Comissió no obviarà que les explicacions dels portaveus dels grups parlamentaris a la tribuna siguin diferents i divergents malgrat que la votació final no ho reflecteixi així i previsiblement sigui sense tensions de diferències en el sentit del vot com a vingut succeint els darrers anys.

Madrid, 30 de setembre.

29 de setembre, 2008

Comissió Mixta per les relacions amb el Tribunal de Comptes.


A la primera reunió de la Comissió varem tractar com ens posàvem al dia de la feina que hi ha endarrerida.

El Tribunal de Comptes va emetent els seus informes i els envia a Les Corts (a la Comissió Mixta) per què aquestes a la vista de seu contingut, i especialment de les seves recomanacions, formulin a les Administracions concernides les propostes de resolució corresponents.

El volum d’informes enviats pendents de resolució és considerable, n’hi ha una seixantena. Decidirem agrupar-los per administracions començant per la local i continuant per l’autonòmica, desprès de fer passar per davant el Compte General de l’administració de l’Estat corresponent al 2005 que s’ha de veure preceptivament als Plens del Congrés i del Senat.

El sistema de funcionament de la Comissió és a doble volta. Primer ve el President del Tribunal de Comptes i exposa breument un per un cada informe inclòs a l’Ordre del Dia. En cada un d’ells els grups parlamentaris poden formular preguntes o demandes d’aclariment al President i així queda vist per la segona volta. En aquesta, al cap de dues o tres setmanes, els grups formulen propostes de resolució que es voten i amb elles confegeixen el corresponent dictamen.

Ja en les primeres reunions de la Comissió es posa de manifest la dificultat dels grups petits –que són tots llevat dels del PP i del PSOE- per donar cap, no ja a la diversitat de temes sinó a la pròpia Comissió en sí, i la seva assistència m’ensumo que serà esporàdica i sols en algun tema d’importància política rellevant o que per alguna causa els toqui de prop. Per tant la Comissió serà pràcticament un “mano a mano” entre nosaltres, el GPS, i el PP.

Els grups grans tenen amés l’avantatge de poder repartir els temes no solament entre els components de la Comissió, entre ambdós sumen 40 membres, sinó també donar joc a d’altres diputats i senadors que per alguna vinculació o coneixements especials als temes analitzats poden donar-hi millor resposta.

Varem tractar un tema vell de l’Ajuntament de Madrid, els comptes de l’IMEFE (Instituto Municipal para el empleo y la formación empresarial), dels anys 1996-1999; els comptes dels Ajuntaments d’Alcorcón, del 1999; els de Toledo del 2002 al 2004; els de Marbella del 2002 al 2006; un anàlisi del servei de recollida i tractament de residus de les entitats locals d’Aragó; i un informe sobre la gestió i control del recursos que integren el Patrimoni Municipal del Sòl del ajuntaments.

Per part del PP van defensar la seva posició alguns dels seus pesos pesats amb una dialèctica que em va sorprendre ja que va ser aspre i cantelluda, amb alguna resposta semblant per part nostra. Estem davant d’uns anàlisis tècnics (és una auditoria) i no uns informes polítics. És cert que darrera els resultats analitzats hi ha, per acció u omissió, responsabilitats polítiques. Però, a “toro” passat, i en alguns casos ja molt llunyà, costa d’entendre aquesta dialèctica. No obstant, tal com es ve desenvolupant el debat polític en el nostre país no és d’estranyar que els uns i els altres es refregint per davant els errors, omissions u ocultacions respectives.

El cas de Marbella potser era el més cridaner, però ja és molt conegut. El cas del IMEFE sembla que va suscitar l’atenció local en el seu moment, i el de Toledo venia determinat per l’alternança a l’Alcaldia.

Vaig defensar la posició del GPS en el tema del Patrimoni Municipal del Sòl. El conec una mica per la meva anterior dedicació municipalista i com que l’informe del T.C. analitzava com el tenien els 145 principals ajuntaments d’Espanya a l’any 2004 hi estava directament concernit. No em va sorprendre, i així ho vaig dir, el “demoledor” informe del Tribunal, en el sentit de que quasi bé tots els Ajuntaments analitzats no compleixen no sols la normativa de control, i la comptabilitat correcte, sinó la finalitat per la que ha estat instituïda la figura del P.M.S. Fora insensat pensar que els Alcaldes no són conscients d’aquest fet, però cal fer-los un toc d’atenció des de Les Corts –a través d’aquesta Comissió Mixta- per què siguin més curosos amb aquest tema i amb temps compleixin convenientment amb aquesta figura tan necessària per l’adequació del mercat del sòl.

Madrid, 29 de setembre.

Portada llampant.

L’edició del dissabte de El Periódico va sobtar-me per la seva portada llampant.


Repassem els temes:

Austeritat pressupostaria.
No, si era evident, lligàvem els gossos amb llonganisses! Any rere any, totes les administracions públiques veien créixer els seus pressupostos. Les despeses augmentaven, els ingressos també. Algunes, àdhuc (Sergi Mas, dixit) tenien superàvits i eixugaven deute.

Ara, què passa? Home, en lloc de créixer un 6,5% els pressupostos de l’Estat com l’any passat, sols creixeran un 3,3%. I és la “debacle”. Vols dir?

El pressupost consolidat per a 2008 que es va presentar ara fa un any pujava 349,4 mils de milions d’euros (repeteixo, 349,4 mils de milions d’euros). Aquesta quantitat no disminueix dràsticament pas, fins i tot augmenta, segons la proposta presentada aquests dies, en 11,5 mil milions d’euros. Hem perdut el sentit de les paraules. Ara d’això se’n diu austeritat... Ja sé que hi ha moltes coses, gent, projectes, anhels, il·lusions, penjades o que es volen penjar del pressupost. La imatge d’aquesta entrada que vaig fer servir l’any passat per aquestes dates crec que és eloqüent.

Més control (regulació) bancària.
No, si era evident, això era un desori. Al matí, els primers anuncis de la televisió eren així: “Necessita 6.000,- euros? Doncs, demani’ls! Amb un cop de telèfon els hi donem!” “ Que no arriba a final de mes? Doncs, no pateixi. Ja li reagruparem els seus deutes!” “Que vol una hipoteca? Doncs amb una mica més li donarem per canviar-se el cotxe! Ah! I ben gros, per lluir i fer-se accionista passiu de la gasolinera de la cantonada!”

Ara, què passa? Home, que l’alegria (o la bogeria) s’ha acabat, al menys per un temps. I quedarem molt pobres? No ho crec pas (col·lectivament parlant). Els nostres cotxes, en general, no són pas ferralla. Les nostres cases no són pas barraques immundes. Les vacances, doncs si no anem tant lluny tampoc ens morirem.

Potser en lloc de més control bancari és necessari més sentit comú, menys delit per tenir més i més, i més gran i més vistós. Aprofitar més bé el que tenim, que Déu ni do. Tothom, en molts indrets del món, pogués plorar amb els nostres ulls!

No tens en compte els que quedaran tirats! Sí, uns quants, molts en número. Però, i els que continuaran, que són nou vegades més, els abandonarem?. Aquí, aquí!

Revisar l’Estat del Benestar.

No, si era evident, vivíem a Xauxa.

“Xauxa és el país més gran
i bonic per excel·lència.
Allà es neda en l’opulència
i de pobres no n’hi han.”

(trobareu el text sencer que és més llarg i expressiu a “El trobador català” de l’Antoni Bori i Fontestà. La primera edició és de l’any 1892!)

Ara, què passa? Què és el que hem que revisar? Moltes coses, però si us plau, no comencem pels de baix, com quasi bé sempre que es parla d’aquests temes, ja que d’això es tracta quant es parla de l’Estat del Benestar. No haurem de repassar prèviament les retribucions dels de dalt, especialment si ens atenem als resultats obtinguts per alguns? No haurem de revisar les contribucions (els impostos) dels de dalt? Acceptarem les regles que alguns ens proposen ara que no anem bé i que ja ens proposaven quant anàvem bé? En fi, el debat de sempre.

Mataró, 28 de setembre.

27 de setembre, 2008

Quadre.


El quadre que aquí veieu penja des de fa una setmana a la paret del menjador sala d’estar de casa.

És una pintura d’un jove mataroní, l’Alberto Romero, que reprodueix el nou Parc central de Mataró. Me l’han regalat els meus, la meva família més directa i propera, amb motiu del meus ’60. Caram! Quant dóna de si aquesta commemoració!

Han volgut, i el artista ha estat fidel intèrpret dels seus desitjos, regalar-me una constatació de la culminació dels treballs de l’administració que vaig encapçalar durant un grapat d’anys.

Curiosament varen coincidir en el propòsit amb el d’un grup d’amics nostres que també em varen obsequiar amb una representació de la mateixa realització pública, però des de la perspectiva contraria, des del Parc cap al saltant de Can Boada, en un quadre d’estil diferent, d’en Massimo Cova, que penja al costat del que ara ha arribat.

Els meus, família i amics, saben de la meva íntima satisfacció per l’obra feta, però com diu l’Alberto Romero en una entrada del seu blog:

“Menos mal que hay vida más allá de Orión, y por suerte sabemos que este (ja) no es nuestro campo de batalla.”

Gràcies per la vostra estima, us la corresponc.

Mataró, 29 de setembre.

Comissió de Cultura.

Primera reunió de la Comissió de Cultura d’aquesta legislatura per discutir proposicions no de llei dels grups parlamentaris.

La primera, d’ERC, fa referència i proposa declarar l’any 2009 com a any Ferrer i Guàrdia a Espanya (bé, a l’Estat Espanyol en boca republicana). En Joan Tardà fa una molt correcta defensa de la proposició en record del pedagog afusellat a Montjuïc de resultes de la Setmana Tràgica de Barcelona el 1909. Hi ha una proposta d’esmena –de matisació- del grup socialista que defensa en Dani Fernández que, com que li agraden els temes històrics per la seva formació i afició, ho fa molt bé i és acceptada pel proposant. CiU, la Montse Surroca, està també d’acord, i el PP, per boca del seu portaveu José Mª Lassalle, no es queda enrere i també hi dona suport. Fa cent anys! L’Enric Prat de la Riba, en Pablo Iglesias i l’Antonio Maura; la Lliga, els socialistes i la dreta conservadora reconeixent i reivindicant la figura d’en Ferrer i Guàrdia, d’un llibertari! Ah! Com s’escolen els records de la història en el pas del temps! En Tardà ironitza, tal com fa moltes vegades, manifestant que ja comprèn que no és probable que el Rei presideixi l’acte institucional d’obertura de la commemoració de l’efemèride. Acord, doncs, unànime sobre la celebració a “l’Estat Espanyol” de l’any 2009 com a any Ferrer i Guàrdia. Es veu cada cosa al Congrés...

Repassant el primer terç del segle passat de la història d’Espanya i ara que torna a parlar-se força de la “memòria històrica”, t’adones dels odis fratricides, venjances cruents i repressions sagnants que la van travessar d’una forma que ara ens és incomprensible, segurament pel dràstic canvi de les condicions socioeconòmiques en les que vivim els espanyols. O al menys així m’ho sembla a mi. Encara que pel que estem veient en països no gaire allunyats igual no és tan clar i cert com penso.

La segona PNL la defensa l’Àlex Sáez, i va de proposar la participació de l’Estat en els premis literaris gironins “Prudènci Bertrana”. Aprofita molt bé l’oportunitat de fer “territori”. Es tracta que l’Estat s’involucri, és a dir, que “apoquini” en aquesta iniciativa de la societat civil que va néixer en els temps del franquisme i que ha esdevingut tot una fita cultural a Girona. Clar, que el primer que va haver de fer és explicar qui era el personatge que dóna nom al guardó ja que a les Espanyes és desconegut. Tothom va estar-hi d’acord, manifestant reticències la portaveu de CiU per que la “intromissió” estatal no desvirtues l’iniciativa civil.

Els temes de l’arqueologia submarina estan d’actualitat arrel de les recerques del “Odyssey de vaixells enfonsats en la ruta d’Amèrica. Tenim, o no tenim, la normativa adequada i l’actuació precisa en aquests temes per part de l’administració? Rifirrafe entre populars i socialistes entorn a si es fa bé o no, encara que al final amb acord transaccional que ens posa d’acord sobre què cal fer.

Per acabar, atenció! Important, transcendental!, la darrera PNL a proposta del grup socialista que defensa Rafa Simancas: Declarar la cuina espanyola patrimoni cultural (del salmorejo, a la fabada; de la paella, al lacón con grelos; del cocido a la botifarra amb seques...). Cap problema, tots d’acord. És veritat, per a mi al menys, que la nostra és la millor cuina del món mundial. Mengem com déus. Malgrat tot, cada dia hi ha més establiments de “fast food” que si la gent analitzes bé la relació preu/qualitat els abandonaria per un plat de pa amb tomàquet i pernil (fins i tot “serrano”) fet a casa seva, més barat, més bo i més saludable. Més que la cuina mediterrània, el que hem de reivindicar és la vida mediterrània.

Està bé això de la Comissió de Cultura. La de coses que aprendré en aquesta legislatura!



Mataró, 27 de setembre.

26 de setembre, 2008

Enveja.

Vist aquests dies a Le Monde.
Mataró, 26 de setembre.

Tardor.

De sobte, canvia el clima a Madrid.
Mataró, 26 de setembre.

25 de setembre, 2008

Records de N.Y.: Espectacles.

Abans dels espectacles formals. Tota la ciutat és un espectacle informal. Em ve a la memòria la imatge d’aquelles cadires que hi havia temps enrere a Les Rambles de Barcelona que per una pesseta podies descansar però, preferentment, observar l’anar i venir dels ciutadans/es que anaven als seus afanys o dels forans que estaven de pas per qualsevol causa.

Parar-te en una cruïlla de carrers, mirar una perspectiva que se’t obre de sobte, tafanejar el què es veu darrera les finestres que donen a carrers tranquils, observar els comportaments que s’intueixen de les persones que omplen els espais públics, com vesteixen, com mengen, com van adelerats entremig de la munió de visitants que s’hi barregen, ja és tot un espectacle. Pots badoquejar de franc tot el dia, deparant-te la ciutat sempre noves sorpreses.

Però, espectacles més o menys formals n’hi ha arreu. Dels grups que actuen als carrers, al grans espectacles de Broodway, parlant dels populars, fins als elitistes que en un viatge turístic no tens gaire tirada a aprofitar-los. A més la barrera idiomàtica limita força les possibilitats.

En un vestíbul del metro em vaig topar amb “The Ebony Hillbillies” que feien música tradicional americana amb instruments primitius. Allà mateix els vaig comprar un CD per 10,-$ que va resultat interessant però massa reiteratiu en les seves melodies. Compte! Músics tocant al “subway” tenen una pàgina web, encara que en construcció, i innumerables referències a la xarxa. I aquí els podeu veure al You Tube en el mateix lloc on el vaig trobar jo.






Al mig del Central Park, una tarda de diumenge, aquesta petita banda de trombonistes, negres també.



En Gerardo i l’Eulàlia van comprar entrades per anar al reconegut club de jazz Blue Note, per escoltar l’actuació d’Amiel Larrieux en directe. L’Àlex, en les seves impressions novayorqueses en parlava d’aquest local, i mentre fèiem cua per entrar-hi al costat d’una parella negra impressionant, ell en sortia –satisfet, ens va dir- de veure l’anterior actuació de la mateixa artista. El local es una espècie de “tubo”, no deu ser més ample que les nostres cases de cós, i val a dir que nosaltres varem posar-hi la nota de color aquell vespre ja que érem dels pocs blancs que assistirem al concert. No coneixia res del què fa l’artista en qüestió i no em va entusiasmar. El grup que l’acompanyava, bé; i el millor de tot l’ambient que es va anar creant al local a mesura que s’anava produint l’actuació. El menjar, que opcionalment podies fer alhora, molt correcte.


L’hotel que ens hostatjava estava al bell mig de Broodway. Sols trepitjar el carrer t’impactaven els cridaners anuncis dels molts teatres que oferien els mítics musicals que duren anys en cartellera. Tothom et recomana que no pots perdre veure’n algun per copsar directament la seva magnitud i espectacularitat. Els joves van triar “The Lion King”, als grans certament tant en feia un com un altre ja que el que volíem veure era el fenomen.

Realment espectacular. Una gran sala completament ocupada per veure una obra infantil producció de la factoria Disney que realment valia la pena i que ja fa deu anys que es representa. L’escena de l’estampida dels nyus (eren nyus, veritat, Gerardo?) estava aconseguida magníficament. Encara que l’escenificació de tot el bestiari de la selva no la desmereixia. Per entendre el fet va valer la pena, fins al punt que vaig haver de resistir-me fermament a la temptació de comprar algun del múltiples “gadgets” promocionals de l’obra que hagués adquirit per tenir-ne un record.




Madrid, 23 de setembre.

20 de setembre, 2008

Records de N.Y.: La immigració.

Cal anar a l’illa d’Ellis.

Els circuits turístics et porten primer a l’illa on hi ha la coneguda Estàtua de la Llibertat. Les barques surten dels molls del Battery Park on hi ha un monument als soldats de la Segona Guerra Mundial. Abans de pujar a bord es passa un primer control de seguretat, desprès de la corresponent cua, com en els aeroports. A l’illa, sols els que han agafat prèviament l’entrada a l’estàtua poden accedir-hi, això si, desprès de tornar a passar un altre control que inclou una espècie d’esventada sota un arc de seguretat que suposo que deu ser un procediment especial per detectar si portes, o no, no sé què. L’obsessió per la seguretat i la protecció dels llocs emblemàtics és una constant a la ciutat. Varen quedar escaldats del 11-S. Aquest procediment fa especialment enutjosa la visita ja que és molt lent i la cua esdevé interminable malgrat que amb l’entrada va determinada l’hora de la visita.

La vista de la punta de Manhattan cap al nord i del tancament de la badia del Hudson cap al sud és espectacular, el dia era esplèndid, però no dona per gaire més ja que ara no es pot accedir a la torxa i a la corona de l’estàtua com temps endarrere.

La segona etapa del tour et deixa al moll de l’illa d’Ellis com a un nou vingut a Amèrica, als USA, del primer terç del s. XX. Ara que parlem tot el dia d’immigració no es pot perdre la visita a un indret emblemàtic de l’arribada d’un dels més gran moviments contemporanis de població del nostre entorn sociocultural. En el mapa de procedències per països lògicament no hi ha referència a Espanya, tota vegada que el nostre flux migratori, que també es va produir en aquell temps,va anar cap a l’Amèrica caribenya i la del Sud. Però hi ha referències de quasi bé tots els indrets d’Europa i àdhuc més enllà. Hi ha fotografies, veus, objectes, estadístiques, reconstruccions d’espais, en la mostra del que va ser aquest centre de control de l’arribada de més de 18 milions de persones en el temps que va funcionar a tot ritme fins ben entrada l’època de la depressió dels anys trenta. En el seu moment àlgid va arribar a “tractar” 5.000 persones/dia. D’illot amb una petita instal·lació militar esdevingué un complex de tres illes connectades amb tota mena de serveis per rebre, controlar i tractar el fenomen. Asseure’s un moment en el ara buit vestíbul central, sota la gran bandera de barres i estrelles que el presideix, i refer mentalment tot el que va passar-hi és un exercici necessari per comprendre moltes coses: la fugida de la misèria, la recerca de progrés i llibertat, la duresa del desarrelament, els temors d’una nova vida, l’esperança en el futur, la construcció de tot un país a partir d’aquests vímets, l’explotació i la misèria, les oportunitats i els èxits, escampats després per la immensitat del territori que s’obria darrera el minúscul punt d’arribada.

No vaig saber trobar en la botiga del reconstruït centre cap llibre que reproduís el que s’hi mostra en ell (una mena de catàleg de l’exposició), que sintèticament expliqués la seva història, la seva organització –que devia ser fantàstica des del punt de vista burocràtic-, tot el que hi va passar per aquelles instal·lacions i què es va esdevenir dels que van entrar al Nou Món (mai tant ben dit) per aquell indret. Sols reproduccions dels cartells de propaganda de les línies marítimes d’aquella època entre diversos ports d’Europa i els Estat Units retraten amb una imatge tot el que hi va haver darrera aquelles parets.

Caminant pels carrers de la ciutat, que sóc conscient que no és representativa del que és realment els EUA, especialment de l’Amèrica profunda, i observant el paisatge que configuren les cares amb les que et creues comprens perfectament el meeting pool que ha representat la construcció del país. Del primer taxista que ens va portar que era rus, al darrer que era brasiler. De la gent que ens va atendre a establiments diferents a l’hora d’esmorzar que tots, tots, eren llatins. Dels jueus de la botiga de d’electrònica i del restaurant kosher, als afroamericans, negres clar, de Harlem. Dels asiàtics, i les asiàtiques!, presents a qualsevol racó més enllà de Chinatown,...

Res, que no cal esverar-se massa pel què ens està passant. Hi ha llocs que ja els va passar fa temps. Sols cal anar a veure’ls per adonar-se de com anirem evolucionat com a col·lectivitat. Ah!, i ells estan al capdavant del món.

Mataró, 20 de setembre.

Tancament de l'estiu.

Recapitulem alguns dels fets més rellevants –al meu mode de veure- que han passat aquest estiu que ara es tanca.

1. L’estavellament del avió de Spanair a Barajas a començaments d’agost amb la dissortada pèrdua de vides humanes que comportà. Més enllà de la desgràcia, el “circ” mediàtic i polític que s’ha organitzat entorn aquest fet continua a hores d’ara. Si, ja sé que és dolorós, especialment pels afins a les víctimes, però el risc zero no existeix. Hem d’intentar que no hi hagin accidents com aquest i posar-hi mides per què no es produeixin, però de tant en tant se’n continuaran produint. Per errades humanes, tècniques, empresarials o polítiques, però - millor que siguin pocs- se’n produiran. Donem-hi totes les voltes necessàries, però compte amb la seva utilització en qualsevol intenció esbiaixada.

2. La situació econòmica. Bé, ara ja fa un any que dura. S’estén i s’aprofundeix. Ja ha caigut alguna peça grossa. Als EUA, pragmatisme, més enllà de la doctrina del mercat. Si cal, socialitzem les pèrdues i els defensors dels “mercats” aplaudeixen a mans plenes. Espero que els quedi clar que la senzillesa de mestressa de casa de la Sra. Sarah Palin no val per les circumstàncies actual, encara que nosaltres no votarem al novembre. El desenllaç de les eleccions americanes, res està fet a hores d’ara, serà indicatiu de per on pot anar el món els propers anys. Malgrat tot, què no ha estat sempre així? L’Amèrica profunda i reclosa, defensora dels seus interessos primaris front l’Amèrica oberta que pot, no sé si ho farà, llegir el món amb uns altres ulls. I Europa, abstreta, “ensimismada”.

3. A casa, la financiació autonòmica. “Un maldito imbroglio”. Per descabdellar a la tardor. Encara que amb el que plou a fora, i les seves conseqüències a dins, ja em diràs... Entreteniments relativament menors. No, si sempre anem a contrapeu. Maldem en aquest raconet de món per quatre rals més que necessitem, però aventuro que aquest no serà el nostre principal problema els propers temps. Bé, n’hi ha que viuen mirant-se el melic abstrets del que passa al seu voltant, feliços ells.

4. La Xina va mostrar la seva força en les Olimpíades. Ara hauran de refer-se del esforç. Algun problema que altre sembla que apunta, la inflació, el mercat de capitals, la disbauxa en precisos control sanitaris... S’esmunyirà, mercès al seu peculiar sistema socioeconòmic, de les tamborinades que sacsegen les altres economies? Atenció, sols cal pensar que són molts i tenen una direcció de ferro. Al menys això sembla, i la seva història ho corrobora. Veurem.

5. Però crec que el fet més important de l’estiu ha estat el retorn de Rússia a l’escena mundial. L’ós, ja despert, a fet un cop d’urpa contra els pardalets engalipats que pretenien plantar-li cara prop del seu espai secular pensant que ja era un vell acabat i, vés per on, n’han sortit desplomats. Tothom n’ha pres nota. L’ordre mundial en el futur serà més multipolar, amb una Rússia reviscolada que s’haurà de tenir en compte. No pensareu pas, incauts europeus, que fareu passar la sortida de llurs productes per allà on vulgueu com heu pretès fer sempre en benefici vostre com quan hereu els poderosos?
I compte, que poden sortir-vos forts competidors cap a l’Orient, amb una potent demanda i irònicament potser més solvent. Qui sap si en un horitzó no molt llunyà haurem de repassar les guerres europees del temps de la industrialització i el colonialisme i les seves causes per aplicar-les a unes altres mides, a uns altres espais geogràfics més grans i a uns altres i més potents elements de destrucció i patiments per les poblacions civils.

En Ferreres a El Periódico ho va veure ben clar.

Mataró, 20 de setembre.

19 de setembre, 2008

La collita dels amics.

Menjo a l’hora de dinar, just acabat el Ple, amb l’Antonio Luis per comentar la “jugada” després de l’estiu i canviar impressions. Ho fem cada dos o tres mesos. El restaurant Pereira, al carrer Cervantes, està a tocar del Congrés però encara no hi havia anat mai, tot i les recomanacions de la Isabel López Chamosa. Gratament sorprès, una bona descoberta.

El meu amic m’obsequia amb el darrer llibre que recentment acaba de publicar la Fundación Pablo Iglesias: “La guerra civil española”. Julián Casanova y Paul Preston (coords.) M.2008. que recull els treballs d’un grapat d’historiadors convocats per la Fundación al complir-se els 60 anys del inici del conflicte.

Comentem que sembla que sols ara comença a estudiar-se aquella pàgina de la història espanyola entre els retrets que la democràcia fins ara no s’atrevia amb el tema. Curta memòria. Sols en els anys setanta, abans de la mort del Dictador, més clandestinament primer i a fora, més obertament desprès i ja a dins de les nostres fronteres, l’estudi del tema i la producció editorial va ser enorme.

Deixem la paraula a Alfonso Guerra en el pròleg del llibre:

“Al recuperar la democracia, jóvenes historiadores, intelectuales y políticos emprendieron una urgente tarea de investigación y difusión que desmiente de forma categórica el infundio interesado del llamado “pacto de silencio”.
Sin embargo, la aportación a la verdad histórica (memoria histórica se le llama hoy) no tendrá nunca punto final. Los que la reclaman con tenacidad no quieren aceptar que la historia se va escribiendo al compás de las investigaciones que arrojan nueva luz sobre los acontecimientos. Pretender cerrar la etapa de estudio de la Guerra Civil es un absurdo…”

Quan arribo a casa, aquesta setmana he anat i tornat en l’AVE, amb la lectura fresca d’un grapat de pàgines del llibre regalat, em trobo amb un altre “detall” que feia temps esperava.

En les sortides ciclistes moltes vegades ens deixem caure a Can Reverter, a “La media legua”. Ja he explicat que al amo, en Pere, li agrada fer sentències. La meva insistència per tenir-ne algunes d’elles ha donat el seu fruit. M’ha enviat, en un quadre llest per penjar, un conjunt d’elles. M’acompanyaran a Madrid en aquesta nova etapa. (per cert, torno a tenir estada fixa en el mateix edifici de l’altra temporada. La família i els amics se’n podran tornar a aprofitar). Ja sé on penjar-lo.

Anem a les sentències. Corregeixo, primer, aquella que ja havia explicat:

“Aquell que fa la feina que li agrada no haurà de treballar mai”

Potser seria adient que els nostres polítics, els d’aquí i els d’allà, reflexionessin sobre la següent:

“Una batalla es guanya amb un bon diàleg; una guerra, dialogant moltes vegades”

La darrera del conjunt, que expressa molt bé el personatge i que m’encanta diu així:

“Al camí de la vida, quant més senzill siguis, més persones trobaràs”

Gràcies, Pere, pel regal. I pel regal de les teves sentències.

Varem tancar les sortides de l’estiu el cap de setmana passat a l’Escala a casa d’en Pep i la Montse. La tramuntana va malmetre la celebració de la festa de la Sal, que fan en record de les velles tradicions marineres de la vila i de la importància que en l’economia de les collites de la mar tenia aquest producte. No poguérem veure l’espectacle de les barques de vela llatina entrant a redós de l’antic port il·luminades a primera hora de la nit.


L’oblit d’un simple mapa de carreteres en va portar a perdre’ns pels pobles de l’Alt Empordà cercant en direcció contraria unes bodegues concretes a on volíem anar a comprar vi. L’espectacle dels núvols a la caiguda de la tarda per sobre de les acaballes del Pirineus, però, va ser sensacional. Una altra petita descoberta gastronòmica, l’espai net i la cuina de “fusió” del Korpilombolo. I, desprès del munt de botigues de Nova York, vaig acabar trobant allà, com els antic fenicis ja fa segles a Empúries, una camisa de cotó de rebaixes que feia temps desitjava.

Ja s’acaba l’estiu. A la feina! Els dies curts, la melangia de la llum i les vacances.

“De vegades plou al cor...”

Mataró, 19 de setembre.

18 de setembre, 2008

Més sobre hipoteques.

En el debat sobre la situació econòmica actual a Espanya i com afecta a les economies familiars, escolto algunes afirmacions que d’entrada em posen en prevenció. Per aconseguir titulars dels diaris i imatges periodístiques són molt efectistes, però tinc dubtes de si són rigoroses.

La setmana passada la dirigent i portaveu del grup parlamentari del PP, Soraya Sáez de Santamaría, va etzibat, com aquell que res, que les famílies estaven patint puges de les seves hipoteques de 300,- euros (se suposa que mensuals). Vaig pensar: “Vols dir? No és exagerat?”. Temps endarrere ja havia sentit xifres semblants en boca d’en Josep Sánchez Llibre de CiU.

L’ajut per trobar la resposta als meus dubtes em ve de la mà de l’ Asociación Hipotecaria Española que publica mensualment els índexs de referència de l’activitat hipotecaria. Agafo el darrer que m’ha arribat, el corresponent al mes d’agost passat.

L’Euribor, que sempre es pren de referència, ha pujat entre setembre del 2007 i l’agost del 2008, 12 mesos, en 0,598 punts (quasi bé uns 6 p.p., del 4,725 al 5,323)

Segons les xifres de l’ A.H.E., agafant la variació màxima de la quota d’amortització per variació d’un punt del tipus d’interès a nivells del 4%, que és la del termini més llarg de 50 anys, el 17,74%, el creixement de 0,598 punts en el tipus del Euribor haurà representat un augment del 10,61%. Amb aquest augment, si la puja ha estat de 300,- euros, la quota mensual era fa un any de 2.827,52 euros.

D’entrada, quins estrats socials de població poden pagar 2,827,52 euros al mes de quota d’hipoteca? Per què clar, hi ha altres despeses per viure, o sobreviure.

Segon, quina entitat financera s’ha arriscat a deixar capital a tornar en 50 anys a uns clients que han de tornar 2.827,52 euros durant 600 mensualitats? Ah! Lehman Brothers, Lehman Brothers,...?

I tercer, de quin capital estem parlant a retornar en “còmodes terminis” mensuals de 2.827,52 euros, durant 50 anys al 4,725% anual fa un any i ara ja al 5,323%?

Doncs fets els càlculs (per qualsevol simulador que hi ha a la xarxa) a mi em surt un capital de 650.000,- euros! (quasi bé uns 110 milions de les antigues pessetes!)

Però, de qui estem parlant? De quants estem parlant? De què estem parlant? Cas, que molt ho dubto, que això fos generalitzat, no fora una bogeria insensata? O, no hi ha molta demagògia rere algunes dificultats evidents però que són d’una altra magnitud?


Si el plantejament que he fet és errat, o m’he equivocat en els càlculs, estic disposat a reconèixer-lo i retirar-ho. Però en tot cas, m’agradaria que el planteig fos rigorós.

Madrid, 16 de setembre.

Moció conjunta, i quasi unànime, sobre la crisi.

La darrera sessió de l’anterior període de sessions, just abans d’anar-nos-en de vacances, va veure una interpel·lació del grup de CiU al Vicepresident econòmic sobre els requisits que des del seu punt de vista s’haurien d’incorporar a la presentació del Pressupostos Generals de l’Estat pel 2009 atenent a la situació econòmica.

D’aquella interpel·lació ara se’n ha vist la corresponent moció que, malgrat el temps transcorregut, no contenia nous elements que els exposats abans de l’estiu, i no anava més enllà de la proposta d’un llistat de temes que d’una forma genèrica hauria d’incorporar-se a la presentació dels Pressupostos per l’any que ve.

Aquest llistat genèric no era objectable. Sols calien petites correccions per ser acceptat pel Grup Socialista ja que el Govern ha pres des del mes d’abril una munió de mesures que abasten pràcticament tot el ventall proposat per CiU, i les línies avançades fins ara pels Pressupostos no les contradeien. No obstant això, hi havia en la moció unes consideracions prèvies totalment inacceptables per nosaltres ja que deien que s’havia de fer un diagnòstic realista de la situació (es a dir, que fins ara no s’havia fet) i que calia fer un Pla anticrisi per redreçar l’economia (es a dir, que el que s’ha fet fins ara no era vàlid). Per aquesta raó varem fer una esmena per corregir-ho i els hi varem enviar per tal que la consideressin.

Però aquelles consideracions prèvies eren la base de la seva argumentació i per tant ens varen respondre que pel ells eren innegociables.

L’enroc en les postures respectives feia preveure que aniríem a un debat a “cara de perro” i a una votació posterior incerta pels recolzaments que cada postura podia recaptar, però que podia decantar-se més pel seu cantó que del nostre. Aquest hipotètic resultat podria representar per ells una victòria “pírrica”, ja que era humiliar gratuïtament al Govern sense representar una alternativa coherent a la Cambra, donat que s’aconseguia sumant opcions antitètiques, en un tema tant delicat en aquests moments com l’econòmic i que podia generar, a més, una profunda desconfiança en els agents econòmics i socials.

Sortosament, el grup de CiU li agrada mirar la perspectiva del buit, com tot partit de l’oposició, però no precipitar-s’hi, si no és un cas extrem, com correspon a una formació responsable (i una moció parlamentaria, per la seva virtualitat, no ho és un cas extrem. No és el Pressupost per entendre’ns). La negociació va ser llarga i difícil (però no tensa) i varem arribar a un acord transaccional de correccions semàntiques i de substitució d’aquells conceptes més cantelluts. La incorporació de l’esperit de les esmenes presentades tant per IU-ICV, com pel PP, va facilitar que no hi haguessin vets (que són possibles en les transaccional) i varem aconseguir que tota la Cambra (llevat de l’abstenció –un vot crític, va dir- d’en Llamazares) s’afegís a l’acord assolit.

Mentre que la intranet del Congrés permet accedir fàcilment a la proposta inicial, a les esmenes plantejades pels grups i a la proposta transaccional finalment votada, per Internet sols és accessible de forma fàcil el text del debat, que evidentment només recull les argumentacions dels intervinents per justificar la seva posició respecte al text que es sotmet a votació. Llàstima, ja que la reconeguda habilitat comunicativa de CiU, i molt concretament la d’en Sánchez Llibre, ha aconseguit traduir als mitjans de comunicació la seva iniciativa com si no si haguessin introduït modificacions substancials (per ex., retirar que s’hagi de fer un Pla anticrisi, i acceptar que l’informe de la situació sigui actualitzat i no realista com es demanava inicialment, que és ben diferent)

Com que la Vicepresidenta Tere Cunillera que conduïa la sessió l’havia de portar rígidament, amb les regnes ben fortes, per tal que no ens sobrepasséssim en els temps taxats que tenen els debats en aquest punt de les mocions va haver de tallar-me al esgotar el meu temps i no vaig poder concloure la meva intervenció (pràcticament ja estava, a efectes del que volia dir). El tros que falta el transcric a continuació:

“Podemos discutir, y discrepar incluso, del grado, la intensidad, alcance y efectos de las propuestas presentadas hasta ahora, pero es innegable que en todos los campos y materias que contiene la moción que estamos considerando hay ya propuestas concretas cuya plasmación presupuestaria será tangible.

Señoras y señores diputados, termino ya, volveremos, en el debate presupuestario, a debatir del contenido de los enunciados propuestos en la presente moción, es decir su plasmación concreta. El Grupo Parlamentario Socialista está convencido de ello, como está convencido que de aquel debate también saldrán acuerdos. Los acuerdos sobre medidas y actuaciones para que los ciudadanos y las ciudadanas de nuestro país tengan la confianza en que sus instituciones políticas, su Gobierno y sus representantes parlamentarios, les ofrecen propuestas de actuación capaces de afrontar el futuro colectivo convenientemente por la senda de la prosperidad.”


Llegit al diari:

La pugna librada entre los partidos para rellenar y jerarquizar la agenda cotidiana de información ciudadana con noticias favorables a sus intereses y perjudiciales para sus adversarios es un rasgo de la democracia mediática, caracterizada por el lugar predominante que ocupan la prensa, la radio, la televisión y las nuevas tecnologías de comunicación en la forja la opinión pública. Ésa será la lucha entre el PSOE y el PP durante esta legislatura.

Javier Pradera : “
No sólo de pan vive el hombre” a El País, 10/09/2008


Mataró, 18 de setembre.

12 de setembre, 2008

Records de N.Y.: Les Nacions Unides.

Poca cua per fer una visita al complex de les NN.UU. Si, cal concertar-la prèviament, però ja és indicatiu aquest poc interès turístic per una institució tan rellevant.

La curta visita, sols tres quarts d’hora ensenya, tot visitant part del complex, els objectius, treballs i “èxits” aconseguits per l’organització des de la seva creació ja fa més de 60 anys.

Curiosos els mapes comparatius dels processos de descolonització al començament de l’organització i ara. Avui, llevat d’alguns arxipèlags diminuts perduts en mig d’algun oceà, generalment en mans dels anglesos, bé dels U.K., destaca l’única taca de l’antic Sàhara espanyol. Aquest és el gran problema d’aquest ordre que queda pendent per resoldre, junt amb l’altre tant o més enquistat que aquest que és el de Palestina.

Aquest estiu i aquest darrers dies el problema del Sàhara occidental torna a ser notícia. L’entrevista i l’article que Peter Van Walsum a El País a primers d’agost van resumir la seva visió després d’haver exercit de mitjancer del Secretari General de l’ONU per aquest tema. En la meva opinió la seva visió és objectiva i realista, malgrat el que ell mateix manifesta el que li sembla des del punt de vista de la justícia, però que planteja que cal intentar tancar aquest tema d’alguna manera per tal que no continuï arrossegant-se més temps. Ja sé que la seva posició, que a grans trets comparteixo, no és ben rebuda allà, i també aquí, pels partidaris del tot o res. Però mentre tant, uns quant milers de sers humans viuen ja fa més de trenta anys en un racó de desert mantinguts per la caritat benvolent de la mala consciència dels rics, que no els donen altre solució que la resistència, això si, des de la seva còmoda posició benestant. Fins quant?

Ara s’acaba de anomenat un nou mitjancer. Que tingui més sort i èxit que els seus predecessors.

Tornant a la visita. Va servir per constatar la coneguda manca de recursos de que disposa l’ONU, especialment pel boicot del que hauria de ser un dels principals contribuents, els EUA. L’hemicle de l’Assemblea General deuria haver estat molt avançat quan el van fer a finals dels anys 40 ddel segle passat però ara, vist de prop, dóna una imatge de tronat que fa caure de cul. Quina diferència amb l’auditori de INFOSYS que vaig veure a Bangalore l’any passat!

Mataró, 12 de setembre.

Relats de N.Y.: Els museus-3.

El MOMA va ser el que ens va agradar més. L’edifici, modern i adequat a les seves funcions, al mig del Upper Midtown, entre la 5èna i la 6èna (de les Amèriques) avinguda, enmig de gratacels imponents que ofeguen esglésies.

El que hi ha dins és aclaparador. Impossible novament, de pretendre en una visita veure-ho tot. Varem centrar-nos en las plantes 5èna i 4a. dedicades a pintura i escultura, deixant moltes altres coses, l’exposició temporal sobre Dalí per ex., i tot el relacionat amb arquitectura i disseny, llevat del famós helicòpter Bell-47D1 penjat en un forat d’escala.

La llum de les sales i les parets blanques faciliten poder retratar personalment sense flash amb una senzilla màquina les peces que més t’interessin. Evidentment, és millor adquirir reproduccions fetes per professionals, però malauradament no n’hi ha de disponibles de tot el que m’agradaria. Per ex., la comparació entre els quadres de Leger i de Picasso en un tema semblant datada el mateix any.


Per cert, quasi a tocar d’aquests quadres hi ha la sensacional primera versió de La Dansa de Matisse. Hi ha tants quadres i escultures excepcionals...! De la botiga del Museu me’n vaig endur un pòster de “Jo i l’aldea” de Chagall, la meva “descoberta” d’enguany, feta el 1911. (No sé si podré penjar-la enlloc, ja que em falta espai. Veurem).


Hom es pot fer una gran comprensió de les més brillant expressions de l’art occidental del s. XX. En escultura és sensacional el conjunt agrupat de l’obra de Picasso (Picasso, altre cop!, i a més del senyores del carrer d’Avinyò!, i també les peces del jardí d’escultures, els Mallol o els Giacometti, o Rodin. No vaig deixar d’endur-me el llibre de Highlights, 350 obres del MOMA, per tornar a paladejar el bo i millor del que allà hi ha.




Una altra de les exposicions temporals està dedicada al pintor alemany E.L. Kichner, que varem veure tot de pressa. Vaig trobar a faltar en els museus visitats obra d’artistes centreeuropeus que vaig descobrir els anys passats a Viena i a Berlín, però és que ens varen quedar moltes coses per veure: la Neue Galerie N.Y., per aquests últims, o el Whitney Museum of American Art per veure més obres d’autors americans més contemporanis, o el New Museum of contemporany Art que recomanava l’Àlex en les seves postals d’aquest estiu i la quantitat de coses que se’m devien escapar en el que varem visitar.



Tot queda per futures visites. Aquesta recança és un estímul per tornar-hi.

Madrid, 11 de setembre.

09 de setembre, 2008

Records de N.Y.: Els museus-2.

Un dia els joves van anar al Museu d’Història Natural (no tot havia de ser art) a l’altra costat del Central Park i nosaltres al Guggenheim.

D’aquest museu, la valoració del continent, l’edifici en espiral de Frank Lloyg Wright, i la frustració de no poder veure alguna de les peces més reconegudes del seu fons. Una gran exposició temporal de l’artista nova yorkesa Louise Bourgeois ocupava l’espiral. El treball d’aquesta escultora és força interessant, però el pensar que anàvem a veure una altra cosa ens hi va fer prestar poca atenció, aquí la varem errar. La famosa vaca d’en Franz Marc, algunes obres de Kandinski, el Paris d’en Chagall, i d’altres pintures que estan a totes del guies del Museu no estaven exposades. Per cert, de la Bourgeois varem poder admirar al MOMA un altre dia aquesta peça espectacular penjada d’un ganxo (Uffff! Quin mal!).











Val a dir que sortirem del Guggenheim amb mal sabor de boca. Anàvem preparat a veure una altra cosa i potser, també, el record del Museu de la Peggy Guggenheim de Venècia que ens va agradar molt podria contribuir a la decepció.


Unes cantonades més avall, en la mateixa 5º. Avinguda també davant del Central Park, es troba la col·lecció Frick que deu el nom al que va ser el seu creador i propietari, Henry C. Frick, un ric burgès, que va fer els diners proporcionant carbó per les siderúrgies, i es va dedicar a col·leccionar durant el primer terç del s. XX una selecció de quadres del bo i millor de la pintura europea i americana, escultures de petit format i d’altres peces, una autèntica col·lecció de “delicadeses” en una exquisida “bombonera”. Val a dir que ens extasiarem en la pintura, obres poc conegudes de renomanadíssims autors, de Velázquez a Ingres, de Bellini i Holbein a Gainsborough, de Van Dyck, Hals, Rembrandt, Goya (aquest amb un quadre en atenció a la feina del seu propietari), acabant per Whisler, entre molts d’altres famosos, deixant de banda, ja que el temps que disposàvem no ho permetia, la munió de escultures que acompanyen els quadres.



L’espai, una ample mansió aristocràtica construïda de bell nou al seu moment i que el seu amo sols va poder gaudir-ne cinc anys, és adient per exposar les joies que conté. Una gran descoberta per a mi, sense l’atapeïda gentada que omplen els museus més coneguts, que em fa venir ganes de tornar-hi, tant per veure amb més calma el que vaig poder admirar com per contemplar el que vaig deixar passar de llarg.




Mataró, 9 de setembre

Records de N.Y.: Els museus-1.



No sé si a cap altra ciutat del món hi tants, variats i grans museus com hi ha a New York (potser sí, vés a saber. Conec tantes poques coses...). Cal fer una selecció, sinó no et pots passar les vacances sense altra cosa que fer que anar de l’un a l’altre.

Varem començar per The Metropolitan Museum of Art, el més gran, on hi ha de tot. Malauradament la secció que més m’interessava de veure, la de pintura americana estava en remodelació i tenien emmagatzemats el quadres en unes vitrines d’una forma apilonada que trencava tota comprensió i no permetia la seva visió correcta. Si, hi ha moltes altres seccions, però ja que estava als EUA volia veure els seus pintors del XVIII i del XIX, per mi força desconeguts. Alguna peça escampada aquí i allà vaig, però, poder veure. Clar, calia veure la col·lecció de pintura europea que és molt extensa, i especialment l’espai recentment endreçat de la sensacional secció de pintura i escultura europea dels s.XIX i començaments del XX, una de les seccions fortes del Museu, una selecció de la qual la varem poder veure l’any passat a Berlín, però que ja m’és més coneguda, així com no calia pas desatendre l’espai d’art modern que ja no varem poder veure amb atenció per cansament.



Més tard, en visites a altres centres, t’adones de la riquesa de les repeticions que tenen. Picassos arreu (aquest home era incansable i extremadament productiu!), la comparació del que van fer el malagueny i Braque a Ceret l’any 1911 repetida, els impressionistes francesos, Van Gogh, Matisse, Leger, Kandisnky, Chagall, i tants i tants...A poc de començar el viatge ja calia posar al sarró de futures visites temes que quedaven penjats o amb ganes de repetir-los.

Mentre els joves van anar a veure l’exposició “Superheroes: Fashion and Fantasy” els grans varem anar a l’exposició temporal sobre J.M.W.Turner que era exhaustiva i excel·lent, o així m’ho va semblar a mi, des dels seus inicis fins a les acaballes que ja anunciaven les tendències que més endavant s’imposarien, passant per tota la seva evolució de la que destacaria els seus colors lluminosos. Malgrat tot, un dels seus quadres més famosos, el port de Dieppe, no hi era però el vaig poder veure a la Flick Collection que varem visitar un altre dia i que em va meravellar.



Per airejar-nos una mica després de dinar varem veure l’exposició de la terrassa que dóna sobre el Central Park dedicada a Jeff Koons, el del gos de l’entrada del Guggenhein de Bilbao.
Mataró, 9 de setembre.

08 de setembre, 2008

Acrònims/acròstics.

Segons el Diccionario Panhispànico de dudas : “Por otro lado, también se llama acrónimo a la sigla que se pronuncia como una palabra”.

Segons el Diccionario ideológico de Julio Casares, acróstico: “Aplícase a la composición poética cuyas letras iniciales, medias o finales de los versos forman un vocablo o una frase”.

El Diccionari de sinònims i antònims de S. Pey tradueix acrònim per sigla i acròstic per jeroglífic.

No sé si és un acrònim, un acròstic o un altre concepte, però ja l’havia llegit fa un temps i ara ha l’he tornat a trobar al diari. És el nom que alguna literatura periodística anglosaxona utilitza per referir-se als països de l’Europa del Sud, entre ell el nostre: PIGS (porcs en la seva traducció literal) Portugal, Italia, Grecia, España (Spain).

“Es uno de los elementos que esta semana llevó a Financial Times a referirse a España, con gusto discutible, como uno de los Pigs, cerdos (por las iniciales de Portugal, Italia, Grecia y España) que habían volado, pero ahora volvían a retozar en la mugre.”

Crec que en termes econòmics és un concepte despectiu i malèvol de cristians protestants contra cristians papistes (romans o bizantins).




Mataró, 8 de setembre.

07 de setembre, 2008

Records de N.Y.: Una altra mida, unes altres imatges.-2.

Els carrers estan plens d’una gernació que com formiguetes, val a dir que de tots colors, van fent els seus camins. Si tens gana o set trobes una paradeta en qualsevol cantonada i una oferta de serveis de restauració de tota mida, preu i condició. El tràfec, dens, amb l’inconfusible groc dels taxis. Els autobusos urbans són diferents als que estem acostumats, més tancats, no en sé la raó. En general el “subway”, el metro, corre a poca profunditat, moltes vegades arran de sota el carrer. Sempre veus un solar potes enlaire, o mig aixecat. Sembla que no pari mai l’anar refent la ciutat ja que hi ha construccions en obres per tot arreu.



La policia, omnipresent i cridanera, a peu, a cavall, en moto, en cotxe, amb furgonetes i vehicles auxiliars, així com els bombers, que pel que vaig intuir estan organitzats en unes unitats polivalents molt repartides per tots els barris. No vaig poder d’estar-me de cercar, i no vaig saber trobar ni en la seva pròpia botiga oficial, una bona i fidel reproducció en miniatura del seu característic camió que trobo que és esplèndid. I per tot arreu, grans banderes americanes.



El merchandising de la ciutat és aclaparador, qui no se’n va amb una samarreta amb algun eslògan de la ciutat, de la seva policia o dels seus bombers, dels musicals que es representen a Broodway, o dels seus equips de bàsquet, de futbol americà, de beisbol o de hockey gel, acaba amb una de les tòpiques gorres. El tèxtil no és “made in China” sinó fet a qualsevol país de Centreamèrica. Curiosament sols vaig veure, dalt un taxi estant, una botiga de barrets, una prenda que s’ha deixat d’utilitzar llevat de en alguna zona d’”ambient”, gay , artístic o bohemi. El súmmum que expressa aquest deliri impactant de la publicitat de qualsevol cosa es dona a Times Square, on pots veure en imponents pantalles des de les cotitzacions de Borsa, a les darreres noticies, passant per una divertidíssima propaganda dels M&M’s, en mig evidentment dels reclams dels musicals, de les obres de teatre, de les pel·lícules, de les properes series de televisió o dels darrers videojocs, que sobreeixeixen les ja immenses retolacions de les múltiples i diverses botigues que utilitzen aquest punt com a aparador planetari.





L’”sky line” és una e les coses mes conegudes de Nova York. L’hem vist en incomptables imatges de cine i televisió. Però veure’l en directe impressiona. A la caiguda de la tarda qualsevol vaixell que voreja el cor de la ciutat et dóna unes perspectives inoblidables. Baixant pel Hudson a la dreta veus l’altra riba, que ja és New Jersey, amb els seus propis gratacels, el sol que es pon darrera l’Estàtua de la Llibertat i que il·lumina pla la punta del Downtown de Manhattan amb els seus centres financers, i pujant pel East River, creuant sota els ponts veus Brookyn a la dreta i van apareixen a l’altra banda les agulles del Empire Estate Building o de la torre Crysler, fins l’edifici extraterritorial (que no està en territori americà) de les Nacions Unides. Amb l’ocàs es van encenent les llumenetes de les innumerables finestres que confirmen la imatge característica que portem tots al cap d’aquesta ciutat tant diferent a les nostres




Mataró, 6 de setembre.

06 de setembre, 2008

Records de N.Y.: Una altra mida, unes altres imatges-1

Els autobusos turístics són una bona eina per fer una descoberta còmoda i sintètica d’una ciutat. Si vas amb poc temps veus sobre la marxa el que és imprescindible. Si vas amb més temps et proporcionen una primera visió per tal que et vagis fent a la idea de on has anat a raure.

La primera impressió certifica aquell tòpic de que els turistes es reconeixen fàcilment a Nova York per que van tots mirant cap amunt. Els gratacels impressionen. I mira que fa anys que en varem començar a fer! Van cap a centenaris, i els més antics amb configuracions aparents neoromàniques, neogòtiques, neo renacentistes o art decó (modernisme, que en diríem nosaltres) i d’altres. Comprens millor el desastre de les Torres Bessones i perquè van ser objectiu cobejat, perquè la seva mida encara era més gran, súper gran, súper simbòlica, que dirien els moderns.


Les esglésies, fins hi tot les grans, com St. Patrick, queden empetitides i mig enterrades entremig de superbes estructures arquitectòniques de ferro i vidre que les depassen de llarg i que les reflecteixen com objectes vulgars . No puc imaginar-me Santa Maria del Mar en un entorn semblant, el nostre cervell ha estat configurat diferent. Els ponts també són formidables, el més famós i conegut, el de Brooklyn té més de 120 anys, i la seva construcció amb les eines i les tècniques de llavors va ser tota una fita que reflecteix exactament el poder, la força i la visió de futur de les estructures socioeconòmiques de la societat americana d’aquells temps.


(Es pot ben dir que el pont de Brooklyn és l'únic lloc del món on un avió pot sobrevolar un vianant que està caminant sobre un cotxe que està circulant sobre un vaixell que està navegant sobre un tren.)

Mataró, 6 de setembre.

03 de setembre, 2008

Records de N.Y.: Retre els honors.

Tots tenim algun aspecte mitòman. Cadascú viu amb les seves dèries.

Comencem la visita a la ciutat pel City Hall (l’Ajuntament), des de fora, deu ser per la meva antiga ocupació municipal.

I al costat, quasi bé a tocar, el buit de la Zona Cero que ocupaven les torres bessones del Wordl Trade Center destruïdes per l’atemptat del 11-S-01. El record d’aquell fet, malgrat els anys, encara està ben present en molts aspectes de la vida de la ciutat. Els bombers, tota una institució a N.Y., porten en els seus vehicles la llista dels companys morts, alguns la consigna de recolzament als exèrcits i la bandera de les barres i les estrelles darrera que és omnipresent a tot arreu. Quina diferència amb nosaltres! Com marca la història els usos i les costums dels pobles! No ens aturem al “chantier” i si que fem la visita a l’esglesiola de St. Paul que va aguantar el incendi que va arrasar Manhattan el 1776 i l’ensulsiada del WTC al 2001.

D’allà, a la tercera estació: òbviament, el New York Stock Exchange, la Borsa. Curiosament en aquest centre neuràlgic del capitalisme internacional, farcit també de banderes nord-americanes, co-presideix la bandera xinesa aquests dies pels JJ.OO. Oficialment la bandera d’un país comunista (sic). Ah! si Marx aixequés el cap...!


A l’altra banda del carrer el Federal Hall, amb l’estàtua de George Washington al lloc on va jurar el càrrec de primer President del EUA. L’edifici que no és l’original i ha tingut usos diversos alberga avui exposicions sobre la Constitució, la sala de la Declaració dels Drets Humans i l’explicació dels Parc Naturals del país. Aprofito la botiga de records del centre per fer-me amb la reproducció dels documents originals de l’entramat institucional que va donar pas als EUA: la declaració d’independència, la Constitució i la Carta de drets. Més mitomania personal.


Emanuel Leutze “Washington crossing the Delaware” 1851. Met. Museum.


A la plaça del Chase Manhattan Bank, al costat de la reconeguda escultura de Dubuffet, ens topem amb una acció del Festival de Dansa de l’estiu: sevillanes rocieras i olé al cor financer del món. Passem a saludar al Charning Bull que suposo que mig en serio o mig en conya l’artista Di Modica va descarregar allà l’any 87 i que ha acabat essent adoptat com a mascota no oficial de Wall Street, i acabem dinant al “Maremagnum”. Perdó! Al Pier 17 del South Steet Seaport. Sols em va faltar un arrosejat de fideus per pensar que estava al Port de Barcelona. Bé, resulta evident, aquí i en altres llocs i accions que veurem aquest dies, on han anat a copiat els barcelonins.



Més mitomania. Acabem la jornada dalt l’Empire Sate Building desprès de fer llargues i esgotadores cues per enfilar-nos-hi. I allà dalt, quasi bé a la punta, amb Manhattan als peus, a qui em trobo? No al King Kong, sinó a la companya Pilar Unzalu, també amb la seva família. “Però, ¿éste no es el Manel ?”.




Mataró, 3 de setembre.

02 de setembre, 2008

New York, New York.




A la presentació del programa del viatge l’Eulàlia escriu:

“Tot va començar fa uns quants anys, entre ruïnes grecoromanes, esglésies gòtiques i museus inacabables, quan en Josep i l’Eulàlia varen reclamar deixar de banda la història per anar als EUA, a la capital del consumisme, l’oci i els gratacels. En Manel se’ls va treure de sobre adduint que ja hi anirien quan fes 60 anys.

I aquest dia ja ha arribat!”


Ha estat sensacional. Un viatge trepidant, sense un moment de repòs. Fins l’esgotament. Hem fet tot el programa previst i alguna cosa més. En realitat només hem fet l’illa de Manhattan, el cor de la ciutat però que sols és un dels cinc districtes que té.


N’hem vingut molt satisfets, i ara que ja ho coneixem creiem que valdria la pena tornar-hi, més selectivament potser, més tranquils i reposats, descobrint noves coses i aspectes que ara ens han quedat penjats, repetint-ne algunes d’altres. Veurem. It’s up to you.

Mataró, 2 de setembre.

Postals: Calendari. Setembre


Tornar a la feina.
(tinc un munt de postals noves)

Mataró, 2 de setembre.