Records de N.Y.: La immigració.

Cal anar a l’illa d’Ellis.

Els circuits turístics et porten primer a l’illa on hi ha la coneguda Estàtua de la Llibertat. Les barques surten dels molls del Battery Park on hi ha un monument als soldats de la Segona Guerra Mundial. Abans de pujar a bord es passa un primer control de seguretat, desprès de la corresponent cua, com en els aeroports. A l’illa, sols els que han agafat prèviament l’entrada a l’estàtua poden accedir-hi, això si, desprès de tornar a passar un altre control que inclou una espècie d’esventada sota un arc de seguretat que suposo que deu ser un procediment especial per detectar si portes, o no, no sé què. L’obsessió per la seguretat i la protecció dels llocs emblemàtics és una constant a la ciutat. Varen quedar escaldats del 11-S. Aquest procediment fa especialment enutjosa la visita ja que és molt lent i la cua esdevé interminable malgrat que amb l’entrada va determinada l’hora de la visita.

La vista de la punta de Manhattan cap al nord i del tancament de la badia del Hudson cap al sud és espectacular, el dia era esplèndid, però no dona per gaire més ja que ara no es pot accedir a la torxa i a la corona de l’estàtua com temps endarrere.

La segona etapa del tour et deixa al moll de l’illa d’Ellis com a un nou vingut a Amèrica, als USA, del primer terç del s. XX. Ara que parlem tot el dia d’immigració no es pot perdre la visita a un indret emblemàtic de l’arribada d’un dels més gran moviments contemporanis de població del nostre entorn sociocultural. En el mapa de procedències per països lògicament no hi ha referència a Espanya, tota vegada que el nostre flux migratori, que també es va produir en aquell temps,va anar cap a l’Amèrica caribenya i la del Sud. Però hi ha referències de quasi bé tots els indrets d’Europa i àdhuc més enllà. Hi ha fotografies, veus, objectes, estadístiques, reconstruccions d’espais, en la mostra del que va ser aquest centre de control de l’arribada de més de 18 milions de persones en el temps que va funcionar a tot ritme fins ben entrada l’època de la depressió dels anys trenta. En el seu moment àlgid va arribar a “tractar” 5.000 persones/dia. D’illot amb una petita instal·lació militar esdevingué un complex de tres illes connectades amb tota mena de serveis per rebre, controlar i tractar el fenomen. Asseure’s un moment en el ara buit vestíbul central, sota la gran bandera de barres i estrelles que el presideix, i refer mentalment tot el que va passar-hi és un exercici necessari per comprendre moltes coses: la fugida de la misèria, la recerca de progrés i llibertat, la duresa del desarrelament, els temors d’una nova vida, l’esperança en el futur, la construcció de tot un país a partir d’aquests vímets, l’explotació i la misèria, les oportunitats i els èxits, escampats després per la immensitat del territori que s’obria darrera el minúscul punt d’arribada.

No vaig saber trobar en la botiga del reconstruït centre cap llibre que reproduís el que s’hi mostra en ell (una mena de catàleg de l’exposició), que sintèticament expliqués la seva història, la seva organització –que devia ser fantàstica des del punt de vista burocràtic-, tot el que hi va passar per aquelles instal·lacions i què es va esdevenir dels que van entrar al Nou Món (mai tant ben dit) per aquell indret. Sols reproduccions dels cartells de propaganda de les línies marítimes d’aquella època entre diversos ports d’Europa i els Estat Units retraten amb una imatge tot el que hi va haver darrera aquelles parets.

Caminant pels carrers de la ciutat, que sóc conscient que no és representativa del que és realment els EUA, especialment de l’Amèrica profunda, i observant el paisatge que configuren les cares amb les que et creues comprens perfectament el meeting pool que ha representat la construcció del país. Del primer taxista que ens va portar que era rus, al darrer que era brasiler. De la gent que ens va atendre a establiments diferents a l’hora d’esmorzar que tots, tots, eren llatins. Dels jueus de la botiga de d’electrònica i del restaurant kosher, als afroamericans, negres clar, de Harlem. Dels asiàtics, i les asiàtiques!, presents a qualsevol racó més enllà de Chinatown,...

Res, que no cal esverar-se massa pel què ens està passant. Hi ha llocs que ja els va passar fa temps. Sols cal anar a veure’ls per adonar-se de com anirem evolucionat com a col·lectivitat. Ah!, i ells estan al capdavant del món.

Mataró, 20 de setembre.